dissabte, 22 de desembre del 2012

2012: L’any de les retallades i la repressió



        Moltes accions contra els desnonaments que un sistema financer-tauró ha provocat a lo llarg de l'any


S’acaba un any on els drets bàsics, fonamentals, inclusiu algun de constitucional, s’han vist retallats i inclusiu anul·lats.
El conegut estat de dret ha sofert molts de sotracs i ja som moltes les persones que no creiem que estem vivint dins d’una vertadera democràcia, si no en una pantisocràcia que acompleix al peu de la lletra les consignes dels mercats: Capital financer, especuladors i taurons despietats d’un neoliberalisme ideològic on el sistema capitalista no havia estat mai tan ferotge i despietat.

Fer una llista de tots els casos, que  amb la legislació del Govern del PP, han conculcat drets adquirits a lo llarg de lluites de generacions; inclusiu amb atemptats en contra dels drets humans: Aquí em refereix a la repressió; on hi ha tornat haver-hi presumptes tortures per cossos de seguretat de l’estat. La punta de l’iceberg, fou que l’estat espanyol fou condemnat per la Comissió Europea de Drets Humans, ja que no es feu la investigació corresponent per les denuncies de tortures, em refereix al cas del Jutge Baltasar Garzón i l’atac flagrant en contra de l’independentisme d’esquerra l’any 1992 a Catalunya durant Jocs Olímpics.

Els atemptats privatius en contra d’uns drets socials i fonamentals que recull la Constitució Espanyola de 1978, han ocorregut dia si dia també.
El dret a un habitatge digne, a un treball – amb quasi cinc milions d’aturats/es. A la sanitat, en un clar intent de privatitzar-la, com s’ha pogut veure amb els hospitals de Madrid. Encarir i retallar les partides per educació amb infinitat de professors i mestres al carrer i un augment massiu de les taxes universitàries, porten com a objectiu a una educació on sols hi podran accedir-hi les elits.: Clar objectiu de la dreta més rància i conservadora: Interessa un poble inculte, ignorant i distret amb pa i circ, ja que és molt més fàcil de manipular pels seus interessos.

De la situació dramàtica dels desnonaments per impagament d’hipoteques, on els bancs (sistema financer, rescatat llavors) amb la connivència dels governants que han legislat per  afavorir-los; escriure sobre aquesta situació i els diversos “suïcidis” jo, canvi la paraula per homicidis intencionats  que han provocat,   em posa d’un mal cos que em costa mesurar les paraules per dirigir-me a aquesta nissaga irresponsable i presumptament homicida per acció o omissió. ( Recordar que el PSOE es va abstenir-se a la Dació de l’habitatge com a pagament, i el PP, com és clar  votà en contra)

Tot s’ha encarit, els impostos i serveis bàsics han pujat en desmesura, asfixiant encara més la fràgil economia de les classes populars, a la que ens estan xuclant les nostres darreres gotes de sang, uns per continuar acumulant més riquesa – diu el refrany mallorquí: “Qui tot sols menja, tot sols s’ofega” i els polítics de torn per continuar mantenint els seus luxes, poltrones i privilegis.
I quan el poble fart i cansat surt al carrer a reclamar els seus drets, és detingut, reprimit, repressaliat i sancionat, per part dels mateixos polítics “demòcrates”  emprant per les barbaritats repressives els doblers extrets als ciutadans a base dels impostos que han xuclat.
Feia estona, no veia la quantitat d’accions reivindicatives, que omplen els carrers de l’estat espanyol; ni els atacs més forts de l’estat cap els moviments que no formen part de “l’esquerra oficial” i amb més força inclusiu en contra dels moviments independentistes d’esquerra.

A Mallorca, en relació a la repressió esmentada ha estat “un annus horripilis”amb un augment considerable que hi ha hagut i el Govern de José Ramón Bauzá i els diversos batlles d’ajuntaments on desgoverna el PP, no han tingut cap mania en treure la llendera: repressions, detencions, i sancions, que inclusiu hi ha hagut casos de manipulació de la informació per part dels agents dels cossos de seguretat de l’estat, com va ocorre a Felanitx i a Bunyola, tan sols per citar dos casos evidents.

La part positiva: Que cada vegada estan sortint més moviments i millor organitzats; que l’esquerra independentista està creixent i que en qualsevol moment els governants es poden trobar amb accions reivindicatives, esbroncades, accions diverses dins els àmbits municipals d’enfrontament a una política antidemocràtica i caciquil.
A més d’una generació jove que té el cap ben moblat i no precisa de líders ni d’ideòlegs que dictin el seu discurs.
Que la vertadera solidaritat ompli cada racó de cada casa, no tan sols ara si no durant tot el 2013.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Marxes Túnel i alguna actuació patètica



El canvi de recorregut obligat, ens va fer passar per davant de la consulta i la casa del Batlle de Sóller, i hom es demana: per què?


Després de la realització de les dues marxes del passat diumenge 16 dematí; la de Bunyola fins a la Boca del Túnel organitzada per l’Associació de veïnats de Bunyola en reclamació del Túnel gratuït i la de Sóller, organitzada per la Plataforma Mallorca Lliure de Peatges, a la que hi vaig assistir, reclamant el Túnel de franc i el deute de dos milions i mig de deute del Govern Balear respecte a la subvenció/bonificació de prop de sis mil cinc-cents conductors/es de Sóller i Fornalutx; vull  felicitar a ambdues organitzacions i posar un suspens, als qui feren que la marxa de Sóller, hagués de passar per carrerons i se la forcés a passar per la Gran Via, concretament davant la casa del batlle.

Un suspens pel Batlle Carlos Simarro, que sortí d’un aparcament d’un supermercat  foragitat amb el seu cotxe cap al carrer Cetre, per no trobar-se, per qüestió de no res, la marxa de front i un zero patatero a la seva filla, que tot passant per davant casa seva, sortí al carrer fent gestes insultants als manifestants:  “Locus i folls” amb el dit al pols; per acabar tancant d’una portada que remena la façana. Una reacció sense qualificatiu.

Un excel·lent pels manifestants, que en absolut havíem triat el recorregut per passar per davant cal Batlle i no respondre en absolut a la provocació. És veu que estudiar a col·legis de paga, no és sinònim de millor d’educació.

