Un crític 2014 i un proper 2015 més que remogut

                                           Malgrat tot, vull acabar l'any amb una imatge d'esperança

Quan surti publicat aquest article al Setmanari Sóller, hauran passat les festes de Nadal, celebrat l’entrada del nou any 2015 i vos promet que ara mateix no em ve gaire de gust fer una recapitulació de 2014.  

Així com el 2014 ha estat prou mogut a molts nivells, el que ve segur que ho serà, tant a nivell municipal , autonòmic, estatal i crec que internacional, vist el que deixam enrere.

Anem per parts. El 24 de maig hi haurà unes eleccions autonòmiques i municipals que poden fer un tomb del final del bipartidisme, que hem patit des de l’inici de la “democràcia” que jo la qualific de “partitocràcia” ja que cada període de temps han alternat el poder.

L’entrada a l’escenari polític de “Podemos” que em té un tant desorientat el seu discurs i el seu programa electoral (el tenen?). Els resultats de les enquestes el donen com a una força que arrasa amb intenció de vots i pot convertir-se en una primera força. No em pos a analitzar els seus pros i contres, ni les contradiccions internes, perquè a lo llarg de l’any hi haurà prou temps.

Respecte al missatge darrer del desgovern del Partit Popular, s’ha vist clar que estan donant pals de cec i no n’encerten una, al manco per recuperar la intenció de vot cap a la formació. Enmig de casos de corrupció, un dels més sonats el Gürtel amb les mogudes diverses dins del poder judicial i l’intent del control; l’oposició a legislar pèl  bé de les persones més desfavorides per la “crisi” que ja he dit com es va tramar, negant-les la dignitat que els correspon; les prospeccions petrolieres que han aixecat un tsunami a diverses comunitats autònomes; la darrera llei mordassa, inquisitorial,  de la qual el ministre d’interior Jorge Fernández Diaz, passarà a la història com el “Torquemada del segle XXI”  i per acabar d’arrodonir l’insult a les classes populars pujant el SMI tres euros, o sigui 36 euros anuals.

Respecte a l’altre partit majoritari PSOE, també amb prou casos de corrupció a les seves files; una oposició de pantomima, ja que ells també tenen prou draps bruts que els hi poden tirar en cara durant els seus respectius governs i l’aparició del capità d’un vaixell sense rumb, Pedro Sanchez com a imatge “regeneradora”, tot i que darrera em sembla que Rubalcaba i altres “barons” hi estan a l’ombra, em sembla que no dóna cap garantia als seus antics votants; els quals bastants s’estan girant cap a “Podemos” i altres formacions. La llenegada monumental pegada pels dos grans partits a les eleccions europees passades, dóna que pensar.

Respecte a altres forces polítiques d’esquerra, la intenció de formar un bloc unitari sembla que és més complicat -segons quins pactes antinatura- que mesclar aigua amb oli. No oblidem la ressorgida de molts moviments socials que estan al carrer i també marcaran fita.

No em ve de nou, l’esquerra sempre es baralla a deshora, després les coses van com van, i si torna governar la dreta pels seus despropòsits, es tornaran a tirar els plats al cap, repartint culpes.

Quan hi va haver la intervenció de Pablo Iglesias de Podemos a Catalunya,  que va envestir a David Fernàndez de la CUP, ell li contesta que quan el canó de l’escopeta està tort, les baixes són a les pròpies files. Si s’ha confús d’enemic, haurien de fer un seriós plantejament i si hi ha altres intencions, ja es veuran.

El panorama : crec que serà una campanya electoral històricament única i molt especial.

Canvis a nivell estatal, tot i que les multinacionals, grups de poder, mercat i financeres, mouran peça per donar suport a pujar als qui puguin executar els seus interessos i legislar per les seves conveniències.

La gran moguda a Catalunya, també marcarà el rumb electoral, i si es preparen unes eleccions plebiscitàries, no crec que abans de maig pel tema del tempo polític, posaria messions que entre setembre i octubres es faran.

Internacionalment ens trobam amb una guerra d’hegemonia. EUA està perdent la supremacia al món; els hi han sortit dos forts competidors: Rússia i Xina. EUA, està preparant un tipus de guerra econòmica amb la baixada del petroli, per enfonsar economies de competidors: Rússia, Veneçuela, Iran...

L’estat Islàmic serà peça clau amb el que passi a orient mitjà, i les estratègies de diversos socis.  

No serà gaire calm, l’any que encetarem.

Massacres, genocidis i terrorisme d’estat

Darrera aquests fanàtics assassins, hi pot haver perfectament governs “demòcrates” que els han emprat pels seus interessos, armats i finançats quan els ha interessat. Són els presidents d’aquests governs que haurien de seure’ns davant el Tribunal Internacional de la Haia.

Quan encet aquest article, tinc el cor adolorit per la macabra notícia de l’assassinat a l’escola de Peshawar ( Pakistan) de cent quaranta persones, la majoria infants, per part d’un comando talibà. Les ordres provenen del maleït assassí el mul·là Fazlul·là qui ordenà atemptar en contra de la vida de na Malala  i que va rebre el premi Nobel de la Pau .No pot tenir ni el cap ni al cor al seu lloc, qui ha estat capaç de donar les ordres d’execució, perquè es fes aquest bany de sang.

Fou l’any 2004 quan per desgràcia vaig haver d’escriure sobre els més de mil ostatges retinguts a l’escola de Beslan; que va acabar amb una massacre en que moriren tres-centes vuitanta i cinc persones, entre elles cent vuitanta i set infants. Foren assassinades per un comando, la premsa va dir que eren independentistes txetxens. Tinc els meus dubtes, ja que fou una manera de criminalitzar els independentistes de Txetxena que es volen separar de Rússia. Segur que la història ens donarà claredat.

Vaig escriure que hauria de fer un espai al meu cor per acollir a aquests morts, ja que són meus, són nostres i ara n’hauré de fer un altre espai per acollir els assassinats a Peshawar.

