Un Nadal més al sac i un nou any per encetar

Nadal ja haurà passat quan aquest article el  publiqui i ja no aguantarem fotografies de mercats on es parla del preu del marisc, de les opcions dels compradors, de les compres nadalenques i dels  carrers guarnits de garlandes, transitats per Pares Noel fent sonar la campaneta i repartint caramels, de què ara toca estar contents, tenir alegria, menjar tot el que ens posin dins el plat, posant l’estomac en un gran compromís de feina; s’hauran acabat els desitjos de bona voluntat, el missatge del Rei que no vaig veure sumant-me a la vaga del personal de TV3; s’hauran acabat les maratons, les peticions d’ajut de les ONGs i tot l’esbart de coses que comporten aquestes festes.

Ja no sibil·les, Festes del Gall , missatge del Papa recent estrenat.

De moment fins l’any que ve, torna-m’hi torna-hi a repetir el mateix.

També haurà passat el dia de cap d’any i el començament de 2014 amb dos rals del mateix de cada any: Bones intencions i desitjos de posar ordre a la vida, que a poc a poc s’esvaeixen, i no s’arriben a complir mai. La voluntat és dèbil.

Tornaran les rebaixes per treure, als que tinguin, els pocs doblers que els hi quedin desprès de l’arruixada de les compres nadalenques i el món continuarà en el seu lloc i els que estem compromesos en la lluita per la seva transformació, que no ens hem aturat en aquestes dates, continuarem donant guerra.

No faré una crònica del que ha passat en el món el 2013. Molts mitjans de comunicació, i segons la línia editorial, ja s’encarregaran de recordar-nos totes les “meravelles” que han ocorregut.

Es faran recompte de moltes coses i es compararà amb altres anys. Més del mateix i que a finals de 2014 també es repetirà.

Quan escric això, és Sant Esteva, segona festa de Nadal i per aquelles casualitats i no per tradició, ja que em teníem  al congelador , menjarem una mica de porcella rostida.

Com cada any, durant aquestes dates, i una mica abans m’arriba una mica de tristor molt gran acompanyada també d’un poc de mala lluna i indignació amb tot l’esbart de tòpics que any rere any es repeteixen.

Enguany el naixement del nostre net n’Hugo ha minvat una mica la tristor que em provoca Nadal i realment si que ens ha tocat la loteria tot i dir que aquest any se’m va oblidar i no havia comprat ni un sol trist dècim.

Acabam l’any amb una “llei d’inseguretat ciutadana” que ha aprovat el Govern Rajoy , perquè ens sigui molt complicat sortir al carrer a defensar els nostres drets; amb una “llei de l’avortament” que ens situa devers l’any 1985 i que és una autèntica aberració respecte a la dona que decideixi practicar-lo. Les torna situar en mans de “carnissers” o haver de tenir doblers per anar a altres països on sigui permès en les seves condicions. Qui anava a avortar a Londres quan a Espanya estava prohibit, tenien prou calerons per fer-ho.

 I per si no faltava res pel dos rals, l’electricitat puja a partir de gener i amb l’aparat que han fet entre les subhastes de les elèctriques i el ministre d’indústria i energia en Soria, no sabem quin percentatge. A més el PP ha donat el vist i plau, perquè es talli el subministrament a persones sense recursos que no el puguin pagar. No és d’estranyar ja que per les nostres contrades l’Ajuntament de Sóller ha autoritzat a Aqualia ( empresa gestora de l’aigua) a tallar-la als morosos.

I per acabar d’arrodonir la cirereta, es congela el salari mínim interprofessional que queda en 645’30 €. O sigui a treballar per ni tan sols cobrir les necessitats bàsiques, no és això el que diu la Constitució Espanyola de 1978 que tant es posen a la boca quan els convé.

No oblidem durant la resta de l’any que vivim en un sistema injust i podrit que està  creant  més exclosos socials , que els hi ha fotut tot: Habitatge, treball, educació, i sanitat minvada i un llarg etcètera de retallades que dia rere dia ens “regala”

No oblidem que hi ha gent que poca cosa ha tingut a taula i a mem si canviam d’una vegada per totes la “caritat” per la justícia social, i lluitam perquè d’una vegada per tots s’acabin totes aquestes injustícies. Ja sabeu, tots tenim la roba a l’estenedor.

Neoliberalisme, capitalisme i llei d’inseguretat ciutadana

                                           Aquesta és la "seguretat ciutadana" que ens ofereixen

Quan em pos a escriure l’article, ha estat després de llegir unes quantes mesures del “anteproyecto de ley orgánica de protección de la seguridad ciudadana”Marca Jorge Fernández Diaz. Ja hi ha qui l’anomena “Ley de patada en la boca” i per a mi que la Llei Corcuera era molt suau devora aquesta.

Tot el que considera delicte i està penat amb unes multes esfereïdores. Per a mi un autèntic atemptat a la llibertat d’expressió i a la democràcia, en la que em sembla que no hi creuen massa.

Es dóna tot un protagonisme i una defensa fora de mida a la policia durant les manifestacions. El mateix en quant a les convocatòries per les xarxes, els escarnis a polítics, les mesures policials per evitar-los. Les convocatòries no notificades. Sembla que l’únic que hi manca és la prohibició de reunió pública de més de quatre persones que vàrem viure durant la Dictadura del “Caudillo de España.

Les multes van de trenta mil euros per insultar a un policia fins a tres-cents mil en el cas de convocar o reunir-se davant les Corts o davant del Congrés sense permís.

També reben els que contractin serveis de prostitució devora escoles o parcs infantils o els que facin botelló fent destorbs públics, els que facin malfraig a mobiliari públic o els que emprin làsers per despistar conductor, o pilots d’avió. Més o manco és un frit i bullit, per no dir una olla de caragols. Però les “llumeneres” que ens governen s’han sentit inspirades.  

I així com funcionen i amb la velocitat, quan els interessa amb un plis plas i amb la seva majoria absoluta, aquesta llei totalment repressiva de drets i llibertats, anirà a missa.

Estem tornant quaranta anys enrere o més. I el gir cap a l’extrema dreta del PP, fa por. També un podria pensar que per fer aquest tipus de legislacions són ells que tenen por de com s’està organitzant la societat civil i ho volen aturar abans que se’ls hi escapi de les mans.