A la plaça de la Constitució, malgrat  la perillositat del tramvia, que estava en aquell moment fora de circulació, fou llegit un manifest per part d’un membre de la plataforma, denunciant la corrupció i la injustícia en que ens troben en relació al Túnel i amb el deute de la subvenció.
No faig més comentaris respecte a les marxes, ja que ho faran en el seu moment les organitzacions, però m’havia de treure del gavatx el que he comptat.

Quan escric això, dilluns dia 17, s’ha constituït el Parlament de Catalunya, no faré menció al discurs dels diversos grups polítics, tot i que vull fer menció a què la CUP, ha proposat com a President del Parlament  una persona desnonada de Burjassot que intentà suïcidar-se. El vot ha estat nul. Tinc clar que els dos representants i la representant de la CUP, han fet aquest acte testimonial perquè quedessin representades les classes populars repressaliades pel sistema. Aquest és el seu compromís al Parlament de Catalunya. Per a mi una mostra de dignitat.

A hores d’ara n’estic fins allò que no sona, que se’ns vulgui prendre el pèl de mala manera; i no em queda més remei, malgrat no em faci gaire il·lusió parlar del darrer plenari del passat dimarts dia 11 on el rodet de la majoria absoluta del PP, torna aparèixer com el cavall d’Atila.

També de la inoportunitat del Batlle Carlos Simarro, qui va aprofitar el ple extraordinari per apujar-se el sou, ronda al mateix que cobra el Batlle de Palma, i aprofitar, en el punt 8é, per aprovar no pagar les pagues extres als funcionaris, ja que aquests doblers s’empraran per pagar proveïdors.

Faig una petita menció, a què el plenari ordinari s’hauria d’haver fet el dia 4, primer dimarts del més, però m’ha dit un gorrionet que dos regidors/es  del PP, no hi podien estar, llavors no tenien la majoria absoluta i fou per aquest motiu, que sense justificar-ho en absolut a l’oposició, l’ajornaren una setmana a fi d’esser-hi totes i tots.

La política a Sóller es troba encalentida i si no veure que s’ha tret defora de Partit dels Independents del Port (IPIS) a la regidora Andrea Pomar, per dues desobediències a la formació: Una la de no demanar disculpes per emprar un cotxe de l’Ajuntament per assumptes personals i l’altre per votar a favor l’augment de sou del Batlle, qui li ha obert les portes del PP a la regidora esmentada. Els favors es tornen, no?

Diuen, que no basta esser honrats si no parèixer-ho, això fou dit respecte a la dona del Cèsar. Ho dic perquè a una pregunta d’un participant al plenari respecte al tema dels tres milions i mig d’euros desfasats de diverses legislatures de factures extrajudicials; l’oposició feu una explicació meritòria i el batlle va dir “que ningú se n’havia portat cap doblers” O sigui, “acusatio non petita, acusatio manifesta? Ho deix aquí.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Atureu les bales de goma, ja!




Ester ferida per una bala de goma, durant la manifestació de la darrera Vaga General, malgrat el  Conseller d'Interior Felip Puig negui que es varen emprar. Aquí hi ha la mostra.


Hi ha moltes maneres de repressió dels ciutadans i ciutadanes que s’atreveixen a oposar-se al poder constituït que els hi nega uns drets elementals i bàsics.
N’esmentaria tres: la física, molt més directe i visible; i la psíquica amb dos vessants, el mental i l’emocional.
La física és brutal i visible ja que deixa marques; i condemnable, ja que moltes vegades s’exerceix de manera indiscriminada en contra de persones que de manera pacífica estan sortint al carrer a demanar i reclamar uns drets bàsics, els quals es troben reflectits en la Constitució Espanyola descafeïnada pactada l’any 1978; on els “pares de la constitució” volgueren  fer un esborrany i compta nova, sobretot als que procedien de diversos governs franquistes amb càrrecs importants i que havien participat directament en la repressió de la dictadura Franquista, com és el cas de Manuel Fraga Iribarne ( el de “La calle es mia”. L’esquerra oficial, no la que continuava treballant dins la clandestinitat que era igualment reprimida, malgrat encetar una democràcia estantissa, va calar el cap i va arribar als acords menys dolents possibles, sobretot, no pel poble, si no per ells i s’instal·laren a la seva cota de poder.
Ester Quintana, una manifestant de la darrera vaga general, li fou disparada una bala de goma  perdent completament la visió d’un ull. Sembla que existeix una norma en el cas d’emprar aquest tipus de fusells, que s’ha de disparar al terra i malgrat el SUP (Sindicat Unificat de Policia) ha denunciat que dues persones encarregades de l’entrenament de les forces especials   antiavalots, els entrenaven disparant a l’altura d’un escut. O sigui, a una altura que si fer a una persona, pot arribar a uns efectes que inclusiu podrien esser mortals, segons la distància a on se li dispari.
Com abans, i em refereix al temps d’en Franco, existeixen agents de policia de paisà, dins de les manifestacions, “infiltrats” se’ls anomena, inclusiu han pogut esser fotografiats esgrimint porres d’acer plegables. També és molt antic, “contractar” a canvis de doblers o favors, als que rebenten manifestacions pacífiques amb atacs violents al mobiliari urbà: No vull dir que tots siguin dels “contractats”, a vegades hi ha elements que van per lliure que no ho són.
Aquesta gent a la que esment, que es dedica a rebentar les manifestacions i així justificar, segons quins tipus d’actuacions policials completament fora mida.
Corre, pels carrers, l'assegurança de què segons quins “antiavalots” i en termes col·loquials “van fins al cul” de segons quins tipus de drogues; no ho don per fet, ja que no he pogut contrastar-ho, però vista l’agressivitat en que envesteixen, sense tenir per res en compte si són infants, o persones velles, no seria gaire estrany.
Que en ple segle XXI, es torni parlar de presó preventiva, tortura, repressió policial orquestrada per l’executiu governant, multes absurdes i elevadíssimes  i sobretot a grups independentistes d’esquerra, o a sindicats que els hi fan molta nosa (SAT- Sindicat Andalús de Treballadors); i que inclusiu aquesta repressió ha estat farcida de mentides i manipulacions , a les quals el poder judicial els ha de posar al seu lloc, és d’una absurditat immensa. Trenta i quatre anys d’un “estat de dret” , drets  conculcats per interessos foscos en plena “democràcia”,on mana tot déu menys el poble, que li permeten ficar un paperet cada cert temps, com si fos un xec en blanc, perquè un cop assolida la cota de poder    facin els que els hi passi pels dallonses. Drets humans, ja no parl dels constitucionals,  trepitjats a balquena.
Quan vaig veure a Ester Quintana, i amb un atac de ràbia i d’indignació, no és l'única que li ha passat, vaig emprar l’eina a la que fa temps m’hi dedic: La paraula. Vaig escriure-li un poema, dedicat, amb el títol de “T’han furtat la mirada” que l’he publicat a diversos periòdics digitals, a la pàgina que s’ha obert al facebook “Ojo con tu ojo, i a altres espais de la xarxa. El seu vers final deia “Jo, Ester, som tu” i amb ell acab.
Voldria que aquest article s’entengués com una mostra de solidaritat a totes les persones reprimides, repressaliades, física, mental i emocionalment per un poder moltes vegades injust i corrupte.
El darrer vers, descrivia que el que  li ha passat a ella,  ens pot ocorre a qualsevol de nosaltres si no aturam aquest absurd que estem vivint.
Tot el meu suport a Ester!

