Notícies tristes, algunes esfereïdores i el Sant dels Miracles

       He volgut posar aquesta imatge com a testimoni i agraïment per tota la seva vida de músic i activista.

M’han arribat algunes notícies tristes, altres indignants i per l’acabament de la setmana, unes  d’àmbit local, que em fan més por que una tronada.

M’ha entristit el traspàs  de Georges Moustaki, referent de la meva joventut com a músic i activista prou compromès; cançons com “Le meteque”, “Ma liberte”, actualment es troben totalment vigents. Les persones que deixen un legat com aquest no moren, viuen  dins la seva obra i dins la seva vida de lluita.

Hi ha hagut diversos assassinats, cotxes bomba a Iraq, la mort a ganivetades d’un soldat britànic per part de dos suposats “terroristes islamistes”...

El drama i assassinat pel sistema financer, d’una altra persona que s’ha suïcidat penjant-se d’un arbre de casa seva, perquè la pressió de l’impagament de la hipoteca, no l’ha poguda suportar més.

M’han esfereït  les afirmacions del Batlle Carlos Simarro que transcric: “Amb dos anys més culminarem gran part dels nostres objectius”; cadència semblant a  : “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado” Franco dixit

Si en dos anys de legislatura, han assolit, per a mi una continuïtat prolífica de desastres, disbarats acompanyats d'un biaix bastant considerable del que prometeren en la seva campanya electoral per vendre la moto i ocupar el poder, déu ens agafi confessats, en front d’aquestes paraules peremptòries i premonitòries d’un perill imminent  per als ciutadans i ciutadanes de Sóller. Inclusiu, ni s’escapen , ni se’n salven els que els varen votar, ja que l’increment d’impostos, de l’IBI, fems i extensió als olivars, ORA arreu i més perles, ens afecta a tots  i a totes, inclusiu als seus votants.

Segueix, ja que les paraules del màxim edil, no tenen tara. Com hem d’entendre “Per primera vegada hem aconseguit tancar un any amb la caixa en positiu” si no fa res es va afirmar que en un any, han incrementat el deute del Consistori  en deu milions d’euros. No sóc cap geni de la comptabilitat, però no m’acaba de quadrar.

La següent afirmació també és de frase gravada en marbre. “La tasca ha estat difícil perquè la situació ha crispat molt l’ambient”, Contest  o no, ara mateix tinc els meus dubtes. Bé, ho faré. La crispació l’ha augmentada la seva manera de “governar” (és un dir) emprant el rodet de la majoria absoluta, sense escoltar ni a l’oposició ni a la resta de ciutadans (excepte per exemple als del carrer Juli Ramis), i fent pel dret sense escoltar a ningú i amb una manca de transparència absoluta, i una opacitat flagrant.  El batlle se’ns ha descobert com un expert creador de crispació i les seves paraules, moltes vegades en lloc d’apaivagar situacions difícils i complicades, han fet tot l’efecte contrari, escampant presumptes rumors sense fonament.  

Sant Bartomeu necessita un nou sant per posar sobre una peanya, que la podem finançar en una col·lecta popular en que molts estarien disposats a posar-hi cèntims.

A aquest sant, li podríem encomanar nous miracles: Creació de llocs de feines ( els prometé), no pujada dels impostos, transparència en la gestió municipal;  retorn del funcionament d’Agenda Local 21; Creació del reglament de participació ciutadana; exposició i explicació pública del PGOU, per part del regidor d’Urbanisme Sr. Darder. Tal volta per tots aquests miracles necessitaríem més d’un sant, que podria esser el trio que mena el Consistori, acompanyat d’una cort celestial de florers ?

Per cert, si es fa el mateix cas, als  veïnats del Fossaret (com a  alguns  de Juli Ramis) que no hi volen un centre d’activitats; ja pas ànsia que en Simarro no doni ordre de demolir-lo  ; tot això després d’acabar amb la tala de la resta dels Polls de Juli Ramis. A dir que quan surti publicat l’article, l’escomesa ja estarà feta, em refereix a la tala.  

No a la passada  legislatura, que fou la del pacte, sinó en la primera del seu govern, ens trobaren en un funeral i a la sortida, i intercanviarem la següent conversa:

-         Josep que et passa?

Vaig respondre:

-         Res. Per què en fas aquesta pregunta Carlos ?

            - Perquè ja no ens dónes tanta canya com abans.

La veritat és que acomplint la seva   estranyesa de fa anys, he pretès que a l’equador de la legislatura,  no notí a mancar les meves paraules.

Salut i bon estiu, que sembla que no arriba.

Llanos de Luna i Homenatge a “La hermandad de combatientes División Azul”

                                       Queda demostrada la seva deriva cap a l'ultra dreta, no?