Aquestes aberracions dels grups armats que per diversos interessos s’han anat finançant, adoctrinant, armant i entrenant; formen part de les diverses guerres colonialistes orquestrades a Orient Mitjà. Interessos geopolítics o per poder controlar els recursos d’aquests països. Estats que es diuen “demòcrates”, els financen. EUA, Rússia, Xina, Emirats Àrabs, Aràbia Saudita ( estan rebentant el preu del petroli per enfonsar les economies de Rússia, Veneçuela, Iran) preparen aquests grups d’assassins que amb l’excusa barroera de la guerra santa, i de la imposició de l’estat islàmic; són experts amb la intervenció directa dels serveis d’intel·ligència  CIA, fins arribar al Mossad (israelià).

El terrorisme de diversos estats que després s’ha ramificat amb altres tipus de terrorisme preparat per actuar com i quan interessi. Cal fer bastant memòria i ja he escrit prou en diversos articles, sobre els atemptats de falsa bandera, dels quals el més sonats foren el de l’11 S amb la volada de les Torres Bessones i estic convençut que el de l’11 M als trens a Madrid, en fou un i la història ho demostrarà. La Comissió d’investigació no va servir per res; tot i que els dubtes de què es deixa actuar a un grup terrorista que havia estat vigilat fins a les hores; va deixar prou dubtes envers a Àngel Acebes Ministre d’interior, Eduardo Zaplana Portaveu PP i d’en Rajoy, que era el presidencial a les eleccions que s’havien de fer el mateix any el 14 de març.

Els atemptats als que m’he referit, justificaren una guerra d’Iraq amb més d’un milió dues-centes mil persones. De les que el 2007 l’ex fiscal Jimenez Vilarejo i tres catedràtics de dret penal, estudiaven portar al Tribunal Penal de la Haia, al trio de les Azores: George Bush, Blair i Aznar. No sé si recordereu que més de quinze milions de persones sortirem al carrer amb el lema de “No a la Guerra” i “No en el meu nom”. I Aznar no feu ni punyeter cas. Els atemptats també han servit per restringir les llibertats civils, sobretot en el control de transports públics i aeroports.

Les distintes bèsties negres que s’han fabricat a consciència, per diverses corporacions o estats poder justificar altres tipus d’atrocitats, em porten a pensar primer amb en Bin Laden ( recordeu que fou preparat i va treballar per la CIA) la creació d’Al-queda, fins la mort de Bin Laden, que no me la crec. Els Talibans que han servit en diferents guerres a diferents senyors, en alguns moments a Rússia i altres EUA; i ara el sanguinari i brutal Estat Islàmic. La creació d’aquests grups forma part d’un pla estratègic de control de zones. I tenir en ells els que facilitin el control geoestratègic i de recursos.

Les petites guerres, són un gran negoci pels estats i els grans fabricants d’armament. Reciclen l’armament vell, posant-lo en venda al mercat negre a aquests grups. Es desempalleguen del material obsolet i així poder crear nou material. Rebaixes per treure els excedents.

Acab amb les afirmacions de Mujica: “dos milions de dòlars per minut és el pressupost militar a nivell del món. Dir que no es té plata, és una vergonya”

Tirau els jutges als lleons i la llei mordassa

El passat diumenge 7 de desembre, m’arriba la notícia que un personatge molt peculiar, i amb vestimenta militar, havia gosat entrar dins del fossat  dels lleons al Zoo de Barcelona, i demostrà a la practica el refrany que diu ”llançar-se als lleons” o també “llançar-lo als lleons”, fou rescatat per efectius de la Guàrdia Urbana i el cos de Bombers de Barcelona, i es troba en estat crític a l’hospital de la Vall d’Hebron. Aquest home, en “Jujo” de Gèlida, ja n’havia feta d’altres: Cremar una estelada davant de l’estàtua de Casasnova, penjar una pancarta amb una esvàstica o entrar a la Generalitat per denunciar els suborns dels polítics. Una vida desastrada, divorciat, perdé la custòdia del seu fill, emmalaltir i després de tenir un treball de Guàrdia Civil i una plaça de policia, pul·lulava pels carrers com un “supervivent”. Qui sap que li va passar pel cap, quan es llença als lleons.

En política és bastant usual el llançar-lo als lleons, quan algú ja ha fet la tasca que interessava o pel que sigui ha acabat tocat (imputat) i ha perdut la gràcia de la cort. Seria semblant a “fer llenya de l’arbre caigut” que seria el primer pas abans de llançar-lo a les bèsties. En segons quins “fòrums” no hi ha ni perdó ni compassió. Funcionen com en les lluites de gladiadors, on el Cèsar amb el dit búlgar, amunt o avall, decidia sobre la vida o mort del perdedor.

Sembla que vivim en una societat que repeteix aquests simbolismes, com per exemple “tirar la clau de la presó al mar”.

L’altre dia pensava en la quantitat de polítics, Govern Matas: Cardona, .... UM amb na Munar, la princesa,  i del Govern Aznar, i d’altres propers al Govern PP actual, que sols se’ls hi veu la cara baixant del furgó de la Guàrdia Civil o Policia Nacional quan van a declarar als jutjats. La premsa els ha silenciat completament i sembla que ja ni existeixen, persones que han tingut una molt alta rellevància pública.

Corre pel facebook, que una persona va dir una frase molt encertada, que quan al PP un cas judicial li va malament, enlloc de canviar de misser, canvia al jutge.

Sembla que quan es toca a fons, algun entramat de qualcuna xarxa de corrupció – cada dia en sorgeixen més- al jutge que l’ha  instruïda, li ha tocat la loteria i té els dies comptats.

Sembla que hi ha prop de set o vuit jutges que han tocat el bolet premiat, entre ells en Garzon (malgrat no sigui sant de la meva devoció) , en Silva pel tema del cas Blesa i ara mateix el jutge Ruz que l’han posat a passar per la corda fluixa, i de moment no han decidit tirar-lo als lleons, ja que la jugada ha estat molt més sibil·lina, perquè deixes el Cas Gurtel; degut a què Na Cospedal està molt a prop d’en Rajoy i abans que es destapi la caixa dels trons, li han fet una jugada maquiavèl·lica.