dimarts, 27 de novembre del 2012

Eleccions catalanes: un nou espai polític sobiranista



             El que realment ha marcat les eleccions al Parlament de Catalunya- Diada Nacional 2012



Inicio l’article després d’assabentar-me dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya, donar la meva visió totalment particular de com he vist aquest procés electoral i els resultats finals.

La majoria d’enquestes han  relliscat. Sobretot a l’hora de donar els nombre d’escons a CIU que auguraven una remuntada i ha estat ben a l’inrevés.  I és que el carrer i l’opinió extreta al carrer, inclusiu a peu d’urna,  sembla bastant difícil i complicada de prediure.

L’anàlisi dels resultats d’aquestes eleccions, hi ha un gran ventall d’opinions , i jo tinc la meva. Artur Mas (CIU) no va saber escoltar la veu del Poble Català durant la Diada Nacional de 11 S,  va jugar a “la puta i la ramoneta” i a més havia fet unes retallades molt dures: el Poble no perdona, li ha costat dotze escons.

La segona força amb una remuntada, que esperem sàpiga aprofitar, per Esquerra Republicana de Catalunya dobla el nombre de diputats, Junqueras ha sabut vendre el missatge i ha calat.

Al PSC, molt  proper a les consignes del PSOE de Madrid, i també li ha passat una bona factura, perdent 8 diputats .

Iniciativa Catalana Verds puja 3 diputats A tot això el vot cap el sobiranisme ha augmentat amb escreix, i per acabar la gran sorpresa ( no tant per a mi) la Candidatura d’Unitat Popular, amb el nombre un David Fernàndez ha entrat amb força al Parlament amb tres diputades/ats.

Les càbales sobre els presumptes pactes i el  futur referèndum popular respecte al procés d’independència de Catalunya; es trobaran dia si i dia també sobre la taula del President del Parlament, de segur que  Artur Mas, al qual li serà molt difícil fer marxa enrere o jugar al joc que abans he esmentat.

Els moviments socials d’esquerra s’estan consolidant amb força  i per les nostres contrades sorgeixen  noves formacions política allunyades dels  partits polítics oficials, puix  una vertadera democràcia participativa no rau tan sols en votar cada quatre anys i deixar que els senyors polítics triats facin una feina de despatxos, moltes vegades més que lluny de les vertaderes prioritats ciutadanes; i és quan el poble, es comença a organitzar per manifestar les seves prioritats reals i fer una crítica als gestors elegits, evidenciant les seves contradiccions.

En  un article de  que no fa tant vaig llegir, publicat a Contrainfo “Somniant realitats” d’Emyle Mas, on analitzava el seu compromís polític i la tasca de les CUP, també   parlava dels moviments sorgits a Mallorca: Felanitx, Pollença i  Sóller; els quals s’estan organitzant i estan treballant perquè hi hagi una veu que no ens dóna tan sols les urnes.
 S’ha creat una Plataforma d’Afectats per les Hipoteques Eivissa, per unir-se i treballar conjuntament en contra de la sagnia que fa el sistema financer en contra dels drets dels ciutadans ( Constitució; el dret a un habitatge digne). Un sistema financer responsable de la situació de crisi que estem vivint i sense depurar-se  responsabilitats de la nefasta gestió que es va fer ( intencionat o no?); tampoc dels polítics dels dos grans partits que no han sabut o no han volgut gestionar la crisi.

Escrivia David Fernàndez, que entra al Parlament per CUP, que a Catalunya on hi hagi  tres milions de pobres, és una vertadera aberració , i  afegeix jo, que aquesta realitat és extrapolable a moltes altres comunitats autònomes l’Estat Espanyol, com també és el cas flagrant d’Andalusia. Mentre, no ens arriba la vertadera informació de l’abast de la crisi  per part de segons quins  canals de comunicació.

Calen veus  que no estiguin formades per compromisos al capital financer i que puguin dir sense embuts el que realment sent el Poble: Exclosos, aturats, desnonats, amb retallades a educació i sanitat, amb un clar intent de privatitzar-la; i la pèrdua dia si dia també, de consecucions de drets bàsics amb anys de lluita. Calen aquestes veus, i  moviments que no tenen el cul venut i que són durament reprimits, amb detencions arbitràries i sancions aberrants.

Vaig  escoltar a  “Els matins” de TV3, l’entrevista que el passat dia 26 feren a David Fernàndez, qui confirmava  que la CUP,  tindrà un peu al Parlament i l’altre al carrer, tal volta altres formacions polítiques n’haurien de prendre nota. 

Catalunya inicia una nova etapa, i jo crec que passa a passa, el poble s’anirà organitzant per tenir la seva veu real a les més altes institucions.

dijous, 22 de novembre del 2012

CUP : El vertader compromís polític d’esquerres i la veu del poble



                                                           Queda prou clar el missatge!


El passat dia 18 de novembre i abans de seguir el debat polític paral·lel al que es donava per TV3 per part de David Fernàndez número un de la llistes per la CUP al parlament de Catalunya, vaig poder seguir una part de l’acte d’inici de campanya de la CUP. Se’m varem quedar curts els qualificatius: Emocionant, impactant, contundent, coherent, revolucionari...

