diumenge, 10 d’abril del 2011

Desafecció política:És més fàcil agafar a un mentider que a un coix


Estimats amics i amigues, quan els polítics es fan visibles pels carrers, quan ells vos convoquen als mítings, no dubteu en absolut que volen alguna cosa de vosaltres.
Vos demanaran el vostre vot de confiança, perquè ells facin i desfacin quan es trobin situats en els seus llocs de poder. Vos demanaran que els atorgueu la vostra representació quan llavors podran decidir el que considerin sense fer-vos ni puta cas. ( les vostres prioritats difícilment coincidiran amb les seves).
Vos demanaran que vos apreteu el cinturó i ells continuaran amb les seves canongies, prebendes i privilegis.
Vos demanaran que sigueu conscients de la crisi i retallaran les prestacions socials i dels treballadors aconseguits amb molts anys de lluita; mentre ells seguiran gaudint de les mateixes prebendes, sous altíssims ( a vegades més d’un) i privilegis que gaudien abans i ho seguiran fent ara.
Vos esquilaran els vostres ingressos per fer-vos cada dia més pobres i dependents del gran capital, pel qual legislaran sense posar massa emperons. Reflotaran el sistema financer quan estigui en crisi – guanyen menys diran, però els seus guanys que publiquen sense vergonya- són insultants en un país on el salari mínim interprofessional passa una mica dels sis-cents euros. A més reflotaran els seus amics financers amb doblers públics trets dels nostres impostos, de la nostra suor, del nostre treball. I seguiran esquilant-nos sense cap mena de consideració i molt menys de sensibilitat cap a tots nosaltres. Mentre vosaltres, nosaltres patirem la crisi que el mateix sistema financer ha creat, perquè han estat uns pèssims i vergonyosos gestors dels nostres doblers. Doblers que ells empren com els hi passa pels dallonses per a continuar acumulant riquesa, convertir-se amb més poderosos i escanyar-nos poc a poc fins a treure’ns la darrera gota de sang. I mentre nosaltres callem.
Quan tindrem el prou coratge i valentia per dir un “Basta ja”? Prou a les injustícies a les que ens estan sometent a diari i per desgràcia amb el nostre consentiment?
Quan sortirem al carrer a reclamar la nostra sobirania com a poble, vist que aquest és el vertader principi de la democràcia i no estar mantenint un esbart d’ineptes que agranen per tenir més quotes de poder i mantenir els seus privilegis de vergonya?
Quan serem capaços d’assumir les nostres responsabilitats i modificar aquestes situacions injustes que afecten a la majoria de ciutadans i ciutadanes de tots els països del món?
L’Europa dels mercaders ens espitja cap a la desobediència civil, cap a la insubmissió fiscal?
I els sindicats, que fan, són realment representatius de les peticions dels treballadors, o també callen per no ofendre ni fer enfadar al gran capital, com fan la majoria de polítics, i perdre els seus espais de privilegis?
Tan sols nosaltres i amb una organització defora del sistema polític actual, podrem modificar la situació, som nosaltres els que hem de prendre les regnes de la nostra realitat i com volem que sigui. Ells, els polítics ens volen callats i sols volen que piulem cada quatre anys, fent el paripé electoral i mostrant la cara amiga en un conjunt hipòcrita d’actes i promeses que llavors la majoria són incomplertes o complertes quan ells poden treure’n qualque rèdit. Un exemple ben clar, i per les nostres contrades ha estat la lluita i reivindicació, perquè l’escoleta de les Marjades com un model educatiu de qualitat, és mantingui oberta. Les actuacions de la Conselleria d’Educació són penoses:”Calleu, podreu matricular els vostres fills i els fills dels altres que es fotin, ja que tancarem l’escoleta”. I s’han trobat que els hem mostrat el que és la vertadera solidaritat. I la lluita continua.” És per a tots els infants sollerics que volem aquest model d’educació”. Aquesta ha estat la resposta a la que no estan acostumats.
El sistema està fallant i ells volen continuar posant-li pegassos per a seguir mantenint el que tenien fins ara a costa del nostre esforç i sacrifici i a més ens volen prendre el pèl; tractant-nos de beneïts i imbècils; i per desgràcia, nosaltres quan ens criden a files cada quatre anys , els hi donem la possibilitat de continuar-ho fent.
