De la insubmissió fiscal a la desobediència civil

Llegir la notícia d’una presa de decisió, prou argumentada per part d’una parella d’empresaris restauradors de Siurana, Andreu Bartolome i Maria Casademunt, als que se’ls hi han unit els propietaris de Cerveses Ausesken; en la qual pagaran directament els impostos a la Generalitat Catalana perquè ella els gestioni i no a l’estat espanyol,  arrel dels atacs continus d’Espanya contra Catalunya, vos puc assegurar que per a mi és d’admirar. Ells afirmen que:”Ens plantem per dignitat nacional”.

A la parella de restauradors del Priorat, ja li donen costat i suport quatre mil signatures, a través de la seva pàgina web “Diem prou!”, a la que no dubteu que hi entraré per a signar.

Alguna cosa es comença a moure i és que la gent ja va prou cremada entre polítics espanyolistes corruptes, federacions empresarials que ens volen treure la darrera gota de sang a la classe treballadora i a la mitja, conjuntament amb els seus amics els bancs i uns sindicats inoperants  i venuts al gran capital, que fan vergonya. Un dia comentant això la meva dona em deia, si en Marcelino Camacho i en Nicolás Redondo que mamaren infinits anys de presó lluitant en contra del franquisme i a favor d’uns vertaders sindicats que si defensaven la classe treballadora, aixequessin el cap, en repartirien prou de coltellades a la cúpula sindical actual, que han deixat la seva combativitat i lluita per a mantenir uns estatuts de vergonya. Ni més ni manco que nou mil targetes empren aquests sindicalistes de saló, que usen  els mateixos restaurants que la cúpula empresarial. Llavors quina por a la retallada de drets que estem patint? Cap!

La  insubmissió fiscal, una possible reacció legítima per a  combatre l’espoli fiscal amb els que en tenen aclaparats  tots els governs espanyols a certes comunitats autònomes? Idò si.
Jo fa estona sent que les Illes Balears, són tractades com a colònies perifèriques “d’allende los mares” i que el concepte d’imperi, tan sols ha canviat de forma i de segon quines maneres. Ara no ens envien els exercits. Ens roben directament.

Ara no tenim un Carlos I d’Espanya i V d’Alemanya. Ara tenim un Rajoy submís a les ordres del braç executor dels financers europeus i americans, que porta el nom de  la Cancellera Frau Merkel.
Que vol dir espoli fiscal?  Doncs per a qui encara no ho sap, diré, que les illes Balears contribueix a l’estat espanyol amb el quinze per cent del PIB (Producte Interior Brut que ve a esser la riquesa que es genera a tot l’estat espanyol) i es troba a la cua de les comunitats autònomes en finançament autonòmic, ajudes de fons europeus, i inversions de l’estat.

El dèficit fiscal és la diferència entre els doblers  que aportam ( Illes Balears)  i els que ens retorna l’estat espanyol,  puja a la xifra de tres mil milions d’euros anuals, equivalent a TRES MIL EUROS ANUALS PER CIUTADÀ DE LES ILLES BALEARS. Em sembla que hi ha prou motius per sentir-se estafat i emprenyat! Vos podeu imaginar que podríem desenvolupar amb aquesta immensa quantitat de diners? Fa molta estona, que vaig sentir dir al carrer: “ si en tornessin tot el que ens roba  Madrid, podríem tenir els carrers de les Illes Balears, folrats d’or”. Cap més comentari.

Que representa el dèficit fiscal-espoli : Mancances en educació, sanitat, infraestructures, investigació  i tot un grapat de mancances de necessitats bàsiques pels ciutadans de les comunitats autònomes que més aporten i menys els retornen.  O sigui fer des de fa molts anys “el primo” que res té a veure amb la solidaritat entre regions de l’estat espanyol. I més si encara empren aquests doblers per  absurditats i els tuden, com exemple tres i quatre  aeroports sense utilitat i on no hi vola cap companyia aèria.

Espanya és un soci imposat i molt dolent, maneja els nostres doblers com els hi dóna la gana i no compleix amb el que legalment li pertocaria rebre a les comunitats autònomes que més li paguen. Tal volta a més de desobediència fiscal, poden provocar una desobediència civil. S’ho hauran guanyat!

Veieu, com malgrat sigui pel tema econòmic, jo en tinc molts d’altres , hi ha motiu suficient per a declarar-se independentista . A què queda molt clar!.