Més de dos mil cinc-centes  persones unides per un somni del vertader alliberament del seu país, espoliat i colonitzat per aquesta mala madrastra Espanya, que també tracta, igual o pitjor, a les Illes Balears i Pitiüses; que malmena al País Valencià i que està fent lo possible i lo impossible perquè no s’arribi a conformar la unitat històrica dels Països Catalans, amb atacs directes i diaris a la nostra llengua comuna, cultura i identitat com a Poble,

La burgesia catalana, si que vol esser un estat d’Europa amb les mateixes regles de joc d’un sistema capitalista injust, inmisericorde que ens ha portat a aquesta crisi inventada i intencionada per robar els drets adquirits a la classe treballadora i a tot el poble que no es troba en el llindar de la jerarquia executòria dels seus interessos. Drets adquirits amb anys de lluites i reivindicacions. És l’Europa dels mercaders. Hi ha un partit prou definitori CIU. I els altres agranen cap a casa, ja que a l’hora de pactar passades les eleccions i fer el repartiment de cadires, no volen en absolut enfadar-se els uns amb els altres. D’Alicia S. Camacho (PP), m’estim més no escriure per no tan sols per no desbarrar, ja que ella prou es defineix cada vegada que obre la boca, fa sumes, o capgira “Tercer país amb Tercermundista”

Res se’ns ha donat de franc a la classe treballadora, ni a l’estudiantil que no hagi estat arravatat amb lluites i amb les seves conseqüents tortures, repressions i assassinats. Els resultats de la Guerra Incivil: clar exemple!
Que els governants en una gran part de la història no han estat a l’altura de les circumstàncies i han preferit nedar i guardar la roba i estatus, abans que arribar a un vertader compromís amb el poble, s’ha fet més que patent.

A més, la història es repeteix, ja ho he escrit per activa i per passiva, cap polític que tingui el cul venut al gran capital, deixarà d’esser el braç executor dels interessos del mateix. Puc posar com un exemple molt proper, les mesures per aturar la sagnia dels desnonaments. Els dos grans partits no han arribat a un acord i el partit governant ha pres el camí d’enmig, amb una espècie de pegàs que no resol la preocupació de moltes persones que s’han vistes abocades a l’atur, a les borses de pobresa que ha general el gran capital, i per conseqüència a no poder pagar la hipoteca. Quan s’han presentat al parlament la legislació per fer que la dació del immoble liquidés la hipoteca completa. El PP, no gaire estranya ha votat en contra, i el PSOE (esquerra es diuen) ha fet una abstenció i em sembla que per tres vegades.

Que no ens enganin més, ni els uns ni els altres, volem, necessitem una vertadera alternativa d’esquerres que lluiti, que lluitem, pel canvi d’un sistema injust, espoliador, mesquí i mafiós que ens ha portat i ens continua portant a una situació d’esclavitud en ple segle XXI, aprofitant les prerrogatives que els dóna una democràcia descafeïnada on el poble no hi té cap acció veritablement participativa, si no és votar cada quatre anys ( això volen que així continuï) i que crea exclosos i desnonats per seguir acumulant la riquesa que cream nosaltres.
Aquesta alternativa la tinc molt clara, i té un nom CUP (Candidatura d’Unitat Popular).
Les CUPs, entre altres principis, no tenen cap compromís amb crèdits en cap Banc, com si tenen la gran majoria dels partits oficials, per poder fer funcionar la seva maquinària. No els hi deuen cap favor i per tant poden dir les coses clares i enfrontar-se directament al poder financer que ens ha portat a aquesta situació d’injustícies flagrants.  No necessiten fer cap gest de cara a la galeria, com fan els altres per acontentar al “senyor” o “la veu del seu amo”. Tenen clar que no es poden servir dos senyors a la vegada: al poble i al capital, ja que són totalment incompatibles.

Principis com el Independentisme i la territorialitat dels Països Catalans estan més que definits i aplicats, dins d’un socialisme que realment distribueixi la riquesa de forma totalment equitativa, i un feminisme clar i no mel·liflu, ja que cap canvi just i real, pot existir dins d’una societat patriarcal i masclista; en tenim un clar exemple del que ha passat durant anys i encara a hores d’ara la dona està discriminada en una gran part de llocs de feina i sous respecte a l’home.

Celebraré com mai l’èxit que sé que tindran, malgrat el seu vertader objectiu és la lluita diari, ben preparada i al carrer, els diputats que arribin al Parlament de Catalunya de les CUPs, ja que sent que per fi una veu del poble, assolirà un espai vertader a una de les més altes institucions polítiques.

Si em trobés a Catalunya amb dret a vot, ho tindria més que clar: CUP!

dissabte, 17 de novembre del 2012

T’han furtat la mirada!





Dedicat a Ester Quintana , a qui una bala de goma, disparada el dia de la manifestació de la darrera Vaga General,   li ha robat la visió d’un ull

Stop a les bales de goma!




Ester, t’han furtat la mirada
d’uns ulls blaus
que esperaven contra la desesperança
d’esser malmenats com a bèsties
per una mà de psicòpates uniformats.

Ens han robat aquesta mirada
volen furtar-nos aquests botxins
la llum de la llibertat i no podran!

Ells tenen bales de goma
i nosaltres el coratge dins nostre
i sabem que nostre és el carrer
i ells uns mercenaris uniformats
que defensen un poder injust
emprant la violència absurda.

Nosaltres som el poble
i posseïm el vertader poder!

T’han trencat la mirada
Ester,
ens han trencat a totes
i a tots la mirada!

Meu és el teu dolor
i sent contra  mi la indignitat
que han comès amb tu!
que estan cometent amb totes
i tots els que clamam per la llibertat!

Jo, Ester, també sóc tu!

 

Les grans màquines de recaptar impostos: Paga Poble!




Em sembla que la imatge reflecteix el que està passant amb la crisi creada, i el clar intent de liquidar drets aconseguits en anys de lluita.


Si dic que els partits polítics majoritaris s’han convertit en maquines de recaptar per poder mantenir els seus privilegis, no crec tenir massa veus crítiques en contra.

La gestió de les necessitats ciutadanes ( moltes vegades allunyades de la seva visió i prioritat) entre elles els serveis públics, ens surt caríssima ( no aprovarien en absolut duent una economia domèstica habitual), a més que amb l’opacitat completa, que fa que entreguin la gestió a empreses “públiques” gestionades per persones afins al partit, no hi ha déu que pugui aclarir l’entrellat, ja que no tenen l’obligació de tenir els seus comptes l’abasta dels ciutadans i ciutadanes, i com és clar, tampoc dels partits de l’oposició.

