Diverses maneres de matar i morir

                                                 Morirà o matarà! On són els responsables?

Totes les morts per armes, per violència i per guerres són absurdes. Consider que el dret a la vida hauria d’esser el màxim exponent d’una societat humana (amb el sentit per excel·lència d’aquest mot), madura i equilibrada.

No és així. No tenim un sistema ni econòmic, ni polític, ni social que ens porti a un equilibri, ans be a tot el contrari.

Una societat que es permet, i afegeix, perquè totes i tots estem dins d’ella i jo m’incloc el primer, que permetem que tres quartes parts d’ella passin fam, que morin vuitanta mil éssers humans a diari per fam; que hi hagi les diferències econòmiques brutals que hi ha; que s’orquestrin guerres i es consentin o inclusiu que s’armin als bàndols; per interessos polítics, geo estratègics, o en relació als recursos que posseeixen, segons quins recursos i les grans multinacionals, tinguin a be, enviar-hi els exercits dels diferents estats per a defensar aquests interessos foscos, per continuar garantint el seu espoli, que jo el qualific, com a colonialisme del segle XXI, que encara és més sofisticat, sibil·lí i amb més medis per imposar el poder, que els d’altres segles passats, tot i que, d’aquells vents venen aquestes tempestes;  no es pot considerar una societat equilibrada i equitativa.

L’aberrant notícia, que sortia fa uns dies a Ultima Hora, en que durant el 2011-2012 a Somàlia havien mort dues-centes vuitanta cinc mil persones degut a l’hambruna  i que el 50% eren infants menors de cinc anys, no deixa en bon lloc a l’espècie humana.

Una societat on les víctimes assassinades se’ls dóna una importància distinta segons el país on ocorri, pels mitjans de comunicació, escrits i audivisuals; com va passar el dia dels atemptats de Bòston que va tenir una difusió plena tot el dia; i els assassinats, assassinades a Síria, simplement  s’hi passa d’una manera inadvertida. Els blancs americans, tenen molt més importància que els àrabs sirians.

Iraq ha tancat el més d’abril amb set-centes dotze  persones assassinades. Les notícies tan sols revelen nombres, converteixen els éssers humans en un nombre i el releguen a l’oblit.  

He començat a escriure, tenint la ment en una notícia de Nació Digital.cat, que m’ha esfereït, també per l’absurditat. Un infant de cinc anys ha matat d’uns trets de rifle a la seva germana de dos anys en el comptat de Cuberland (Kentucki-EUA). La notícia concreta que el nin “estava acostumat a fer anar l’arma, però els pares ignoraven que estigués carregada” més absurd encara. Per acabar-ho d’orrodonir m’he passejat per la fabrica d’aquests fabricants d’armes especials per a infants, on venen rifles i pistoles per a menors, amb dissenys fets com si es tractés d’una joguina ( una joguina que mata)  i a més ridículament masclista, ja que els rifles per a nines porten la culata de color rosa.

La part pels menors es diu “El meu primer rifle”, apart de vendre tot tipus d’armament per adults, i el 2008 l’empresa va fabricar seixanta mil armes entre rifles i pistoles. Entenc que durant el 2008 prop de seixanta mils nins i nines reberen aquest regal? . Com es poden estranyar, ja que els “eduquen” amb la utilització d’armes des d’infants i que no em venguin en la II esmena, que hi hagi massacres a escoles, carrers centres públics i empreses en els estats d’EUA?.

Fetes aquestes reflexions, i anant a una altra manera de matar i de morir, vull fer esment a una altra notícia. Les retallades. El govern de Rajoy retalla mil cent milions d’euros a les ajudes de dependència. Merkel dixit, Rajoy obeeix. Per un altre costat, es gastaran més d'onze mil milions d’euros amb avions de combat.

Qualsevol persona que estigui baix la llei de dependència, i per la manca de serveis, tractament, i altres necessitats mori, qui és realment el culpable d’aquesta mort? Qui té les mans xopes de sang?

És poden orquestrar genocidis brutals fets a través de les armes; el darrer que no he pogut oblidar fou del de Kosovo-Sbrenika; tot i que hi ha genocidis silenciosos, que fan que la situació de persones o no aguantin la pressió i se suïcidin; o que morin, perquè els tractaments que havien de tenir no els hi arriben per les retallades a sanitat; o inclusiu no puguin accedir als medicaments, perquè no tenen doblers per poder-ho fer.

O com ha passat, que  morin simplement pel fet de no tenir la targeta sanitària com ha estat el cas del jove senegalès Alpha  Palm per tuberculosi , i no fou degudament  atès. S’ha denunciat al Govern de les Illes Balears i  just ara tot són excuses.

Existeixen polítiques assassines i còmplices que fan arribar  a situacions extremes a moltes persones. Sis milions d’aturats sense esperança de trobar feina, n’és una.

Que l’estat espanyol hi hagi tres milions quatre-centes vivendes buides i famílies malvivint al carrer n’és una altra aberració.

Que els responsables que haurien de vetllar, perquè persones sense doblers ni prestacions socials , no facin la vertadera tasca que haurien de fer, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya.

Si totes i tots, que podem donar la mà, i posar el nostre gra d’arena, per a modificar situacions injustes i no ho fem per comoditat – no ens passa a nosaltres- ho portarem sobre la nostra consciència. Ja està bé i cal dir les coses pel seu nom.