Acab amb la frase de Gandhi. “Quan hi ha una llei injusta, el correcte és desobeir” Amb aquesta praxi tragueren els colonialistes anglesos  de l'Índia.

Els partidaris a la independència són majoria i ja superen el 50% · Tribuna.cat

Els partidaris a la independència són majoria i ja superen el 50% · Tribuna.cat

| Dóna la cara per la Independència

| Dóna la cara per la Independència

L’enfonsament del creuer Costa Concòrdia

Sabotatge o negliència? No està clar. Tal vota una mica més d'humilitat no ens sobraria

Tal volta és un avís molt evident, ha naufragat un vaixell de súper luxe, que és diu “Costa Concòrdia”. Sabotatge o negligència? No està clar. És una  advertència, que malgrat les tecnologies mes avançades, si no som  capaços de mirar per la finestra per saber de primera visió quines aigües naveguem ni com a prop de la costa ens trobem, una simple illa, no massa gran, la  de Giorgio, enmig de la mar, ens pot fer naufragar.

La gran supèrbia feu  naufragar el “Titànic”. Obra magnífica que no es podia enfonsar.  

L’home ha intentat dominar la natura i no n’és conscient ni se n’adona, de les llisons que se li està donant envers  la seva fragililitat en front  les forces naturals, sobretot amb els seus  vessants més violents.

A meam si d’una vegada ens adonem de que no  podem fer el que ens vengui en gana i que si ho fem estam abocats a destruir el nostre medi de vida.  I que podem arribar a un moment de destrucció sense retorn i que si com a espècie desapareguéssim, la vida, malgrat nosaltres no hi fóssim, continuaria el seu procés i es recrearia en si mateixa.

Cents de civilitzacions, molt poderoses, al manco s’ho creien, varen desaparèixer. I nosaltres si no som capaços d’aturar el que ens estem carregant ( l’ordre natural i el nostre espai per existir) amb un temps, i relativament curt, ens pot passar el mateix. La bioecologia així ho contempla. Jugam a esser deus, i la humilitat que és una virtut prou sàvia, sembla que es nota més per la seva mancança que per la seva presència.

No podem tancar els ulls davant la nostra manera d’encarar la nostra “evolució”. No es pot cementar un món amb justícia i concòrdia, sobre uns pilar d’injustícies, d’un progrés inhumà que deixa a persones de la nostra espècie sense el més bàsic per a viure, ni creant guerres ni jocs de poder perquè els més “poderosos”, al manco s’ho creuen disposin de les riqueses de la humanitat que haurien d’estar adequadament repartides.

No podem crear un món harmònic des de la crueltat i la mentida. I , avui, més que mai, no podem dir: “És que jo no ho sabia”. Excusa  totalment buida de contingut.

El món, el nostre model social, el fem entre tots. I al que passa a qualsevol germà nostre ens afecta directament a cada un de nosaltres, ens agradi o no en agradi, estiguem convençuts o no.

La irresponsabilitat, particular i general, no ens pot portar a cap bona consecució, ans tot el contrari. I no podem deixar en mans de tercers els que ens toca fer a nosaltres, fent una deixadesa de les nostres vertaderes funcions.

No ens podem queixar que existeix una explotació laboral infantil, ho pos com a exemple, quan comprem els productes a empreses que sabem que l’exerceixen, com darrerament m’ha arribat, una altra nova notícia sobre la fabricació d’IPODS i pijames per part d’infants  que treballen prop de disset hores al dia, a canvi de setanta centaus de dòlar, com està passant a Xina i també amb altres productes a altres llocs del món. Si compram els productes fets d’aquesta manera, ens convertim amb còmplices del seu estat misèrrim i injusts.

Fa anys, que encara que sigui testimonial, ja que segur no els afecta en absolut, no ha entrat cap producte Nestle a casa,  des que ens assabentaren que financen guerres ètniques per a mantenir el preu del cacau. Som nosaltres que si prenem consciència, tenim el poder de canviar les situacions injustes. I torn repetir, no val l’excusa, del jo no ho sabia , quan avui en dia, la informació està a l’abast de tothom que vulgui cercar-la i trobar-la. I a més esser capaços de fer un procés d’anàlisi de la informació tal i com ens està arribant, ja que molts canals d’informació es troben totalment manipulats per a manipular el que ens està arribant, em refereix als Canals Televisius.