Per les nostres contrades, exemples com: “Aqualia”, amb el marró de la concessió i la sentència en contra de la mateixa; Gesba-Acciona ( quan el PP els hi va concedir un Conveni prou lucratiu per devers 10 anys; que el pacte no va poder pagar part del servei, i que entre uns i els altres generaren un deute amb aquesta empresa de devers tres milions d’euros, que ara està al jutjat) ; el tema tanatori-funerària; segons quines despeses absurdes per crear uns serveis (llegiu Poliesportiu de Son Angelats/piscines) que s’ha fet amb els peus i no sé com es poden demanar responsabilitat.

Vull dir fan uns projectes que costen una doblerada i llavors no es poden mantenir. Fan com el conte de la lletera, primer fan la gran inversió i després estudien el que necessiten per a cobrir el rendiment i mai els hi surten els números.  Però cap problema. Si l’empresa es converteix en deficitària (Paga poble paga amb els teus impostos, ja havies pagat abans  la infraestructura , que pot acabar tancada), o simplement es tanca: Simarro dixit!, que si no hi havia les inscripcions necessàries així es faria.

Pregunta del milió: Que ha costat amb impostos als ciutadans i ciutadans del poble de Sóller? Parlava de la màquina de recaptar impostos i justificar-ho i que és per un bé de la ciutadania. I un be negre amb  potes roses!

L’aparcament de Sa Calatrava (dominé), ara ampliat a l’ORA de dilluns a dissabtes- diumenges tancat; quan passeges pels carrers on s’ha fet la darrera ampliació i estan buits de cotxes. El manteniment de les piscines de Son Angelats, una part es pagaria amb el que es recaptés de l’ORA. Simarro dixit. S’ho creu o continua amb el conte de la lletera? Sembla que tant li dóna, no ho pagarà ell.

 Què costa el manteniment de Sóller 2010? Compensa tenir oberta aquesta empresa  per les gestions que fa i quina part li arriba a l’Ajuntament d’uns serveis públics que podria gestionar ell? I  per què es continuen pagant canongies a persones adeptes al règim, dos, tres càrrecs = dos, tres sous, i després retallen de les necessitats més bàsiques: serveis socials per exemple?
Els dos grans partits estatals mantenen les seves consignes marcades. I està clar que ambdós mantenen un pacte de no agressió- però ens agredeixen a nosaltres- ja que fa no fa, per mantenir les seves maquinàries bèl·liques, fan una política molt semblant. Sense el suport dels bancs farien els ous al terra i com és clar sempre legislen a favor d’ells, no mossegaran la mà que els dóna tantes llepolies. Per exemple, la votació al parlament espanyol , sobre el tema da la dació dels immobles per cancel·lar la hipoteca; PP, normal, voten en contra, i PSOE, no sigui coses que li estiren les orelles, s’abstenen. Els preocupen els desnonaments que s’estan produint a diari i afecten a hores d’ara a cents de mils de ciutadans/es? En absolut!, per tant, la conclusió és que pagats amb els nostres doblers, legislen en contra de nosaltres. Situacions semblants es poden veure als plenaris de Sóller, on fan la política, i no vos enganeu, ens afecta a tots i a totes.

Ara ens tocarà l’IBI, l’altre dia vaig parlar amb una senyora que d’un immoble a horts i tarongers amb terreny, pagava  quaranta tres euros (va reconèixer que era baix) però ara en pagarà sis-cents. Quants ciutadans i ciutadanes patiran  el mateix? Quans hauran de vendre patrimoni familiar, del treball de generacions, per poder-ho pagar ? Violenten aquestes mesures  al ciutadà? Podeu contestar, malgrat hi haurà persones que no s’atreveixen i callen, la majoria silenciosa, no?

I mentre ells van fent i nosaltres fotuts!

dissabte, 3 de novembre del 2012

Persecucions polítiques en plena democràcia segle XXI






Els partits majoritaris en el poder, lluiten dins  les seves guerres internes per assolir cotes de poder perdurables. Foren triats com a gestors de la cosa pública i es converteixen en braços executors dels qui els financen.

Venc a dir, els cap pares no tan sols cobraran uns bons  sous i canongies,  mentre estiguin en el poder, pagats pels ciutadans i ciutadanes,  si no que quan els hi toqui aplegar , per la coneguda alternança, rebran uns bons càrrecs a les empreses privades que han favorit ( Multinacionals, holdings financers, etc) si han actuat amb  excel·lència.

La terminologia: esquerra- dreta, comença a no definir absolutament res en relació als partits oficials. Els partits conservadors ,  tenen un clar ideari polític i intenten mantenir el seu cau de negoci el més tranquil i assossegat possible; per tant qualsevol opció ideològica veritablement d’esquerres, i ara mateix les opcions d’esquerra independentista (fora dels partits oficials), és reprimida i perseguida policíaca i judicialment ( ambdós,  sobretot quan tenen majories absolutes, com és ara el PP,  legislen cap aquest objectiu)

Tampoc havia vist mai tanta repressió en contra de l’opció d’esquerra independentista, i sobretot a Mallorca que m’agafa més a prop, amb detencions absurdes, contubernis policials , sancions arbitraries de quantitats brutals.

El poder repressiu de l’executiu  ha de tenir un fre dins d’un vertader estat de dret, a través del poder judicial, i s’ha vist en l’absolució i arxivament d’algunes causes.

En Governs del  PSOE, la repressió cap a l’esquerra no oficial ha estat molt dura. Recordem que les  imputacions del 4 independentistes mallorquins durant la diada de Mallorca de 2010, el Delegat de Govern era Ramon Socias (PSOE).

Bé, el partit abans esmentat, que en campanyes electorals ha emprat termes teòricament despectius cap a l’altre partit majoritari (PP) com a “la derechona”, també ha emprat l’argument de la por; també han reprimit les ideologies d’esquerra real que els hi feien nosa, han exercit el seu clientelisme particular com els altres, i també han exercit com a executors de la veu del seu amo. Venc a dir que governi qui governi, dins d’un sistema capitalista té el cul venut.