En poques paraules, una gran part de segons quines accions considerades faltes, teòricament més greus  passaran a la categoria de delictes, amb tot el que això pot comportar jurídicament, i les lleus passaran directament a la sanció administrativa sense que cap jutge tingui part ni quart. Entenc que és un atac directe a l’estat de dret, tot a dir si aquest existia o simplement era una entelèquia dels que ens consideram demòcrates amb la plenitud i enteniment d’aquest model de convivència. Tot i que a dir, no pot existir democràcia dins un sistema capitalista i això no ho dic solament jo.

Esper que els partits “més progressistes” ( n’hi ha?) portin aquesta llei al Tribunal Constitucional, ja que em sembla  i no és que sigui massa entès que es passa la Constitució Espanyola de 1978 per l’entrefolre. I per més conya, ho fan els mateixos que se n’omplen la boca cada dos per tres de la tan “sagrada carta magna”.

Aquesta sagrada Carta Magna, la qual deuria de garantir a tots els ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol, el dret al treball, el dret a un habitatge digne, a una educació pública i de qualitat, fa aigua per tots els costats.

A l’hora de reformar-la bé es posaren d’acord els partits majoritaris PP i PSOE, per garantir el pagament del deute als bancs de manera prioritària i ho feren més que aviat. D’aquí la meva conclusió de què quan estan en el Govern,  governen pel sistema financer, lobbis i distintes multinacionals o transnacionals. I crec que no vaig gaire equivocat.

Aquest maleït sistema capitalista, amb la ideologia neoliberal, ha derivat cap a uns extrems ultra perillosos per les classes populars amb un clar intent de llevar-nos i furtar-nos tots els drets aconseguits amb la lluita de moltes generacions anteriors.

La gran crisi provocada pel mateix sistema, que ha creat prop de sis milions d’aturats; que crea treballs precaris, i que va creant exclosos, aplicant el rigor de la llei que ells mateixos han fet per afavorir el sistema financer, amb la llei hipotecària, que expulsa a la gent al carrer amb desnonaments infames. Permetent la venda de les conegudes preferents per robar els estalvis de la classe treballadora i mitjana.

I per acabar, ens volen negar el dret de sortir al carrer a denunciar-los.

Vivim la dictadura dels mercats i ells són còmplices.

L’escapada de l’Àngel

Fa anys vaig escriure aquest relat, forma part del meu llibre "Sota la meva mirada" publicat el 2009. Avui els meus ànims m'han tornat a publicar-lo altra vegada.

Nadal tornava. L’ensurt de tornar a repetir i a viure i veure les mateixes històries de cada any li feien més por que una tronada.

N’ Àngel, un any, innocent d’ell, havia intentat escapolir-se.

Va contractar un creuer. Volia conèixer les illes gregues. Sabia que com havia triat prou bé les dates, el dia de nit bona i de cap d’any es trobaria dins del creuer. Tot sol. Anònim. No desitjava en absolut tornar-lo viure dins del seu poble.

No volia tornar a veure les televisions solidàries amb maratons que lluitaven per copar la  màxima d’audiència. No volia sentir els anuncis de “ja arriba a casa pel Nadal” Ni el del “lobo que buen turrón”, ni tenir-se que empassar a aquell home d’algun país de l’est que tirava bolletes arreu, anunciant que a través de la loteria, teníem la panacea per resoldre tots els problemes.. I tampoc volia trobar-se el dia següent del sorteig amb les mateixes noticies i veure la gent que li havia tocat, com esbojarrats sense dos dits de front, començar a llançar-se cava pel mig del carrer. Havia dit un no rotund.

Tampoc s’havia deixat seduir per les propostes dels amics i familiars. No. I va mantenir  el secret d’on estaria ben igual que si es tractés d’una qüestió de vida o mort. No fos cosa, que algú per fer-li companya, se li ocorres proposar-li acompanyar-lo.

 Dia 20 al vespre s’embarcaria ben igual que si fos un delinqüent perseguit per les forces de la llei. Ell no n’era d’això, malgrat a vegades, s’hi sentia. Es sentia aclaparat.

 Parents i no tan parents, pretenien que es divertís. Que era temps d’alegria. I uns collons¡ Que anessin a predicar el mateix a Iraq, a Afganistan, a Palestina o a qualssevol barri degradat de qualsevulla ciutats dels països del “primer món”. Segur que els farien fora a pedrades. En canvi amb ell si que s’atrevien. I no tan sols els parents.

Pareixia que la gent del carrer havia tornat boja. Persones que durant tot l’any l’havien convertit en un ésser invisible, ara de cop, perquè era Nadal, li regalaven el seu millor dels somriures, per tornar-lo cobrir amb un vel d’invisibilitat a partir de dia 6 de gener: Els Reis màgics... i fins el proper any.

Volia convertir-se en un ésser anònim. Sense cap tipus de compromís. Fer únicament el que realment li sortís del cor. Pobre innocent.

El dia abans de Nit Bona, quan va arribar a sopar se’n va dur una sorpresa ben desagradable. Un avís deixava ben clar que se celebraria un sopar de Nit Bona tal com calia. Que era imprescindible anar vestit d’etiqueta i que el seu començament seria a les nou del vespre amb un cocktail ofert per la direcció del creuer. En el menjador es començaven a veure paperines i ornaments nadalencs.

L’ànima li va caure als peus. No s’ho podia ni creure. L’atzar era terriblement cruel amb ell. Per què a mi? Es demanava sense donar crèdit al que li estava passant. Havia de prendre una decisió urgent. Tenia  el cervell una mica enterbolit. Sortí a coberta, perquè li donés una mica l’aire. Es va asserenar i la solució li arribà com per art de màgia. Si, realment, aquesta era. Fugir de la manera que fos cap a casa. I resclosir-se dins  casa seva, a estalvi de tot el que li pretenien imposar.

Va anar-se’n a veure al capità del vaixell i amb un anglès xampurrejat  i una mica de castellà, li  feu entendre la seva tremenda dissort.