Llanos de Luna; Queipo de Llano; significatius els seus cognoms. La primera una Delegada de Govern a Catalunya i el segon un general colpista que va donar suport a Franco i  curiós que després  tots els generals que hi havien participat, moriren de formes estranyes.

La generala del PP a Catalunya, no se li ha acudit altra idea que fer un homenatge a “La hermandad de combatientes de la División Azul”. Estim massa la nostra llengua per fer la traducció.

Anem per passes. La cèlebre i al mateix temps desgraciada División Azul, fou un “detall” que en Franco va considerar que havia de fer a Hitler, per un parell de motius. Espanya mantenia la seva “neutralitat” durant la II Guerra Mundial, per l’altre part en Franco no volia arriscar-se  que en Hitler tingués la idea d’ocupar Espanya, que li serviria més que bé per a controlar una entrada important a Àfrica a través de Gibraltar.

Al mateix temps, en Franco necessitava matar dos gorrions d’un tret. La falange ja li havia fet el paper quan la necessitava i si molts dels exaltats en defensa del nazisme hitlerià se n’anaven a lluitar i a morir a Rússia, que és el que feren, ja que els seus equipaments de poc els serviren i moriren com a rates, no se sap si tants per foc enemic o per congelació i hipotèrmia degut al “General Hivern” que també feu tocar amb el mac enterra a Napoleó quan intentà envair Rússia.

Segur que a Alemanya estaran ben contents amb aquest recordatori “Marca España”.

No m’estranyaria que fos declarada persona non grata a Rússia. No deu tenir ni la més remota idea, sobre quantes  morts dels soldats soviètics, va costar treure defora a l’exèrcit alemany de Hitler. Ja es diu que la ignorància és molt atrevida, però en aquest cas crec que és perversa.

La crispació i la repressió són dues armes tàctiques del que ara governen amb les majories del PP en el Govern de la Nació i a molts altres llocs.

A lo millor, amb el temps algú descobrirà que el feixisme i el nazisme, apareixen en les persones debut a la mutació d’algun gen a l’hora del naixement i té una carga genètica adquirida dels seus avantpassats.

Crispen, destrossen, destrueixen, menteixen, enganen, venen, corrompen, es corrompen i tot això sense  escambuixar-se.

Són capaços de dir i afirmar coses, que em sembla que no són pensaments, ja que tan sols els ha arribat a la boca i no al cervell.

Són autènticament perillosos, ja que la gran majoria es creuen amb una tasca messiànica, tipus Franco o Hitler; i tots els que no estan d’acord amb ells o elles, immediatament es converteixin en l’enemic a derruir i aniquilar.

Aprofiten la “democràcia” per fiançar-se  a les seves cotes de poder, malgrat no hi creguin en absolut. La seva nissaga més directe, prové del caciquisme, amb el temps ha fet una deriva feixista.

Els s’hi  put la llibertat d’expressió, els put que se surti al carrer a defensar els drets, els put la PAH, que quan desatinen, els qualifiquen o de “filoetarres o de nazis”. La seva incultura que passegen és patètica i histriònica. Cada vegada que obren la boca, amollen granots.

Na Llanos de Luna, amb aquest homenatge a “la hermandad de combatientes de la División Azul”, demostra clarament que no en té ni idea de la història i necessita un reciclatge. D’aquests celebres herois homenatjats, molt més moriren per fred, hipotèrmia, i pel material obsolet que tenien, que per foc enemic. El General hivern  va fer més estralls amb els combatents que el foc enemic.

Hi va haver combatents de tasca messiànica, la creuada contra el marxisme. I tampoc es parlà dels desertors, perquè com diré mes endavant, no tots foren voluntaris i si, triats a dit, de soldats de l’exercit nacional, que no tenien cap ganes de tornar-se enrolar en una guerra, després d’haver viscuda la guerra incivil.

Acab amb l'anècdota que em compta el meu padrí de fons. Acabada la guerra incivil i al començament de l’altra. Encara a files,  mamaren més  de set anys de servei militar, guerra inclosa.  Estant  formats, un militar d’alta graduació, després de l’arenga corresponen, demanà “voluntarios para ir a la División Azul , que den un paso al frente!”; per lo bajini, és va dir: “Que ningú espitgi” Tot eren ganes d’anar-hi.

Mal morir farcit de mossegades de rates

                 

                                                         Habitatge de Karl.

La mort Karl Uwe K. indigent alemany, degut a una aturada multiorgànica , i mossegat per rates, que vivia dins d’un eixugador a la carretera del Port , és esfereïdora i indignant.  

