Nadal tornava. L’ensurt de tornar a repetir i
a viure i veure les mateixes històries de cada any li feien més por que una
tronada.
N’ Àngel, un any, innocent d’ell, havia
intentat escapolir-se.
Va contractar un creuer. Volia conèixer les
illes gregues. Sabia que com havia triat prou bé les dates, el dia de nit bona
i de cap d’any es trobaria dins del creuer. Tot sol. Anònim. No desitjava en
absolut tornar-lo viure dins del seu poble.
No volia tornar a veure les televisions
solidàries amb maratons que lluitaven per copar la màxima d’audiència. No volia sentir els
anuncis de “ja arriba a casa pel Nadal” Ni el del “lobo que buen turrón”, ni
tenir-se que empassar a aquell home d’algun país de l’est que tirava bolletes arreu,
anunciant que a través de la loteria, teníem la panacea per resoldre tots els
problemes.. I tampoc volia trobar-se el dia següent del sorteig amb les
mateixes noticies i veure la gent que li havia tocat, com esbojarrats sense dos
dits de front, començar a llançar-se cava pel mig del carrer. Havia dit un no rotund.
Tampoc s’havia deixat seduir per les
propostes dels amics i familiars. No. I va mantenir el secret d’on estaria ben igual que si es tractés
d’una qüestió de vida o mort. No fos cosa, que algú per fer-li companya, se li ocorres
proposar-li acompanyar-lo.
Dia 20
al vespre s’embarcaria ben igual que si fos un delinqüent perseguit per les
forces de la llei. Ell no n’era d’això, malgrat a vegades, s’hi sentia. Es
sentia aclaparat.
Parents i no tan parents, pretenien que es divertís.
Que era temps d’alegria. I uns collons¡ Que anessin a predicar el mateix a
Iraq, a Afganistan, a Palestina o a qualssevol barri degradat de qualsevulla
ciutats dels països del “primer món”. Segur que els farien fora a pedrades. En
canvi amb ell si que s’atrevien. I no tan sols els parents.
Pareixia que la gent del carrer havia tornat
boja. Persones que durant tot l’any l’havien convertit en un ésser invisible,
ara de cop, perquè era Nadal, li regalaven el seu millor dels somriures, per
tornar-lo cobrir amb un vel d’invisibilitat a partir de dia 6 de gener: Els
Reis màgics... i fins el proper any.
Volia convertir-se en un ésser anònim. Sense
cap tipus de compromís. Fer únicament el que realment li sortís del cor. Pobre innocent.
El dia abans de Nit Bona, quan va arribar a
sopar se’n va dur una sorpresa ben desagradable. Un avís deixava ben clar que
se celebraria un sopar de Nit Bona tal com calia. Que era imprescindible anar
vestit d’etiqueta i que el seu començament seria a les nou del vespre amb un cocktail
ofert per la direcció del creuer. En el menjador es començaven a veure paperines
i ornaments nadalencs.
L’ànima li va caure als peus. No s’ho podia
ni creure. L’atzar era terriblement cruel amb ell. Per què a mi? Es demanava
sense donar crèdit al que li estava passant. Havia de prendre una decisió
urgent. Tenia el cervell una mica enterbolit.
Sortí a coberta, perquè li donés una mica l’aire. Es va asserenar i la solució
li arribà com per art de màgia. Si, realment, aquesta era. Fugir de la manera
que fos cap a casa. I resclosir-se dins
casa seva, a estalvi de tot el que li pretenien imposar.
Va anar-se’n a veure al capità del vaixell i
amb un anglès xampurrejat i una mica de
castellà, li feu entendre la seva
tremenda dissort.
Com tots els àngels encara no l’havien
abandonat. Estaven enfilant cap a Atenes i dintre d’unes hores estaríem
amarrats al port. Això li donava la possibilitat d’agafar un avió i escapar-se
d’aquell parany. Va partir més aviat que
de pressa, esperitat, cap a la seva
cambra a preparar la maleta. Li era igual si li tornaven o no la
diferencia del passatge, el que volia era fugir, fugir i fugir.
La resta no es va complicar gaire, trobar un bitllet per un avió que el portà cap
a casa, fent una escala a Madrid. Res importava.
Després de deixar la maleta, el primer que va
fer, recent arribat, fou anar a mirar en el rebost i la gelera, per veure que
necessitaria per estar tancat a casa fins dia 8 de gener.
No era massa tard. Sortí a corre-cuita a cercar un lloc de
queviures per fer la compra del que li mancava, que no era massa. El que no
compraria de segur serien torrons. No perquè no li agradessin. Però menjar-los
tot sol i en aquell estat anímic, no li
feia gaire il·lusió.
Trià un lloc una mica enfora del seu barri,
per no tenir que donar cap tipus d’explicació si es trobava algun conegut. No
es sentia de cor per donar a algú “Bones festes i bon Nadal”.
De retorn a casa, tenia ben presa la decisió.
Començà no tan sols a desconnectar la televisió sinó que tallà l’endoll amb
unes estisores. No volia que la curiositat el fes posar ni el missatge monàrquic
que ens transmeten cada any, ni les elocucions d’un Papa nou, que
just veure’l, sobre tot els ulls, el feien esfereir. Les ràdios no les tocà,
habitualment, tenia sintonitzada una emissora què sols programava música. Tancà
hermèticament totes les finestres de casa i posar les cortines. Així quedaria reclòs,
i el renou i remors del carrer no l’arribarien a pertorbar.
Pujà als porxos i tragué d’una capsa polsosa de
cartró, una cova amb el naixement. Aquell que l’havia acompanyat des de la
infantesa fins ara. Si alguna cosa no havia arribat a oblidar, ademés
d’aquelles figures que apreciaren tant el seu pare com la seva mare, eren les
ensenyances d’aquell gran mestre, no les manipulades i tergiversades pels qui
han muntat el negoci més gran de la història. Volia recordar el seu naixement,
que era moltes vegades el que menys es recordava per aquelles dates.
Col·loca la cova amb la Verge, Sant Josep, el nin
Jesús, el mul, i la mula. L’àngel anunciador, el deixà pel darrer i el travà
amb una agulla de cap blanc, a sobre de la cova.
Amb cura, els posa sobre la caixa cantaranera
en un lloc d’honor. Mentre ho feia, una llàgrima de nostàlgia li regalimà galta
avall. Havia perdut. Els records el traïen. El transportaven a un món
inexistent on la celebració de Nadal tenia un sentit màgic. Aquell sentit que
s’havia anat per les clavegueres dels tòpics i del consumisme. Reaccionà.
Tenia prou llibres pendents per llegir. Per
la lectura no tenia que passar ànsia.
Aquell vespre, quan se n’anà a dormir, ho féu
amb l’ànim molt més alleugerit. Inclusiu va gaudir de bons somnis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada