Mesquineses, misèries i un poder tecnòcrata

Quan un contempla la natura embravida i veu que el temporal de pluja, sacseja les branques dels arbres, obligant-los a ballar una dansa amb un ritme frenètic, força temps i que una cortina de gotes no deixa albirar més allà d’uns metres, i les muntanyes han estat engolides per uns niguls amenaçadors, se sent  fràgil.

Quan a les tres de l’horabaixa, hi ha  una negritud que semblen les vuit d’abans de canviar l’hora i se  sent el fragor del vent, la pluja i el refrec de les branques, agraeix a tots els deus, tenir un sotil que l’aixoplugui i el protegeixi.

Acte seguit, el pensament es desplaça als que per desgràcia – d’una societat inmisericorde basada amb un sistema econòmic que crea exclosos i se’ls ha furtat uns dels drets de la Constitució Espanyola de 1978, malgrat els respectius governs, amb aquest aspecte del dret a l’habitatge digne, hagi estat legislat i aplicat en comptagotes.

A diari, dins l’estat espanyol hi ha més pobres, més exclosos, més desnonats i els bancs ploren, perquè els hi han baixat els beneficis respecte a les mateixes dades de 2010 i les quantitats que mostren són altament insultants per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat.

Per acabar d’arrodonir, són les entitats bancàries, les que invertiren en bons d’alt risc ( especulació pura i dura per a treure beneficis ràpids)  i enlloc de portar als creadors de la crisi davant dels tribunals de justícia; se’ls ha incrementat els sous, s’han repartit dividends i essent  recapitalitzades amb dobles públics.

“Quins mals parits els homes” , memoritzant uns versos de Miquel Martí i Pol, que acabava amb “a vegades la tendresa s’instal·la a les paraules” i em refereix a aquests homes que mai tenen el sac ple i sempre hi volen ficar més i més.

Cert és que hi ha dones i homes malparits, els quals les vides humanes, amb els seus drames i tragèdies que ells creen i provoquen amb la seva tasca d’aconseguir més, no els remou ni  un mil·límetre la seva consciència, ni la seva ètica inexistent. Amorals? No. Immorals amb tota l’amplitud de la paraula.

Sols saben de nombres i comptes de resultats, tot el demés els importa un rave. I són molts d’ells experts en  transaccions a paradisos fiscals, inversors amb tràfic d’armes, drogues, prostitució, orgues o el que sigui que doni més rendibilitat. A la seva balança sempre guanya el feix de bitllets en contra de la Vida.

Pensar que darrera de la generositat de les ajudes humanitàries oficials, s’hi amaguen interessos tòxics pels països on arriben, malgrat a vegades, ja que no són degudament controlades, arriben a la població necessitada  en  comptagotes, em  fa mal al cor.

Per no dir, com diu  Teresa Forcades com segons quins laboratoris farmacèutics extreuen dels països . anomenats “en vies de desenvolupament” - un eufemisme bastant barroer - la matèria primera que necessiten per elaborar els seus medicaments ( inclusius bacteris)  i seguir tenint els beneficis multimilionaris. Mentre  els ciutadans dels països: súbdits o esclaus; no ens veuen ni un cèntim, arribant el cas que no poden accedir als  medicaments debut al seu caríssim preu, És insultant.

També és insultant el que està passant a Europa . Hom no voldria pensar que les condicions imposades a Grècia, pels grans països que tenen les màximes inversions econòmiques ( llegiu França i Alemanya) hagin estat, els  que en part han provocat la situació de fallida de Grècia, i hagin provocat per dues vegades el rescat financer de Grècia, con tal de salvaguardar els seus interessos.

Aquesta Europa dels mercaders, fa oi.

El Neoliberalisme capitalista monstre les barres més furioses que mai. El fi justifica els mitjans i ha arribat l’era dels tecnòcrates que suplantaran els polítics.  Berlusconi dimiteix i apareix Giorgio Napolitano que especulen si el canvi de gir, el durà a terme el tecnòcrata Mario Monti, Assessor de Goldman Sachs, de Coca-Cola i a més destacat membre del Club Bieldelberg. O sigui que ara es lleven la careta, ja no els hi ha falta. Com a segons quins membres  emparentats amb la reialesa, que tenen un marró del temps d’en Mates, i sembla que també són experts en fer malabarismes, ja que saben fent desaparèixer molts doblers i que tornin aparèixer a paradisos fiscals.

Hi ha massa misèria moral arreu del món i un dia petarà un sistema que no s’aguanta sobre cap valor!