Tal volta seria bo una abstenció d’un 99’9 per cent, a fi de donar-los a entendre clarament i diàfana, que el seu temps s’ha acabat. Que no creiem amb ells, ni amb els seus projectes que primer prometen i llavors incompleixen.
Necessitem prendre pacíficament el poder que és nostre; i tenim un exemple, del qual una gran part dels mitjans de comunicació (Tvs) no han tractat en absolut, ja que no interessa: El que s’ha fet a Islàndia.
Necessitem noves organitzacions, les altres han caducat, han abandonat els principis que deien defensar -Si Pablo Iglesias aixeques el cap, li pegaria alguna cosa - i s’han venut al gran postor.
Necessitem que les decisions que ens afecten a tots, no es prenguin a despatxos tancats ( i que a més valen un ull de la cara) i que siguin preses en assemblees gestores ciutadanes, on sigui veritablement el poble que estableixi les seves vertaderes prioritats. Acab transcrivint aquesta notícia, o sigui els dos rals pel duro: “En la votació del Parlament Europeu, tots els eurodiputats espanyols excepte tres (un de CiU, un altre d’ERC i un tercer d’ICV) es varen expressar a favor de mantenir el privilegi de volar en primera classe. La modificació pretenia que l’obligació de volar en classe turista només fos per a vols inferiors a quatre hores i amb excepcions per motius d’edat o salut” Uns senyors que de sou cobren més de sis mil euros al mes i en dietes superen els quatre mil.
Indigneu-vos¡ Com tan clarament ha escrit Stéphane Hessel. I llegiu i apliqueu el seu opuscle, val la pena.
Josep Bonnín
Estimats amics i amigues, quan els polítics es fan visibles pels carrers, quan ells vos convoquen als mítings, no dubteu en absolut que volen alguna cosa de vosaltres.
Vos demanaran el vostre vot de confiança, perquè ells facin i desfacin quan es trobin situats en els seus llocs de poder. Vos demanaran que els atorgueu la vostra representació quan llavors podran decidir el que considerin sense fer-vos ni puta cas. ( les vostres prioritats difícilment coincidiran amb les seves).
Vos demanaran que vos apreteu el cinturó i ells continuaran amb les seves canongies, prebendes i privilegis.
Vos demanaran que sigueu conscients de la crisi i retallaran les prestacions socials i dels treballadors aconseguits amb molts anys de lluita; mentre ells seguiran gaudint de les mateixes prebendes, sous altíssims ( a vegades més d’un) i privilegis que gaudien abans i ho seguiran fent ara.
Vos esquilaran els vostres ingressos per fer-vos cada dia més pobres i dependents del gran capital, pel qual legislaran sense posar massa emperons. Reflotaran el sistema financer quan estigui en crisi – guanyen menys diran, però els seus guanys que publiquen sense vergonya- són insultants en un país on el salari mínim interprofessional passa una mica dels sis-cents euros. A més reflotaran els seus amics financers amb doblers públics trets dels nostres impostos, de la nostra suor, del nostre treball. I seguiran esquilant-nos sense cap mena de consideració i molt menys de sensibilitat cap a tots nosaltres. Mentre vosaltres, nosaltres patirem la crisi que el mateix sistema financer ha creat, perquè han estat uns pèssims i vergonyosos gestors dels nostres doblers. Doblers que ells empren com els hi passa pels dallonses per a continuar acumulant riquesa, convertir-se amb més poderosos i escanyar-nos poc a poc fins a treure’ns la darrera gota de sang. I mentre nosaltres callem.
Quan tindrem el prou coratge i valentia per dir un “Basta ja”? Prou a les injustícies a les que ens estan sometent a diari i per desgràcia amb el nostre consentiment?
Quan sortirem al carrer a reclamar la nostra sobirania com a poble, vist que aquest és el vertader principi de la democràcia i no estar mantenint un esbart d’ineptes que agranen per tenir més quotes de poder i mantenir els seus privilegis de vergonya?
Quan serem capaços d’assumir les nostres responsabilitats i modificar aquestes situacions injustes que afecten a la majoria de ciutadans i ciutadanes de tots els països del món?
L’Europa dels mercaders ens espitja cap a la desobediència civil, cap a la insubmissió fiscal?
I els sindicats, que fan, són realment representatius de les peticions dels treballadors, o també callen per no ofendre ni fer enfadar al gran capital, com fan la majoria de polítics, i perdre els seus espais de privilegis?
