En memòria de n’Agustí Tudurí Torres “En Tino”

Estimats amics i amigues, aquesta vegada l’article és un testimoni envers un amic que ha partit. He intentat treure fora els sentiments que m’ha portat així com m’ha fet reflorir records de quan tenia devers dinou, vint anys. Ho he escrit per a ell i per a mi. He volgut deixar un testimoni de quan varem viure la nostra amistat.
M’agradaria que quan em toques a mi, qualque amic o amiga, fes el mateix.


El passat  dia 26 d’octubre, per part del meu germà En Xim , m’arribà la trista notícia que En Tino havia mort. I més tard, quan vaig mirar els correus en vaig tenir un d’en Miquel Àngel Ferrer l que em feia saber el trist desenllaç degut a un ictus cerebral. Em donava el condol, sabia que jo havia estat molt amic d’en Tino, i em deia que l’esquela s’havia publicat a Ultima Hora.

És cert que en Tino i jo fórem  molt bons amics, però el temps, els camins triats  ens havien allunyat. Forma  part de la vida.

El dia de la trista notícia vaig estar de mal cos tot l’horabaixa i mentre escric encara no estic massa millor. Don des d’aquestes planes el meu més sincer condol a la família i amics.

En Tino, el club parroquial “Avante”, i la pandilla, formaren part d’un moment molt important de la meva vida. Passejaven prop de dinou, vint anys.

Els amics i les amigues, En Miquel Àngel, n’Elvi, en Gaspar, na Maria José, n’Isabel, na Mari Carmen, na Rafi, no afegeix tots els noms i segur que me’n deix algun,

Les excursions amb els moteros, uns que portaven motes molt bones i llustroses sobre tot les Harley Davinson, les Triunf i les Norton .Altres es conformaven amb  els Sanglas de segona mà  de la Policia de Barcelona, i moltes d’elles quedaven pel camí.

Les anades amb el 600 d’en Tino, “en malagueño” ( de segona mà i matricula de Màlaga) que prou bé  es portava. Les excursions a Sóller, que mai arribàvem a agafar el primer tren del dematí, perquè algú arribava tard, i fèiem part del camí des Barranc.

Les festes en el club Avante, els balls de disfresses i el meu record per en  Pep Cabrinetti , capellà, que el portava i  que també ha partit. L’amo i sa madona que portaven el bar.
Les sortides de diumenge dematí, ben arreglats i vestits, per anar a prendre alguna cosa a una terrassa d’Illetes.
Les anades a King una discoteca de Palma Nova, a la gala d’horabaixa. I de tant en tant a “Sa Bitacora” o alguna granja, de les que ja no en queda cap.

L’obra de teatre “Eloisa esta debajo de  un almendro” d’en Jardiel Poncela, on hi participà tota la pandilla.
Moltes records, dels quals conserv fotografies en blanc i negre.
En Tino, sabia escoltar. Era la persona conciliadora dins la pandilla, quan hi havia malentesos o discussions. Una persona equànime i amb uns principis ben establerts. Ara es diria, amb el cap ben moblat.
Vaig decidir no  anar al funeral. Possiblement hi haurà persones de la pandilla i per  la tasca d’en Tino a la Banca March, una amplia representació de l’estament bancari.

Em sembla que si hi  anés em sentiria sobrer, malgrat hi hauria moltes persones que coneixeria.
Deixaré simplement aquest record envers en Tino dins el meu silenci.

És una llàstima que a la seva edat, seixanta anys, després d’haver estat treballant de valent i actualment amb la prejubilació, que et permet dedicar-te a altres aficions que no has pogut desenvolupar per qüestions de feina, li hagin dit: punt i final, d’una manera tan dràstica, que ni tan sols hagi tingut temps d’acomiadar-se dels éssers estimats. Cal tota una reflexió en relació a viure el present i just el present, perquè no sabem quan serem cridats a files.

