Si enlloc de competir, compartíssim, el món seria d'una manera molt distinta.
Aquest més que ha acabat, s’han
complert vuit anys de col·laboració en
el Setmanari Sóller. Alguns dels meus escrits han estat de pinyol vermell,
intentant remoure consciències adormides, procurant la reflexió, atacant també, quanta situació he considerat
injusta, i arrel dels mateixos, he rebut dues algunes crítiques. S’ha obert una polèmica constructiva
en base al diàleg, que algunes d’elles he tancat personalment quan se m’ha
faltat al respecte, i a la meva dignitat, arribant l’insult personal.
Des
que a més d’escriure, i no és la primera
vegada durant la meva vida, he passat a l’acció directa ; i puc dir amb orgull
que sóc membre del Col·lectiu Albaïna i de la Plataforma Mallorca
Lliure de Peatges; m’han plogut les crítiques més inusitades, a vegades
patètiques i sense cap tipus de fonament, i altres, simplement, esperpèntiques.
Se m’ha intentat carregar sobres les
meves espatlles, esser el cap ideològic d’Albaina; inclusiu per part del Batlle de
Sóller Sr. Simarro, que tot acabant un plenari
m’ho va afirmar, a lo que vaig desmentir categòricament, dient que era
jo el que aprenia de la forma de fer, pensar i resoldre de tots els membres del Col·lectiu, també n’hi ha
d’adults. Un problema generalitzat, veuen massa bubotes.
Aquesta
dèria, de què jo estic “manipulant ments juvenils” ha vingut per part de
persones, amb tant de coratge i valentia, que la fan des de l’anonimat, sense
saber que més prest o més tard, arribarà a les meves oïdes; per cert que tant
me’n fot.
En cap moment m’he enfadat, ans bé, ens
ha servit de divertiment, i amb els membres més joves del col·lectiu i de la
plataforma, hem fet una befa alegre, restant-les un valor, que ni tenen. Inclusiu, si alguna arriba a llegir l’article,
l’han batejada com “La secta d’en Josep”
per més conya, i no marinera.
Puc afirmar, de fet, fa una certa
estona, vaig escriure un article amb el títol “Al·legat a favor de la Joventut” cansat de
sentir unes crítiques absurdes, on els ficaven a tots dins del mateix sac, com
a “pasotas”, “irresponsables” , “que sols els hi anava la marxa”, “que si les
drogues” i un llarg etcètera que vaig respondre de manera contundent. A dir,
que em vaig assabentar que un ajuntament d’una comarca de Catalunya, l’anava
repartint a les llars on hi havia jovent i me n’alegrà.
Molts
joves que jo conec i treball amb ells com un membre més, tenen el cap molt més
ben moblat que certs adults que ni han assimilat ni integrat moltes
experiències de la seva vida i es troben a anys llum de la maduresa, permetent-se
criticar el que desconeixen.
Tenen
un compromís amb la transformació del món. D’un sistema que més de desagradar-los l’odien per injust, sentiments els quals assumeix
i defens plenament.
S’
estan preparant, estudien i també treballen,
per emprar el seus coneixements, per a
treballar i preparar-se millor per aquesta transformació per la que lluiten.
A
molts d’ells no farà ni un any que els he conegut i m’escolten, ens escoltam
entre nosaltres, i prenem decisions per consens, ja que aprofitam tota la
riquesa de compartir les idees.
Si
a ells se’ls criminalitza com a radicals
antisistema, jo també, estic radicalment en contra d’un sistema injust i opressiu,
que premia més el competir que el compartir, i crea misèria, injustícia, ignorància i
exclosos arreu del món, a fi d’auto mantenir-se i durar sempre, i que
quan és qüestionat emprà la violència,
la repressió, la tortura i l’empresonament..
Un sistema que vol criminalitzar a tots
quants els posem en solfa; li mostrem les seves pròpies contradiccions, i que
per inri, no és que no tinguem por, però tenim el coratge d’enfrontar-nos a
elles i superar-les.
He sentit que se’ls ha insultat, se’ls
ha menyspreat, amb el meu “nomenament” com “ a cappare ideològic”. No en
necessiten cap. Jo aprenc d’ells i ells de mi. Així de simple.
Acabaré
amb unes frases, que compartides amb ells : La de Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible” , la de
Gandhi: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen
i, finalment, guanyes”i la de Vicenç Andreu Estellès: “No podran res davant un
poble unit, alegre i combatiu” , que me
la va donar a conèixer un dels membres joves
del col·lectiu. Que podria esser el meu cap pare ideològic. Au idò!