Com tots els àngels encara no l’havien abandonat. Estaven enfilant cap a Atenes i dintre d’unes hores estaríem amarrats al port. Això li donava la possibilitat d’agafar un avió i escapar-se d’aquell parany. Va partir  més aviat que de pressa, esperitat,  cap a la seva cambra a preparar  la  maleta. Li era igual si li tornaven o no la diferencia del passatge, el que volia era fugir, fugir i fugir.

La resta no es va complicar gaire,  trobar un bitllet per un avió que el portà cap a casa, fent una escala a Madrid. Res importava.

Després de deixar la maleta, el primer que va fer, recent arribat, fou anar a mirar en el rebost i la gelera, per veure que necessitaria per estar tancat a casa fins dia 8 de gener.

No era massa tard.  Sortí a corre-cuita a cercar un lloc de queviures per fer la compra del que li mancava, que no era massa. El que no compraria de segur serien torrons. No perquè no li agradessin. Però menjar-los tot sol i en  aquell estat anímic, no li feia gaire il·lusió.

Trià un lloc una mica enfora del seu barri, per no tenir que donar cap tipus d’explicació si es trobava algun conegut. No es sentia de cor per donar a algú “Bones festes i bon Nadal”.

De retorn a casa, tenia ben presa la decisió. Començà no tan sols a desconnectar la televisió sinó que tallà l’endoll amb unes estisores. No volia que la curiositat el fes posar ni el missatge monàrquic que ens transmeten    cada any, ni les elocucions d’un Papa nou, que just veure’l, sobre tot els ulls, el feien esfereir. Les ràdios no les tocà, habitualment, tenia sintonitzada una emissora què sols programava música. Tancà hermèticament totes les finestres de casa i posar les cortines. Així quedaria reclòs, i el renou i remors del carrer no l’arribarien a pertorbar.

Pujà als porxos i tragué d’una capsa polsosa de cartró, una cova amb el naixement. Aquell que l’havia acompanyat des de la infantesa fins ara. Si alguna cosa no havia arribat a oblidar, ademés d’aquelles figures que apreciaren tant el seu pare com la seva mare, eren les ensenyances d’aquell gran mestre, no les manipulades i tergiversades pels qui han muntat el negoci més gran de la història. Volia recordar el seu naixement, que era moltes vegades el que menys es recordava per aquelles dates.

Col·loca la cova amb la Verge, Sant Josep, el nin Jesús, el mul, i la mula. L’àngel anunciador, el deixà pel darrer i el travà amb una agulla de cap blanc, a sobre de la cova.

Amb cura, els posa sobre la caixa cantaranera en un lloc d’honor. Mentre ho feia, una llàgrima de nostàlgia li regalimà galta avall. Havia perdut. Els records el traïen. El transportaven a un món inexistent on la celebració de Nadal tenia un sentit màgic. Aquell sentit que s’havia anat per les clavegueres dels tòpics i del consumisme. Reaccionà.

Tenia prou llibres pendents per llegir. Per la lectura no tenia que passar ànsia.

Aquell vespre, quan se n’anà a dormir, ho féu amb l’ànim molt més  alleugerit.  Inclusiu va gaudir de bons somnis.

Injustícies, aberracions i incultura política

                   Amb aquesta imatge fotografia de "El periódico" queda més que palesa la misèria que han anat creant. Un sistema inhumà i assassí amb la connivència dels governants que li donen suport.

Hi ha temes sobre els que escriuria, tot i que just ara no ho faré, perquè encara estic molt emprenyat i no vull desbarrar en el llenguatge. Em refereix a la notícia apareguda en els setmanaris sobre aquell home en David, que viu en una cotxera (Pau  Noguera) de la Fundació Miró-Pastor i que fou obligat a dormir al ras, ja que el president de l’esmentada fundació, com que hi havia que portar-hi uns mobles, li canviï el pany. Ja arribarà el moment. Just ara, escric el que m’ha arribat dels setmanaris i vull deixar com a testimoni la meva total condemna a aquest fet.

Em cal escriure sobre algun tema un poc més relaxant, tot i que a aquestes altures és bastant complicat.

Encetaré, escrivint sobre l’assessora del ministre Wert, que va telefonar a la UIB (Universitat Illes Balears) per a demanar quan cobrava Ramon Llull. Dir, que existeix una càtedra Ramon Llull, d’estudi d’aquest filòsof, escriptor, teòleg, professor,  que va morir sembla que l’any 1316, fa no fa set-cents anys. Que existeix la Càtedra Ramon Llull que es dedica a estudiar tot el legat que aquest savi ens va deixar ben cert és. Però que es cregui que el nom que porta la càtedra és qui l’exerceix, és de premi i rècord.

Jo, vist les intervencions de diversos polítics desgovernants i després d'haver vist la traducció per part de la Consellera d’educació ( Joana “Trepitja”) el mal nom ve de la traducció de l’informe “PISA”, en Informe “TREPITJA”; em semblava que la incultura havia arribat a cimeres altíssimes. Cims de l’Himàlaia.

Però ca barret! Aquesta assessora de Wert, que no té ni la més remota idea de qui era Ramon Llull, mort fa set-cents anys, ha assolit una alçada espacial envers la incultura.

Un es demana, d’on els treuen i també que cobra l’esmentada assessora per esser capaç i sense gel, de fotre una llenegada d’aquestes dimensions i quina capacitat cultural té l’esmentada.

Ben cert és que molts polítics que desgovernen, assoleixen les cadiretes o cadirotes, depèn, segon el nombre en que van a la llista electoral.. Sabut de tots.

Tot a dir que els assessors o assessores, són triades a dit, d’aquí ve allò de personal de confiança.

Ara dubt que li hagin fet cap tipus de prova cultural. Resulta que quan governa el PP, el PSOE, també s’ha esmerçat quan ha governat, són dues màquines de crear llocs de feina pels seus i ben remunerats, segons el rang polític, és clar. Les bases fan feina de franc en espera d’una possible o futura gratificació pels treballs fets.

Seguir que quan els capitostos, deixen momentàniament la primera línia política ( malgrat que per desgràcia no arriben a deixar el modus polític, mai i a vegades mouen fils des de l’ombra; i si no demaneu-li a n’Aznar i a en Felipe Gonzalez) ; tots habitualment tenen un lloc de treball garantit a les empreses beneficiades mentre governaven. És clar que els favors es paguen.