El poder judicial es troba molt pressionat pel govern de l’estat del PP i estan passant coses que no tenen ni lògica ni sentit, com ara mateix amb el cas Noos on el fiscal Pedro Horrach, presumptament, sembla l’advocat defensor de la infanta Cristina, ja que està tirant abaix tot el que proposa el jutge Castro. De moment presó per n’Urdargarin ( devuit anys i mig) per en Torres, el soci, devers onze, també rep en Matas que sembla que li toquen 11 de la loteria  i dos anys per la dona de Torres que sembla que tenia els mateixos coneixements que la infanta del tema de l’empresa Aizoon.

El que m’encantaria saber és que o qui hi ha darrera les decisions del fiscal i si realment és independent de l’estatus polític.

Sembla que el PP ha obert la veda de la caça fa estona en contra dels jutges incòmodes i ara el proper trofeu que prepara és el cap de Ruz. Sembla que si el jutge Ruz, continuas en el cas Gurtel, com a jutge de suport, incorreria en una il·legalitat. Per l’altre banda ho ha de sol·licitar al Consell General del Poder Judicial, on l’opció conservadora està més que representada. La seva plaça a concurs i una piruleta jurídica perquè a no res de cloure la instrucció del cas, ja que hi ha temes molt avançats, li han fet la traveta i al llancen als lleons com han fet amb altres.

Em ve al cap el “suïcidi “ del fiscal que portava el cas Pokemon i el macrojudici a la màfia italiana, on foren assassinats dos jutges. Si ens trobem que el poder l’ostenten, presumptament, organitzacions que controlen el poder judicial, per poder donar la impunitat que pertoca als seus membres que delinqueixen i a més els pagam amb els nostres impostos. El poder disposa de la cobertura amb doblers (nostres) per a fer allargar els casos judicials, així com per fer aquests malabarismes quan li convé. Cosa que el ciutadà normal, degut a les tasses i a la caristia de la justícia, moltes vegades no hi pot accedir.

La impunitat s’estén a altres temes, com als crims del franquisme, posant el coixí a ex ministres que participaren en les darreres sentències de mort del franquisme i que reclama la justícia argentina. Un tarannà feixista del que darrerament ni se n’amaguen i alguns ens fan ostentació, Com el darrer cas, en que un periodista va dir dels diputats i diputades de Izquierda Unida, que es posaren cinta adhesiva a la boca, quan s’aprovà la llei d’inseguretat ciutadana: Llei mordassa; “estan para pegarles un tiro en la nuca”.

Quan en un model de societat, l’executiu controla el poder judicial, no és una democràcia, sinó una dictadura encoberta. Ara mateix, per afegitó, la llei mordassa, inclusiu igual de  repressiva que algunes lleis franquistes. No és estrany, ells són els hereus.

Repressió, tortures ( segons l’informe de l’ONU, Espanya no en surt massa ben parada). Indefensió jurídica.... l’estat de dret se n’està anant per les clavegueres de la merda.

Dels plenaris , operes bufes i salvadors de la pàtria

                                                         Els que es creuen comandar  a Sóller

El passat dia dos de desembre  vaig patir el plenari de l’Ajuntament de Sóller i encara estic regirat – no m’ho hauria de passar- tot i que la meva sensibilitat democràtica encara ho acusa.

 Veure com el Batlle Carlos Simarro amb el rodet de  la majoria absoluta i el conegut  ensinistrament de regidors i regidores, talment pedres amb orelles, que no escolten ni senten, van a pinyó fixo, aixequen la mà ben ordenats i tombaren prop de vuit mocions de l’oposició. Feréstec.

Mitges veritats intencionades, manca d’informació, falta de transparència, penjades de medalla a la Regidoria de Patrimoni i Urbanisme pel retorn del Sant Sepulcre al Cementeri de Son Sang; afirmar que les mesures en serveis socials eren d’excel·lència, segons el portaveu del partit des governant, i que tot era com en el món de Yupi; veure actuar al batlle en estat pur amb més que una dosi de cinisme; fou molt dur durant quasi dues hores llargues.

Afirmar que tot era transparent, que no tenien res amagat (hemeroteques), el meu padrí deia que es bravejava de barrals buits, en referència, als que volien justificar unes accions que ningú se les creia, i ensenyorir-se sense cap ni peus.

Inclusiu el batlle va afirmar en relació a les dietes dels regidors que havien estat publicades a premsa; i el director d’aquest setmanari, el qual és la primera vegada que el veig intervindre en un plenari durant tots els anys que hi he anat, li va contestar que no les havien publicades ja que no les tenien.

Un espectacle patètic, on per res compte la resta de la ciutadania representada pels partits de l’oposició. A més haver d’escoltar els arguments repetitiu i cansinos: “que si el pacte no va donar informació, que si són els responsables de l’IBI, que si l’herència rebuda...”: el discurs del lloro que ha repetit prou de quatre anys de mandat.

Haver de veure els regidors i regidores, rient, mirant i jugant amb tablets o mòbils, amb una manca total d’atenció i d’intervenció, que sols estan atents per votar ( i així i tot  si el batlle no fos el primer en aixecar la mà, ni se n’assabentarien) ; és realment deplorable.

Un espectacle patètic  en el qual , per res compta la ciutadania representada pels partits de l’oposició. Ni un rastre d’imaginació per no repetir el mateix discurs de fa anys.

Sembla que se li comencen a venir abaix projectes. La retornada del Sant Sepulcre a Son Sang, treball iniciat pel Col-lectiu Albaïna i culminat per la Comissió Llimona –Sóller.

L’adjudicació del solar de  Cetre per fer-hi el supermercat, el qual , torna tenir dos recursos en contra: un de MES i l’altre de PSIB. Ja que  no cuiden ni les formes. A més dels que s’estan cuinant per part dels comerciants i d’altres ciutadans afectats.

Al batlle Carlos Simarro, li agrada més una fotografia, que un bon dinar, ho dic per la recollida del guardó pel Firó, lliurat per “Onda Cero” ; quan la persona que l’hauria d’haver recollit era algun representant dels Col·lectius que fan una increïble feinada  tot l’any, perquè la festa surti brodada. Des d’aquí aprofitaré per felicitar-los i també a la Policia Local i a Protecció Civil per la seva bona tasca.