Per un altre costat,  tal volta és millor morir així que al final d’una llarga malaltia, patint i fent patir el teu entorn, contemplant una degradació física i mental. L’he viscuda amb altres éssers estimats. El meu sogre.

Els que se’n van, se’n van i els que queden, queden ( pareix una perogrullada però no és així) . Els que queden, quedem, hem  d’aprendre a viure amb aquesta partida i el dolor que engendra.
Amb en Tino, varem tenir moltes xerrades i no revelaré cap de les confidències que ens anàrem fent durant els anys que compartirem més estretament l’amistat.

Han partit altres amics i també han deixat un buit dins mi.

El dia que em vaig assabentar de la partida d’en Tino, tenia classe de flauta travessera. Vaig estar temptat de no anar-hi i vaig pensar que no li hagués fet gaire gràcia a ell i li vaig dedicar el que vaig tocar.

Amic Agustí Tuduri- Tino,   descansa en pau. 

"El llarg Camí d'escriure" de Marc Freixas

"El llarg camí d'escriure" de Marc Freixas

Donant suport a Marc Freixas amb el seu projecta a Verkami:  la publicació del seu llibre de poemes "El llarg camí d'escriure". Si tu llegeixes aquest missatge i tens un bloc, publica l'enllaç a la pàgina a fi de fer el màxim de difusió: Amics i amigues, són aquells que ajuden als seus amics a fer realitat els seus somnis!

Complicitats: Dictadures flagrants i dictadures subtils

No tota dictadura és necessari que s’estableixi per la força de les armes. Manu militari. I la repressió necessària i suficient per esborrar tots els possibles opositors  que siguin un perill, perquè es puguin desenvolupar els plans dels dictadors.

Les dictadures tenen bastants semblances amb les colonitzacions. El dret que s’atorguen els vencedors els porta a anihilar qualsevol rastre que pugui portar a la unitat dels vençuts, qualsevol nexe comú: Cultura pròpia, dignitat de poble i llengua.

Nostres avantpassats  patirem la flagrant dictadura de Felip V amb el decret de Nova Planta, on totes les institucions nostrades i furs que tenien els estats de  la Corona d’Aragó foren abolides, per imposar les institucions dels vencedors a sang i a foc.

Estic parlant de fa més de tres cents anys. Després patirem una altra dictadura flagrant i cruenta, la que es fabricà a partir d’un cop d’estat en contra de la república, regim legalment constituït, i que l’executor el general Franco i els diversos generals sediciosos, que casualment tots moriren en circumstancies estranyes. Casualitat! Posteriorment el general del bigotet, autoanomenat “Generalisimo” i alçat als altars( l’església nacional- catòlica el portava baix pal·li com la Sagrada Forma) i li beneí els canons, a canvi de controlar l’educació a tota Espanya i seguir mantenint el control.

A Europa, acabada la II Guerra Mundial hi va haver un brou de cultiu per la continuïtat de diverses dictadures. Anteriorment, alguns dictadors, havien assolit el poder i pogueren desenvolupar els seus plans d’acció, aprofitant la via democràtica i el vot a les urnes, com el cas de Hitler. Els règims totalitaris com el de Tito, Stalin i d’altres en absolut empraren aquesta via.

A les acaballes del segle XX, hem pogut veure caure dictadures dins d’Europa com la de Romania amb  Ceaușescu

Les dictadures d’altres continents: Llatinoamericà, Àsia, i Àfrica, totes tenen el mateix caire base: l’econòmic i l’explotació immisericorde del poble per diversos interessos. Són els  fruits i resultats de les diverses colonitzacions i el manteniment posterior dels  dictadors( hereus dels antics colonitzadors) que asseguressin l’espoli dels recursos als països que havien fet la inversió per colonitzar-los.

Dins del  nou ordre mundial, les dictadures flagrants tenen mala premsa ,  ja no són rendibles i es creen les condicions per fer-les desaparèixer.