He de dir que molts personatges de la cosa pública, han arribat a tal grau d’especialització i professionalització per a viure de la política, que quan són defenestrats, en cas de no haver assolit altes cotes de poder; no els queda més que fer un gran reciclatge per tornar a l’empresa privada i això si ho aconsegueixen.

Per ara, això si no resulta que m’arriba qualcuna altra noticia de les llumeneres culturals a qui em refereix, deixa de banda el tema i em posaré a una altra qüestió.

La pregunta o preguntes que es faran al Referèndum a Catalunya pel dret a decidir i com els sabres espanyolistes s’estan començant a desembeinar. Els missatges de por que estan enviant dia si dia també al Poble Català, que a la darrera diada de Catalunya,  va deixar clara la seva voluntat al carrer.

Ja sé que és ficat amb calçador, tot i que no puc fer de menys que escriure que a Sevilla,  el passat dia 14 varen morir tres persones que menjaven aliments caducats que els regalaven. Aquestes tres persones, exclosos d’una societat opulenta segons per qui, els portaran sobre les espatlles i la consciència: Són els seus morts, són els seus assassinats. Són responsables directes els que assassinen somnis i vides i creen exclosos socials que acaben la vida d’aquesta manera. Que no descansin en pau!

Per rompre mals hàbits

Hi ha imatges com aquestes de “The recycled Orchestra” que et porten una mica d’esperança, pel seu significat.

Començar a escriure i tornar-ho fer respecte a les actuacions esperpèntiques de molts governants que ens toca patir; a vegades es pot convertir en un mal hàbit. Que si hi són i fan i desfan aquestes llumeneres, ve d’una caixeta amb una ranura anomenada urna i una llei d’Hondt que no la ens mereixem; i que els ha col·locat als màxims llocs de poder, perquè molts d’ells i elles actuïn com a vertaders autistes polítics, vivent en un altre món, molt enfora de les prioritats dels ciutadans i ciutadanes del carrer. A vegades em sembla una plaga bíblica.

Circulant per les xarxes, l’altre dia de pagès, i oposat al discurs de l'insuls Nadal consumista, em va arribar una notícia que he volgut compartir.

A Centaura-Paraguai, hi ha un poble on tenen un femer en el qual els habitants viuen del que es troba allà i es pot aprofitar.

No és l’únic lloc del món on famílies senceres viuen o sobreviuen del que els demés tiren. La majoria de grans ciutats de segons quins països el disposen. No fa molta estona per televisió feren un reportatge sobre el femer de Manila i com infants pul·lulaven per trobar estris per guanyar-se les sopes. Esfereïdor.

El que m’ha sorprès és que en aquest poble, hi havia una llum d’esperança i ara dic perquè. Varen començar a fer instruments musicals reciclats de coses que trobaven en el femer i li varen donar aquesta utilitat. A dir que allà un violí com el que tenim aquí a les cases de música, pot costar el mateix que una casa. O sigui, impossible comprar-lo.

Instruments de corda, vent, percussió s’han fet i han arribat a desenvolupar una orquestra que s’anomena “The recycled Orchestra”. Hi ha que veure com sona i com interpreten peces musicals dels compositors, de moment he escoltat clàssics prou coneguts.

Que el món està mal repartit i que la caritat està molt enfora de la vertadera justícia social, ho he dit i ho tornaré a repetir. Que hi ha tota una sèrie d’actuacions absurdes i com es pot veure, com s’esmercen per malgastar i tudar els doblers, no descobreix res de l’altre món.

Des del súper luxe, mansions, i un llarg etcètera, fins a les despeses d’armament militar i moltes més coses que es fabriquen , absurdes, supèrflues, perjudicials  que creen tragèdies i drames arreu.

Del tema dels bancs, de les estafes de les preferents, de les aberracions amb les hipoteques amb connivència dels polítics que els ho han permesos, millor no en xerr, perquè podria arribar a desbarrar, per la indignació i ràbia que em provoca.

Hi ha altres notícies que a més d’indignar-me, tenen un component tan absurd , que hom no sap com prendre-se-les. Si no fos per lo seriós, hi hauria per fer un panxó de riure.

Ens estem dia si, dia també carregant-nos el planeta, exhaurint recursos, malmetent-lo quan és el lloc, l’espai que ens dóna els mitjans a la humanitat , no per sobreviure, si no per viure i podríem fer-ho d’una forma exquisida si no fos pel maleït sistema econòmic i polític. En lloc d’estimar-lo i protegir-lo l’estan fent trossos, on el component més estimat són els doblers, el poder, l’especulació i totes aquestes bèsties negres.

Al que anava, resulta que ara a algunes llumeneres de la NASA, sembla que no han trobat altre lloc al nostre planeta per fer-ho, sortiria molt més barat vos ho assegur; se’ls hi ha ocorregut que plantaran un hort a la Lluna on s’hi sembraran naps i alfabegueres. Creu-me que vaig en serio, no és una innocentada.

Vos podeu imaginar que s’hagi de muntar una missió espacial per això, amb els milions d’euros o dòlars que costarà, com si per les nostres contrades estassim per aquestes despeses absurdes. No vull saber, si els arriben a comercialitzar, quin preu anirà el quilo de nap o el test d’alfabeguera.

Segurament tindran denominació d’origen i si troben, tal volta, exportaran els naps a Mart; a qualque supermercat de marcians, aconseguiran col·locar-los. Tal volta els surti un nap gegant que bati rècord Guinees.

No em direu, que no és per llogar cadiretes.

Vull tancar l’article amb un record a la memòria de Nelson Mandela, activista pels drets humans contra l’apartheid que va morir el passat dia 5. Un agraïment a la seva magnífica tasca i al seu llegat.  Que descansi en pau.

Àngels desnonats

Un amic meu m'ha recordat aquest poema, el vaig llegir, em sembla que l'any passat a Sant Bartomeu en un festival de nadales. Crec que just ara és el moment de tornar-ho a recordar

                          Els que generen la misèria, tenen el cor de suro i les mans xopes de sang

Hi ha àngels desnonats

que no tenen cap arruga

i saben del patiment

d’esser foragitats de casa seva

àngels infants al carrer

uns àngels que passen gana

i també passaran fred

sense tenir aixopluc.

