La no violència

Aquesta setmana, rellegint a Gandhi, m’ha vingut la certesa que els moviments violents sempre seran vençuts pel pacifisme.

La trajectòria d’aquest activista pacifista, va aconseguir de manera no violenta treure defora de la India als colonitzadors britànics, que eren els “poderosos”, i oprimien al poble indi, negant-los el pa i la sal.

He llegit molts intel·lectuals i activistes que donaven i encara donen suport al pacifisme, a l’acció no violenta; ja que es considera i consider, que la violència exercida des d’on sigui crea una espiral que no acaba mai; perquè crea víctimes. El victimisme és una cosa totalment distinta que no té res que veure amb el pacifisme, si no  que és una positura per extreure rèdits de diverses situacions.

Els violents, no tenen cap més argument per imposar les seves raons que la violència; i els pacifistes, no violents, les raons més importants del nostre activisme són fora de la violència : la transformació d’un món injust, en un  món més just, equitatiu i harmònic.

Esser combatius amb el que comporta o pugui comportar, dins l’activisme pacífic denunciant els abusos de poder i assumint les conseqüències dels nostres actes, encara que sigui en contra de polítiques obscurantistes, repressives, agressives i opressives ens dóna la raó històrica  ,  la legitimitat. I la certesa del camí pels que estem lluitant d’aquesta manera i ho hem, no demostrat, ja que no ho necessitem, si no mostrat públicament.

La violència precipita i vol respostes violentes per a seguir perpetuant-se i pot esser exercida de moltes maneres, i amb els que hem triat l’opció contraria ho tenen cru.

Tot i que, dir pacifista, no vol dir inactiu, si no tot el contrari.

Hi ha hagut molts pacifistes històrics, Desmond Tutu, Martín Luteher King ¡, assassinat, Jesús de Natzarè, també assassinat, que han dut a terme la manera de concebre el món fins a les darreres conseqüències.

Gandhi, escriví: “Canvia en tu el que vulguis veure canviat en el món”; es referia a canviar la insolidaritat cap al proïsme, canviar la injustícia que tu, conscient o inconscientment puguis exercir en totes les teves relacions i tot el teu entorn més immediat i més allunyat; no emprar el teu poder per fer mal, clamar davant de la injustícia que altres facin, malgrat et costi dolor i puguis esser maltractat, penat; i finalment canvia el que tractes injustament en tu mateix.

 Els moviments que lluitaven en contra de l’apartheid d’Àfrica foren pacifistes mentre els membres de la minoria blanca atemptava, criminalitzava i inclusiu empresonava o assassinava als seus membres, i malgrat tot el moviment persistia. Hom, per desgràcia contempla apartheids en ple segle XXI i molt propers.

Aquesta certesa de la que estic escrivint i que els violents no entenen, queda molt ben explicada a tota la bibliografia d’Helder Camara. Els violents intenten incentivar uns sentiments viscerals que ni tan sols són treballats per la raó o l’anàlisi. Poden convèncer masses, però no a un poble culte i format amb fe amb si mateix.

Viuen d’escampar una premissa que jo mai escamparé, perquè va en contra de la meva essència com a persona: l’odi i per fer-ho poden estendre rumors sense cap fonament creant una pressió sobre les persones que pensen debilitar o sobre moviments que tenen un interès soterrat en destruir.

Escampen, amb els mitjans que tenen a mà, el sentiment de por, perquè la gent que no combrega amb les seves idees, es quedi aturada i poder continuar amb la seva orgia de despropòsits, èticament condemnables.

El que estem centrats i equilibrats, mai els contestarem amb el seu  llenguatge agresiu de la denigració, ja que ells poden emprar les paraules com a punyals, sens mesura ni compasió.  

He respectat des de sempre les ideologies dispars a la meva i si m’hi he enfrontat ha estat de manera calmada i pacífica. Ho he mostrat durant molts d’anys.

Acabaré amb una frase de Voltaire: “No estic d’acord amb cap de les paraules que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-les”

Per a mi és la síntesi de la democràcia, de la llibertat d’expressió, del respecte cap al demés inclusiu ideològicament em trobi a anys llum del meu.

I aquest mateix respecte és el que exigeix per a mi i moltes altres persones que expressen de manera lliure el seu parer, malgrat a alguns no els hi agradi. Queda clar?

La violència, la repressió i l’estat de dret

          La detenció de la metgessa a Son Espases. Les noves maneres de "la nueva delegada de gobierno"

 

En primer lloc, abans d’anar per feines, vull condemnar l’acte de violència en contra del cotxe del Batlle de Sóller Sr. Carlos Simarro i la perillositat estesa a ell, la seva família i els veïnats del seu carrer. No n’escriuré més, fins que la investigació judicial no s’hagi acabat, trobant els executors, ja que no tinc cap prova fefaent que s’hagi fet al Batlle de Sóller pel seu càrrec polític o simplement a Carlos Simarro per motius personals. Mai opin sobre suposicions.