Crònica d’un ciutadà emprenyat

Les darreres notícies que m’han arribat més que per  indignar-se, són per emprenyar-se de valent. Vos contaré.

La primera, el Govern de les Illes Balears, presidit per Josemón Bauzá, insulta als ciutadans i ciutadanes de Sóller, llevant-nos  la subvenció que teníem pel peatge del Túnel de Sóller. O sigui, ha llevat la partida dels pressupostos del 2012 , que cobria la subvenció al transport marítim interilles i la del Túnel. A més, encara no es sap res del milió i mig d’euros que deu als ciutadans i ciutadanes de Sóller des del mes d’octubre del 2010. Vinc a dir que a partir d’ara, per sortir i entrar del nostre poble, a no esser que facem el Coll, a pagar religiosament  sense retorn.

La segona que m’ha arribat, ha estat sobre la Residència Bell Entorn en que sembla que la direcció de la mateixa ha anat citant als familiars de les persones que tenien plaça allà amb l’ajut de l’Ajuntament, ja que aquest ajut a partir del dia 1 de gener de 2012, es deixarà de donar.  O sigui, que si tenen un vellet allà, o paguen prop de 1700€ o pel que sembla se n’hauran de portar els vellets a casa. Un drama i una manca de sensibilitat que no és de dir. Quin treballador  pot suportar un pagament mensual d’aquesta quantitat? Jo diria que ningú. A més, existeixen persones que tenen vellets allà i que es troben amb una situació precària de feina, això si no tenen una paga minsa de jubilació. Com s’ho faran?

De la presumpta i futura pujada de l’IBI, amb una revalorització dels valors cadastrals dels béns immobles, ja ha sortit prou informació a tots els setmanaris i el que es mourà. És insultant! Actuen com a vampirs!

Dels sous dels polítics del Consistori actual, el meu amic i company de Setmanari Joan Castanyer, en dóna deguda compte a l’anterior setmanari. Tenen les estisores esmolades per tot, prestacions socials incloses,  menys pels seus sous.

Mentre, l’ajuntament segueix repartint càrrecs ben dotats a persones que han treballat exhaustivament pel partit, malgrat alguns hagin estat condemnades per casos de corrupció. Guai!

De la retallada de subvencions a la premsa en català no diària, que han rebut de valent els dos setmanaris de la Vall, ja en vaig escriure i també és indignant. Però, que es pot esperar, quan tots els nous governants, malgrat siguin ben mallorquins, tenen la norma de ruta, que sempre s’ha de parlar en “español”.

Que ens veurem més d’atemptats contra  la nostra dignitat en tots els aspectes: Llengua, identitat i cultura,  per part d’en Josemón ( sembla un señorito andalú o de Madriz) i els seus adlàters, no ho dubteu ni un segon.

Aquest article és terapèutic. He de treure tot el que em crema per dedins, ja que si no em farà mal i fins aquí hauríem arribat.

Tornar a sortir al carrer a reclamar dels nostres drets, defensant-nos dels atacs d’una colla que no estima ni Mallorca, ni els mallorquins i que ha arribat al seu “cortijo” i l’està manejant com li passa dels dallonses, són els perills de la partitocràcia. Democràcia? I uns dallons. Més bé, una memocràcia; a la classe política, la inoperància i la  mediocritat està en auge-   els més curts de gambals poden pujar més amunt, embullant la troca, comprant afinitats, inclusiu posant mà dins la caixa dels doblers públics  i a més  un gran esbart de persones  es creuen que ells tenen la vareta màgica i voten a uns o als altres. No me’n fio de cap, hi pot haver excepcions, i no entenc  com poden aguantar  tanta insensibilitat, i tan poca senyoria.

Si, estic emprenyat , i que passa? Que passa quan un home tranquil s’enfada i diu el que li vessa? Res. Sé de debò que els que  em llegiu, estareu bastant d’acord amb la meva emprenyadura, inclusiu la compatireu.

Fins quan haurem d’assumir una gran panda d’ineptes que empra la política com a catapulta pels seus interessos individuals, emprant per això la cosa pública, ja que a l’empresa privada durarien el que un xupa-xup a la porta d’una escola?

I per acabar el gran aparat del 20 N. I despesa al màxim en temps de crisi, per segons qui.  Que va de bé manegar doblers que no són els seus. Apa, idò voteu-los i vos seguiran xuclant la sang sense mesura.