Hi ha Àngels desnonats

amb molts de cabdals d’arrugues

que la vida els ha portat

i se’ls ha tret al carrer

per la inmisericorde i absurda

acumulació de riquesa.

els bancs ho volen tot

i també inclusiu la vida

són còmplices abjectes

d’àngels suïcidats

que no han pogut pagar la hipoteca

que no han sabut resistir

l’oprobi contra la seva dignitat.

Hi ha molts més responsables

polítics que han legislat

perquè es poguessin cometre

dia si dia també, aquestes trapelles

tenen xopes les mans de sang

i la consciència

a la sola de les sabates.

Hi ha molts àngels que  malviuran

 els darrers dels seus dies

i després d’una  vida de treball

i que ara tot els escatimen.

De cada cop hi ha més Àngels

a les coes de l’atur

per la tele venen luxe

i alguns no tenen futur!

I nosaltres que farem

per ajudar aquests àngels?

on estarà el nostre clam,

el nostre crit brau i potent?

o restarem en un silenci

en absolut compromès:

ara no ens toca a nosaltres

pensarem complaguts

de moment no farem res!

Deia un  activista americà  

Si no estàs al costat de l’oprimit

estàs al costat de l’opressor!

reflexionem-hi totes i tots!

Qualsevol dia ens pot tocar a nosaltres

 o algú que estimam

On i a qui demanarem suport

si hem callat mentre

altres àngels rebien les injustícies

Els hi trepitjaven la dignitat

I els foragitaven al carrer?

El nostre silenci també és còmplice!

El fred de Nadal, en gener continuarà

I continuaran els àngels desnonats i oblidats

O tal volta serem nosaltres algun d’aquestes àngels.

A vegades, la porta de l’esperança

S’ha d’obrir a empentes!

Retorn a la crua realitat

Tot i el títol de l’article, m’he permès inserir una imatge molt simple del que entenc per empatia.

Després d’una setmana en la que degut al naixement del nostre net n’Hugo, en la qual hem anat enfeinats donant suport al nostre fill en Ricard i a la seva dona n’Anabel, encara amb les ferides del part programat; i com si no gaudint del nostre net i més d’una vegada necessitant de baverall per les babes de la padrina i padrí de Sóller; retorn una altra vegada a la crua realitat d’aquest estrany i misteriós món.

Aquest món on tantes animalades, baixeses, improperis, barroeries, ineptituds i manca de responsabilitat i d’esperit demòcrata, per part d’un esbart, a vegades massa gran, de polítics que desgovernen, que no tenen vergonya ni decència, que són altament perjudicials per la salut ciutadana ( molt més que el tabac i les autoritats sanitàries no ens avisen; Tots ells haurien de portar una etiqueta com el tabac)  i que a sobre, per fer els dos rals justs, els hem de mantenir, cobrant uns sous prou sucosos ( Amb un sou mensual que supera en escreix el salari mínim interprofessional, multiplicat per xifres absurdes i inhumanes), amb els doblers dels nostres impostos que ens treuen si o si de sobre les nostres espatlles, puguis o no, tan se’n foten.

Com que per més inri, desfacin dia si dia també la cosa pública, atemptin directament contra la convivència ciutadana; tinguin privilegis, tractes de favor i canongies; i per acabar d’arrodonir-ho atemptin contra les nostres arrels, tradicions, llengua, cultura , dignitat i identitat com a Poble.

Pagines de xarxa Internet, diaris digitals i escrits, de les televisions m’estim més no parlar, just ara mateix que el Consell d’Europa ha manifestat que les telenotícies de Televisió Espanyola, estan manipulades; i m’he tornat a situar en un món no gaire harmònic ni just.

També a dir que dins d’aquest mon hi ha històries edificants, de solidaritat vertadera ( no el gran mel·liflu nadalenc que se’ns regala cada any per punyir consciències per uns dies i que es puguin justificar amb un donatiu)  i empatia cap a persones que estan més fotudes que nosaltres per part de persones que han deixat de mirar-se el llombrígol i saben i senten que el que ocorre al teu germà o germana de viatge, ens afecta a tots  i a totes. Que també tenen, o millor puc dir tenim molt clarament la diferència existent entre la caritat i la justícia social.

Moltes vegades aquestes accions, malgrat esser notòries, es fan en silenci i sense massa publicitat. Els que les fan o les fem, no necessitem tallar cap cinta d’inauguració de res per així sortir a la fotografia dels mitjans de comunicació, com fan algunes llumeneres polítiques; que llavors, quasi sempre, un cop inaugurat, al cap de no res presenta deficiències i no funciona correctament. I no parl de goteres tan sols.

El simple fet d’agombolar a una persona, ajudar-lo a veure un camí per sortir d’una situació fotuda, depriment i quasi sempre injusta; ja és la primera passa perquè aquesta empatia de saber que algú sense demanar res a canvi, s’està ocupant del que li passa; i el porti a veure la seva situació d’una altra manera amb un grell d’esperança.

Abans he parlat que d’aquí no res estirem en Nadal una altra vegada. Nosaltres hem rebut el millor regal que podíem tenir: n’Hugo.

Moltes vegades he escrit que no és per Nadal que se’ns ha d’entendrir el cor davant de les situacions aberrants i injustes que molts germans nostres estan vivint; això s’hauria de produir cada dia de l’any. I amb la nostra capacitat actuar, perquè el món sigui més just, menys inmisericorde i que es tracti moltes vegades a les persones simplement com a números, sense ànima, ni somnis.

No és gaire complicat ni difícil, simplement és estar a l’aguait, esbrinar, esser capaç de ficar-nos dins  la pell de persones que ho passen malament, que pateixen i que nosaltres, podem fer una passa perquè torni a brillar la justícia que tan necessària és.

No oblidem que la vida pot donar moltes voltes i que un dia, nosaltres ens podem convertir amb una d’aquestes persones.

No manca anar massa enfora, tenim molts casos propers, que es troben al nostre entorn. No confieu en absolut que siguin els governants qui ho arreglin. Si no nosaltres, qui?

Si aquestes paraules basten, perquè una sola persona reflexioni i actuï, ja haurà valgut la pena escriure aquest article.