Contrastant premsa, el diari Dbalears de 8/5 informà que el trobà una voluntària de la fundació Miró-Pastor, en canvi Ultima Hora, publicà que un veïnat, que l’anava a veure, en Matias, fou qui realment el trobà i donà l’alerta.

 Es personaren  policia local, Guàrdia Civil d’Esporles ( la de Sóller segurament estava controlant la cursa ciclista)  i dues ambulàncies.

Em sembla aberrant que això passi i que el responsable Antoni Arbona,  regidor de serveis socials, afirmi que va rebutjar  l’ajut . El que no es diu, sembla que l'única opció que se li oferí per part de serveis socials   fou un alberg de Palma. I a això si que  es va negar i explicaré el perquè.

Quan na Margalida, una persona, que bé coneixia serveis socials i també el regidor, arrel d’acabar el seu contracte de lloguer , va dormir dos vespres a plaça ( no un, com afirmà el batlle  a la finalització del plenari ordinari del passat quatre d’abril a les preguntes d’una persona del públic), rapidament se li cercà una sol·lució, que per la “perícia” del Batlle se li va trobar.  

Tampoc fou vera que els hostals Nadal i Casa Margarita, on es va cercar per allotjar-los, estaven plens.  Fou per  la problemàtica del fill de na Margalida que no els varen admetre. Carlos Simarro també afirmà que gràcies a una gestió personal seva havien anat a una residència.  Posteriorment  a través d’una persona que parlà amb na Margalida,  es va saber que l’havia  anat a cercar la Guàrdia Civil i els havien portat a la base militar del Port.

El batlle demanà que se li donés l’enhorabona per la seva gestió. Que no li fou donada; jo consider que no és manera de tractar un cas així, i no tenia perquè arribar a aquella situació.  Ens va quedar a l’aire una pregunta no feta,  quin procediment s’ha de seguir  per portar personal civil a una base militar. Bones amistats del Batlle?

O sigui, que en prop de quatre frases, sembla i sempre presumptament,  que amollà tres mentides al públic present, i a l’oposició. S’hi esmerça, cal reconèixer-ho.

A na Margalida se li va trobar una caseta, i una part del lloguer el paga l’ajuntament, va dir el Batlle. Ella és de Sóller i  en Karl , que mori de manera infrahumana, un indigent alemany. No vull mal pensar.

Segons la informació publicada  a Ultima Hora de 8/5 , els serveis sanitaris no tingueren el valor d’entrar-hi a recollir-lo degut a la quantitat de rates que hi havia i ho feren uns veïnats. Estava inconscient, hagué d’esser reanimat  i morí posteriorment a l’hospital. 

El cas d’en Karl  fou degudament seguit per serveis socials ? Un reportatge d’IB3 emès  passat dia 10,encara em quedaren més preguntes enlaire i una sensació d’engany.

L’opció de  l’alberg de Palma , que l’impedia portar el seu cà, que era la seva única companyia i estimava, no l’acceptà. En fou pensada una altra? Tingueren més d’un any i mig per trobar una solució per la persona que morí. Tan difícil era? Fruit d’una deixadesa?

Els veïnats de Karl,  li portaven menjar i roba, i s’en cuidaven d’ell. 

No m’acaba de convèncer, que si se li hagués fet una oferta d’un lloc, on hagués pogut continuar amb el seu cà, ho hagués refussat i hagués preferit viure a l’eixugador entre rates.

Crec que davant d’aquest fet, els responsables, i em refereix a serveis socials, regidor inclòs, s’haurien d’explicar de forma clara i meridiana, i no que ens arribi la informació per premsa .  Tenim tot el dret ciutadà a saber, i  ho exigim.

Al  darrer plenari extraordinari de dia 8 de maig  i ni una paraula de dol de  cap dels regidors/es sobre aquest succés esfereïdor. Unes persones del públic portaren un llaç negre en el seu record.

Encara afligit pel trist succés, he pensat escriure i deixar un record, per  Karl o Charles Mario,  ciutadà  de Sóller que morí d’una manera miserable. Caldria que no tornés a succeir pus mai més i que tota la  veritat surti a la llum.  

Que descansi en pau.

Josep Bonnín

Diverses maneres de matar i morir

                                                 Morirà o matarà! On són els responsables?

Totes les morts per armes, per violència i per guerres són absurdes. Consider que el dret a la vida hauria d’esser el màxim exponent d’una societat humana (amb el sentit per excel·lència d’aquest mot), madura i equilibrada.

No és així. No tenim un sistema ni econòmic, ni polític, ni social que ens porti a un equilibri, ans be a tot el contrari.

