En memòria de n’Agustí Tudurí Torres “En Tino”

Estimats amics i amigues, aquesta vegada l’article és un testimoni envers un amic que ha partit. He intentat treure fora els sentiments que m’ha portat així com m’ha fet reflorir records de quan tenia devers dinou, vint anys. Ho he escrit per a ell i per a mi. He volgut deixar un testimoni de quan varem viure la nostra amistat.
M’agradaria que quan em toques a mi, qualque amic o amiga, fes el mateix.


El passat  dia 26 d’octubre, per part del meu germà En Xim , m’arribà la trista notícia que En Tino havia mort. I més tard, quan vaig mirar els correus en vaig tenir un d’en Miquel Àngel Ferrer l que em feia saber el trist desenllaç degut a un ictus cerebral. Em donava el condol, sabia que jo havia estat molt amic d’en Tino, i em deia que l’esquela s’havia publicat a Ultima Hora.

És cert que en Tino i jo fórem  molt bons amics, però el temps, els camins triats  ens havien allunyat. Forma  part de la vida.

El dia de la trista notícia vaig estar de mal cos tot l’horabaixa i mentre escric encara no estic massa millor. Don des d’aquestes planes el meu més sincer condol a la família i amics.

En Tino, el club parroquial “Avante”, i la pandilla, formaren part d’un moment molt important de la meva vida. Passejaven prop de dinou, vint anys.

Els amics i les amigues, En Miquel Àngel, n’Elvi, en Gaspar, na Maria José, n’Isabel, na Mari Carmen, na Rafi, no afegeix tots els noms i segur que me’n deix algun,

Les excursions amb els moteros, uns que portaven motes molt bones i llustroses sobre tot les Harley Davinson, les Triunf i les Norton .Altres es conformaven amb  els Sanglas de segona mà  de la Policia de Barcelona, i moltes d’elles quedaven pel camí.

Les anades amb el 600 d’en Tino, “en malagueño” ( de segona mà i matricula de Màlaga) que prou bé  es portava. Les excursions a Sóller, que mai arribàvem a agafar el primer tren del dematí, perquè algú arribava tard, i fèiem part del camí des Barranc.

Les festes en el club Avante, els balls de disfresses i el meu record per en  Pep Cabrinetti , capellà, que el portava i  que també ha partit. L’amo i sa madona que portaven el bar.
Les sortides de diumenge dematí, ben arreglats i vestits, per anar a prendre alguna cosa a una terrassa d’Illetes.
Les anades a King una discoteca de Palma Nova, a la gala d’horabaixa. I de tant en tant a “Sa Bitacora” o alguna granja, de les que ja no en queda cap.

L’obra de teatre “Eloisa esta debajo de  un almendro” d’en Jardiel Poncela, on hi participà tota la pandilla.
Moltes records, dels quals conserv fotografies en blanc i negre.
En Tino, sabia escoltar. Era la persona conciliadora dins la pandilla, quan hi havia malentesos o discussions. Una persona equànime i amb uns principis ben establerts. Ara es diria, amb el cap ben moblat.
Vaig decidir no  anar al funeral. Possiblement hi haurà persones de la pandilla i per  la tasca d’en Tino a la Banca March, una amplia representació de l’estament bancari.

Em sembla que si hi  anés em sentiria sobrer, malgrat hi hauria moltes persones que coneixeria.
Deixaré simplement aquest record envers en Tino dins el meu silenci.

És una llàstima que a la seva edat, seixanta anys, després d’haver estat treballant de valent i actualment amb la prejubilació, que et permet dedicar-te a altres aficions que no has pogut desenvolupar per qüestions de feina, li hagin dit: punt i final, d’una manera tan dràstica, que ni tan sols hagi tingut temps d’acomiadar-se dels éssers estimats. Cal tota una reflexió en relació a viure el present i just el present, perquè no sabem quan serem cridats a files.

Per un altre costat,  tal volta és millor morir així que al final d’una llarga malaltia, patint i fent patir el teu entorn, contemplant una degradació física i mental. L’he viscuda amb altres éssers estimats. El meu sogre.

Els que se’n van, se’n van i els que queden, queden ( pareix una perogrullada però no és així) . Els que queden, quedem, hem  d’aprendre a viure amb aquesta partida i el dolor que engendra.
Amb en Tino, varem tenir moltes xerrades i no revelaré cap de les confidències que ens anàrem fent durant els anys que compartirem més estretament l’amistat.

Han partit altres amics i també han deixat un buit dins mi.

El dia que em vaig assabentar de la partida d’en Tino, tenia classe de flauta travessera. Vaig estar temptat de no anar-hi i vaig pensar que no li hagués fet gaire gràcia a ell i li vaig dedicar el que vaig tocar.

Amic Agustí Tuduri- Tino,   descansa en pau.