Que aquest llaç negre sigui
en representació del dol per totes les persones assassinades en el món, siguin
d’on siguin, pels interessos imperialistes.
Els
atemptats a Brussel·les del passat dia 22 de març, em porten altra vegada a
veure que sempre és el poble que paga amb la seva sang vessada als carrers.
El
desconsol que deuen viure les famílies i amics de les persones assassinades i
de les persones ferides que se’ls ha truncat una manera de vida que pus mai
podran tornar a tenir, m’omple del cor de tristesa i a segons quins moments de
ràbia immensa pel sentiment d’impotència que genera.
És aberrant la política fratricida i bèl·lica
dels països anomenats “demòcrates” que organitzen les guerres pels seus
interessos i controlar els recursos de diferents països ( minerals, gas,
petroli, cacau...) o pels interessos geoestratègics,
Em podeu contestar a la meva pregunta? Quin
els el país que no fabrica i ven armament, sense saber ( tal volta no
interessa) a les mans que arribaran? Tots tenen muntat aquest gran negoci,
inclusiu l’estat espanyol que ven armes a Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Jordània
i Turquia; i que després algun d’ells fan arribar les armes a la facció que els
interessi i els va millor, com Lluqueta, Daesch (Isis, Estat Islàmic o els que
siguin.
Espanya,
l’any 2014, va ingressar tres mil
dos-cents tres milions d’euros pel negoci de l’exportació d’armes. I no manca
ser cap llumenera, per saber que les armes serveixen per matar.
Aquestes guerres orquestrades – l’armament
ha de tenir sortida i com més ràpid millor- fa que aquestes faccions
terroristes, siguin finançades per diversos estats concorrent en el conegut
terrorisme d’estat; i es converteixen en els braços executors que actuaran a
les seves ordres.
Es
crea a diari temor, misèria i penúria, ja que el missatge de por al carrer,
garanteix que per preservar la “nostra
seguretat “ que són els mateixos que la vulneren, faran unes legislacions i
prendran mesures per anar coartant les llibertats civils.
Així, vivim una dictadura permanent “tunejada”
de democràcia.
No tan sols són els estats responsables
dels distints atemptats que llavors ens diran que els han fet faccions
terroristes, que han creat, sinó que també crearan el drama dels refugiats
sense refugi, que se’n van dels seus països per salvar les vides, que moltes
vegades perden durant les travessies.
Si
es sapigués la vertadera realitat de les
màfies que munten les pasteres i llanxes ens portaríem més d’una sorpresa.
El negoci que es fa és més que rodó i
després també s’apunten les ONG, que a cops són finançades pels mateixos estats
( d’amagatotis) que han provocat la situació dels atemptats i les guerres. Hi
ha ONG’s que mouen una autèntica doblerada i que els seus organitzadors i
responsables viuen a cos de rei, amb sous i condicions econòmiques d’autèntica
vergonya.
No
tornaré a escriure sobre la vergonya d’UE i Turquia i si dels dos darrers
atemptats a Iraq en un estadi de futbol d’Alexandria amb vint i sis morts i
prop de noranta ferits i el de Pakistan
de dia 27 de març en un míting electoral en un parc públic s’ha immolat un suïcida
fent esclatar el seu cinturó de bombes, provocant prop de disset morts i prop
de setanta ferits. Aquest és el pa de cada dia en aquestes regions. Ara bé, aquests morts pels canals de
comunicació adeptes al règim són de segon ordre i quasi no se’n parla,
No vull ésser malpensat, però l’atemptat
de Brussel·les ha fet que la crisi dels refugiats sirians – la notícia de
darrera hora, és que no deixen passar als voluntaris fins arribar a Idomeni amb
l’ajuda humanitària- passas a segon o
tercer terme en la informació.
Aquestes
persones són com nosaltres, amb els seus somnis i les esperances. Caldria
recordar-ho més sovint.
De
l’expedició, hi han tornat anar representats de Sóller que han fet una tasca
increïble amb l’apadrinament de les motxilles per nadons.
Malgrat George Orwell, al seu llibre “1984” no parlas de crear una
situació per llevar la importància a una altra; si escrivia sobre la manipulació
en la memòria col·lectiva dels mitjans de comunicació, ben igual com estan faent
avui en dia.
L’imperialisme, fill del sistema
capitalista, crea condicions inhumanes i infrahumanes per a mantenir-se i elimina els competidors, creant la “legalitat”
pertinent per fer-ho.
A
vegades el desànim fa mella. S’ha de continuar la lluita i la denúncia. I malgrat tot, que no ens abandoni l’esperança,
per a intentar transformar aquest món i fent-lo més harmònic del que no és.
Josep
Bonnín