Esment lo de la fotografia ja que al batlle no li agrada que el gravin sense permís i tornà a repetir el mateix discurs de tot el mandat , demanant la identificació, la qual per variar no va esser atesa.

De moment la referència al plenari “democràtic” que vaig patir.

Sembla que molts des governants del PP, es creuen tocats amb un dit de déu, i que estan per portar una tasca messiànica, tot i que les coses de la terra, els importen prou. Basta veure els darrers casos de corrupció per posar mà a la caixa o fraus de “Black  Target- Bankia”

Van bastant nerviosos en l’arribada de les eleccions autonòmiques i municipals  pel maig i assegurar la cadira. La irrupció de Podemos, els ha fet pànic i estan emprant les clavegueres per a veure si enfonsen la figura del seu líder Pablo Iglesias.

No sé si arribarem a veure en directe la crisi dels partits majoritaris ja que s’està ensumant i ells també ensumen de qualcuna manera el final  del bipartidisme. Gros ensurt.

D’aquí a Maig de 2015 en veurem de salades. Estarem a l’aguait.

Situacions escandaloses d’injustícia i ben prest Nadal

La notícia que m’ha arribat d’Arabalears, on ens informa que durant els primers sis mesos de l’any actual, s’han desnonat mil tres-centes vuitanta sis famílies a les Illes Balears, m’ha corprès pel drama, patiment i penúria escampada a aquestes famílies senceres que els estan negant un dret que forma part dels drets fonamentals legislats a la santa Constitució Espanyola de 1978, en referència al dret a un habitatge digne que tenim tots els ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol.

La gran trama especulativa del sistema financer, la crisi creada – ho he denunciat moltes altres vegades- amb un pla i traçat  maquiavèl·lic per deixar més riquesa en menys mans i amb connivència dels diversos governants de l’executiu a aquesta Espanya més semblant a la del “Lazarillo de Tormes” que a un estat modern; on  han legislat per afavorir els interessos d’aquest sistema despietat, agressiu que estem vivint. Tots tenim la roba a l’estenedor i les injustícies aberrants es repeteix a les classes populars i treballadores.

La situació és que hem tornat trenta anys enrere en referència als nostres drets. I UE, vol seguir depredant amb la seva política neo liberal.

Se’ns està insultant diàriament, massacrant a base de lleis injustes ( Taxes judicials, ara llei mordassa., etc) s’han fet retallades aberrants als drets més bàsics: Sanitat, treball, educació...); se’ns està reprimint a diari i la llibertat d’expressió es troba en els mínims; a més se’ns aliena dia si dia també amb els mitjans de comunicació controlats per les entitats financeres, on els seus directius cobren uns bons sous trets sobre les nostres espatlles i reben pensions de jubilació insultants; el darrer cas el d’un ex conseller del Banc Santander,Javier Marin, que si es prejubila als quaranta vuit anys, cobrarà vuit-cents mil euros anuals ( jubilació baixa en relació a altres ex consellers), en un país, on el salari mínim interprofessional està en sis-cents quaranta i cinc euros i per cobrar una pensió de misèria s’han d’haver cotitzat quaranta anys.

Respecte als polítics que amb 8 anys de cotització tenen dret a una pensió i que pels sous que cobren és més que alta, és tan indignant que no em surten les paraules.

Cobren uns bons sous i no els és suficient, tant que encara han de ficar la mà dins la caixa dels doblers públics. Com podeu veure pel que escric que estic bastant emprenyat.

No parlaré dels casos de corrupció de cada dia, el darrer amb la dimissió de la ministra de sanitat Ana Mato, que és de vergonya i si en tinguessin, en Rajoy ja hauria d’haver dimitit, abans que ella per tota la porqueria de la trama Gurtel.

Hem arribat a una situació d’emergència social i que aquests maleïts tres anys de govern del PP, ha provocat. Les desigualtats s’accentuen a diari en tot el món. Un sistema tòxic, enverinat i podrit ho produeix i no s’aporten per lloc solucions per transformar-lo de dalt a baix. Els doblers que haurien d’esser necessaris per crear unes situacions més justes, retornen a les mans dels més “poderosos” com la indemnització a Florentino Perez pel tema Castor. No puc escriure totes les aberracions, ja que seria precís un llibre, i no un article.

Ara tornarem a entrar dins la dinàmica nadalenca. No faré cap crítica al sentit consumista, ni a l’entrada dins d’aquesta “solidaritat”, que prima durant aquest temps i després la resta d’any s’oblida. Voldria que l’empatia duràs molt més. No necessitem caritat, sinó justícia social per fer un món més habitable, mes harmònic i menys injust.

Hauríem d’esser capaços amb el nostre treball, d’obligar a les administracions que amb els nostres doblers trets a base dels impostos, tinguessin unes prioritats més humanes. Hem de trobar formules, no podem continuar d’aquesta manera.

Sé que el que escric ara, que he denunciat tantes altres vegades, amb la creació dels exclosos del sistema, no és nou. Vull afegir que tots tenim la responsabilitat si no fem res des del nostre espai, per modificar aquest sistema.

I el que em faltava per acabar d’indignar-me ha estat aquesta cosa rara del “black Friday”, una altra menjada de tarro per consumir, consumir i tal volta morir-nos en l’intent.

Tanc la paradeta! Com deia el senyor Bachs, presentador de TV3, amb programes com “Filiprim”, una persona entranyable,  que ens ha deixat no fa gaire. Que estigui al cel de la bona gent.

Retorn del Sant Sepulcre i els desgavells del govern municipal

Abans d’encetar l’article, vull felicitar a tots els que han participat, perquè el conjunt escultòric “El Sant Sepulcre “ (original, no còpia) retornas al cementiri de Sóller Son Sang.

Comença la tasca fa més de dos anys el Col·lectiu Albaïna i l’ha culminat la Comissió Josep Llimona-Sóller.

Una obra corresponent al  patrimoni artístic funerari del Poble de Sóller, torna a estar al seu lloc, d’on no hi havia d’haver sortit mai. El batlle de Sóller  Carlos Simarro  s’ha volgut penjar la medalla per la seva “gestió”. Crec que té incontinència verbal, o fallos de memòria; ja que va dir que s’estava restaurant i realment s’estava fent una còpia. Sabia més del què deia?

Hi ha moltes situacions a les que no puc donar passada per lo injustes que són i durant el més de cinc-cents articles que duc escrits en aquest setmanari ( deu anys de col·laboració) he anat denunciant, una a una, tant dins l’àmbit internacional, estatal, autonòmic i municipal.

Les que corresponen a les nostres contrades, encara em fan més mal i m’indignen més, perquè les fan persones solleriques de tota la vida, que han governat en contra del seu poble, tudant doblers a balquena  de tots els contribuents i portant tensió i crispació entre la ciutadania.

No content amb les despeses absurdes i no prioritàries pel poble, darrerament han atacat a la base de flotació de la xarxa del teixit comercial, intentant malbaratar per cinquanta anys, un solar municipal ( de tot el Poble, no seu, fruit d’una donació)  per implantar una gran  superfície, amb uns arguments que no s’aguanten drets.

Aquesta vegada s’han trobat amb una resposta ciutadana, encapçalada per la Plataforma Cetre, que està reivindicant uns drets; a més d’una part de l’oposició que fa passes perquè, no es pugui dur a terme de la manera en que  volen.

Les irregularitats sobre la forma del concurs i sobre la manera decisòria als plenaris – ja n’hi ha hagut un que s’ha hagut de repetir- ja que han estat denunciats, i per més inri en tocarà un altre. Quan es faci , la broma haurà costat a tots els ciutadans i ciutadanes de  Sóller la quantitat de tres mil cinc-cents euros ( mil set-cents cinquanta per plenari), és de vergonya.

Per fi, una part del Poble ha pogut veure, ja que ha acudit als plenaris, de quina manera el Batlle Carlos Simarro i la Junta de Govern fan la política municipal, aplicant el rodet de la majoria absoluta, sense escoltar a ningú. Han vist que són pedres amb orelles i ni escolten.

Surts pels carrers de Sóller i vas comentant amb diverses persones amigues, les situacions que es viuen: Son Angelats que no sé si arribarem a saber mai el que ha costat; IBI que malgrat totes les “menjades de coco” per part del batlle intentant fer-nos creure que la Mare de Déu nom Juanaina, amb que són els que han fet més baixades de l’impost.

Vos assegur que l’any que ve pagarem més, no manca haver estudiat a la Sorbona, els números quadren i les matemàtiques, malgrat no siguin el meu fort, són prou clares. Una baixada pel 2015 de 0.04 %, o sigui quota 0.81%; en contra de la pujada anual del Valor Cadastral del 10%, ho deixa prou clar.

Supermercat a Cetre, on han tingut la barra de demanar un informe que ha costat uns nou mil euros i una enquesta de consum a Sóller ( intencionada per justificar la implantació de l’HiperCetre?) que ambdues han costat més de dotze mil euros; quan el pressupost anual per Serveis Socials ( prestacions i ajudes als més necessitats) és de set mil cinc-cents euros. És un suma i afegeix..

Disposam d’un dels serveis de recollida de fems més car de Mallorca. I just ara dos dies menys de recollida, o sigui un càlcul d’un 30% menys de servei. El més just seria que el rebut es ves reduït  amb el 30% també, o no? I per cert, el problema dels restauradors, que per una part no poden treure els fems dels restaurants durant dos dies; i per l’altre els problemes que podrien tenir amb  sanitat si els troben amb els fems guardat, si hi hagués una inspecció. O sigui, reben pels dos costats.

Ara vindrà Nadal, i tindrem més llumenetes pel carrer per intentar animar l’ambient; tot i que trob que està prou caldejat.

9N: Bon cop de falç del Poble Català a l’espanyolisme ranci

                                                   

Gest emotiu que passarà a la història per la coherència de la seva actuació, deixant enrere les seves divergències per arribar a l’objectiu final: poder VOTAR!

Vaig viure la jornada del 9N, veient com el Poble Català es mobilitzava pel seu dret legítim a votar, amb molta emoció.

Vaig escriure el que sentia en veure com un poble valent, malgrat tots els impediments, les coaccions i les amenaces que amb el missatge de por, tant la caverna mediàtica ( adeptes al règim) com per part del  govern  Rajoy- en estat de xoc  a hores d’ara- anunciant més repressió que és l’únic que saben fer; o més bé, no, de corrupció també treuen excel·lència.

Amics i amigues catalanes votaren per mi i així m’ho feren saber. Una satisfacció interna i un orgull.

Veure com persones de totes les edats, molts avis i avies, que havien lluitat i continuen lluitant per la independència i dignitat del seu país, feien llargues coes i sortien a votar amb un gran gest d’esperança. Inclusiu persones que sortien dels hospitals per anar a votar i d’altres que feren ni més ni manco que deu mil kilòmetres per poder-ho fer. Molts que feien molts d’anys que ho esperaven i la seva actitud ferma, em va corprendre.

Un dels avis, de prop de noranta quatre anys, anava a votar i després partia cap a l’enterrament de la seva dona i que digué que la seva dona hauria estat la primera en anar a votar; em va fer espirejar els ulls i caure una petita llàgrima.

 Em venien al cor les paraules de Vicents Andres Estellencs: “No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu” i aquestes paraules es feien paleses al carrer.

La unitat de les forces polítiques, durant el procés fins arribar aquí, encapçalada pel President de la Generalitat Artur Mas i David Fernàndez diputat de la CUP, que varen no tan sols mostrar, sinó demostrar, que el primer que s’havia d’aconseguir era l’objectiu d’anar a votar, passes el que passes, i que després ja discutirien. Per a mi varen estar molt més a l’alçada que altres forces polítiques que semblaven agranar pels seus propis interessos.