Tan sols nosaltres i amb una organització defora del sistema polític actual, podrem modificar la situació, som nosaltres els que hem de prendre les regnes de la nostra realitat i com volem que sigui. Ells, els polítics ens volen callats i sols volen que piulem cada quatre anys, fent el paripé electoral i mostrant la cara amiga en un conjunt hipòcrita d’actes i promeses que llavors la majoria són incomplertes o complertes quan ells poden treure’n qualque rèdit. Un exemple ben clar, i per les nostres contrades ha estat la lluita i reivindicació, perquè l’escoleta de les Marjades com un model educatiu de qualitat, és mantingui oberta. Les actuacions de la Conselleria d’Educació són penoses:”Calleu, podreu matricular els vostres fills i els fills dels altres que es fotin, ja que tancarem l’escoleta”. I s’han trobat que els hem mostrat el que és la vertadera solidaritat. I la lluita continua.” És per a tots els infants sollerics que volem aquest model d’educació”. Aquesta ha estat la resposta a la que no estan acostumats.
El sistema està fallant i ells volen continuar posant-li pegassos per a seguir mantenint el que tenien fins ara a costa del nostre esforç i sacrifici i a més ens volen prendre el pèl; tractant-nos de beneïts i imbècils; i per desgràcia, nosaltres quan ens criden a files cada quatre anys , els hi donem la possibilitat de continuar-ho fent.
Tal volta seria bo una abstenció d’un 99’9 per cent, a fi de donar-los a entendre clarament i diàfana, que el seu temps s’ha acabat. Que no creiem amb ells, ni amb els seus projectes que primer prometen i llavors incompleixen.
Necessitem prendre pacíficament el poder que és nostre; i tenim un exemple, del qual una gran part dels mitjans de comunicació (Tvs) no han tractat en absolut, ja que no interessa: El que s’ha fet a Islàndia.
Necessitem noves organitzacions, les altres han caducat, han abandonat els principis que deien defensar -Si Pablo Iglesias aixeques el cap, li pegaria alguna cosa - i s’han venut al gran postor.
Necessitem que les decisions que ens afecten a tots, no es prenguin a despatxos tancats ( i que a més valen un ull de la cara) i que siguin preses en assemblees gestores ciutadanes, on sigui veritablement el poble que estableixi les seves vertaderes prioritats. Acab transcrivint aquesta notícia, o sigui els dos rals pel duro: “En la votació del Parlament Europeu, tots els eurodiputats espanyols excepte tres (un de CiU, un altre d’ERC i un tercer d’ICV) es varen expressar a favor de mantenir el privilegi de volar en primera classe. La modificació pretenia que l’obligació de volar en classe turista només fos per a vols inferiors a quatre hores i amb excepcions per motius d’edat o salut” Uns senyors que de sou cobren més de sis mil euros al mes i en dietes superen els quatre mil.
Indigneu-vos¡ Com tan clarament ha escrit Stéphane Hessel. I llegiu i apliqueu el seu opuscle, val la pena.
Josep Bonnín

diumenge, 3 d’abril del 2011

Les fòbies: Un malson, però ben real

El dissabte, de fa dues setmanes, la meva dona fou cap a l’hort ecològic comunitari “Es Broll de Biniaraix”. Havia quedat amb una amiga per fer-hi unes feines, entre elles llevar l’herba que ha crescut bastant i s’hi vol fer una paradeta per sembrar-hi fraules.
Tot arribant la meva dona s’ha trobat amb una rata morta, sense cap, possiblement obra d’algun rapinyaire. A la seva amiga, quan se n’ha adonat ( la meva dona que ho sabia, havia intentat fer el possible perquè no se n’adonés) , li ha pegat un atac de pànic conjuntat amb angoixa i nerviosisme. Els hi ha costat déu i ajut, pujar el trajecte des de l’hort fins arribar al camí asfaltat.
Sembla pel que he pogut xerrar i esbrinar, tant a la consulta, com defora d’ella, la fòbia i el pànic a les rates- unes de camp que habitualment procrien a gust quan hi ha colomers i galliners i d’altres urbanes, que fa no fa, són les madones de les clavegueres i sembla que si no fos per les campanyes de desratització, serien elles les que dominarien l’exterior i el nostre espai seria les profunditats del clavegueram.