Una societat que es permet, i afegeix, perquè totes i tots estem dins d’ella i jo m’incloc el primer, que permetem que tres quartes parts d’ella passin fam, que morin vuitanta mil éssers humans a diari per fam; que hi hagi les diferències econòmiques brutals que hi ha; que s’orquestrin guerres i es consentin o inclusiu que s’armin als bàndols; per interessos polítics, geo estratègics, o en relació als recursos que posseeixen, segons quins recursos i les grans multinacionals, tinguin a be, enviar-hi els exercits dels diferents estats per a defensar aquests interessos foscos, per continuar garantint el seu espoli, que jo el qualific, com a colonialisme del segle XXI, que encara és més sofisticat, sibil·lí i amb més medis per imposar el poder, que els d’altres segles passats, tot i que, d’aquells vents venen aquestes tempestes;  no es pot considerar una societat equilibrada i equitativa.

L’aberrant notícia, que sortia fa uns dies a Ultima Hora, en que durant el 2011-2012 a Somàlia havien mort dues-centes vuitanta cinc mil persones degut a l’hambruna  i que el 50% eren infants menors de cinc anys, no deixa en bon lloc a l’espècie humana.

Una societat on les víctimes assassinades se’ls dóna una importància distinta segons el país on ocorri, pels mitjans de comunicació, escrits i audivisuals; com va passar el dia dels atemptats de Bòston que va tenir una difusió plena tot el dia; i els assassinats, assassinades a Síria, simplement  s’hi passa d’una manera inadvertida. Els blancs americans, tenen molt més importància que els àrabs sirians.

Iraq ha tancat el més d’abril amb set-centes dotze  persones assassinades. Les notícies tan sols revelen nombres, converteixen els éssers humans en un nombre i el releguen a l’oblit.  

He començat a escriure, tenint la ment en una notícia de Nació Digital.cat, que m’ha esfereït, també per l’absurditat. Un infant de cinc anys ha matat d’uns trets de rifle a la seva germana de dos anys en el comptat de Cuberland (Kentucki-EUA). La notícia concreta que el nin “estava acostumat a fer anar l’arma, però els pares ignoraven que estigués carregada” més absurd encara. Per acabar-ho d’orrodonir m’he passejat per la fabrica d’aquests fabricants d’armes especials per a infants, on venen rifles i pistoles per a menors, amb dissenys fets com si es tractés d’una joguina ( una joguina que mata)  i a més ridículament masclista, ja que els rifles per a nines porten la culata de color rosa.

La part pels menors es diu “El meu primer rifle”, apart de vendre tot tipus d’armament per adults, i el 2008 l’empresa va fabricar seixanta mil armes entre rifles i pistoles. Entenc que durant el 2008 prop de seixanta mils nins i nines reberen aquest regal? . Com es poden estranyar, ja que els “eduquen” amb la utilització d’armes des d’infants i que no em venguin en la II esmena, que hi hagi massacres a escoles, carrers centres públics i empreses en els estats d’EUA?.

Fetes aquestes reflexions, i anant a una altra manera de matar i de morir, vull fer esment a una altra notícia. Les retallades. El govern de Rajoy retalla mil cent milions d’euros a les ajudes de dependència. Merkel dixit, Rajoy obeeix. Per un altre costat, es gastaran més d'onze mil milions d’euros amb avions de combat.

Qualsevol persona que estigui baix la llei de dependència, i per la manca de serveis, tractament, i altres necessitats mori, qui és realment el culpable d’aquesta mort? Qui té les mans xopes de sang?

És poden orquestrar genocidis brutals fets a través de les armes; el darrer que no he pogut oblidar fou del de Kosovo-Sbrenika; tot i que hi ha genocidis silenciosos, que fan que la situació de persones o no aguantin la pressió i se suïcidin; o que morin, perquè els tractaments que havien de tenir no els hi arriben per les retallades a sanitat; o inclusiu no puguin accedir als medicaments, perquè no tenen doblers per poder-ho fer.

O com ha passat, que  morin simplement pel fet de no tenir la targeta sanitària com ha estat el cas del jove senegalès Alpha  Palm per tuberculosi , i no fou degudament  atès. S’ha denunciat al Govern de les Illes Balears i  just ara tot són excuses.

Existeixen polítiques assassines i còmplices que fan arribar  a situacions extremes a moltes persones. Sis milions d’aturats sense esperança de trobar feina, n’és una.

Que l’estat espanyol hi hagi tres milions quatre-centes vivendes buides i famílies malvivint al carrer n’és una altra aberració.

Que els responsables que haurien de vetllar, perquè persones sense doblers ni prestacions socials , no facin la vertadera tasca que haurien de fer, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya.

Si totes i tots, que podem donar la mà, i posar el nostre gra d’arena, per a modificar situacions injustes i no ho fem per comoditat – no ens passa a nosaltres- ho portarem sobre la nostra consciència. Ja està bé i cal dir les coses pel seu nom.