La gran comèdia de Bin Laden, element entrenat per la CIA per combatre les tropes russes que invadiren Afganistan  i després convertir-lo amb la bestia marró per a justificar totes les mesures  que el govern Bush imposà , violant i acabant amb bastants drets civils d’un estat de dret, forma part de les  dictadures subtils, malgrat encara n’existeixen de més subtils i molt més perilloses, ja que és difícil veure el seu funcionament fins que han fet el seu efecte devastador.

Una d’elles podria esser les dictadures de consum i el rentat mental que procuren amb la publicitat i com els que mouen els fils del món: lobis, entitats financeres, multinacionals, creen la teranyina per a tenir-nos controlats sense que ens adonem i convertir-nos amb els seus esclaus-consumidors. La crisi actual, és una dictadura subtil creada pels poders financers.  Controlen el quart poder, mitjans de comunicació escrits i visuals.

A totes els cases hi ha una  “caixa beneita” que fa , si no som capaços d’analitzar els seus missatges, ens tornem  tan beneits com la caixa i això és el que interessa. Actualment els medis  per presentar  missatges  manipulats  és molt més gran  que temps enrere.  Vaig escriure, que Bin Laden, tenia els estudis de gravació a la Casa Blanca, n’és un exemple. I la pel·lícula de les Torres Bessones exemplar. Si afirm que ni en Sadam, ni Bin Laden ni Gadafi són morts, si no que és un espectacle d'Hollywood. Una gran presa de pèl. I que hi ha extres i dobles molt bons.

El dictador Gadafi, fou  considerat, primer el gran terrorista internacional , després amic i bon al·lot i rebut per tots els mandataris (europeus i americans) inclusiu la monarquia espanyola; i després declarat bestia negra. Qui el rebé, sabia com actuava, però s’imposà per sobre dels drets humans,  el seu petroli i la  venda d’armes.  Ben igual que amb els negociets amb el Rei de Marroc, deixant la situació del Sahara com està actualment. Coparticips amb la conculcació dels drets humans per interessos privats, o còmplices? Tenen o no les mans xopes de sang innocent?  Ho deix al vostre criteri.

NOTON: “El 15-M es emocional, le falta pensamiento”

NOTON: “El 15-M es emocional, le falta pensamiento”: El sociólogo polaco Zygmunt Bauman, el sábado en Madrid. / CRISTÓBAL MANUEL Zigmunt Bauman, el filósofo y sociólogo polaco famoso por s...

Un sistema social, polític i econòmic opac

Quan vaig tenir la capacitat per a comprendre que estàvem vivint en una “España” on la llibertat no existia ( dècada de 1970-1980) i el pa de cada dia, a les acaballes del franquisme, era la repressió, la tortura, la pena de mort, la conculcació dels drets , començà  la meva lluita per a combatre la dictadura franquista.

Vaig circular per diverses opcions, inclusiu dins , cristians pel socialisme, debut a les meves arrels familiars, fins que vaig acabar parant a altres grups polítics situats més  a l’esquerra i debut a la meva coherència,  tan sols vaig romandre sis mesos dins d’un d’ells: Consignes i deixuplina a contra cor, mai he pogut;  tot i que, donava suport a les accions que em semblaven justes.

En aquells moments l’enemic a combatre era  clar i no com ara. La repressió no es tenia que justificar en absolut.

Entrant a la democràcia a través de la Constitució de 1978 i les primeres eleccions, malgrat encara hi hagués prou forces polítiques procedents del franquisme i que havíem assolit prou poder i estatuts; els que estàvem situats a l’esquerra, inclusiu esquerra nacionalista i també la independentista, no ens conformàvem amb el que havíem aconseguit, volíem més. Ni Suarez, ni Calvo Sotelo, ni tampoc Felipe Gonzalez, amb els seus respectius governs, significaven els nostres objectius.

