Sempre m'ha encantat portar les ungles ben tallades i netes.
Les meves mans,
ara un poc més arrugades,
sempre han fet planta.
A vegades, me les mir, i em sembla,
que formen una part externa del meu cos.
La meva gratitud cap a elles, per tot quan m'han regalat, a lo llarg dels setanta anys, és infinita. Molts llibres podríem escriure.
Sempre m'ha encuriosit, que faria si tingués la capacitat de tornar-me invisible.
Estones, quan era infant, enmig de la vigília i el somni, m'ho imaginava.
Em veia fent polissonades a amics: Amagar-los les coses, donar-los alguna bescollada no massa dura. Fer-los pessigolles, sense que sapiguesin qui les feia...
Les meues mans, no son invisibles.
És una part del meu cos, que més m'estim.
També, els meus ulls blaus, com els de la meva mare,i que el nostre net Hugo, ha llegat.
Quan em mir al mirall, sé que és una de les poques maneres o única, de veure'ls.
Tal volta, no ens fixem massa, amb el que més ens agrada de nosaltres.
Del que ens ha aportat a la nostra vida: cames, peus, espatlles, braços, oïdes, pell, nas, sexe...
Gràcies a elles, visibles -de les invisibles, és un altre sostre- hem fet molts descobriments i moltes experiències.
Algunes, solen ser invisibles i sols amb un estri com l'espill, les podem veure, tot I que, em dóna, que poca atenció, els hi prestem.
Josep Bonnín i Segura
Vilafranca de Bonany
16 de febrer de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada