diumenge, 29 de novembre del 2015

La vertadera educació i l’ensenyança per la llibertat



  La detenció del pedagog Francesc Ferrer i Guardia


Amb les paraules que transcriuré i traduiré de Maria  Montessori, encetaré aquest article.
“Sembrem bones idees en els infants, malgrat no les entenguin; els anys s’encarregaran de desxifrar-les dins del seu enteniment i fer-les florir dins del seu cor”
Aquesta pedagoga crea un mètode alliberador.  
La pregunta que ens convé fer, és quines són les idees bones i quines són les dolentes, sense caure en un maniqueisme absurd. Tal volta la resposta, sigui prou subjectiva i dependrà en quins valors has estat educat.
Per a mi, qualsevol idea que crea harmonia, dissol la foscor, agombola, ajuda a esser més humà amb empatia cap els altres, essent capaços de posar-nos dins la seva pell o al manco intentar-ho, per obrir una mica de llum, d’il·lusió, d’esperança per una continuïtat per seguir la vida, en majúscules, seria una idea bona i a més sana.
Les idees que fonamenten valor ètics i morals d’ajuda, solidaritat, la persecució del bé comú, la justícia ( diferenciant el que és “just”  del  que és legítim, que per desgràcia no sempre coincideix) . Aquestes idees que valoren que el més important en la vida és mantenir la dignitat de persona i que ajuda als altres a recuperar-la.
Aquestes idees que fan que ens sensibilitzem sobre les tragèdies que ocorren a altres persones , i ajudant a combatre-les si han estat provocades per interessos foscos i obscurs de maldat.
Sempre he distingit entre un mestre i un ensenyant. El mestre transmet saviesa i ajuda a treure el millor de cadascú. No cerca que facis un discurs com un lloro, qu7e simplement memoristics ; sinó que esbrinis, recerquis dins tu mateix fins arribar a la veritable conclusió: la teva.
L’ensenyant per contra s’atura en la transmissió de coneixements,  que a vegades i a lo llarg dels anys no serveixen per massa, mentre que el mestre, en la teva recerca t’ajuda a trobar el que realment necessitis i que portaràs dins tu tota la vida, ajudant-te en moltes situacions: Educar per la vida.
S’han parlat molt de la intel·ligència emocional, molt important per mi, i una des les persones que admir per la tasca que ha fet és en Daniel Goleman, amb els diferents llibres que ha escrit sobre el tema. Aquesta intel·ligència quan ha estat conreada i alliberada perquè sorgeixi, ens permet donar unes respostes pròpies molt més encertades davant dels reptes de la vida; que la “intel·ligència” emprada per aconseguir segons quins objectius que inclusiu poden saltar-la la línia de l’ètica, podent arribar a esser immorals, per aconseguir els interessos del subjecte.
Seguint fent preguntes. Vol el sistema o model econòmic acceptat pel “funcionament” de la societat – actualment el capitalisme amb la seva ideologia neoliberal- que disposem d’una intel·ligència crítica, assertiva que ens porti a qüestionar les actituds i comportaments del mateix sistema que fan una societat dura, injusta, i despòtica que sols mira per l’acumulació de riquesa d’un nombre minvat de persones i que emprà tots els mitjans que ha creat per alienar al màxim de la població perquè no tinguin capacitat de resposta crítica a les seves aberracions, injustícies, al repartiment de misèria i de dolor? La resposta és meridianament clara.
A partir d’aquí podem analitzar quin tipus d’educació permetrà el sistema, i quins plans seran el que desenvoluparan els polítics col·locats com a braços executors del mateix.
Com és lògic hi haurà escoles que estaran ideades per crear els líders i ideòlegs per la continuïtat del sistema.
I n’hi haurà una altra, més mancada de possibilitats que serà per la majoria de la població.
 Recordem el  pacte de l’Esglesia Catòlica Espanyola amb en Franco, per donar suport a “la cruzada contra el ateismo y el comunismo” fou tenir plenament el control de l’educació.
El fet que existeixi una escola crítica i alliberada, no interessa. Recordeu l’execució i l’assassinat del pedagog Francesc Ferrer i Guardia, el creador de l’escola moderna i la pedagogia llibertari. Educació revolucionaria que li costa la vida.  El conservadors i el consell de guerra amb sentència de mort, culpant-lo dels esdeveniments de la Setmana Tràgica; una concorxa sense cap ni peus per llevar-se’lo del mig. Feia nosa.
Convé una escola massificada, que transmeti coneixements i que acompleixi el programa imposat per cada curs. Qui legislen els plans d’educació ho saben. I qui s’oposa és reprimit.
Lluitar pel canvi del sistema, és a la vegada lluitar pel canvi del sistema educatiu. Els polítics professionals ho saben i saben que si hi hagués un altre tipus de sistema, moltes prebendes i canongies s’acabarien.
 Una persona educada realment dins la llibertat, no és manipulable.

Josep Bonnín

diumenge, 22 de novembre del 2015

40 anys de la mort de Franco i la continuïtat del Franquisme









Cal no perdre la memòria. Cal saber el que realment va passar amb la Transició= Traïció a les classes treballadores, al Poble. Cal saber qui va participar al repartiment de cadires. Cal saber qui varen participar directament en la repressió de la dictadura franquista. Cal saber quins “demòcràtes” encara no han estat jutjats pels seus crims durant la dictadura i durant la “democràcia”. Cal encara saber moltes veritats amagades. Cal!


El passat dia 20 de novembre va fer quaranta anys de la mort del dictador genocida Francisco Franco. La seva dictadura durà quaranta anys amb la repressió a les llibertats socials, als drets dels treballadors i afavorint a la classe burgesa.
Els que varem veure a Arias Navarro per la televisió, que era en blanc i negre, amb un posat tètric que no sé si se’l creia de debò, dient “Españoles, Franco ha muerto” , no érem il·lusos que mort el cap, desapareixes el niu d’escurçons.
Alguns varem estar satisfets de que l’esperpèntica figura i personatge dels NODOS, hagués partit.
El que alguns no se’ns podia ficar al cap, és que forces d’esquerra no rupturista, pactassin amb la dreta franquista fins arribar a pactar la llei d’amnistia , que concedia una impunitat a molts polítics, jutges i policies que havien intervingut directament en la repressió- alguns responsables dels crims del franquisme inclusiu reclamats per la secció d’interpol i la justícia argentina per les causes obertes contra els crims comesos. Va acabar amb la Constitució Espanyola de 1978 que faria el pont a la transició: traïció per la continuïtat i salvaguarda dels franquistes tunejats en “demòcrates”.
Qui va viure la dictadura franquista i pertanyia a l’esquerra rupturista que lluitava amb i durant perquè no es fes una traïció a la classe treballadora no la que va donar vist i plau a la continuïtat i deixar-ho “atado y bien atado” , varem patir una repressió brutal inclusiu afavorida per la mateixa “esquerra” adepta al règim.
El franquisme no va acabar el 1978, i a les acaballes, es van repintar la jaqueta  alguns que havien intervingut amb el franquisme com a “demócratas de toda la vida”. Abans alguns inclusiu havien vingut a bé, signar sentències de mort o intervindre amb repressions amb assassinats.
Ningú que no hagi viscut la dictadura es pot fer a la idea del que va passar; de la por al carrer; de la vacuïtat d’opinió política. Tampoc dels atacs dels grups d’extrema dreta als moviments  i partits d’esquerra quan des de la clandestinitat combatíem la dictadura; ben protegits per la Brigada politicosocial, coneguda en pla col·loquial com “els socials”. Les pallisses, al mateix carrer a l’ordre del dia. Fareu memòria per exemple amb els assassinats dels advocats d’Atocha . Els qui ho varem viure en directe no poden ni podran diluir els nostres records amb el que vivirem directament. Tampoc es pot fer a la idea, a lo millor aquesta és més propera en el temps, de les tortures que es feren i es varen continuar feient a militants d’esquerra en plena democràcia. L’estat espanyol no ha tret gaire bona nota respecte a les tortures en els informes del Tribunal de Drets Humans.
Darrerament i per part de persones i inclusiu persones amb càrrecs he vist unes preferències molt clara i una simpatia quasi exultant al Franquisme, arribant a amollar l’animalada que els executats i afusellats s’ho mereixien.
Cada vegada que he escrit denunciant i abominant aquella etapa tan fosca de la Dictadura, ha estat per demanar justícia i no revenja; i al mateix temps reivindicar la dignitat dels assassinats pel Franquisme i acabar d’una per totes amb un dol familiar i d’amics, complint la Llei de Memòria Històrica, com s’ha fet amb monuments indignes com ha fet el Consistori de Sóller amb la Creu de Muleta, dedicada a un militar feixista i amb una història totalment manipulada.
Em rebenta  i em fa molt mal, veure com dictadors genocides arreu del món, hagin pogut morir en el llit i no a la presó que és on haurien d’haver estat pels seus crims amb una justícia com cal.
Per més informació sobre la guerra civil i la transició, ho podeu fer llegint els llibres i articles de Miquel López Crespí; una tasca impagable.
Ni el franquisme ni el feixisme han mort; al contrari resorgèixen en temps de “crisi”. Ara ho tornen a fer, com ressorgiren a Alemanya (Hitler) i a Itàlia (Musolini)
No estem exempts contra el poder despòtic.
. El que ha de fer la vertadera esquerra per cementar la democràcia i no deixar retxilleres perquè prengui més força el neofexisme, serà un treball dur i laboriós i no s’ha de badar.
Dia 20 de novembre el nostre  net Hugo va fer dos anys.
Vull per ell un país on visqui amb  llibertat i dignitat.  

Josep Bonnín. 




dissabte, 14 de novembre del 2015

“Les seves guerres: els nostres morts”


També pregam per a tots els països on l’imperialisme i els interessos ha armat a aquests mercenaris descervellats, ha fabricat les guerres pels seus interessos i no ha tingut cap mania en deixar milers i milions de persones assassinades






Escriure amb el cor destrossat, ben igual que en altres atemptats terroristes que han banyat de sang els carrers d’altres llocs del món, on la barbàrie ha obrat essent moltes vegades els braços executors per interessos polítics, econòmics i geo estratègics de diverses potències mundials ( expertes i principals productores i venedores d’armes, al que pagui) ; ho he fet massa vegades, per desgràcia, a lo llarg que escric.
Sentir el dolor, el patiment de milers, a vegades milions d’éssers humans innocents que han estat assassinats, sacrificats per interessos obscurs, siguin del país que siguin, m’ha encès la sang. Jo si que no tinc diverses vares de mesurar les morts.
He escrit massa vegades sobre atemptats terroristes de falsa bandera ( 11 S- 11 M...) que pels mateixos interessos han deixat que passassin i que no seria gaire estrany que de manera que nosaltres desconeixem  hagin creat aquests grups terroristes executors – que executen les seves accions en els moments que interessa- inclusiu els hagin armat, entrenat i finançat. No crec que arriben a saber la procedència de les armes que han emprat els terroristes “jihadistes” a París.
Donar el condol a tots els morts assassinats, tant a les víctimes del darrer atemptat a París com també ho he fet amb totes les víctimes sense nom de les guerres orquestrades per aquests maleïts interessos i intentar ( molt difícil des d’una terra on pots estar tranquil·lament al carrer sense por) posar-me a la seva pell, és una tasca quasi impossible.
De cop la vida d’aquestes persones que han vist com els desapareixien de la vida éssers estimats: fills, esposes, marits, amics, padrins, nets, amigues; d’una manera absurda i aberrant que segur encara no s’han assabentat plenament del que ha ocorregut. L’estat de xoc ha d’esser brutal, tant de les persones que han quedat que han estat supervivents com dels ferits que no entendran en absolut el que ha passat, ben igual que les persones de Síria que recullen  els cadàvers dels familiars després d’algun bombardeig, de qualsevol país pertanaixent a l’OTAN, o dels atemptats a Beirut o a qualsevol altre lloc del món, on la premsa internacional no li sol donar massa cobertura.
Escriure sobre el gran negoci de la fabricació i venda d’armament  i com molts països les faciliten a aquests grups que són un esbart de fanàtics mercenaris programats per la crueltat i que res tenen que veure amb l’Islam, com res té a veure en cap religió les diverses guerres fetes en nom de Déu a lo llarg de la història de la humanitat. Els motius sempre han estat molt més terrenals, sobre tot de  negocis i economia i espoliació de recursos de molts països amb la imposició del colonialisme i imperialisme de les màximes potències.
Molts governants tenen les mans sollades de sang i són responsables de crims de lesa humanitat on han mort milers per no dir milions de persones ( recordeu la Guerra d’Iraq i el recompte de més d’un milió i mig de morts des del començament)
Com sempre el poble ha pagat amb la seva sang, el seu dolor i la seva mort.
Posar nom dels responsables? La llista es faria inesgotable. Absurditats sense nom, com que Obama, immers amb moltes guerres brutes, rebi el premi nobel de la pau.
Que les polítiques de països occidentals hagin provocat que els grups terroristes apareguin o inclusiu siguin creats  i que actuïn en el moment adequat, sembla que és una veritat massa vegades escrita.
La crisi dels refugiats ( molts d’ells fugen de les guerres creades i no aturades pels interessos que ja he escrit) i es troben amb murs, tanques amb ganivetes i estiguin esperant en condicions inhumanes és absurd i intolerant.
Europa, dia 14 de novembre s’ha aixecat consternada amb el que ha ocorregut a París; que és lo habitual que passi quasi a diari, a altres països d’Orient Mitjà.
Mai he vist la mateixa consternació quan passa a llocs diferents d’Europa, ni una convocatòria de silenci o manifestacions pels atemptats de Síria, Turquia, Nigèria...
Em dol la doble vara hipòcrita de mesurar.
Tardarem mesos, en entendre, perquè ha ocorregut a París i els interessos que amagava. De moment la crisi de refugiats passarà a segon terme i la seguretat als països europeus s’incrementarà com cada vegada que passa un fet així .
Tots els morts, assassinats que hi ha al món, són els nostres morts com a components d’una espècie humana embogida i alienada que ha perdut l’empatia cap el seu germà.
Viure aquestes realitats, cada cop se’m fa més difícil, més costa amunt.
Acab amb la frase que he posat com a títol, no és meva: “Les seves guerres: els nostres morts”
Prou clarificadora.

Josep Bonnín

dimecres, 11 de novembre del 2015

Llum poètica




Dedicat a Miquel Martí i Pol, mestre i poeta del poble en el 12è aniversari de la seva partida. L'alè dels seus mots em segueix acompanyant el meu camí poètic.




A dies
la llum esmorteïda
llenega sigil·losa
pels vidres polsegosos
de la finestra de l’estudi.
Aquesta llum
dispara les preguntes
de les que malauradament
no tinc resposta.
Aquesta llum difusa
és tot un repte
per a trobar la meva pròpia llum. 

Josep Bonnín 

 

diumenge, 8 de novembre del 2015

La creu de Muleta: L’hora de la dignitat


         Aquesta creu ja no existeix i la memòria històrica ha recuperat una part de la seva dignitat.