Tancament del Canal 9- Radio Televisió Valenciana

                        Queda palès el que vol el Poble i li nega la classe política des-governant

El tancament de canal 9 ha estat la mostra d’un flagrant acte despòtic del Govern de la Generalitat , desgovernat  per les mans  fosques, despòtiques i antidemocràtiques que presideix Alberto Fabra del PP.

Un altre insult a un poble germà del País Valencià que li neguen la llibertat d’expressió de tenir una televisió pública, no manipulada pel govern esmentat.

Una política, la del tancament, clàssica marca españa, de terra cremada abans de perdre el poder en les properes eleccions de 2015.

Un insult per quants considerem la necessitat d’uns mitjans de comunicació ,  el màxim d’independents, tot i que amb el sistema electoral que patim i vist que una gran part de la classe política governa en connivència amb el gran capital, que és qui els dóna de menjar, és bastant complicat.

Em sent trist i don tot el suport als treballadors i treballadores d’aquest ens públic que han patit a lo llarg de molts anys un assetjament polític, acotant el cap davant de la manipulació, baix l’amenatza de l’acomiad del lloc de feina.

Mil tres-cents milions d’euros el deute que han procurat que anés acumulant per arribar a prendre la decisió de tancar-lo. La tàctica és més que coneguda. I com a qualificatiu és indecent.

La màfia s’estén com un pop dins molts estaments polítics, del que estan aprofitant unes regles democràtiques per imposar els seus interessos caciquistes, despòtics i feixistes  i la societat civil és la que els ha de fer tocar amb el bec a terra. Aquests traïdors al poble no han de tenir descans. Deia Emiliano Zapata:  “Si no hi ha justícia pel poble, que no hi hagi pau pel govern”

Avui els periodistes han donat una mostra plantant al vicepresident de la Generalitat Valenciana  José Ciscar i que hagués de fer completament tot sol la “roda de premsa”. Bona lliçó!

No podem consentir que el nostre dret de lluita, de reivindicacions, de llibertat d’expressió, i l’assoliment d’uns drets que han costat molt anys de lluita, de repressió, inclusiu tortures i morts, els ens furtin. Hem de fer una tasca continua, organitzada al màxim perquè sigui lo més efectiva possible.

No hem d’acotar al coll davant unes pràctiques neofeixistes que estan minvant les nostres llibertats i drets de Poble.

N’Hugo el nostre primer net sulleric

El passat dia 20 de novembre a les 11.47 va néixer el primer fill d’en Ricard i de n’Ana. N’Hugo ens ha convertit a na Rafela i a mi, en padrina i padrí respectivament, del nostre primer net que serà inscrit al registre del Jutjat de Pau de Sóller.

He escrit altres vegades del nostre periple per les Terres de Tramuntana de Mallorca, en sortida de Ciutat de Mallorca on hi havíem viscut molts anys: S’Arracó- Sant Elm- Bunyola- Biniaraix fins arribar a Sóller i viure-hi.

Els meus sogres també decidiren venir a viure allà on nosaltres vivíem i varen vendre el seu pis de Palma i arribaren a Sóller. Visqueren  gaudint de la Vall, feliços, fins que finalment per llei de vida, els toca partir. Dues persones estimades en Josep i na Margalida  que feren molt amics i amigues aquí, estimades i respectades fins al final en el poble que els acollí com a nosaltres.

Quan algú té un familiar mort a alguna terra o poble, amb un tot grapat de records viscuts, de cop i volta ja és converteix en alguna cosa més que un poble d’acollida: Hi ha arrels. El nostre fill i la seva  dona també decidiren viure a Sóller.

I quan hi neix el primer net, crec que s’ha tancat un cercle, i hem assolit el grau de ciutadania.

Estimam Sóller i en l’anterior article vaig transcriure les paraules que n’Aina Colom ens dedica al seu llibre de memòries, on deia que nosaltres, la meva dona i jo, estimam més Sóller que molts que provenen de generacions solleriques. No és la primera vegada que m’han dit que a Sóller necessitaríem més persones que l’estimessin com vosaltres per part de sollerics i solleriques de tota la vida. I aquestes afirmacions dels que realment em coneixen, m’han omplert d’orgull i d’alegria moltes vegades.

Estimar Sóller per a mi significa  moltes coses. Crear uns vincles d’afecte, d’estimació i lluitar, perquè aquest poble sigui molt més harmònic i la convivència més plena.

Lluitar en contra de les injustícies que se li vol fer i també se les que s’intenti fer a ciutadans i ciutadanes que molts d’ells s’han convertit amb els nostres amics i amigues. Lluitar en contra que es destrueixi la fesomia tan maca que té la nostra vall. Lluitar en contra d’especuladors, com podria esser el cas de Muleta  i males maneres de govern, poc ètiques i perjudicials.

Algú escrigué  “Qui es calla davant d’una injustícia es posa al costat de l’opressor”

Ara tinc un motiu més per a lluitar per millorar Sóller.

Amb el naixement del nostre primer net n’Hugo, m’ha portat a pensar molt amb els meus morts més propers.

Ma mare no va arribar a conèixer al seu primer net, el nostre fill Ricard, partí abans. En canvi mon pare, si que va poder gaudir durant molts d’anys d’ell.

Jo per la meva edat, esper poder gaudir molt temps de n’Hugo. Estim molt els infants, i molts d’infants de Sóller també m’estimen  i tinc una relació meravellosa amb ells; com que per alguns, ni saben el meu nom i em coneixen pel joc que em vaig inventar d’en menjapanxes.

Hi ha que veure com el fet del naixement de n’Hugo, que quan escric això fa quaranta vuit hores que ha nascut, un nadó petit i tendre, sigui capaç d’haver creat amb mi aquesta estimació, quan no fa dos dies no el coneixia. Com desperta aquests sentiments de cuidar-lo, de protegir-lo, d’agombolar-lo quan plora i es queixa; i com no d’educar-lo també.

Ell ara mateix, representa la continuïtat de la nostra nissaga familiar, i s’ha convertit amb el més petit de la família.

De la nostra nissaga, germanes de la meva padrina vingueren a viure Sóller. D’aquella generació ja no queda ningú viu i no vaig poder treure el possible parentesc llunyà, que pogués existir en persones de Sóller de llinatge Cortès, com era el de la meva padrina per part de mare, tot i que en tinc constància.