Queda clar que CIU i CUP estan a anys lluny de distància política; tot i que el deure en el moment històric que es vivia, els  portar a enterrar les destrals de guerra i anar aplegats fins a aconseguir l’objectiu final: Votar. Aquesta unitat, fou possible gràcies a  les dues formacions.

El ridícul espantós del Govern Rajoy, les perorades insubstancials de Soraya Sáenz de Santa Maria, Alicia Sanchez Camacho, Albert Rivera i Rosa Diez, han ressonat a lo llarg del món i la premsa internacional ho ha pogut constatar. Res del que pronosticaren o amenaçaren ha passat i la jornada del 9 N ( Sense tancs, ni bombardeig  de Catalunya, ni afusellament o càmera de gas per Artur Mas), fou realitat.  La jornada fou lúdica, festiva, esperançadora, pacifica, emotiva i extremadament reivindicativa, essent el penjoll final al recorregut de l”V” de la diada Nacional Catalana de l’11 S.

Les paraules del diputat de la CUP, Quim Arrufat: “L’estat espanyol ha perdut tota autoritat política sobre Catalunya”, deixen més que palesa el que han aconseguit més de quaranta mil voluntaris, més de dos milions tres-cents mil votants ( encara s’està votant, sembla que fins dia 23 de novembre, per tant el nombre pot incrementar i molt) el que per ara representa  més del 78% dels votants que si volen  que Catalunya sigui un estat i que a més sigui independent; en contra del 4% que no volen ni una cosa ni l’altre, igualment respectats. El Si-No fou prop d’un 10%. Aquesta votació deixa prou clara, quina és la intenció de la gran majoria  Poble Català.

No em serveix l’excusa del que no anaren a votar, per intentar restar credibilitat al resultat; ja que si fos així, igualment s’hauria de fer amb altres eleccions: Estatals, autonòmiques i municipals on no es té en compte l’abstènció.

Aquests darrers dies,  era d’esperar, la caverna espanyolista ha amollat les seves barrabassades; tot i que se l’han d’embeinar. El 9 N s’ha fet!

Per acabar, vull dir que vaig sentir una sana enveja, somniant el dia que això passi tant al País Valencià com a les Illes Balears i Pitiüses.

Acab amb un vers  del mestre-Poeta del Poble, Miquel Martí i Pol, que el nou de novembre fou l’onzè aniversari de la seva partida: “Tot està per fer i tot  és possible”.  Sé cert que ho gaudí des del cel dels poetes.

Josep Bonnín

Comiad (poema dedicat en el primer aniversari de la partida del mestre-Poeta del Poble Miquel Martí i Pol)

*he volgut compartir aquest poema en el onzè aniversari de la partida del nostre estimat poeta

Ahir, flairaven els teus mots

com avui

i avui

la teva sang ha abandonat els vidres.

Te n’has anat lleuger

pujant per un pont de mar blava

cap a un lloc

on el patiment s’esmicola en la boira.

Les teves paraules romanen calentes

i  els meus estatges,

on reposen, esdevenen glaçats.

Gràcies pel teu vers

per fer-nos gaudir sense massa mesura

dels sentiments amagats

que tots guardem dedins.

Ara com tu, escolt la meva mort

i em xiuxiueja el teu nom

com a altres instants

ho  fa amb el meu.

Un silenci per tu ple de recança i enyor.

Josep Bonnín i Segura

9N: Votar per la dignitat de Poble Català

Una històrica jornada

viu el Poble Català

amb el fet d’anar a votar

i la partida ha guanyada.

Rajoy l’ha ben trabucada

i el seu estat ha perdut!

És el poble qui ha vençut

al missatge de la por

i haurà votat de cor

acció que m’ha commogut.

L’acció d’un Poble valent

votant per la DIGNITAT,

i una lliçó ha donat

la repressió combatent!

Els crims del franquisme: L’hora de la justícia.

A principis de novembre,  m’ha arribat una notícia que he estat esperant durant anys, per la dignitat de totes les víctimes repressaliades pels responsables franquistes per crims de lesa humanitat. Qui va conèixer als personatges del que parlaré durant el Govern Suarez, sabrà com eren d’ignominiosos. Jo els vaig patir.

Que la justícia argentina, hagi lliurat ordre de detenció en contra de Rodolfo Martín Villa, ministre de l’interior d’UCD, amb un historial de repressió i sang a les mans aberrant(Victòria el 3 de març de 1976) i   Utrera de Molina, sogre de Ruiz-Gallardon ex ministre de justícia del Govern Rajoy; el qual va intervenir directament en les darreres sentències amb pena de mort del Franquisme.

Acusats per la sentència contra Salvador Puig Antich: Antonio Carro Martínez (Ministre de Presidència  entre1974 i 1975), Licinio de la Fuente (Ministre de Treball  entre 1969 i 1975), Antonio Barrera de Irimo (Ministre d’Hisenda entre 1973 i 1974) i Carlos Rey González qui va redactar la sentència i   actual advocat d’Alicia Sanchez Camacho.

Han hagut de transcórrer anys, perquè aquests personatges sinistres estiguin més a prop de passar pel banquet dels acusats . a la llista de detenció hi ha altres 18 entre torturadors, policies i militars- als qui la llei d’amnistia vexatòria, els hi posa el coixí de la impunitat , redactada i aprovada pels  pares de la pàtria que redactaren la Constitució castradora de 1978.

Que l’encomana de l’ordre de detenció vingui de l’Argentina, quan durant tots els governs de la transició, i els posteriors s’ha tingut ben tapat i com a tema tabú em porta a moltes preguntes. També tenen el seu paper de presumpta complicitat per no haver exercit les seves funcions  en la defensa dels Drets Humans.

La repressió del franquisme, continuada cap a les forces d’esquerra rupturista per part dels diversos governs que han continuat i per acabar el PP; ha estat una vulneració dels drets humans, de la llibertat de manifestació, concentració i de la llibertat d’expressió.

A l’informe de Nacions Unides, sobre les tortures a diversos països “democràtics”, l’estat espanyol no ha quedat gaire ben parat.