Hem recorregut anys i canvis, i ara ens trobam amb un món molt distint pel qual lluitàvem i ens hi deixaven la pell.

Actualment una de les característiques de la “democràcia” si fem cas a la definició del mot, ens adonarem que vivim en un altre sistema, ja que el poble hauria de conservar el poder i els polítics hauríem d’esser els gestors pel bé comú i interessos generals, i a aquest poble no se li fa ni puto cas, és la manca de transparència a tots els nivells.

Aquesta manca de transparència, ens aboca a situacions d’una incongruència supina i d'incoherència , que no tenen parangó.

Fart d’escoltar paraules buides de contingut per part de polítics, banquers, Presidents de les màximes institucions econòmiques ( Fons Monetari Internacional- Banc Central Europeu), membres del Consell de Seguretat de Nacions Unides, Presidents de Governs de diversos països; inclusiu alguns polítics municipals i autonòmics.

Tots ells, embullen la troca de tal manera, perquè no comprenguem per a res el seu llenguatge i després ens trobam una política de fets consumats on el poble no ha tingut  art ni part.

L’altre dia en unes telenotícies un expert amb el tema econòmic,  parlant de la situació financera actual,  va dir que no ho explicaria en profunditat, perquè de totes maneres , no ho entendríem. Aquí està el re de la qüestió. S’han muntat un llenguatge opac i enrevessat i  inintel·ligible per la gent del carrer.

Aquesta manca de transparència va des dels estaments més alts , als més petits, vull dir que tots estan contaminats. Com és clar, la manca de transparència porta inevitablement a la mentida. Unes, més elaborades i altres flagrants i clares amb un vessant d’incoherència supina.  I ara amb “la crisi” inventada encara es nota més.

Pot haver-hi doblers per projectes i obres publiques brutals ( allà poden accedir al pou de les comissions), llegiu “corredor mediterrani” i en canvi la major part de les prestacions socials, sous inclosos, són retallades.

Hi ha  milionades per la compra de material militar(27 milions d’euros en 15 anys a l’estat espanyol, per innovació militar)? Si. Per  alleugerir les llistes d’espera d’operacions quirúrgiques? NO

Per pagar tot el dispendi de la família real (  9 milions d’euros a l’any)? Si. Per augmentar el salari base, situant -nós  com a altres països europeus, i unes pensions que siguin cívicament justes i cobreixin les despeses necessàries per portar una vida amb dignitat? NO

Es pot donar dos càrrecs a una persona pels seus serveis  al partit, malgrat podria incórrer en una incompatibilitat? Si. Per pagar les factures endeutades a proveïdors,? NO

Per pagar la subvenció del peatge del Túnel de Sóller? TAMPOC

I això, és el que votam i mentre els hi donem el poder per a continuar fent-ho!

            Es poden posar cents d’exemples com els sous dels diputats, senadors, polítics autonòmics o municipals, però no ho faré, ja que ben pensat ho podeu fer-ho vosaltres, i sé que se vos ocorreran molts casos. Inclusiu per les nostres contrades.

Més que desencantat, oiat!

En una societat  on  pràcticament tots els que  es diuen els nostres governants menteixen descaradament i es queden tan amples sense el més mínim de vergonya; alguna cosa no està funcionant.

De cada vegada més se’m fa palesa la sensació que els importam una merda ( i aquesta vegada si que en sóc d’escatològic, però em sembla molt definitori), i mentre ells i elles, juguen a fer i a desfer amb les nostres vides i nosaltres callem i anam trampejant com déu ens dóna a entendre, guiant-nos pel “sentit comú” del que molts cops els nostres governants els hi manca.

Podria posar un exemple molt proper que vaig contemplar estorat, com si fos la cosa més normal del món, en el darrer ple ordinari de dia 4 d’octubre passat. La regidora Catalina Esteva ,  va enflocà al Batlle Sr. Simarro: “- Ha mentit ” i el batlle es va quedar tan ample, i ni se li va immutar el gest ( no sé si la processó anava per dedins i s’havia d’esser políticament correcte, però no m’ho semblà). De les veritats i mentides, i com jo no tinc la memòria fluixa i hi ha hemeroteques, basta consultar-les i/o rellegir-se els programes electorals de les eleccions municipals passades.

Sembla que amb tot el que vaig escoltar i que en alguns aspectes se’m va fer difícil pair; faré com es diu un “mutis por el foro” i durant una bona temporada deixaré d’anar als plens cansat de veure  una interpretació bastant nefasta.

A part de tots els punts que es tractaren , n’hi havia un, especialment que volia saber com es desenvoluparia i perquè es tractava en aquells moments, malgrat m’ho imagin.

Malgrat, que existia “precs i preguntes”, no vaig tenir cap ganes de xerrar, ja que, no sé per quina raó, vaig sentir que fer-ho seria d’una inutilitat tan gran que no calia ni fer el mínim esforç. Diu un refrany àrab: “Sempre seràs l’esclau de les teves paraules i el sultà del teu silenci” i un altre “No parlis, si les teves paraules no són més importants que el teu silenci”.

També vaig tenir la impressió ben fefaent que alguns dels cappares municipals se’n foten, no tan sols de nosaltres, si no del sant i la festa.

Com a més, tan sols érem prop de mitja dotzena de públic, vaig pensar que si volia donar una difusió al que estava pensant, però no deia, triaria un altre fòrum.

El vuitè punt: Moció dels portaveus en relació a la subvenció del peatge del Túnel de Sóller per part de la CAIB.  Bé, fantàstic, a veure ara qui es penja la medalla!

Hom es demana , per què han esperat a què el deute arribés a milió i mig d’euros per a prendre tan “lloable” decisió, totes les forces polítiques que formen el consistori ?

I si no hagués arribat de manera mediàtica: mitjans de comunicació escrits, documentals i entrevistes sobre la reclamació patent i adient per part del Col·lectiu Albaïna, aquesta moció l’haguessin vista els meus ulls?

No, resposta, i això tan sols se m’ocorre un nom: Oportunisme flagrant pro electoral.

Oportunisme també va esser que les piscines buides  del poliesportiu de Son Angelats, a dos dies que Entesa havia proposat anar-les a estrenar, fent una acció reivindicativa – Tan sols feia cent quinze dies que el nou Consistori havia promès que estarien en funcionament amb una celeritat que no s’ha vist en absolut, va una fada i amb una vareta màgica les omple, i el Batlle assegura  que abans d’acabar desembre funcionaran.

Ja vos vaig dir que de les promeses electoral, no em fio gaire, ni una gota.

Volen el nostre vot i tenir-nos callats els quatre anys que per la loteria de la Llei d’Hond (que cap dels partits, sobre tot els grans,  vol modificar, malgrat ara Rubalcaba se n’ompli la boca) , els toca governar alternativament.

Desencantat? Si!,  molt i crec que és un sentiment que cada vegada es fa més patent entre la població que analitza. Creix la sensació que ens volen prendre el pèl i que se n’ocupen prou bé de llaurar-se un bon estatuts al temps que ens “governen o desgovernen”.

Repeteix per enèsima vegada, que les nostres prioritats estan a anys llum de les seves, ans bé en volen fer creure el contrari. I mentre fan i desfan  i nosaltres pagam! (llegiu IBI)

Entre un vatua i una flastomia

Quan es publiqui aquest article,al Setmanari Sóller, dissabte 8/10.  el mateix horabaixa a les 19 h,  el col·lectiu Albaïna, farà la inauguració del Casal “La Victòria” que té al carrer de Victòria 11 de Maig, 44; amb les actuacions de Nendy i Manu; i “Sa cabra que sopa”; a més, d’acabar amb un bon pa amb oli i una glosada popular.