Faré una  referència a Manuel Fraga , la seva mort no l’ha exonerat de les responsabilitats quan fou  Ministre amb el Govern d’en Franco.  És una  pena que hi hagi gent com ell que mori al llit, abans de passar pel banquet dels acusats per crims de guerra i de lesa humanitat. Té molts morts sobre la seva espatlla. No crec que pugui  descansar en pau.

Silencis versus paraules- paraules versus silencis

Hom en moltes ocasions prefereix mantenir-se en silenci que entrar en polèmica, quan se n’adona que la persona que esgrimeix les paraules com  espasses i amb una falta de respecte i vessant d’insult es dirigeix cap a tu per a intentar, no debatre, si no esbucar sense cap tipus d’argumentació alguna opinió que has dit o escrit, inclusiu alguna fotografia que has publicat.

N’hi ha que a més intenten matar al missatger com si fos el responsable directe del contingut del missatge i encara per acabar d’arreglar-ho ho fan des de l’anonimat sense saber que algunes oïdes poden fer arribar a bon port la crítica anònima sense que ho sàpiguen.
No deix de flipar en colorins, quan veig persones que a part de creure’s que disposen de la veritat absoluta, porten clucales que no els permet observar res més, convertint-se en una espècie d’Atilas de la vertadera democràcia i de la llibertat d’expressió.

Altres es vesteixen amb una capa de cultura (in), recent treta de la vikipedia (enciclopèdia virtual que es pot consultar a través d’Internet)  i amb una afirmació un tant esbiaixada, es creuen amb mèrits prou i suficients per intentar desprestigiar a persones o a col•lectius pel simple fet que no tenen el mateix criteri.
Hom es demana, per què tant de rebombori per la marxa de torxes, si en setmana santa fan una marxa d’espelmes. Porten els escuts i els estendards que els hi venen en ganes; es vesteixen com troben i són totalment admesos i no s’aixeca ni una sola veu crítica envers les seves creences i els seus actes.

Ara bé, si són altres que prenen una iniciativa que honoren a algú que històricament hi ha documents que ho acrediten el que va fer el 31 de desembre de 1269; quan qui es manifesten per setmana santa, històricament hi ha prou dubtes – tant de la mort com del naixement- del qui honoren fent la marxa d’espelmes, han de posar el crit en el cel i els hi han de llançar les etiquetes que els hi venguin en ganes ( gran part incorrectes) amagats baix el nom d’un partit que a les darreres eleccions municipals feren un ridícul espantós ja que foren votats per familiars, amics i confrares.

No escric l’article per encetar una polèmica a la que no contestaré si es respon. Ho faig pel meu dret a la paraula, per a la meva llibertat d’expressió, perquè em ve al cap la dita del meu padrí. “Diguem de què braveges i et diré el que et manca”.

Hi ha massa bubotes repartides que si poguessin es convertirien en inquisidors pitjors i més cruels que en Torquemada ( Inquisidor General per a Castella i Aragó 1482) I fent un bon recordatori que qui va impulsar aquesta Inquisició fou Ferran II d’Aragó  i Isabel I de Castella- coneguts com els “Reis catòlics”. Durant el seu regnat fou quan es començaren a celebrar els primers autos de fe, amb tortures i execucions als que practicaven ( teòricament d’amagats)  una religió diferent a la imposada: la catòlica. La persecució fou ferotge.

Història i cultura són dos pilars per a poder arribar a un diàleg on aprendre del que va ocórrer  i no les mitges veritats que a alguns els hi agradaria que haguessin ocorregut , manipulant  i contant  de la història simplement els que els interessa ja que així creuen que fonamenta la seva empanada mental.

Com veieu em prenc amb molta seriositat el meu “dret a decidir” lema de la marxa de torxes, i també a portar l’ensenya que vull i sent sense criticar els pendons i estendards que duen i passegen els altres quan van vestits de penitents, malgrat pugui o no estar d’acord. No tan sols això, els respect i escriuria a favor de la seva llibertat d’expressió si algú intentés prohibir-lo o fer escarni . Això és la vertadera democràcia.

Els meus avantpassats varen rebre la injustícia de mans dels poderosos xenòfobs i intolerants  des de l’any 1360 fins que va desaparèixer a Mallorca, la Casa Negra, seu del tribunal de la inquisició  on tenien exposats els sanbenets ( quadres dels jutjats amb les  penes que el tribunal havia imposat, per escarni ).

Sóc i he estat un fervent lluitador a favor de la llibertat d’expressió de totes les opcions, sempre i quan, ninguna opció volgués esser imposada per la força, sigui quina sigui.