El darrer episodi, en relació a tortures, en que l’estat espanyol fou condemnat i obligat a pagar indemnitzacions pels Tribunals d’Estrasburg a militants de Terra Lliure, arrel de les seves detencions i tortures durant l’any 1992. Un dels Jutges estrella que substancià el procés, fou Baltasar Garzon. Qui no ordena la investigació sobre les tortures malgrat tenir proves forenses. Garzón fou  el mateix que s’encarrega de seure al banquet dels acusats a Pinochet., que com Franco morí sense haver pagat per totes les aberracions que havia comès a Xile, inclusiu cop d’estat contra el Govern d’Unitat Popular de Salvador Allende, del que la darrera notícia, no m’ha vingut de nou, no és suïcida, com fou la versió oficial, sinó que l’executaren dins del Palau de la Moneda.

La Llei de Memòria Històrica, incomplerta per diversos Governs, estatal, autonòmics i municipals, ha d’arribar fins al final  i les Associacions per la Memòria Històrica han de treure a llum tot el que va quedar amagat: Afusellaments, tortures, vexacions a la dignitat dins les presons, sobretot contra les dones republicanes, empresonaments arbitraris; a fi que la ferida oberta pugui cicatritzar de debò, ja que a hores d’ara encara es troba plena de pus i quasi en estat de gangrena. Malgrat la tasca de les Associacions MH, ha estat d’un coratge increïble.

L’oposició, no tan sols a l’obertura i exhumació de foses comunes – existeixen persones responsables encara que no volen remoure ni un pam del passat, podria esquitxar-los-, l’oposició a desmantellar tota la simbologia franquista (recordem que PP ve d’AP) , la manca d’exigències d’una oposició, en alguns moments govern de l’estat PSOE, una social democràcia bastant descafeïnada. No han ajudat res, o ben poc, a què la dignitat dels republicans i republicanes assassinats es pogués resoldre amb promptitud.

Les aptituds de molts de governants en relació a la Llei de Memòria Històrica i retorn del respecte i la dignitat a les víctimes del franquisme, de ràbia, indignació.  

L’embelliment del monument “a los caidos” de la Plaça d’Espanya, Sóller, amb oliveres i pensaments, amb doblers públics,(per això no ha fet cap enquesta)  em sembla un insult i una provocació per part del Batlle i Consistori, que inclusiu ha intervingut Memòria de Mallorca.

Ja és hora que es faci la justícia que tants anys hem esperat.

Glosa de suport: Per l'absolució de Marcel Pic i Robert

Dijous 6/11  a les 10.30 tots als Jutjats

Concentració solidària: Volem l’absolució de Marcel i Robert!

Jo hi seré!

La meva glosa de suport!

Dijous tots en els jutjats

demanant l’absolució

de dos represaliats

pels qui demanen presó.

Marcel i Robert, quatre anys

de manca de llibertat

és completa un atemptat

contra la lliure expressió.

Qui mana la repressió

cal que sigui el condemnat!

Ja basta de despotisme

malgrat sigui camuflat

perquè és una atrocitat

molt habitual del feixisme.

` Desmemoriats, corruptes, demagogs i neurona fusa

                       D'aquests "angelets" algun ja ha entrat a presó sense fiança: Entre ells el nombre 2 d'Esperanza Aguirre

Rajoy, Cospedal, Soraya Saénz i Alicia Sanchez Camacho i molts d’altres que no afegeix per no fer la llista insuportable, enlloc de seguir tocant l’endoll ( avui m’he aixecat no gaire escatològic) podrien dedicar-se a fer una bugada profunda al seu partit. A dir, que en relació a corrupció i corrupteles, es podrien quedar sense “cúpula”.

Des de Barcenas, comptabilitat B del PP, Cas Sacyr que se li podria rebotar a Cospedal, passant per les targetes opaques de Bankia amb l’abanderat Rodrigo Rato i ara, no per “guinda” ja n’hi ha un bon Guindo, si no per cirereta, l’operació Púnica en la que han estat detinguts prop de cinquanta i una persona i una gran part del partit de marres.

Aquesta operació ha descobert, el cobrament de concessions d’obra a canvi del 3% de comissió. Antic això, antic.

M’encanta com trien el nom de les operacions, tot i que l’operació púnica em té una mica despistat, ja que no sé exactament, ni puc situar quin són els romans i quins els cartaginesos; ja que record, que quan estudiava història les cèlebres Guerres Púniques, que foren tres, ho faig sabedor, per si es necessita per altres operacions, aquesta pot esser la I, i així successivament. Sembla que l’etimologia de “Púnica” ve del llatí i era una forma que empraven els romans d’anomenar als cartaginesos.

Cospedal afirmava que si es comprovava que algun del PP tenia comptes a Suïssa. Hauria de dimitir. Idò ja pot començar a fer les maletes, ja que en Francisco Granados, detingut a l’operació esmentada, en passejava dues:una d’un milió i mig d’euros i l’altre de tres-cents mil. A tot això, i ho dic no tan sols per na Bonpedal, em deman si tenen lapsus mentis, atacs amnèsics amb no bones intencions, o si necessiten “Fosforo Ferrero” per la memòria i l’acompliment del que han amollat i no recorden, sembla.

Quan Aznar declarava, allò de “España va bien”, a quina part d’Espanya o “Espuña” fàbrica de xoriços i altres embotits, es referia? . Ja vaig escriure  a l’article passat que el 75% de Govern del senyor de les armes de destrucció massiva, particip del trio calavera a la reunió de les Azores, per acabar de muntar la guerra d’Iraq; estava imputat, o havia cobrat sobresous o sobres amb sous, o estava a la presó. Crec que si continuen les operacions púniques, podrien batre record i arribar al cent per cent o sigui la totalitat.