Ara amb el procés electoral del 25 N a Catalunya -dels processos electorals passats de País Basc i Galícia, no m’hi entraré - dels que com diuen alguns, “deriva independentista”; ressorgeixen els fantasmes, per part d’ambdós partits, centralistes i jacobites, en defensa de la coneguda “unidad de España” recordant aquell antic lema patriòtic franquista : “Una, grande y libre”

Però a Catalunya hi ha una força política  independentista d’esquerres que s’ha anat consolidant – a dir que d’unes eleccions municipals amb 20 regidors electes va passar a més de 100 a les altres) i que just ara ha donat la passa per presentar-se al parlament de Catalunya. Em refereix com és clar a les Candidatures d’Unitat Popular (CUP)

A dir que a CIU i a PSC, els hi fan bastant nosa, però més a ERC. Aquestes CUP, reforçades i fonamentades des dels moviments socials populars, d’estructura assembleària transversal, a l’esquerra oficial de partit, que  veuen el seu avenç i  els hi  fa més por que una tronada

Vaig esser dia 11 S a la Diada de Catalunya i el clam català per la independència fou prou clar. Mai havia vist tantes estelades als carrers de Barcelona.

Conec al cap de llista de les CUP, que es presenta per Barcelona al Parlament de Catalunya David Fernàndez, que va venir a Sóller, amb Quin Arrufat qui va en tercer lloc, arrel de què el Col·lectiu Albaïna els convides a la presentació del seu llibre sobre el municipalisme. Crec és molt necessari que a Mallorca  es conegui de primera mà, el funcionament de les CUP com a alternativa a l’esquerra oficial, la qual moltes vegades fa una política de despatxos oblidant les vertaderes prioritats ciutadanes i funciona amb estructura jeràrquica.

Les CUP, per una altra banda, la seva manera de finançaments és molt més justa i equitativa, que la dels partits tradicionals que funcionen amb el suport dels bancs a qui es deuen i a ells estan condicionats.

Sense una lluita cap a un canvi de sistema econòmic, cap al socialisme res es mourà. Tot seguirà “atado y bien atado”.

No sóc home de partit; però de cada vegada em consider més  home de CUP.

Acab amb les paraules de David Fernàndez a una entrevista de Catalunya informació: “Som una alternativa  a l’esquerra que acaba governant com la dreta”, el qual es trobarà a Ciutat de Mallorca proper dimecres dia 7 a les 19.30 h.  a Can Alcover, per fer una xerrada sobre el perquè de la presentació de la CUP al Parlament de Catalunya a la que vaig comptes d’assistir-hi

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Contra els miserables : La veritat!





                  Els rumors sempre són malintencionats perquè es fan amb nocturnitat i traïdoria!

Els miserables són persones amb un complex d’inferioritat que  salvaguarden amb la seva prepotència i arrogància. Interiorment el seu despotisme l’empren per sentir-se per sobre dels demés.

Quan té n’adones que segons quins tipus de mitjans de comunicació, el que menys els importa és informar amb objectivitat i rigor i el més important és el compte de resultats: Vendre!

Que el respecte a la vida humana i a la llibertat van condicionats per veure si augmenta la venda, malgrat la manera de donar la informació pugui ajudar a enfonsar vides, desprestigiant-les i criminalitzant comportaments abans que la justícia hagi dit la seva,  jugant amb la morbositat malèvola per augmentar vendes i crear un judici paral·lel i mediàtic per uns interessos prou foscos.  Vos puc assegurar que la vomitera em guanya, fins que també pren part la tristesa.

Hi ha miserables que acusen soterradament escampant rumors, i són realment els inductors de la crispació que es viu dins del poble de Sóller. Jo sé d’on surten  els rumors, però no tinc proves perquè de lo contrari la persona o persones que els han escampat tindríem una demanda  per injúries, calumnies i atemptat a l’honor en el jutjat de primera instància i instrucció. Per un altre costat, agraeix el suport de moltes persones amigues  del poble, que perceben on es troba la nocturnitat i la traïdoria.

A dir que als escampadors, la covardia els vessa i el rumor s’ha fet de manera soterrada sense donar la cara, malgrat sàpiga i no escamparé la font que m’ho ha assabentat. La intenció de criminalitzar Col·lectius que es troben a anys llum de la seva ideologia, ha estat més que evident. Tothom sabrà de qui estic parlant i per tant ni em molest a posar el seu nom. Ell criminalitza a tothom que no és de la seva corda, parla de principis morals qui ha mentit a tot el poble de Sóller.

Jo no sé quantes fonts m’han fet arribar que quan governa aquest “senyor”, el poble de Sóller  viu en el límit  de la crispació permanent. En un dels setmanaris passats, a la veu telefònica  es parlava a les clares de persones amenaçades, que no trobarien feina enlloc, i que serien ben rebudes a cap banda.

Jo afegeix que enlloc d’intentar crear pau i concòrdia en el poble, ha tirat llenya per mantenir encès el foc de la crispació i aquest és molt perillós ja que crea enfrontaments totalment innecessaris dins del poble. Fins i tot l’oposició, en el darrer ple, l’ha acusat a ell i al Consistori d’haver-se radicalitzat.
Ha aconseguit que hi hagi por dins del poble de Sóller. Ha intentat criminalitzar totes les ideologies dispars a la seva, fins arribar esquitxos a l’oposició i a membres de diferents formacions polítiques.

Es xerra d’amagat dins del poble, ben igual que en temps d’en Franco. La seva irresponsabilitat política i humana ha superat els límits. Ell si, que com va escriure el meu amic i company Joan Castanyer, ha passat totes les línies roges.

Que un setmanari publiqui que hi ha hagut presumptes amenaces, d’una persona de l’entorn del PP, per silenciar, segons quins comentaris al facebook, que no els hi agraden, té un nom que no escriure i que tots sabeu. 

No escric ni des de la ràbia i menys des de l’odi, ja que són dos sentiments que no he congriat en la meva vida; escric des de la decepció i l’oi de veure la prepotència i arrogància de segons quins personatges patètics, que es creuen tenir el poder i que com  es diu, com més dalt pugin més forta serà la caiguda, i quan els hi arribi la sotragada-  que segur els hi arribarà -  fotran de bec al clot de la merda, que ells mateixos han creat i escampat.

Aquests experts en “calumnia que alguna cosa  queda”, hauran de passar comptes davant de la història i del poble sobirà. Ells que practiquen ocultament i presumptament mètodes il·legals per a mantenir-se en el poder, usurpant uns drets que són nostres.

Aquests que empren un despotisme desllustrat, que volen un poble callat, emporugit , tenen els dies comptats.

I com digué Vicent Andrés Estelles: “No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu” i aquesta és la meva inspiració i la de molts companys i companyes de lluita en contra d’uns mètodes dictatorials dins d’una  democràcia.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Solidaritat universal o no res.





Nosaltres, els nostres fills i filles; nets i netes, pagarem i pagaran molt cara la nostra covardia i la manca de compromís si no lluitam en contra de les injustícies flagrants que ens sotmeten a totes i a tots.