“Soufian el nen que volia volar”

Peu de fotografia: Soufian i Leo Messi, jugant un dia que el nin fou a un entrenament del Barça

El vespre de dia 2 recent encetat l’any, vaig gaudir de veure un documental  de TV3 , respecte a un exemple de superació, que vaig considerar una autèntica lliçó de superació, tant per mi com per a tothom.

El cas d’un nin àrab de nom Soufian Bouyinza Dobbou, de Marroc, que va tenir una malformació degenerativa de naixement, és una síndrome molt estranya que deforma les extremitats inferiors, ajuntant els dits dels peus i que se li dupliquen i rejuntant els dits de les mans impedint els moviments correctes.

El pares varen accedir a diversos processos d’operacions quirúrgiques que resultaren fallits, fins que a un moment se’ls hi  va proposar una sola possibilitat que era la d’amputar les cames. Conte la mare, que el nin, que en aquells moments feia tercer d’ESO,  ho sabia i que un dia mentre estava  jugant, li va dir a la mare que passaria per l’operació. La mare conte que abans de l’operació el nin botava al sofà de casa seva i deia que volia volar, la mare pensava que no  ho assoliria  mai.

Va passar per l’operació i posteriorment a través d’un treball universitari sobre la integració de persones incapacitades, li varen donar tot el suport necessari.  I un conjunt de mestres, directors d’escola, auxiliar d’educació especial, començaren  a treballar amb ell que ja portava unes cames ortopèdiques. La valentia d’una decisió així i a aquella edat, em portà a admirar el temple del nin. No vull deixar d’anomenar a l’equip de metges i cirurgia.

Qui contava tot el que va ocórrer era la mare, que se la veia molt sencera,  malgrat  en alguns moments s’emocionava. No hi havia per menys. En el documental  es mostrava totes les activitats que Soufian estava fent: natació, basquet en cadira de rodes, estudis ben igual que els seus amics i amigues sense aquestes mancances; tot amb el suport d’aquells professionals que els vessava humanitat.

Vull transcriure les paraules de l’auxiliar d’educació especial Ruth Polo, que va dir  i em vaig sentir totalment identificat, ja que en part reflectia el que nosaltres intentem fer a la nostra consulta: “Donar-li les eines que necessita, perquè a mi no em necessiti”. Lliçó clara de no crear dependències que no ajuden gens ans el contrari.

La directora de l’escola, i també transcric unes paraules seves: “Som nosaltres els qui els hi posem els límits” i “assumeix totes les dificultats i les supera”.

Respecte a la relació que s’ha establert amb Leo Messi, un amic del nin, Ferran Vila, digué: “Hi ha una connexió entre en Messi i ell, que només l’entén ell” i afegia l’educadora: “El Messi lluita la pilota fins al final, i ell ( en Soufian) lluita la seva pilota fins al final” I podria afegir que tal volta Messi ha arribat a esser un jugador genial, el millor del món ara mateix, perquè no ha oblidat els seus orígens, i a més se li nota la seva capacitat per a compartir, un cor d’or i una humilitat que li vessa, de la qual moltes altres persones amb menys vàlua que ell, n’haurien d’aprendre.

Contemplar aquestes situacions de superació i el  suport de molts professionals, amb el suport de la Universitat, em dignifica com a ésser humà,  em torna a mostrar que existeixen moltes persones  que no es troben allunyades de la seva vertadera essència, ans el contrari. Són éssers equilibrats que comparteixen amb els altres ( no competeixen) tot el que poden i saben. Aquesta és per mi la vertadera solidaritat que s’hauria de practicar els tres-cents seixanta i cinc  dies de l’any , en totes les relacions que tinguem: parella, familiar, amistat i professional que seran les que realment crearan  un món molt més harmònic, compassiu i solidari del que és ara, per a les properes generacions.

Tal a vegades  not que em repeteix, però vist el que ocorre , em sembla més que necessari anar fent aquest recordatori, perquè la solidaritat no s’acabi passades les festes nadalenques.

Som molt més forts dels que ens pensem, tan sols ens manca creure-ho i anar assolint petits objectius fins arribar al més gran. La vida realment és una cursa compartida, de consecucions assolides amb altres éssers humans. Cada cop que un ésser humà assoleix un objectiu jo també en sóc beneficiat, ja que tots naveguem dins del mateix vaixell.

M’acomiad deixant l’enllaç, vos asssgur que val la pena mirar-lo.

