Una altra estreta de clau i més aviat farà l’esclafit

                          S'inspirà Felip Puig amb la frase de Fraga Iribarne: "La calle es mia"

Amics i amigues, indignat pel que ha passat amb el desallotjament de la pça. de Catalunya he intentat escriure aquest article amb homenatge a la seva resistència malgrat no els anomeni. Ja ho he fet a altres indrets. Pens que és més hora d’emprar l’energia per a emprendre accions per fer un canvi de sistema i de món, que per queixar-nos; així i tot, algú pot cridar quan intenten esclafar violentament els drets i la dignitats d’unes persones.

Una aferrada pel coll pel canvi!!!

Josep-Keops el beduí que no perd l’esperança

                                                                               *********

Començ amb una frase que va dir un home a l’assemblea que es va fer a la plaça d’Islàndia de Ciutat de Mallorca (antiga plaça d’Espanya), que m’ha escrit una amiga mentre compartíem pel facebook, Alba  Ufarte: “Si lluitam podem perdre, si no lluitam estem perduts”. Crec que aquesta frase sintetitza la filosofia i l’esperit del moviment 15 M que s’ha estès, no tan sols a molts llocs de l’estat espanyol, si no que rep el suport a molts altres llocs del món.

Els que em coneixeu sabreu, perquè ho he escrit , que vaig lluitar en contra del Franquisme per a establir una societat democràtica. I em sembla que just ara tenim una “oclocràcia” terme sobre el que vaig escriure no fa tanta estona.

Una gran part dels polítics, que diuen representar-nos, estan més a prop de la seva projecció personal i partidista, que de les vertaderes prioritats ciutadanes, tot governant i legislant pel gran capital, que ens vol tornar a l’estat d’esclavitud.

El meu amic Plàcid Pèrez en una xerrada a la mateixa xarxa, m’ha escrit i estic totalment d’acord: “Que el model econòmic actual té com a objectiu la descapitalització i la supressió de la classe mitjana, que passa per la desfeta  de l’estat del benestar” ( jo afegeix que també esclavitzar la classe treballadora endeutant-la de cada vegada més)

Afegia l’amic Plàcid: “Avui el president del consell d’administració d’un banc, va a estiuejar a la costa i es troba  al llanterner o l’electricista a l’apartament del costat: I això no ho poden consentir”

He transcrit aquestes paraules que defineixen clarament la situació econòmica que estem vivint i que jo afegeix que els respectius governs de tot el món, intentarà no, intenten potenciar, perquè son els braços executius del gran capital.

I mentre s’omplen la boca, al manco en les promeses electorals (ja,ja,ja) de creació de llocs de treball, quan el Banc Central Europeu ja ha recomençat altra vegada la pujada dels tipus d’interès. Els bancs i demés entitats financeres, tant les reflotades amb doblers públics debut a una gestió especulativa d’alt risc i nefanda ( dels nostres impostos) , no amollen un cèntim d’euro per ajudar i afavorir a les petites i mitjanes empreses i per si no faltava res pels dos rals, l’administració en general s’ha convertit en la morosa més important dels treballs que ha encomanat a petites i mitjanes empreses.

No contents amb això, estrangulen a la classe treballadora (I els sindicats els hi juguen el seu joc) amb pujades d’impostos ( qui som els més perjudicats amb la pujada de l’IVA al 18%: nosaltres; ja que la pujada de l’impost s’ha carregat sobre tots els articles i serveis) i per altra banda, els bancs seguint les polítiques del Banc Mare, estan endeutant una mica més a la classe treballadora i mitjana.

Les pujades de tasses a la Universitat és de vergonya. Una altra vegada la selecció de classes. O sigui, a estudiar el que tinguin uns pares que s’ho puguin permetre. Els altres: que es fotin o bé, si llavors quan acaben la carrera, no tenen feina. La cota  d’atur entre els joves  passa d’un 40 %. Això és una autèntica garantia de futur?

El mercat, regit pel gran capital sempre vol més i els governs legislen, perquè així sigui.

Fins quan es podrà mantenir la situació abans que esclati?

Si fem memòria les grans revolucions històriques, s’han produït quan la classe treballadora i en segons quines els estudiants, no han pogut més. Ara mateix no tan sols estan ofegant la classe treballadora, si no, la mitjana està rebent, la joventut, els pensionistes, i de cada vegada s’hi van afegint més sectors socials.

La victòria electoral del PP, en gran part s’ha produït pel vot de la por: “A veure si aquests ho poden arreglar”. Quan els mateixos votants se n’adonin que encara la situació va a pitjor, seran ells mateixos que tal volta també sortiran a reclamar al carrer.

La solució no la té cap partit majoritari, ja que és el capital que comanda i quan imposa retallar, per a no perdre més beneficis, sempre ho fan allà mateix: Prestacions socials, cultura (retallant subvencions i ajuts); pujant impostos i les tasses universitàries per a fer una selecció intencionada i educació en general. Volen uns xots de cordeta, fàcilment manipulables, i no persones amb capacitat analítica i crítica. S’ho trobaran.

Moviment 15 M: L’hora de l’acció

Amics i amigues, que ja coneixeu quin és el meu sentir; no he pogut de menys de fer aquest article, en el que em sum i don el meu màxim vot de suport a totes les concentracions que s’estan fent a tot l’estat espanyol. Ja era hora, que es digués un. Basta ja!.

Una forta aferrada pel coll i que tingueu un bon cap de setmana.

Josep-.Keops el beduí contestatari encara

                                                                       *********

Retornar a la democràcia real, on realment la veu dels ciutadans i les seves decisions siguin les que es compleixin.

Acabar amb el joc dels partits que es preocupen més pels seus llocs i cotes de poder que per gestionar de forma correcte els interessos comuns i prioritari de tots els ciutadans.

Ja basta d’un bipartidisme polític que mostra, cada un quan ocupa el poder, que a l’hora de retallar – debut a la crisi provocada per la nefasta gestió de les entitats financeres i la seva especulació sense fi per obtenir  més beneficis- ho fa amb la cultura, l’educació, prestacions socials als menys afavorits econòmicament, intentant treure’ns fins a la darrera gota de sang.

Si estic cansat i indignat. No aniré a votar per a primera vegada en la meva vida. No podem així canviar el sistema , si no  som capaços de manera contundent i pacífica canviar les regles de jocs que els diversos partits ens han imposat.

Ja basta que aquests gestors professionals polítics s’aferrin a les seves canongies, prebendes, tinguin uns sous de vergonya que han de sortir dels nostres impostos (sabeu quants milions d’euros ha costat la campanya electoral?) i encara a sobre afavoreixin els rics perquè es facin més rics. Governin sense vergonya pel gran capital i les diverses multinacionals de tota casta.

Cal sortir al carrer, i prendre la paraula i l’acció  i esser nosaltres els que decidim en quin tipus de societat volem viure. Volem desenvolupar-nos.

Ja basta de màfia i corrupció. D’especulació, de mentides i estafes amb mil promeses electorals que llavors incompleixen i que durant la campanya se n’omplen la boca d’honestedat. Ja basta d’hipocresia programada i que els seus canals de comunicació ens estiguin, constament, rentant-nos el cervell, perquè tot continuï “atado y bien atado”.

No crec amb cap d’ells, no hi confio amb cap dels seus projectes – són mentida- no els donaré el meu vot per a referendar-los i que es puguin permetre posar-se la insígnia d’esser els meus representants. No ho són, perquè quan es troben en el poder fan els que els hi surt dels dallonses sense tenir-nos en compte per a res.

Estic cansat i indignat. No vaig lluitar contra el franquisme a risc de tot el que vaig viure, per ara trobar-me amb una democràcia descafeïnada en la qual cada un dels partits polítics majoritaris ( dels altres no ho sé, encara no han governat) rema per tenir una bona cadira i uns bons emoluments que hem de pagar tots els ciutadans i ciutadanes.

Els ciutadans i ciutadanes comencen a ocupar els carrers a diverses ciutats de l’estat espanyol i tenen el mateix cansament i indignació que jo.

Estem davant un sistema que no dona resposta adequada a les nostres necessitats i que ens costa un ull de la cara mantenir-lo.

Europa, un model social que havia d’esser, s’ha convertit amb la cova d’Ali Baba; l’Europa dels mercaders on l’únic que priva és el gran mercat i la gran especulació a nivell molt més elevats que quan  tan sols es feia a nivell nacional.

No fa estona que vaig dir que nosaltres tenim el poder si realment ens sabem organitzar per a detectar-lo. No podem deixar les nostres responsabilitats en mans d’uns ineptes que l’únic que fan és agranar per a mantenir-se en el poder que ens correspon a nosaltres; al poble. Ells no creuen amb el poble, i si amb la massa manipulada i moguda quan els interessa, perquè els hi doni suport fictici cada quatre anys i que realment es cregui que té capacitat de decisió. No és vera. És l’engany  més gran de la història.

Ells estipulen les legislacions que més els hi convenen. Poden cotitzar vuit anys i tenir una pensió i la classe treballadora ho ha de fer durant trenta i cinc i a més ara li afegeixen dos anys de cotització. I no se’ls hi cau la cara de vergonya, perquè no en tenen.

Un dels meus darrers articles es titulava “El vampirisme neocapitalista”. Ells treballen per aquests vampirs i a canvi s’acomoden de per vida en acabar els seus distints mandats polítics. I si no contempleu on i com es troben els diversos presidents de l’estat espanyol que han anat passant pel poder. S’han fet tots multimilionaris.

 És hora de passar a l’acció. Jo també port l’esperit de tots els que es troben concentrats. Democràcia real ja!

450 è aniversari del Firó: Gran Firó de Sóller 2011

El passat més de gener se’m va proposar per part de Guillem Bernat, com a Regidor de Cultura, patrimoni i festes; prendre part activa amb els actes i difusió del Firó 2011 a través de les distintes xarxes informàtiques, i fer un promoció activa d’aquesta commemoració del 450 è aniversari del Firó.

Com podeu suposar vaig acceptar l’oferiment, malgrat saber que hi hauria prou feina i al temps em vaig sentir orgullós que es pensés amb mi per fer aquesta tasca.

La primera passa, fou crear dins del facebook el grup “Amics de la celebració del 450 è aniversari del Firó-Firó 2011” a fi de tenir aquesta eina per anar fent la divulgació d’actes, esdeveniments, reportatges fotogràfics on tant jo com qualsevol dels membres podia publicar i que fos el màxim de participativa possible i aquest objectiu s’ha assolit, ja que actualment el grup conta amb 466 membres.

Esdeveniments per a participar: El concurs del Lemes per a un consum responsable d’alcohol durant el Firó. Amb una participació de 32 lemes, finalistes cinc i el guanyador: “Alcohol controlat, firó assegurat” que ha aparegut a tota la publicitat que s’ha fet del Firó.

També la participació al concurs dels Cartells Fires i Festes que va tenir una gran participació, ben igual que el de les camissetes del Firó.

La presentació de les candidatures a les Valentes Dones 2011, que posteriorment serien votades pels membres dels col.lectius organitzadors del Firó, es feu el 24 de gener a la Sala Magna de l’Ajuntament. Fou un acte emotiu, on les tres parelles que formaren les tres candidatures, reflectien la il.lusió de tenir aquest paper tan maco i important de les Germanes Casesnovas. En vaig deixar constància fotografica a la pagina com del dia en que es feu la votació dia 12 de febrer, on foren triades Cati Pomar Urea i Magdalena Deya Miró. A dir que moltes altres persones han deixat testimoni fotogràfic.

A través del grup he intentat mantenir un contacte “virtual” amb tots els col.lectius organitzadors del Firó: Col.lectiu Sant Ponç 1561 Pagesos Firó de Sóller; amb les Pageses del Firó, amb la pagina “Es Firó de Sóller” per a compartir tot el que s’estava organitzant i els esdeveniments que de manera “virtual” feiem entre tots la seva difusió. Amb el col.lectius de Moros no hi vaig tenir tanta participació ja que no té pàgina; però arrel d’establir aquests contactes, i estreta col.laboració se’m va proposar esser el moderador a la reunió de 18 d’abril de tots els col.lectius organitzadors del Firó que exposarien la seva visió del Firó, així com també Guillem Bernat i després s’obriria un debat. Com intent esser clar com l’aigua, dir que em va desebre la manca d’assistència a aquesta part de l’organització del Firó.

El 29 d’abril com a acte de la celebració del 450 è aniversari del Firó, es feu la mostra exposició amb el mateix nom a la capella de les escolàpies. Molt maca i molt ben documentada, la inauguraren el Batle Josep Lluís Colom i les Valentes Dones 2010 Fotografies , explicació de tot el sentit històric del mateix, programes de festes antics , cedits per Tolo Ximet i una qualitat exquisita per tractar l’esdeveniment.

Dia 5 de Maig vaig tenir l’ocasió de gaudir de l’acte de la Investidura de les Valentes Dones 2011 a la parròquia de Sant Bartomeu ; també Valentes Dones Infantils i presentació dels personatges històrics infantils. Un acte emotiu on fou entregat l’escut de la Villa als presidents i presidenta dels col.lectius organitzadors del Firó.

El pregó de Frances Lladó, el vaig trobar difícil de superar. Una analogia entre els valors que portaren als Sóllerics/es a defensar els seus principis i valors, apropant a avui en dia on s’haurien de recuperar aquests valors que a vegades s’han perdut.

Dia 7 de Maig l’ofrena floral a la Mare de Déu de la Victòria. El poble vestit a l’antiga i en el reportatge fotografic que vaig fer : Catalina Forteza Aguiló(Catalina Ximeta), una Valenta Dona, que als seus 87 anys encara hi participa. Vaig pensar que aquest és l’esperit del nostre poble.

Del Gran Firó no en diré res . Hi havia que esser-hi.

He volgut fer aquesta cronologia perquè quedi constància i testimoni per part meva d’una vivència que m’ha encantat, participant des de l’inici fins al final.

Visca sa Fira, Visca Es Firo i Visca Sóller¡¡¡¡

El vampirisme neocapitalista

Telefònica acomiadarà prop de cinc mil treballadors i mentre els alts executius i directius es repartiran una tallada de milions d’euros.

Les declaracions per part dels representants de l’executiu espanyol: “Si s’ajusta a la legalitat....” o sigui que cap problema. L’esclavitud també fou legal en el seu temps. Entenc que la llei es troba molt per damunt de l’ètica i la moralitat. Perquè consider una decisió immoral. Quan he escrit  per activa i per passiva, que tots els governs de tot el món - podria haver qualcuna  excepció, quan la trobi vos ho diré- legislen per afavorir al gran capital sense posar massa emperons, inclusiu els governs que es diuen socialistes; no m’ho trec de la txistera; cada dia hi ha més proves evidents.

Els importa un rave, uns dallonses, als uns i als altres, les tragèdies i drames personals, familiars que creen amb les seves decisions per a seguir acumulant beneficis. Tan sols miren la seva bossa, els  comptes de resultats i si preveuen que puguin minvar, fan les retallades (mossegades, esgarrinxades, xuclades de sang....) de plantilles necessàries i són capaços d’anar-se’n a dormir amb la consciència tranquil·la. Tot i que jo afirm que no en tenen: “Perdoneu, però algú ho havia de dir” vos sona les intervencions d’en Tardà a “Polònia”?.

Cada dia, es percep una estreta de clau. Cada dia pretenen minvar prestacions socials, cada dia els fa més nosa la cultura i l’educació que és allà on normalment retallen i  també en la sanitat pública, que hom pensa, a vegades mal pensat i encerta, que el que realment interessa és que fan tot el possible perquè la sanitat privada se’n pugui dur unes bones espipellades  a casa (llegiu comptes corrents).

Hi ha CAPS de Mallorca,  que no tenen gases, ni pinces, i que manquen  del material necessari per a fer les cures. Hi ha hospitals on han racionat l’aigua, inclusiu en malalts que ho tenen establert com a prescripció del metge. Em refereix a Son Espases i no ho dic perquè m’ho hagin contat, si no que ho he vist i comprovat amb els meus propis ulls, ja que hi he tingut un familiar ingressat, al que li havíem de portar aigua, perquè no li arribava. Un familiar trasplantat d’un ronyó al que li havien pautat al manco de litre i mig a dos litres diaris i no li arribaven. No escriuré respecte a que  Sóller no disposi d’una ambulància i que hagi d’esperar que arribi de Palma( en casos d’urgència a vegades més de dues hores)  perquè em posa d’una mala llet que no és de dir. En tot el que recapta la seguretat social dels ciutadans de Sóller, en podríem tenir una folrada d’or.