La vida dóna moltes voltes, i just ara n’ha donat una altra més.

Quan acab d’escriure, n’Hugo ja és a ca seva, està bé i desitj  que el puguin treure  a passejar els dies que faci bo i quan arribi el moment poder-lo passejar nosaltres pels carrers del nostre poble.  

Hi ha vegades, malgrat em consideri escriptor, que per descriure la il·lusió, les paraules es queden curtes.

Sílvia Pérez Cruz "Vestida de Nit" ( Concerts Privats · Minifilms tv )

EL PROGRÉS (ANDREU VALOR)

Testimoni de gratitud per n’Aina Colom.

El primer diumenge de novembre vaig acabar de llegir el llibre, que ens va regalar la nostra amiga Aina Colom, “Ma mare, una època, uns costums, un testimoni” editat per Lleonard Muntaner.

Amb el permís de n’Aina, abans de posar-me a escriure sobre les impressions que m’han portat la lectura; vull transcriure les paraules de la seva dedicatòria, que el setembre passat i en acabar un plenari, a la mateixa Sala Magna de l’Ajuntament, ens va escriure: “Als meus bons amics Josep Bonnín i Rafela Garcia, dos sollerics d’adopció que estimen més Sóller que altres que descendeixen de varies generacions. Amb apreci i gratitud. Aina Colom. Setembre 2013”

El que m’ha empès a deixar un testimoni escrit, malgrat feia estona que em rondinava, han estat també unes línies de la part final del seu llibre on, per una part es lamenta d’algunes manques de reconeixement a una tasca personal. Aquests tipus de reconeixement sempre arriben per part de persones amb una certa sensibilitat i que saben trobar-se al seu lloc. Que simplement poden agrair  gests  que per alguns, per a molts d’altres els hi passen per alt. Són aquestes petites mostres d’agraïment de varies persones que tingueren cap a ella quan estava treballant a l’oficina  de Turisme que si tingueren.

El llibre de memòries queda molt ben definit en dues parts,

La primera on descriu una realitat familiar dins la pagesia, durant els primers seixanta anys del segle XX, a Deia. , Valldemossa i  posteriorment a Sóller, concretament a la possessió dels “Monts-reials” i totes les vivències. El fet narratiu, és a través del diàleg, i el  fa dirigint-se a la seva mare, una dona d’empremta, m’ha anat portant a lo llarg de la lectura, la sensació que es dirigia a ella com si fos ben viva; i realment ho és dins la memòria dels  records; clars, espinzellats i descrits per n’Aina. Talment les maneres en que tenia la mare de procurar un mestratge, alguna vegada dur, cap a ella i a la seva germana.

La manera de fer d’aquella pagesia de muntanya,  on tot s’aprofitava; on el temps sempre era curt  i el treball havia de donar per a cobrir la  subsistència. Amb un contacte de ple amb la natura i les estacions de les que moltes vegades depenien, queda plenament i perfectament descrita. Un vocabulari infinitament ric i que m’ha portat més d’una vegada cap al diccionari, ja que hi ha hagut bastants paraules que per la seva manca d’utilització i coneixement no havia emprat mai i desconeixia.

El calendari de les  tradicions religioses , marcaven  el dia a dia de la societat.

Aina ens situa en una època d’una realitat bastant dura. Les vivències sobre el final de la guerra civil i la postguerra que marcava la manera de fer. Els treballs que no permetien massa distraccions ni pèrdues de temps. I dins la duresa de la situació, també la part dolça i agradable en segons quins moments. El gaudir de coses més que senzilles que just ara no li donaríem la importància que tant ella com la seva germana els hi donaven.

La segona part, m’ha apropat  més a n’Aina com a persona valenta, capaç de vèncer les seves pors i tenir el coratge d’enfrontar-se a situacions per les que,  havent viscut dins les terres de tramuntana i sense quasi sortir a l’exterior fora de Mallorca; fou capaç de fer-ho. Aina no sé si ha estat mai una Valenta Dona, però si que ha estat i és una dona valenta. Referència dels seus viatges cap a França i Alemanya  per a treballar, deixar Sóller i el contrast de les distintes societats; ben igual que el diferent tracte que rebien els treballadors dins la societat mallorquina que a l’estranger.

Tota l’experiència d’aquells moments, continua marcada pel mestratge que li va donar la seva mare, per tenir en compte i saber com haver d’actuar davant de certes situacions. Una transmissió de saviesa i cultura, no apresa en llibres i que es transmetia de generacions en generacions.

Per a mi el consider un gran llibre. Un vertader testimoni d’uns moments, instants, d’una època que ha desaparegut i que gràcies a ella en quedarà una constància escrita. Un autèntic testimoni.

Moltes parts del mestratge que ella va captar, jo també l’he aprés i per aquest motiu m’he sentit molt proper als seus sentiments.

A Sóller, necessitam moltes més Aines Colom.

Fred i emprenyadura a la Vall de Sóller

Avui, complint la mitat de novembre, la Serra de Tramuntana s'ha vista engalanada amb una bona nevada i de sobte el fred ha arribat a la nostra Vall.

Just fa unes setmanes gaudíem d'unes temperatures extremadament altes i s'havia registrat un octubre més sec dels darrers trenta anys, si no vaig errat.

Serà bona la neu, ja que els embassaments ho necessitaven, tot i que el fred, no ha aconseguit abaixar l'emprenyadura de la ciutadania de Sóller.

Aquí a Sóller, i després d'haver vist l'espectacle circense i esperpèntic que ens va regalar i no de balde l'equip de govern amb els dos plenaris extraordinaris del passat dia 7 ( dos plenaris valen 3.500 euros); provocant que inclusiu l'oposició abandonés els seients de la Sala Magna al segon plenari per no voler participar amb el xou ridícul que s'havia muntat.

Han venut la baixada del tipus impositiu de la quota d'IBI ( Impost de Bens Immobles) del 0.85% al 0.83% ( dues centèsimes menys) i com el valor cadastral puja un 10% anual, el rebut de 2014 haurà apujat. No manca haver estudiat a la Sorbona, són faves comptades.

Molta gent està indignada i això passarà factura a l'equip del PP que ara desgoverna.