He seguit les noticies tant pels diaris, així com els comentaris de les xarxes- més d’un totalment desafortunat- i m’ha estorat veure els judicis que s’han fet en suposicions perentòries i peregrines; i no he participat més que una vegada, per fer extensiva la condemna a aquell acte violent i perillós.

Passant a una altraba banda, veure que davant la protesta per l’aparcament gratuït de Son Espases, s’engrillonà a una metgessa ginecòloga per part de la Policia Nacional i tractada com si fos una delinqüent habitual trobada “infraganti”i ficada per quatre agents dins la furgoneta; em va dur a pensar que les formes i maneres de repressió estan fora de mesura.

Que la constant criminalització de persones pacífiques, grrups o col.lectius, que surten al carrer a reclamar els seus drets -que mai hauríen d’esser conculcats per segons quins elements de la classe governant -  de manera pacífica, em fa qüestionar si realment estem vivint de debò en un sistema democràtic.

Pens que totes les manifestacions pacífiques per reclamar uns drets es troben dins la llibertat d’expressió i debudament legislades a la Constitució de 1978 i altra legislació. Tenim el dret.

Per la meva edat, vaig viure en carn pròpia la dictadura franquista, la persecució ideològica i la repressió directe.

I després de veure segons quins aconteixements, m’han portat records d’aquells moments. Com per exemple, el que va succeir a les festes de Felanitx de l’any passaty, com hi ha un parell de polícies locals imputats, per haver mentit sobre els fets succeïts; quan la polícia local i altres forces de seguretat, hauríen d’estar al servei dels ciutadans, de TOTS els ciutadans i ciutadanes, sense cap tipus de privilegi, i no manipulats per uns interessos de poder o polítics.

No fa gaire estona, un parell de dissabtes, vaig escriure un article amb el títol: Qui són els violents?

Hem de creure que no estem en una república bananera on l’autoritat pot esser emprada de manera despòtica per alguns membres, ja siguin de la polícia local, Nacional o altres cossos de seguretat de l’estat. I també, hem de creure que la mesura en que es gestiona l’autoritat per part dels càrrecs superior, es fa d’una manera democràtica i civilitzada, ja que ells són els màxims responsables i hem de creure que no obeixen ordres directes de cap càrrec polític, durant les seves intervencions. Tot això ho hem de creure.

En cas d’una intervenció per part de l’autoritat botant-se els drets ciutadans, tenim, hem de tenir molt clar, que estem protegit per la llei i pel sistema judicial; Simplement estic descrivint uns dels tants principis de l’estat de dret.

He condemant totes les mostres de terrorisme a lo llarg dels anys inclusiu el terrorisme d’estat que en alguns moments es pot emprar i que el dispendi sense mesura de la violència i la repressió, també pot esser de caire  institucional, i totalment condemnable.

Hem i vàrem lluitar molt per fer passes enrere en la democràcia. Molts amics meus foren empressonats, reprimits i algun de mort.

Vos convid a fer una passejada per les meves anotacions del facebook o pel meu bloc personal “Jo et portaré la llum”

He lluitat per a defensar el dret a l’expressió pacífica i he condemnat totes les violències, totes, que es poden exercir de moltes maneres, inclusiu de formes molt sibil.lines.

Acabaré amb una frase, que m’encanta i va dirigida a qui va dirigida: “No parlis si les teves paraules, no són més valuoses que el teu silenci”

Crec que molta gent se la podria aplicar i tal volta deixarien d’amollar disbarats i judicis basats en suposicions sense cap ni peus; i de passada no estendrien un mal ambient sense cap tipus de prova. I d’alguns que es diuen demòcrates de tota la vida, i empren actituds despòtiques sense amagar-se gens ni mica. Talps reconvertits del franquisme.

El rei, el coronel en Francisco Alaman i “la puta i la Ramoneta”

Qui vos sembla que sap jugar millor a "fer la puta i la Ramoneta"?

Entre el rei d’Espanya que pega manotades al xofer del seu cotxe oficial. Ja ho diu el refrany mallorquí “Que de porcs i de senyors s’hi ve de nissaga”. Quedant clarament demostrat que estudiar als millor col·legis de pagament d’arreu del món, no és sinònim de bona educació i respecte als subordinats.