A part de la corrupció a balquena, sembla que el procés pel Dret a Decidir del 9 N, ha fus la neurona  o neurones a més d’un. Des de les declaracions de bombardejar Catalunya, desitjar-li a Artur Mas, un bon afusellament per part de l’especialista amb turques ex portaveu PP Miquel Angel Rodriguez, no sé quin altre banastra li desitjà la càmera de gas ( un insult i una ignomínia a totes les víctimes que el terror nazi va assassinar d’aquesta manera); des de comparar el referèndum que ara ha canviat de nom al nazisme, com que Iceta PSC que no arriba a biscuter (dos cotxes de museu ), declari que les eleccions plebiscitàries, li recordaven l’Alemanya Nazi (1933) i més tard haver-se de ficar la llengua- just allà ( ja dic que no estic escatològic) i haver de rectificar i demanar disculpes.

Primer amollen l’animalada ( no sé si amb intenció malèvola perquè quedi) i després quan el cervell es posa en funcionament se n’adonen, van i rectifiquen; o bé matisen com n’Herrera ICV, que declarà que no aniria a votar el 9 N.

Existeixen durant aquest procés fotos irrepetibles i històriques, veure la del President Artur Mas i David Fernandez Diputat CUP, intentant posar ordre al procés, ja que segons quins altres partits, s’haurien d’aclarir i saber el que realment volen, és increïble.

             Rajoy està muntant l’aparell jurídic per desmuntar la nova versió del 9 N. Si Europa no se’l mirés, el que muntaria seria l’exèrcit per envair  Catalunya i declarar l’estat d’excepció. Deu somniar amb Franco i Milan Astray que se  li deuen comparèixer del món dels espectres per exigir-li accions contundents.

             Un estat democràtic es basa amb que el poble té dret a decidir, al manco votar cada quatre anys, ja que moltes vegades li impedeixen molt més participació.

Catalunya té el dret legítim. I el 9 N votarà, malgrat la coacció de la caverna Rajoy.

Tres anys i escacs de despotisme i corrupció

Aquests darrers tres anys i escacs,  hem hagut de patir a tots els nivells – estatal, autonòmic i municipal- la política depredadora dels des governants del PP, aplicant el rodet de la majoria absoluta.

S’ha malbaratat, destruït i especulat amb el nostre patrimoni tant natural, com immobiliari, que no els pertanys a ells, si no a tots nosaltres. Ells  són simples gestors, i com a tal haurien d’actuar pel bé i l’interès general, enlloc de mostrar clarament que l’únic que els importa són els doblers ( psicopatia i obsessió?), el poder, la repressió de les veus discordants i el control ciutadà.

Que aparegui publicada la notícia que el 75% del Govern de l’anterior president Jose Maria Aznar ( a qui la política de Rajoy serà carregar-li tota la corrupció del seu mandat) està imputat, untats amb doblers negres i alguns a la presó-un d’ells per Segovia-  no ens hauria de venir de nou.

Han emprat i robat els doblers públics per fer-se un bon patrimoni a l’hora que es retirin de l’aforo polític.

Els casos de corrupció han sortit a balquena. Ara els més orejats, són les targetes negres de Bankia, amb el capdavanter Rodrigo Rato, que a hores d’ara ha abandonat provisionalment el partit, abans que en Rajoy el fotés a defora. Tot i esser perillós ja que el senyor Rato en sap molt i de molts. Ha estat a molts diversos governs.

Un segon cas el d’Angel Acebes imputat pel desviament de doblers públics a favor de “Libertat Digital. Acebes, un dels que gestionaren el brutal atemptat de l’11 M, com a ministre d’interior- cal fer memòria- conjuntament amb en Zaplana, portaveu en aquells moments. Ambdós desapareguts i ara entra altre cop en escena.

Hi ha moltes maneres de corrupció, una d’elles és el periodisme groc, manipulador, com ara mateix sembla que presumptament la SER va oculta una informació sobre que el ministre Cañete, tenia interessos en petrolieres, no fos cosa, que l’afectas per l’elecció de Comissari Europeu. Aquests tipus d’accions també estem acostumats, ja que una gran part dels canals de comunicació, escrits i visuals adeptes al règim – una gran majoria controlats per la banca- saben prou bé com han de funcionar.

Ha desaparegut del mapa, amb els des governs del PP, la paraula dignitat i ètica. De tal manera, que corria per les xarxes la seva definició com a una organització de malfaents organitzada per delinquir. O sigui, alguna semblança a organitzacions mafioses la definició.

Aquests patrons del neoliberalisme acèrrim han creat precarietat i pobresa, s’ha arribat al límit que un de cada tres treballadors a l’estat espanyol està baix el llindar de pobresa (treball precari i mal pagat), l’índex de pobresa a tot l’estat ha incrementat brutalment, així com l’atur, mentre ells s’embutxacaven els doblers públics ( dels sagnants impostos al que ens estan obligant a pagar) i els enviaven a llocs segurs de no esser inspeccionats ( paradisos fiscal), i anaven deixant les finances estatals, autonòmiques i municipals a la ruïna.

El deute generat durant els darrers anys ha arribat al límit, i l’hem acabat pagant nosaltres.

El seu negoci és sucós i sense risc. Empren el capital nostre ( quasi una extorsió a base d’impostos que no et pots negar a pagar, tenen el seus sistemes) l’inverteixen amb negocis propis o a vegades amb obra pública ( de la que extreuen les corresponents comissions il·legals). Si el negoci va malament i no genera beneficis i si pèrdues, les pagam nosaltres(rescats bancaris, rescat d’autopistes deficitàries, aeroports que no funcionen. AVE innecessaris, etc ) O sigui que sempre ens foten.  

Hem viscut en una estafa permanent, a l’ampar de la impunitat, ja que l’executiu ha fet una pressió brutal sobre el poder judicial, per intentar contenir i controlar el que hauria de fer en cas d’esser totalment independent.

Respecte al deute, no sé  quin setmanari publicà,  que el deute de cada solleric i sollerica  pujava a prop del mil docents euros, i gràcies al Govern Simarro, segur que ha anat pujant, vist com manegen els nostres doblers.  No li ha bastat que paguem un del rebut dels fems més cars de Mallorca. Un IBI extorsionant, afegint que els seus amics del Govern Balear, mateix color, el deute  de la subvenció del peatge del Túnel de Sóller.

Esper que vagi preparat pels propers mítings de campanya electoral, la gent va molt cremada.

Josep Bonnín