Muleta ara està més neta. Amb aquest rodolí encet l’article, ara que la creu i la placa que tergiversà la història, han estat esbucades i han tornat la dignitat a les persones assassinades per defensar l’ordre legal: La república.
El passat dia sis de novembre, un dia per recordar i reconèixer la valentia de l’Ajuntament de Sóller,  que ha estat capaç de llevar aquella creu símbol d’una injustícia ignominiosa, complint la Llei de  Memòria Històrica.
He escrit en diversos article sobre la creu i el seu significat. Vaig estar a l’acte de la Ruta de la Vergonya, trepitjant els llocs significatius de la repressió franquista a Sóller. Dins dels actes i a Muleta, he retrobat a la neta d’un dels carrabiners assassinat pel règim franquista ,  Oliva Delgado Muñoz, una amiga de fa molta estona. Vaig poder escoltar la vertadera història  i no la que ens varen vendre els “guanyadors”: cop d’estat contra el model establert i triat per les urnes que desembocà en una maleïda guerra incivil. Es retornà a la lluita de classes, que s’havia mantinguda durant tot el període de la II república espanyola, que fou prou tova  a l’hora de prendre decisions respecta als diferents intents de sollevaments militars ( Sanjurjo-1932, prou conegut, ja que havia donat suport al cop d’estat de Primo de Rivera en 1923, imposant la dictadura).
Molts elements feren que la II republica espanyola fos un govern inestable. El trionf del front popular en febrer de 1936, fou la gota que feu l’alçament i cop d’estat.  
És necessari que no oblidem. És necessari que l’administració apliqui la llei de memòria històrica per restituir la dignitat dels que foren assassinats per tenir una ideologia que feia nosa a la dreta capitalista  que finança el cop d’estat a Franco, perquè fes bugada i aniquilació de gran part de l’esquerra. La repressió fou fora mida.
Cal rememorar, i no és una pèrdua de temps com he sentit dir a segons quins fòrums. Tothom té dret a plorar els seus morts i saber on estan les seves despulles, fins el moment enterrades en foses comunes després d’assassinar-los a les cunetes o a les tàpies dels cementiris per escamots falangistes o militars.
El feixisme es retransmet per generacions. Els que al costat d’en Franco ocuparen cotes de poder, es feren les seves corresponents fortunes ( moltes d’elles soiades  de sang)  i alguns que també signaren sentències de mort i reprimiren els moviments d’esquerra i que desprès empraren la “democràcia”  per intentar esborrar el seu passat amb la llei d’amnistia de 1977. Aquell fals esborrany i compte nou , que seria la transició: traïció per deixar tot ben format i la continuïtat del franquisme i de la monarquia borbònica. Els demòcrates “de camisa blava”amb el cap visible de Fraga Iribarne, ministre franquista i posterior creador d’AP, fins el “tunejat” en  PP.
La història de la transició: traïció no està conclusa s’ha de passar comptes amb qui permeteren la continuïtat del franquisme, acotaren el cap davant d’una monarquia borbònica imposada pel dictador.
Queda molt per esbrinar. La ferida encara no està degudament tancada i no hi estarà fins que els responsables dels crims i de la repressió, malgrat estiguin morts, no passin per uns tribunals de justícia veritablement democràtics. Fins que tots els morts que tiraren i enterraren a les foses comunes no tinguin el seu lloc digne per esser plorats i recordats per les seves famílies i amics i d’una vegada tancar el dol.
A molts països han  fet una vertadera bugada respecte a les seves dictadures: Xile, respecte a la dictadura d’Augusto Pinochet; Argentina amb la dictadura de Videla, on els seus tribunals de justícia han iniciat causes contra responsables dels crims del franquisme; demanant extradicions de ministres del temps de Franco i responsables;  a les que com és lògic el Govern del PP s’ha negat fins ara. Inclusiu la sessió argentina de la Interpol ha demanat a Madrid la detenció de dos ex-ministres franquistes Rodolfo Martín Vila i José Utrera Molina. Diversos presidents i vicepresidents i una bona part de policies i  jutges que instruiren procediments amb sentències de mort. En total dinou acusats. Cal fer aquesta bugada i sorgeixin  a llum pública les seves responsabilitats
És impossible que hi hagi pau en moltes famílies si no hi ha justícia. Esbucar   la Creu de Muleta, ha estat una vertadera lliçó de democràcia. 

Josep Bonnín

diumenge, 1 de novembre del 2015

Fantasmes, Halloween i properes eleccions generals



                                                              No hi calen comentaris



Si no fos perquè ja no fan gràcia, quan llegeixes que elements de qualcun partit estan dient que l’actual Consistori incompleix el codi ètic per haver enganyat als ciutadans, quan tenen com a cap de l’oposició i regidor a una persona imputada per presumpte corrupció; et venen ganes de fer un panxó de rialles. No sé si tenen una manca de memòria intencionada, però amb una repassada a l’hemeroteca dels quatre anys de la passada legislatura, podrien veure qui va superar el record Guinnes en dir mentides. No seré ara jo qui els hi faci memòria.
Segurament ho tindran molt cru a l’hora de fer les llistes per les properes eleccions generals, ja que no es poden portar imputats en elles (investigats eufemisme a favor com volen canviar) . Bé m’estim més escriure sobre coses profitoses.
Quan surti publicat, haurà passat el terrible i temible Halloween, tot i que s’ha posat de moda i hi ha que veure com la gent consumeix a dojo material per disfreçar-se. Ja és ben sabut que la festa estira, sigui pel motiu que sigui. M’estim més els rosaris com pertoca amb la nostra tradició.
Afegir  que fantasmes, en tenim tot l’any i no tan sols durant “la nit de les ànimes” ja que si fos així ja em donaria per conformat i em sembla que d’aquí al dia electoral 20 D, segur que n’apareixeran molts més. Jo crec que entre Rajoy, Pedro Sanchez, Albert Rivera i Pablo Iglesias; podrien muntar-se perfectament la “Santa Companya”. Es fa difícil saber qui farà sentir i més fort el renou de cadenes; tot i que si hagués de posar messions m’ho posarien prou complicat.
Passant a altre lloc i veient la manera que té el govern espanyol de Madrid ( democràtic ?), liderat pel pitjor president de la història de la “democràcia espanyola” Mariano Rajo-bufó de Frau Merkel- la manera en que ataca el procés de Catalunya cap a la independència intentant torpedinar de manera barroera el que ell es creu els actius del mateix, és de vergonya i seria de jutjat de guàrdia en altres països.
Faent memòria, quant Pascual Maragall en sessió parlamentària li va fer saber a Artur Mas que el seu problema era el 3%, d’allò en fa quinze anys, el mateix temps que l’executiu de Marianito, ha tingut temps d’adonar-se i ordenar l’escorcoll de la seu del CDC i la detenció i empresonament del seu tresorer; també envestir a Jordi Pujol ( padrí polític d’Artur Mas) per corrupció. Sempre és millor que es parli de la corrupció a Catalunya, que de la Gürtel ( amb les diferents morts de persones molt properes: casualitats? Qui ho sap), Barcenas, Noos, i la llista es feria eterna.
A més d’envestir judicialment, ara com no tenen altre tasca a fer, han envestit als ateneus llibertaris. Un altre motiu per crear crispació i si és possibles enfrontaments ciutadans dins Catalunya ( Se’ls hi veu tant el plomall que fan pena) Detenció de persones declarades ideològicament anarquistes i la premsa del règim donant canya. De moments tots els detinguts amollats pel jutge, menys un ( el ridícul ho exigeix) a presó incondicional.
La CUP, deixa d’anar a una reunió amb Junts pel SI, per  donar suport als detinguts i qui no hi vulgui veure coherència màxima, que es compri una lupa que prou falta li farà.
El procés de la independència de Catalunya passarà per prou moments complicats i difícils; i encara més a mida que s’acosti la dada electoral del 20D. Durant aquests temps cadascú es posarà al seu lloc i la pressió de l’estat espanyol de cada dia serà més dura. Seran tutups, creuen que si tomben a Mas, tombaran el procés. Més curts i no neixen.  
A mi vistes les diverses formacions que es presenten i com ja he vist governar PP i PSOE; Podemos encara no m’ho puc imaginar i respecte a “Ciutadanos” marca blanca del PP, amb un Albert Rivera, vist més d’una vegada en fotografies amb la salutació feixista. Em serà molt complicat votar.
Escoltes als caps de les formacions i a vegades has de fer un vertader esforç per entenen-los; diuen que faran, o pensen fer;  però no com:  zàping, i és  bo per la salut mental; o tal volta millor apagar el televisor i obrir un llibre.
Em sembla que tenim un panorama ben trist, com de plorera.

Josep Bonnín