No podem mantenir una aptitud hipòcrita i endolcida, ja que no saps quan la destral dels governants injustos et caurà sobre el teu cap, el cap dels teus familiars, companyes i companyes o amics i amigues.

El concepte integrat i vertader de la solidaritat ha d’esdevenir universal, i si no es converteix en una altre cosa, que es mou per conveniències.

La injustícia que fan a qualsevol altre esser humà t’ha d’esperonejar per a denunciar-la i lluitar en contra d’ella.
Jo sóc nosaltres i vosaltres. I vosaltres i nosaltres sóc jo.

Quan la repressió i la injustícia legal cau sobre qualsevol persona, cau sobre mi directament i també cau sobre tots nosaltres.

No és temps complaure-us , no és temps d’esperar que els altres, els demés es juguin la seva llibertat per defensar el drets de tots i tu tombar-te al sofà de casa teva esperant que facin la tasca dura que també et beneficiarà a tu. És molt injusta aquesta aptitud, que porta directament a la soledat.

No recordaré la frase aquella de “Quan vingueren pels jueus, no vaig dir res, jo no era jueu...” ja que no fa gaire l’he escrita. Però defineix plenament la manca de compromís en l’acció injusta. N’hi ha una altra que em sembla que és de Malcom X. “Qui no es situa al costat de l’oprimit, està al costat de l’opressor”. Crec que aquesta és bastant més directa i contundent i estic totalment d’acord amb ella.

El silenci còmplice i aprovatori no és just i passarà comptes a qui els practiquin, just quan es trobin que davant les injustícies que ells viuran, pot esser es trobaran tot sols i desemparats.

No és temps de verbes, no és temps de fer-se el foll, i de pensar que el que passa no va amb  tu. Vivim uns altres temps, en els quals ens hem de definir clarament a on ens trobam. No valen ja les mitges tintes.

Els que volen seguir usurpant el poder robat al poble, seguiran emprant els seus canals i les seves maneres “d’informar” per a desenformar-nos. Per a seguir criminalitzant els que no els donen suport a les seves ideologies desbaratades, absurdes, opressives i repressives.


Menys que nostra dignitat i  identitat i  res!; menys que la nostra llengua i cultura res ! , si perdem això, ho haurem perdut tot. Ens hauran robat la nostra essència i a partir d’aquí podran fer amb nosaltres el que els hi vengui en ganes. És una tàctica i practica colonitzadora, però hem de tenir prou visió, de veure que els que ara estan en el poder, practiquen la colonització a certs llocs de l’estat espanyol , posant en pràctica les llisons apreses dels seus avantpassats que ja les varen exercir.

Ens han volgut fer creure que les colonitzacions sempre han estat cap a fora i és mentida. Aquelles si també existiren i encara existeixen; tot i que, també existeixen colonitzacions dins l’estat, que es practicaren, no aniré enrere en la història, si no des de la guerra incivil i s’han mantingut dins d’aquesta democràcia descafeïnada que estem vivint. Aquest tipus de colonització, ben igual que les altres, creen pobresa i esclavatge.

De cada vegada la riquesa que cream entre tots, arriba a unes mans concretes i de cada vegada menys mans; i segons quins polítics es converteixen en els seus braços executors perquè aquesta situació es mantingui. La política del neoliberalisme que empara, protegeix, i legisla a favor del capitalisme salvatge que estem vivint, està creant més  exclosos i esclaus.

No hi haurà  canvis substancials si no és amb un model econòmic diferent del que tenim ara. O  rupturistes, o no es mou res. Res just es pot cementar sobre un capitalisme injust.

Consider que la sobirania popular, es troba bastant enfora, de les súper estructures dels partits majoritaris. I en quant als minoritaris no puc encara dir res, perquè no han governat plenament si no en pactes; i no ha estat massa clara , ni transparent la seva política, on els personalismes han sortit en escena.

Estic molt més a prop de  les Candidatures d’Unitat Popular, en les que veig realment representat al poble.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Repressió ideològica a Mallorca i una victòria



                 Brindis a plaça de  Cort per la sentència absolutòria de totes les acusacions 

                         Dia 12 d'octubre, aquesta alegria conjunta si que la vaig celebrar!



Una companya i tres companys: Sílvia, David, Guillem i Robert, han estat absolts aquest més d’octubre, de les acusacions que se’ls formularen durant els incidents de la Diada de Mallorca del 2010. Quatre independentistes  que exercien els seus dret i es trobaren front a una repressió: ells, familiars i amics,  establerta i continuada d’un règim – i no model democràtic dins d’un estat de dret- que estan emprant a més de les mentides, les seves armes despòtiques per intentar esbucar-nos la nostra identitat i dignitat.  

Una sentència absolutòria de penes que arribaven prop dels nou anys de presó i una sanció de més de tretze mil euros, per uns incidents falsos i manipulats.

Després de dos anys d’espera amb tota la tensió que conduí i esser jutjats el mes de juny, havent d’esperar quatre mesos més ,  la sentència,  quan per molts altres casos, la justícia fa una via que no és de dir. Una altra manera de repressió emocional.

Vaig brindar amb ella i ells, per un triomf que també sent meu, en contra d’aquesta absurda repressió indiscriminada i que sigui exercida en un “estat de dret”.

La repressió generalitzada a Mallorca per qüestions ideològiques, queda patent amb el que va ocórrer  a les Festes de Sant Agustí a Felanitx i amb les detencions dels actuals encausats a Bunyola, en la rebuda de Josemon Bauzá, malgrat la jutgessa no hi veu indicis de delicte. Al dos llocs hi va haver una presumpte  manipulació dels informes de policia local i Guàrdia Civil, respectivament

La repressió orquestrada en contra dels moviments independentistes – opció legal i democràtica com qualsevol altra- em porten als records de fa prop de trenta anys, on hi ha via una contundència molt semblant.

 El que no ocorre i si  en altres països democràtics, és que si han transgredit la llei, es depurassin responsabilitat dins l’estament polític i policial. Des del delegat de govern – el darrer en mostrar-nos el barram fou Jose Maria Rodriguez , dimitit per un cas de corrupció època Matas- com altres càrrecs polítics responsables.