Sembla que les punyeteres, tenen una organització quasi militar i espartana i una gran resistència. Poden inclusiu aguantar dosis de radioactivitat que nosaltres, l’espècie humana , seria incapaç d’aguantar sense emmalaltir o morir. A més, per més inri, si dubten que un aliment estigui enverinat, envien a la rata més vella que ja ha complert tot el seu cicle de vida, ja que en cas que mori no afectarà massa seriosament a la comunitat rateril.
A part d’aquestes apreciacions, a mi tampoc em fan gaire gràcia, no por si no estugositat i un cert oi.
Em deman perquè existeixen certs animals, com ara el cas de les rates – també els dragons, les cucaratxes i d’altres – creen un pànic que sembla tenir un cert component d’atàvic, vist la generalitat del mateix.
També em deman, si aquest tipus de reacció des de la por, passant pel pànic fins arribar a l’atac d’ansietat, en el cas de la nostra amiga, que no va veure la rata, simplement va suposar que hi estava allà, ja que no l’havia vista, va bastar per desencadenar l’episodi de la fòbia. I una simple suposició de la presència de l'animal que desencadena la seva fòbia, va fer el procés de treure a l’exterior els seus terrors i pànics amagats, que per les situacions, experiències viscudes, han anat a parar al subconscient i quan hi ha un revulsiu: Rata, serp, cucaratxa, etc, surten a la llum i es manifesten, inclusiu es somatitzen: Emblanquiment de cara, tremolor, ofec, palpitacions, suor freda fins arribar a l’atac d’ansietat.
Havia començat l’article molt abans que sortís el suplement Presència que acompanya DBBalears, on hi ha un ampli reportatge sobre les fòbies. Transcric el títol de la portada que deixa una ampla esperança als que pateixen algun tipus de fòbia: “Pànic: Existeixen fòbies a gairebé tot, però es poden superar”. I ho afirm, ja que n’hem treballat a la consulta i progressivament, amb bastant feina, s’han superat.
La més generalitzada és l’agorafòbia, que es defineix quasi com la por a la por, malgrat a vegades es defineix com a por als espais oberts. I sembla que distintes fòbies s’inicien a diverses edats: als animals entre 7-09 anys, a les alçades entre el 12 i 13 ( jo en vaig tenir un episodi en aquesta edat, i ha estat vençuda amb el pas del temps) i l a claustrofòbia sol aparèixer sobre els 20 anys. I per experiències, es dóna com a pitjor l’agorafòbia. Hi pot haver molt desencadenants, però un del que jo faria menció, és el d’un trauma cap al producte de la fòbia, en una edat en que no es pot ni se sap integrar.
I jo, per llevar una mica de ferro al tema, diré que tinc les meves pròpies fòbies: Als dèspotes, al fanatisme, al fonamentalisme, a la corrupció, a la ignorància, a l’estupidesa...
En quant a personatges: Als polítics corruptes i barroers. Al que estan més interessats amb la seva carrera i promoció pública que gestionar els interessos ciutadans pel be comú. Als polítics que agranen cap el seu partit i la seva mamandera i deixen els interessos ciutadans a la cola de la seva escala de prioritats. I si qualcú per aquestes contrades, se sent o afectat o al·ludit, que recordi que “qui té la cola de palla, aviat se li encén” i que : “és més fàcil agafar a un mentider que a un coix”.
Continuaré amb el tema de les fòbies, però he volgut deixar un descans.
Al documental que he esmentat hi ha un paràgraf que m’agradaria transcriure: “El tractament, però, demana, paciència i força de voluntat. Primer s’ha d’entendre per quines lleis es regeix la fòbia, ja que “un cop establerta té la seva pròpia dinàmica per mantenir-se”. Després es recorre a tècniques cognitives, encaminades a corregir els mecanismes anticipants... I finalment hi ha exercicis d’exposició progressiva allò que ens aterreix. Continua: Les pors en general, se superen afrontant repetidament la situació que les genera” al que estic completament d’acord com el que aconsella reforçar l’autoestima.
El missatge final, amb el que, com a terapeuta coincideix plenament amb ell , és que la majoria es curen, així i tot especifica que: “Donar només fàrmacs l’únic que fa és ajornar el problema i que aquella persona no aconsegueix un estat independència” aquestes paraules són del Sr. Jordi Ruiz psicòleg d’Òptim psicòlegs de Girona i de l’Associació d’Agorofobics de la mateixa ciutat.
Nosaltres emprem molt sovint el suport de les Flors de Bach, com a part adjuvant de la teràpia amb bastant bons resultats.