S'ha legislat amb una sensibilitat lesiva i posaran entre l'espasa i la pared a moltes famílies de Sóller. Entre elles, a famílies de pensionistes que hauran de triar entre menjar o pagar, no tan sols l'impost abusiu de l'IBI, si no el de fems que és un dels més alts de l'Estat Espanyol.

Exemple a Madrid es paga una taxa anual de 121€ i a Sóller de 240 , el doble.

Pagam la tudadissa de doblers dels darrers anys que ha generat el PP en dues legislatures. El pacte no va poder gastar massa ja que no hi havia ni un cèntim i va haver-se de limitar bastant part de la legislatura a pagar deutes generades pels altres.

S'ha arribat a la bolla del deute de prop de 17.3 milions d'euros.

S'han fet despeses absurdes molt lluny de les vertaderes prioritats i necessitats del Poble; s'han desaprofitat recursos que podien donar doblers d'entrades a l'Ajuntament; s'ha privatitzat quasi tot. Serveis que es privatitzaren i després per impossibilitat del pagament a l'empresa s'han retornat a municipalitzar, com estava abans de privatitzar-ho. Cas de Gesba; que s'acabat generant un deute de més de tres milions d'euros que encara a hores d'ara estem pagant. No el paga l'ajuntament; llegiu bé el pagam tots els ciutadans i ciutadanes de Sóller amb els nostres impostos.

Vull, com a ciutadà de Sóller donar la meva enhorabona a l'equip de Govern que pitjor no ho podíem haver gestionat, ni entrenant-se. Han batut un rècord de mala gestió.

“La vara de l’eficàcia, l’eficiència i l’honradesa”

                                                  Tres minuts en pantalla mentint. Un rècord

Les  paraules del nostre màxim edil el Batlle Carlos Simarro quan va iniciar la legislatura, que formaven el titular de la notícia de Sa Veu  de 17 de juny de 2011. Foren que ell es  convertiria en: “La vara de l’eficàcia, l’eficiència i l’honradesa”

Després de dos anys i cinc mesos de malson - lapsus mentis-  vull dir de legislatura, que en pensau ?

Ha complert res del que prometé?

Quantes mentides haurà amollat  d’ençà que comença la legislatura?

A Canal 4 en una entrevista n’amolla tres minuts sencers i seguits en pantalla. Fou patètic.

Prometé feina i ha fet  reduccions de plantilles a l’Ajuntament .Si  que ha fet  contractacions d’assessories externes i arquitectes. Si que ha incrementat amb un milió d’euros el deute durant l’any 2012. Ni han complert  el pla de sanejament a què s’havien  compromès. Si que ha gastat doblers que no tenia i que sortiran de  sobre les espatlles de tots nosaltres.

La jugada celebèrrima de deixar “Deixalles” sense el servei de recollida selectiva i ensems voluminosos. Resultats:  Deixalles ha hagut d’acomiadar a tres treballadors i a renunciar a quatre places de beneficiaris, que estaven dedicades a persones amb risc d’exclusió social. Això és “procurar pel més necessitats”?

De la promesa de no pujar impostos millor no dir res, ja que tothom ho ha notat amb els diversos rebuts. El Batlle, i la carta de Sa Veu de dia 1 de novembre, fa que pugui ostentar al títol de Simarro I “El manipulador”. Corre pel carrer.

He de reconèixer que la vara de l’eficàcia i l’eficiència cap els “seus” sens dubte ha funcionat. La de l’honradesa, com es diu del  soldat: “el l valor de le supone”

La transparència en les gestions del Consistori ha arribat a l’excel·lència, ho hem vist els ciutadans que  tenim un criteri i saben analitzar.

No ha dit el Batlle, que ha estat ell qui s’ha convertit en la vara de la crispació i  que amb el seu pla arruïnarà molts  sollerics que arribaran a què no podran pagar la quota de  l’IBI.

La vara ha estat eficaç per a augmentar cost i taxes de tots els serveis i de passada convertint-los en més inoperants: Neteja (?).  Mai Sóller havia estat tan bruta ni havia costat tant mantenir el servei de neteja. L’aigua  més cara.

L’eficiència ben demostrada, vist com  arreglaren -“l’empresa millor d’Europa” Simarro dixit- les goteres del Poliesportiu de Son Angelats que encara hi són.

Per arrodonir,  la cirera, m’he assabentat , pretén  llogar l’edifici de l’hospital i dedicar els beneficis a serveis socials. No fa gaire estona, una persona, em va dir que a en Simarro li haurien de col·locar “un inhibidor de pensaments” i vaig fer una bona rialla, ja que hi estic plenament d’acord. Cada vegada que en pensa una, per posar-se a tremolar.

O sigui que ningú es queixi, perquè si ho fem, som els creadors de la crispació, els   que sortim al carrer a defensar els nostres drets que cada dia ens són trepitjats.

Carlos Simarro és el Batlle que major crispació ha creat dins Sóller. Que a l’espectacle-circ dels dos plenaris extraordinaris del passat dia 7 on va intentar vendre la moto de la “baixada” de l’IBI. Una altra mentida, i una manipulació d’època, on fins i tot, cosa que no havia passat mai, l’oposició el va plantar i varen decidir els regidors del PP pràcticament tots els punts del segon plenari.

La prepotència del Batlle el portà a proposar la baixada d’un 0.02% la quota de l’IBI. Venia a dir, es farà el que jo ordeni. Ridícul, despòtic i  un insult.

Tenia una possibilitat per abaixar la quota IBI:  reduir despeses i anar pagant deute.  Però ca barret!. Ben a l’inrevés.  

Tots els regidors i regidores, són responsables del que voten i els resultats.  Han perjudicat de manera molt seriosa al Poble de Sóller, amb la falsa rebaixa de la quota IBI i així com ens afectarà.  

Quan comenci a haver-hi impagaments del rebut d’IBI; arribaran al punt d’acomiadar a famílies de  Sóller de casa seva i  foter-los al carrer? (deshaucio)

El mateix Consistori que aprovà per unanimitat  “Sóller ciutat lliure de desnonaments”, serà el que desnonarà? Convertirà l’Ajuntament en un banc?

Han  hipotecat al poble sense el nostre consentiment i ara ens toca pagar els seus disbarats i la mala gestió.

Podran dormir tranquils?