El pla orquestrat de  criminalització i intent del rebuig social en contra dels moviments  d’esquerra no institucional, incidint en els d’ideologia independentista; rebuig social per part dels polítics, i còmplices de  segons quins mitjans de comunicació amb una línia editorial, ben propera al règim o inclusiu arribant a una deriva  cap a l’extrema dreta, és evident.  I malgrat els continus atacs, estan fent un efecte contrari i es va entenent la solidaritat, el màxim suport no tan sols entre militants i simpatitzants si no en persones que poden veure i sentir  com aquesta repressió roça  l’absurditat,

La sentència absolutòria que he esmentat , i esper que n’hi hagi moltes altres, ha estat un cop del poder judicial al poder executiu. Un dir-los: No podeu fer el que vos vengui en ganes i a més fer-ho fora de la llei” També a dir, que la repressió està intentant ocupar part del poder judicial, generant unes lleis restrictives i repressives, les quals es troben a vegades, al llindar de conculcar drets constitucionals bàsics.

Ens volen callats i emmudits i per això intenten crear un clímax de por i desconfiança.  No fa gaire s’ha viscut dins del Poble de Sóller. No n’escriuré, perquè, ja ho he fet i a vegades, un silenci depreciatiu pot fer mella. I malgrat tot, les ganes de treball i lluita no minven, si no ben al contrari.

La meva militància en contra de la dictadura franquista, i també molts altres anys, ja que visquérem  una transició descafeïnada, dormitant, i fal·laç, de la que ja n’he  escrit altres vegades, per coherència m’ha portat a retornar a la lluita activa- durant molt temps ho he fet escrivint- en contra del despotisme i a favor de recuperar les llibertats del poble que ningú té dret a retallar.

Podria esser que el meu compromís de lluita no sigui comprés  i més si algú ha intentat sembrar i escampar verí, creant rumors totalment infundats en contra mi i de la meva dona.  Mai  he traspassat la legalitat , com si altres han fet. Mai he anat  sembrant rumors absurds d’amagat  per a lesionar la dignitat i el bon nom de persones honestes i honrades, com sé d’algun que ho ha fet, ja que la meva premissa per davant tot és la veritat. Hi ha persones que mai podran afirmar el mateix.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

“1984” El Gran Hermano




                                            Ningú pot atemptar en contra dels nostres drets!


Fa  anys vaig llegir el llibre de George Orwell, “1984” , publicat l’any 1949.

La  figura  de “el gran hermano” -vaig llegir la traducció del castellà - que descriu l’autor, com   un personatge invisible, que representa els interessos d’una minoria opressora, el qual a través de les càmeres que es troben a les llars i a espais públics, controla tots els moviments, pensaments , sentiments i  paraules, dels ciutadans i ciutadanes d’una societat futurista, penalitzant i inclusiu portant a  “centres de reeducació” els que incompleixen les normes o atempten contra elles, que el “gran hermano” i els seus, han dictat. Una crítica excel·lent a tot estat totalitari.

Per la similitud del tema de la càmera,  “Tele 5” va iniciar un programa,  amb el nom de “Gran hermano”.  Una nova edició, dirigida pel batlle de Sóller a través de càmeres ocultes “presumptament” il.legals, una de les quals , en una acció decidida i valenta del Col.lectiu Albaïna, sempre a cara descoberta, va descobrir a l’aparcament dels Estiradors; un antic hort de tarongers habilitat com a aparcament públic municipal, a la façana d’una propietat privada, ja que els seus propietaris havien avisat de la seva existència, i que es trobava amagada dins d’una caixa de connexions elèctriques, per la qual sorgia una llumineta blava parpellejant.

El descobriment de la càmera i el resavi de successos dels quals els mitjans de comunicació, tant escrits com digitals, han portat informació des del dia 18 de setembre en que fou descoberta i denunciada al jutjat de guàrdia de Palma i dipositada al quarter de la Guàrdia Civil de Sóller, per uns membres del col.lectiu.

Una de les informacions darreres, que ha provocat tot un moviment i malestar dins Sóller, han estat la quantitat de mentides que el Batlle de Sóller Carlos Simarro, que ha mantingut que no en sabia res de la càmera, fins que en una roda de premsa  (2/10) va reconèixer que l'havia feta instal.lar ell. On llegí un comunicat i no contestà a preguntes dels periodistes.

La policia no en sabia res tampoc, com afirmà el dia en que es va descobrir,  el cap superior de policia que assistí amb el gerent de Sóller 2010. Aquell dia, els membres d’Albaïna, els propietaris de la casa i tots els periodistes convocats en roda de premsa, foren identificats per la policia. Hom es demana, si no era de ningú, si no es cometia cap tipus de delicte, si no simplement s’enretirava un aparell amagat de la façana d’una casa particular, a què venia la petició d’identificació?.

Retornant a les mentides del Sr. Batlle, en una entrevista a Canal 4, durant tres minuts va respondre  a les preguntes de la periodista que no en sabia res. La mateixa resposta a l’entrevista  que li feu el mitjà digital  “mallorcadiario.com”. En  dia 4 d’octubre, va telefonar  a aquest mitjà per demanar excuses als seus lectors, i periodista.  Encara no les ha demanades als altres mitjans de comunicació en els quals els hi va mentir, al poble de Sóller, i a tots els membres de l’oposició que també representen els vots dels ciutadans i tenien dret a saber d’aquella “investigació secreta i reservada” excusa en que ara vol justificar la col.locació de la càmera, i que per moltes persones ha perdut tota la credibilitat. Ja que si ara mateix, es tragués una autorització de la mànega, la pregunta és per què no la va mostrar el primer dia en que li demanaren que en sabia de la càmera ? Resposta: Presumiblement no la tenia.

Al ple ordinari de 3 d’octubre,  aprofitant  el rodet  de la majoria absoluta, i en una clara opacitat i manca de transparència  d’un consistori”democràtic”, fou rebutjada la  moció conjunta de tots els portaveus de l’oposició, on demanaven un acte públic a través del fòrum de participació ciutadana Agenda Local 21, on  comparegués el Batlle, Cap superior de policia i gerent de Sóller 2010 per  explicar al poble el perquè de les càmeres de vídeo vigilància ocultes. El Batlle no va mostrar a l’oposició la documentació que li permetia col.locar les càmeres ocultes , i les seves paraules  no varen  convèncer a ningú- tal com manifestà un setmanari local,  inclusiu l’oposició va dir que  es veuria  obligada a forçar  un ple extraordinari amb un sol punt a l’ordre del dia, malgrat fos per via judicial,  per clarificar el greu affaire