Ja  sé que no té res a veure amb el títol, tot i que,  “Perdoneu, però algú ho havia de dir”

De la moguda electoral  20 N, vos puc assegurar que em fa una vessa...

I xerrar d’una llei electoral que afavoreix l’alternança dels dos grans partits centralistes i espanyolistes; que puc dir, per no esser malparlat i amollar un parell de vatues que em deixin el cos xalest, i traurà a defora l’oiet que em fa aquesta subhasta de peix?

Cada cert temps ens convoquen per fer el paripé a les urnes, per a llavors quan s’han acomodat al poder, repartit els càrrecs  entre els amiguets , i fer el que els hi vengui en gana. Si, i al poble? Que le den!

I dels partits petits? Record quan es va fer la presentació del llibre “Construint municipi a través dels moviments socials” per part del col·lectiu Albaïna; un dels autors deia clarament que els petits també entren dins del mateix joc i juguen amb una certa complicitat. I que quan els moviments socials, els hi plantegen reformes justes i necessàries, que ells podrien desenvolupar des dels seus llocs, o al manco intentar-ho; sempre hi ha problemes, per acabar sense posar-s’hi per feines.

Dels atacs frontals a la nostra llengua i cultura que s’estan produint per les nostres contrades, tornaria a amollar un altre parell de vatues. JR Bauzá ( No el de “Dallas”, està emprant el rodet de la majoria absoluta per fer de “cavall d’Atila” que quan ell passava no tornava a créixer l’herba. Ni en temps de Canyelles ni de Mates, s’havia estat tan bel·ligerant: Fora subvenció a revistes i setmanaris en català no diàries ( manera d’enfonsar financerament les revistes i setmanaris de part forana); Tancament de Radio i TV Mallorca. Declaracions de JR  com  “A IB3 hi haurà programes en castellà, faltaria més” Vatua l’olla!  De la immersió lingüística,  deu creure que és tracta de qualque tema submarí; queda més que clar que la nostra cultura no és la seva. I la seva, quina és?

Asserenat, i encara no he amollat cap flastomia, i  no  per por d’anar a l’infern, ja que per aquí en tenim un i no cal  repetir.

Vivim un temps convuls socialment i una gran part dels polítics governants i oposicions respectives per los madriles i a altres llocs també; els hi ha pegat l’austeritat i ho fan en tot menys amb els seus sous, prebendes i canongies; o ajudes als seus amics els bancs. Retallen arreu i enlloc de veure a persones que les situen dins d’uns drames, veuen tan sols números, a fi que els seus comptes ( que no són els nostres, malgrat ho facin amb els nostres doblers) els hi surtin.

Són executius talladors de caps i quan es tracta de doblers ( malgrat no siguin els seus) no estan per “sensibleries”. I  a ells que cony els importa com s’ho farà la persona que acomiaden, de l’empresa pública, sanitat, educació, etc; o que un malalt de càncer amb el seu estat anímic prou sensible, tardi la intemerata en que l’operin; o que una família boti al carrer, perquè no pugui pagar la hipoteca o que una altre família amb un discapacitat psiquic  es trobi de cop sense les atencions del centre, i podria afegir casos a balquena. Un rave!

No alterarà per res el seu ritme de vida, la seva projecció social i política ( llegiu estatus)

Són mentiders, hipòcrites i falsaris. O contesteu-me i em traureu de dubtes. Heu vist algun partit que hagi complert  rigorosament totes les seves promeses electorals? Un no com una catedral. Vatua o flastomia?

Doncs com estic una mica fart que em vulguin prendre en pèl, no aniré a votar, no entraré en la comèdia que m’intentin convèncer que el meu vot val per res. Més ben dit si, quan han aconseguit el que volien ( cotes de poder i manejar els nostres doblers) ; el col·loquen prop de la tassa del wàter. Supòs que sabeu, perquè, no manca esser massa escatològic.