Patrimoni artístic-cultural de Sóller i el projecte de Marc Freixas

A Sóller existeix un patrimoni cultural que no sé si, és prou conegut per moltes persones o prou valorat. Moltes persones que estan a la nostra Vall, i no sempre de manera professional, malgrat d’haver-los n’hi ha, dediquen una part del seu temps, a vegades de lleure, a la creació artística: Escriptors, poetes, pintors, fotògrafes, escultors en diverses modalitats, músics, teatre,  cinema. També les formes artístiques  femenines.

Són persones, d’ambdós sexes, amb una inquietud per expressar com veuen i com viuen el món.

No tots ni totes són solleriques, malgrat de la Vall n’hi hagi bastant. També hi ha una gran representació cosmopolita de diversos artistes que han recalat a la Vall. Jo podria esser un d’ells, però més proper, malgrat haver nascut a Ciutat de Mallorca, ja vaig escriure que em sent “sulleric”, malgrat encara no faci sempre l”u”,  m’estic esmerçant.

De tot el que he escrit, n’he tingut moltes xerrades amb el meu amic Lluís López, escultor en fusta , amb qui inclusiu he participat escrivint poemes a les seves escultures, entremesclant escultura i poesia.

La nostra contrada  té  un  component fantàstic de creació cultural i artística.

Nous plantejaments, noves propostes es poden contemplar assistint a les diverses exposicions, presentacions de llibres,  cantates com  “Puff un drac màgic” que organitza l’Escola de Música de Sóller ,  altres concerts, exposicions de joieria, de ceràmica...

Malgrat enguany no vaig poder estar a la mostra “Apropa’t a l’art” debut a què la meva fillola Maria Teresa es casava el mateix dia, i participar en ella com vaig fer l’any passat amb una lectura poètica a Can Dulce, on molts amics i amigues, em varen acompanyar; he pogut contemplar la mostra en fotografies  i contemplar el seu alt nivell, alegrant-me molt que es vagi consolidant com un nou espai on tots els artistes puguin anar mostrant les seves creacions. Ja que té un potencial molt gran, no tan sols per veure l’obra d’artistes nostrats, si no que es pot convertir en un atraient per veure l’obra d’altres artistes de més enllà de l’illa.

Com estic parlant d’art i d’aquest fòrum, aprofit avui per escriure sobre un altre fòrum que s’ha creat, perquè altres artistes puguin desenvolupar els seus projectes. Em refereix a la pàgina web Werkami, de la que s’he parlat altres vegades: Consisteix amb una nova manera de mecenatge del segle XXI.

Vos parlaré del projecte poètic del meu amic poeta Marc Freixas, amb qui he compartit durant molts d’anys l’espai de la pagina de relats en català. Amb el qual tenim un referent poètic en català, el mestre-poeta  Miquel Martí i Pol.

Com el món editorial – sempre paga la cultura la crisi dels incultes- va una mica de capa caiguda, és necessari retornar a crear situacions imaginatives per vèncer la situació. I aquesta pàgina n’és una.

Marc Freixas inicia el projecte del seu primer recull de poemes, amb el nom de “El llarg camí d’escriure” d’una manera també prou imaginativa. Ens ha sol·licitat als seus amics i amigues, que compartim la pagina web esmentada de relats en català, que triéssim, cada un el poema que més ens hagués agradat, i així s’ha fet fins a un total de vint i cinc. Després en Marc ha afegit els altres quinze fins arribar als  quaranta. La meva col·laboració amb el seu somni -al qual tots els que vos agradi i estimeu la poesia, no sols fou triant el vers que més m’havia impactat, tasca complicada, i vaig triar “Transgredim”; si no que em va sol·licitar que l’hi escrivís l’epíleg cosa que ja he fet. Afegir que el futur llibre, el compartiré amb el meu amic, Vicenç Ambrós qui ha escrit el pròleg i que l’estiu passat va esser aquí a Sóller per recollir el guardo al primer premi  “Joan Marqués Arbona”- de relats-  amb la seva novel·la “El llac de les ànimes” que me la va enviar i m’ha encantat .Encara no es troba publicada; ja que és una tasca que li correspon a l’Ajuntament de Sóller, perquè forma part del premi.

Com podeu participar amb el projecte i somni  de l'amic i poeta Marc Freixes, als que estimau i gaudiu de la poesia en català?

 Entreu  a la pàgina verkami, a través d’aquest enllaç: http://www.verkami.com/projects/595-poesia-de-vers-lliure-en-catala i trieu l’aportació que es vulgui fer rebreu una recompensa en proporció.

El termini per fer l’aportació, quan aparegui publicat l’article al Setmanari Sóller, serà duna setmana.