 (*) http://www.tv3.cat/videos/3879030/Soufian-el-nen-que-volia-volar

Els miracles de Sant Mariano

Peu de foto: Sant Mariano Rajoy en trance esperant la il.luminació pel proper miracle.

Al públic en general; als jubilats i jubilades en particular, que gaudiran del miracle que ha fet Sant Mariano Rajoy i el seu equip de govern. Un consell desinteressat: apreneu a administrar la milionada que vos pujaran la pensió, ni més ni manco que un 1%. Procureu no fer malbaratament ni tudadissa; ni calderetes de llagosta, ni viatges d’una o mitja volta al món. I que en sou d’afortunats!

A algunes pensions, les més baixes, no, perquè ja rossa l’insult; em refereix a les mitjanes, posem entre sis-cents i set-cents euros ( persones afortunades i tot) i tiraré per la més alta; no sens dir, que si es puja la retenció de l’IRPF (Impost renda persones físiques, per si qualcú no coneix el significat de les sigles), podria esser que cobréssiu menys. Bé, el càlcul, sobre la de set-cents euros, l’increïble i fabulós augment serà de set euros mensuals , i al cap de l’any de vuitanta quatre, una fortuna. O sigui que teniu i encara vos sobrarà, si ho dediqueu a pagar la quota trimestral dels fems, al manco a Sóller, malgrat hagin rebaixat el servei i cobrin el mateix. Qui més qui manco sap que la quota és de seixanta euros trimestrals , un dels municipis més cars de Mallorca.

Però estimats amics jubilats  i jubilades, si fais comptes emprar-ho per pagar l’IBI, amb la darrera jugada que ha fet el Consistori, venc a dir, que els valors cadastrals que ha donat la ponència de valoració del cadastre, per a aquest any que comença, seran els que aniran a missa. O sigui, que si disposeu d’una petita caseta o d’un piset, podria esser que l’augment de la pensió, vos bastes per a pagar una tercera o quarta part del rebut.

Jo vos proposaria fer una col·lecta pels pobres polítics, que a lo millor debut al seu tren de vida i a lo molt que es preocupen per a nosaltres, i a més debut a la feinada que fan ( mal pagada juas), no poden arribar a final de mes, però podria semblar que ho dic amb una mica de sornegueria.  Idò no.

Per cert, passant a un altre tema; vos sembla que amb la quantitat de mentides que amollen, un percentatge molt gran dels polítics, creix quan governen, seran compensats pels Reigs Mags?  Aix, s’ha de reconèixer que aquests pecatots els bons atlots i bones atlotes, no ho fan. Ni tampoc crear il·lusions que saben de valent que també seran mentida, com el tema de la piscina del poliesportiu de Son Angelats, que a penes varen saber que es faria una acció reivindicativa d’estrenar-les (simbòlicament) tot d’una les varen omplir i feren una promesa, mireu les hemeroteques, que abans de Nadal estarien en funcionament. I l’altre dubte, és a on ha anat a parar l’aigua que varen emprar per omplir-les. Si els hi passa el mateix que a en Pinoxo, que els hi creixia el nas quan mentia, el seu arribarà fina a la delegació de govern de Ciutat de Mallorca.

He esmentat aquest lloc, perquè un gorrionet sembla que no va escoltar bé, i hi havia moltes possibilitats d’un altre bis. M’explic, que el Delegat de Govern fos per segona vegada un solleric, malgrat de distint partit que Ramon Socias. Però no, la loteria li ha tocat a Jose Maria Rodriguez. És un trepa o un escalador? Políticament escala altures superiors al Kilimanjaro. Diu un refrany mallorquí que com més endalt puges més forta és la sotragada.

Segon miracle de Sant Mariano, la congelació del salari mínim interprofessional i supòs que esperarà la medalla honorífica de la Confederació empresarial Espanyola.

El mateix temps que el congelament , s’anunciava els comptes de la Casa Reial, tot coincidint amb la patinada, i no a la pista de pilota mà, del gendre reial Urdangarin (rebaixat inclusiu de categoria al museo de cera de los madriles) i que ha, presumptament, esquitxat, a la seva dona, la infanta Cristina.

De moment, quasi acaballes de  febrer, no vindrà de vacances a Marivent ( que a més del que cobren la reialesa, ens costa un ou el manteniment) i si passarà pels jutjats de via Alemanya, com  imputat.

Que no ens manqui el sentit de  l’humor,  perquè vos jur, que presumeix, que ens en farà molta de falta per aguantar la pudor de mer... que ens arribarà dia si dia també.