I que apareix un Coronel de l’exèrcit espanyol, Francisco Alaman Castro, que és capaç de manifestar a premsa “¿La independencia de Cataluña? Por encima de mi cadaver, i afegeix: ante el desafio de los nacionalistas radicales catalanes a la unidad de españa i no sé quines referències peregrines a : Apego al honor, a la historia de España ( deu conèixer la dels guanyadors de la guerra incivil)  y al juramento realizado para mantenerla siempre unida.  Hom no deixa d’al·lucinar. Tampoc amb les bajanades del periodista Enrique de Diego, demanant la detenció inmediata de Joan Tardà, retirar-li la nacionalitat espanyola( em sembla que no el molestaria gaire)  i que sigui expulsat del país o que ingresi en presó.

Tampoc deixa de flipar en colorins que el President de la Generalitat Artur Mas, a deu dies d’una manifestació històrica per la independència de Catalunya ( a la qual ell no assistirà, ja que li han deixat clar que: “No al pacte fiscal!” i Si a la independència! I no li convé fer enfadar a la representant del  PP a Catalunya, Alicia  Sánchez Camacho, portaveu d’en Rajoy a terres catalanes), accepti un rescat, de més de cinc mil milions d’euros, per Catalunya, quan l’estat espanyol  deu un fotimer de doblers a Catalunya, ara li deixarà uns doblers amb uns interessos que haurà de pagar tot el poble català. Això és el negoci de na peix fregit. Que comprava el peix a cinc, l’arrebossava i el venia a cinc. 

Les declaracions de Jordi Pujol, sobre que ja està bé de “jugar a fer  la puta i la Ramoneta” demanant que el govern sigui decidit i amb coratge, també té lo seu, ja que ha estat President de la Generalitat per Convergència i Unió.

A veure, si estem en democràcia, senyors de la caterva hispana, i es pot tenir qualsevol opció política, emparada en la Constitució descafeïnada de 1978, sempre que es desenvolupi legalment i de manera pacífica; l’opció independentista  n’és una d’elles i sembla que existeix una argumentació jurídica per a arribar a aquest objectiu, en relació a la legislació internacional; per què amenaceu en enviar l’exèrcit a Catalunya?  (Que per cert una gran part de les despeses són pagades per catalans, Balears, o membres de les comunitats autònomes més sucades per l’estat))

El President de la Comissió Europea Durao Barroso, en unes declaracions a Europa Press, sobre una pregunta parlamentaria sobre una iniciativa presentada per reagrupament; ha deixat clar que “Una secessió per part d’un territori d’algun estat membre  de la Unió Europea, s’ha de fer d’acord amb la legislació internacional, si e vol que els ciutadans del territori indemnitzats mantinguin la ciutadania europea que és complementària però no substitueix la nacional, com estableix el Tractat de funcionament de la UE”

Llavors si es contempla la possible secessió de parts d’un estat de la Unió Europea, i està legislat, a què venen les declaracions i amenaces filo-feixistes d’alguns comensals, com per exemple d’un dels creadors d’intereconomia, que no tan sols amenaça, si no demana que es detinguin als dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya i de Solidaritat, siguin declarats il·legals els partits i no sé quantes bestieses cavernícoles més?

A part de les consideracions econòmiques, ja que ho he explicat en altres articles, sobre l’espoli fiscal per part de l’estat espanyol  de les comunitats autònomes que més riques creem, tinc altres conviccions ideòlogues per declarar-me independentista.

Arrels, dignitat, tradició i coneixement de la història real no manipulada, i un model econòmic socialista , on la riquesa creada entre tots,  es trobi adequadament repartida, les necessitats bàsiques: Sanitat, educació , habitatge, treball, cultura; cosa que mai podrem fer si els recursos nostres els gestionen uns altres que encara a sobre es troben venuts al gran capital i per a ells  legislen.

Dir que la dreta i certa “esquerra”, a dir els dos grans partits majoritaris, han  defensat el gran capital, que són els seus amics i els qui els donen de menjar per fer una atermància cada cert temps, no és dir una cosa innovadora , però si certa.

Insults com que un directiu d’un banc intervingut passi dels sis-cents mil euros a cinc-cents mil euros de sou anual, han fet un ou de dos vermells,  quan el salari mínim interprofessional no arriba als set-cents euros mensuals, i permès pels polítics de torn; és insultant el cinisme i la hipocresia – la ineptitud no, ja que saben el que es fan- però si la injustícia social que despleguen. Quan esclati, que esclatarà, no sé que arribarà a  passar, estan prement massa, negant drets adquirits, i estem tocant els sis milions d’aturats.

Acabaré amb una frase d’en Labordeta. !!Váyanse a la mierda¡¡ molt adequada pel moment.