Hi ha moltes maneres de repressió dels
ciutadans i ciutadanes que s’atreveixen a oposar-se al poder constituït que els
hi nega uns drets elementals i bàsics.
N’esmentaria tres: la física, molt més
directe i visible; i la psíquica amb dos vessants, el mental i l’emocional.
La
física és brutal i visible ja que deixa marques; i condemnable, ja que moltes
vegades s’exerceix de manera indiscriminada en contra de persones que de manera
pacífica estan sortint al carrer a demanar i reclamar uns drets bàsics, els
quals es troben reflectits en la Constitució Espanyola
descafeïnada pactada l’any 1978; on els “pares de la constitució” volgueren fer un esborrany i compta nova, sobretot als
que procedien de diversos governs franquistes amb càrrecs importants i que havien
participat directament en la repressió de la dictadura Franquista, com és el
cas de Manuel Fraga Iribarne ( el de “La calle es mia”. L’esquerra oficial, no
la que continuava treballant dins la clandestinitat que era igualment reprimida,
malgrat encetar una democràcia estantissa, va calar el cap i va arribar als
acords menys dolents possibles, sobretot, no pel poble, si no per ells i s’instal·laren
a la seva cota de poder.
Ester Quintana, una manifestant de la
darrera vaga general, li fou disparada una bala de goma perdent completament la visió d’un ull.
Sembla que existeix una norma en el cas d’emprar aquest tipus de fusells, que
s’ha de disparar al terra i malgrat el SUP (Sindicat Unificat de Policia) ha
denunciat que dues persones encarregades de l’entrenament de les forces
especials antiavalots, els entrenaven disparant a
l’altura d’un escut. O sigui, a una altura que si fer a una persona, pot
arribar a uns efectes que inclusiu podrien esser mortals, segons la distància a
on se li dispari.
Com
abans, i em refereix al temps d’en Franco, existeixen agents de policia de
paisà, dins de les manifestacions, “infiltrats” se’ls anomena, inclusiu han
pogut esser fotografiats esgrimint porres d’acer plegables. També és molt
antic, “contractar” a canvis de doblers o favors, als que rebenten
manifestacions pacífiques amb atacs violents al mobiliari urbà: No vull dir que
tots siguin dels “contractats”, a vegades hi ha elements que van per lliure que
no ho són.
Aquesta gent a la que esment, que es
dedica a rebentar les manifestacions i així justificar, segons quins tipus
d’actuacions policials completament fora mida.
Corre, pels carrers, l'assegurança de
què segons quins “antiavalots” i en termes col·loquials “van fins al cul” de
segons quins tipus de drogues; no ho don per fet, ja que no he pogut
contrastar-ho, però vista l’agressivitat en que envesteixen, sense tenir per
res en compte si són infants, o persones velles, no seria gaire estrany.
Que
en ple segle XXI, es torni parlar de presó preventiva, tortura, repressió
policial orquestrada per l’executiu governant, multes absurdes i
elevadíssimes i sobretot a grups
independentistes d’esquerra, o a sindicats que els hi fan molta nosa (SAT-
Sindicat Andalús de Treballadors); i que inclusiu aquesta repressió ha estat
farcida de mentides i manipulacions , a les quals el poder judicial els ha de
posar al seu lloc, és d’una absurditat immensa. Trenta
i quatre anys d’un “estat de dret” , drets conculcats per interessos foscos en plena “democràcia”,on
mana tot déu menys el poble, que li permeten ficar un paperet cada cert temps,
com si fos un xec en blanc, perquè un cop assolida la cota de poder facin els que els hi passi pels dallonses.
Drets humans, ja no parl dels constitucionals, trepitjats a balquena.
Quan
vaig veure a Ester Quintana, i amb un atac de ràbia i d’indignació, no és l'única
que li ha passat, vaig emprar l’eina a la que fa temps m’hi dedic: La paraula.
Vaig escriure-li un poema, dedicat, amb el títol de “T’han furtat la mirada”
que l’he publicat a diversos periòdics digitals, a la pàgina que s’ha obert al
facebook “Ojo con tu ojo, i a altres espais de la xarxa. El seu vers final deia
“Jo, Ester, som tu” i amb ell acab.
Voldria que aquest article s’entengués
com una mostra de solidaritat a totes les persones reprimides, repressaliades,
física, mental i emocionalment per un poder moltes vegades injust i corrupte.
El darrer vers, descrivia que el que li ha passat a ella, ens pot ocorre a qualsevol de nosaltres si no
aturam aquest absurd que estem vivint.
Tot
el meu suport a Ester!
No basta tan sols que el cap dels mossos d'esquadra presenti la dimissió; no basta el gest cara a la galeria de Felip Puig presentant la dimissió i Artur Mas no acceptant-li ( en poques paraules li ha dit, tu no et mous d'aquí i et menges el marro); les responsabilitats polítiques han d'anar a molt més alt nivell, si realment vivim en una democràcia.
ResponElimina