Hi ha tantes premudes de clau, que jo no comprenc com encara es té tanta paciència i encara no s’ha desembocat en una vaga general indefinida; una objecció fiscal (no hi ha dret que manegin els nostres doblers amb tant poca vergonya) i una insubmissió civil. Tal volta serà, perquè apliquen la mateixa política que aplicava en Neró: “Panem et circum” o sigui Liga Champions, copa del rei, curses de motos, trofeus de basquet i tot un grapat d’esports massius per a distreure al personal i que no es fixi gaire amb el que realment és important.

Quan escric això, ja haurà passat el partit de la Copa del Rei Barça-Reial Madrid  i l’altre dia vent els preparatius em vaig demanar, si pogués quantificar la quantitat de milions d’euros que val tot el que es mourà per desenvolupar aquest esdeveniment  que durarà prop de dues hores; ens posaríem les mans al cap.

No dic en absolut que no estigui bé els esdeveniments esportius, i no diria la meva, si no fos, perquè tres quartes parts de la humanitat és pobre i passa fam. Que cents mil de persones en el món viuen amb menys d’un euro diari. Si això no passes, tant se’m fotria; però per desgràcia no és així i entenc que no hi ha cap tipus de voluntat d’acabar amb aquesta situació ja que per a molts és rendible. No fa estona vaig escriure que si es dediqués al pressupost d’un any que s’empra en defensa, en una gran part de països del món; per esmenar les carències i pobresa d’aquests germans nostres “invisibles”; aquesta lacra, de la que tots ens som responsables, s’acabaria i encara sobrarien doblers.

No puc aplaudir ni molt menys un model social que fabrica exclosos i no tan sols en els països que tenen com a nom “del tercer món” a vegades per a suavitzar-ho empren l’eufemisme: “Països emergents”; si no també  en els mateixos països que s’anomenen desenvolupats ( en què, no serà en absolut amb els valors solidaris, enteneu?). Existeixen tercers i quarts móns dins dels països del primer món.

Tal volta quan surti aquest article, també haurem pogut viure, jo no en faig compte, el folklore de Setmana Santa, amb tot el que això representa de despesa i de gran negoci. Si Jesús tornés al món, s’esfereiria; el més segur és que el tornessin crucificar si s’atrevís a qüestionar el negoci que fan sobre la seva passió i mort. I aquesta vegada el crucificarien els que s’auto diuen els seus representants. A què té delicte l’assumpte, no creïs?..

I em sembla que m’aniré a preparar el meu palauet d’estiu, per a quan premi  la calor; per cert que no es troba a Itàlia, vos ho puc assegurar; ni tampoc té graneretes de vàter de més de tres-cents euros la unitat. Som  una mica més espartà.

Esper que hagueu desfruitat de les empanades, dels rubiols i dels crespells. És bo posar alguna cosa dolça a la vida.

El món de la barroeria i el de la il•lusió: les dues cares de la moneda

Dins tot el maremàgnum d’incongruències, d’incoherències, de llistes electorals que sembla una llotja de peixaters a veure qui troba el millor lloc per a plantar la paradeta; a més d’algunes amb un nombre d’imputats per casos de corrupció (bons referents). Noces fastuoses al Regne Unit i el poble (?) no¡; la massa al carrer a seguir el joc. Onze mil persones han incrementat les llistes de l’atur al Regne Unit durant el març.

Hi ha l’altra cara de la moneda. Hi ha actes que m’omplen de joia i a més em sent satisfet i orgullós de participar-hi com fou al festival “Mirame 2011” que es va fer per a recaptar doblers pel tractament de n’Andreas, aquest infant que naixé cec fruit d’una malaltia d’aquestes que s’anomenen “rares”; i el tractament s’ha de fer en una clínica xinesa. Els pares i Andreas ja són a Xina per a començar la primera part del tractament.

Aquell acte de solidaritat real del passat 23 d’abril em va fer sentir, una altra  vegada, orgullós de ser solleric. El poble en ple va participar a l’esdeveniment, fa no fa  ens reunirem unes vuit-centes persones.

Per la meva part vaig participar l’horabaixa, ja que la pluja del dematí no ho va permetre, en un contacontes. Vaig escriure el conte aposta per aquest festival i li vaig posar el nom de “la maleta màgica”. Tal volta influït amb el sentiment que m’encantaria que amb el viatge que van a la Xina, retornessin amb un regal dins la maleta: La recuperació de la visió de n’Andreas. Bé, conte que vaig representar fou a base de diversos pelutxos i també teresetes de guant i de dit de la meva col·lecció que he anat fent durant molts anys. Estrany és, que hagi estat a qualsevol lloc de viatge i no n’hagi cercat.

Un dia vaig escriure que jo em sent un infant al que li han passat els anys per sobre i amb ells, amb molts infants de Sóller, em duc de meravella perquè m’encanta jugar. Per a ells sóc “En menjapanxes”  ja que em vaig inventar el personatge per a jugar a fer un joc de corredissa mentre els intentava menjar la panxa; això si, si estava plena; ja que les panxes buides no m’atreien massa.

Em sent feliç cada vegada que soc capaç de treure un somriure o un esclafit de rialles d’un infant.

A molts d’ells els he conegut de nadons, els he vist créixer, he jugat amb ells; inclusiu algun d’ells està aprenent a tocar el mateix instrument que jo a l’escola de música: La flauta travessera, veritat Llúcia? Altres han jugat amb el meu penjoll de lapislàtzuli que habitualment port penjat; i les brillantors els han atret i les seves petites mans, encara no ben entrenades, han intentat agafar la bolla, l’han mirat, l’han empès, me l’han intentat posar a la boca com si fos la meva xupa. Amics infants:  Lucas, Dídac, Carla, Júlia, Jordi,  Lídia, Etna. Bruno,  Àfrica ,  podria fer una llista  immensa.

Vaig anar a fer una visita a l’escola de Ses Marjades, i el fill d’una amiga na Mariana, que nom  Bruno; quan l’anaren a cercar de l’escoleta, amb uns ulls com a plats  li conta a la sa mare : “Avui ha vingut a l’escola “En menjapanxes”

El món de la il·lusió és un món on m’hi trob com a peix dins l’aigua. I m’encantaria tan sols haver de contemplar aquest món, i per desgràcia no és el cas.

A més, tots hem estat infants , tots hem somniat, tots hem llegit contes que ens han portat a llocs i a situacions màgiques, que per desventura, han desaparegut quan ens hem convertit en adults. Caldria tornar recuperar l’ànima d’infant. Seriem molt més feliços.

He llegit molt i molt contes; un dels meus preferits és “El Petit Príncep “ d’Alex. Exhuperi i una de les frases que m’ha acompanyat durant molts anys, és el secret que li donà la guineu al Petit Príncep: “Lo essencial és invisible als ulls, no es veu be si no és amb el cor”.

Hi ha contes, que m’ha corprès el motiu pel qual han estat escrits com és el cas de  “El cor damunt la sorra” de Jordi Llompart arrel de la mort de la seva filla Jana.

Altres són contes amb un missatge per fer camí: “El cavaller de l’armadura oxidada” de Robert Fischer o  “El laberint de la felicitat” d’Alex Rovira i Francesc Miralles. També “Els millors contes Zen” d’Henri Brunel.

 I afegir que aquests contes els  recoman de debò. Inclusiu “La otra cara de los cuentos” de René-Lucien Rousseau; on descriu i explica tota la seva simbologia amagada. I no em deixaré en absolut, totes les “Rondalles Mallorquines” que formaren part de la meva infantesa. Tant llegir-les com escoltar-les per la radio, mentre feia els deures; on un cosí de ma mare, el tiet Joan Segura, feia el personatge dels gegants, per la seva veu de baix.

A vegades també als adults se’ls hi han d’explicar  les coses més importants de la vida en forma de contes. No ha estat el gènere literari que més he emprat, però si que n’he escrit alguns.

Acab dient, que vos puc prometre que m’atreu molt més aquest món que l’altre. El més fotut, és que l’altre també existeix i és tasca de tots intentar modificar-lo.

I afegeix la frase d’un gran mestre. “Fins que no vos convertireu en nins no entrareu en el regne”.