La violència i els seus estadis

                                                Sense paraules davant d'aquesta imatge

Des de fa estona, he escrit que ningú té dret sobre la vida d’una altra persona, ni l’estat, per això estic totalment en contra de la pena de mort.

Qualsevol mort assassinat m’emmalalteix; ja que aquests morts també són meus, pel simple fet que jo sóc un altre ésser humà d’aquesta rara espècie que em costa tant d’entendre a vegades; i em sent responsable per la part que em pertoca.

Estic en contra de la violència i més quan s’exerceix en persones amb inferioritat de condicions: persones velles, infants, incapacitades...

Cap altre ésser viu crea tant de dolor, perquè si, mata perquè si, tortura perquè si a membres, no tan sols de la seva espècia sinó a les altres. Aquesta trista consecució és pròpia i innata d’alguns éssers humans.

Aquesta introducció, ve arrel de l’assassinat dels dos fills per part del seu pare en Breton.

Possiblement ha viscut i conviscut amb aquests infants, quasi segur ha jugat amb ells i podria esser que hagués passat estones meravelloses. Segurament els infants se l’estimaven. Puc pensar que els va cuidar, ocupar-se del seu benestar, salut, etc.

Què s’ha de capgirar dins del cervell o del cor d’una persona per a poder arribar a l’aberració d’assassinar-los? No tinc resposta i crec que complerta la resposta no es troba ni dins els manuals de psicologia ni de psiquiatria.

Ell va esser part activa (biològica) en la creació de les dues criatures que va assassinar.

Podria esser un “motiu”, crear dolor per a sempre a la mare dels infants de la que es trobava separat?

És factible i possible tal dosi d’odi? És possible esser capaç de fer una planificació del crim i cremar els cadàvers per esborrar empremtes i proves? Ara mateix que ho escric, m’esborrona.

És possible, continuar fent vida normal fins que ha estat jutjat i condemnat a quaranta anys, sense en cap moment del judici és reflectits cap emoció?

Hi ha tantes preguntes sense resposta.

Aquesta violència per a mi no és entenible..

Sóc no violent i crec que la violència mai porta a cap tipus de solució la provoqui qui la provoqui, La violència mai és premissa per a cap argument, El seu objectiu és crear dolor i por. Qui emprà la violència és, perquè com no té cap altre argument racional, ha perdut la raó.

No vull dir que en calent no es pugui tenir una reacció violenta; ja que no som ni manco perfectes ni capaços de controlar en tot moment totes les emocions, tot i que una flor no fa estiu. Em refereix a la violència meditada, reflexionada, planificada i exercida.

Hi ha mil maneres de practicar la violència i a vegades de les maneres més subtils.

Qui és capaç de crear unes lleis que permetin a unes entitats bancàries a treure a famílies al carrer, practicant un abús de poder que els permet la “legalitat” no la legitimitat; realment és violent.

Qui emprà la violència policíaca i el seu poder per a reprimir i sancionar a persones pacífiques que surten al carrer a reclamar els seus drets; que els mateixos que els manen, els hi estan robant; és un violent amb components de sadisme.

Qui roba els doblers als ciutadans, aprofitant-se del seu càrrec polític, és un lladre violent que amb nocturnitat i traïdoria, empra el lloc de confiança al que li han portat les urnes, aconseguida la victòria electoral, ves a saber com, presumptament finançada amb doblers negres, és un altre violent i un mafiós i un especialista en constituir agrupacions de delinqüents i crim organitzat.

Qui és comercial en la venda d’armes a països que imposen la seva tirania sobre altres pobles, té les mans xopes de sang i és còmplice del que facin.

Exercir un poder il·legítim, és una manera d’exercir la violència, com obstaculitzar la veritat.

Difondre rumors malintencionats escampant calúmnies o amenaçar per aconseguir fins i objectius i no tenir problemes, és violent i fastigós.

La violència de lobis financers, multinacionals, en connivència amb els polítics comprats i posats a l’ordre és una violència diària.

Existeixen genocidis silenciosos. Es poden fer enverinant a la població amb el menjar; creant situacions de vida insalubre a molts nivells, des de la manera de fer feina, com les ciutats on viure o expropiar recursos deixant poblacions pobres i misèrrimes de països rics en matèries primeres..

Reflexionem-hi  i no hi participem.

La mort imprevissible

Després de aquest accident de tren a Santiago de Compostela, que m’ha esborronat i m’ha fet posar a la pell de les famílies, d’amigues i amics de les persones mortes; necessit treure els sentiments defora, i compartir-los.  Ho faig com quasi sempre escrivint, en aquest cas un poema

La mort imprevisible

Quants somnis truncats

Quant dolor repartit!

Quanta desesperança!

La mort no fa vacances

i imprevisible i sigil·losa

ens pot trobar a qualsevol lloc.

Ningú no tria el dia

i molt menys l’hora.

un cúmul de circumstàncies

Que tu no elegeixes 

et poden  fer passar

per la línia tan fina

de la vida a la mort.

Truncar tots els teus plans

esborrar-te el somriure.

Aquesta mort perversa

que s’escampa com vol

amb accidents, atemptats i guerres.

Aquesta mort inmisericorde

que mata de fam i de carències.

Aquesta mort malèvola

que té els seus sicaris

que cruelment la reparteixen

com una loteria sinistre.

Aquesta mort

que un dia serà meva.

De la corrupció irrespirable i la manca d’honorabilitat

Després d’una setmana bastant feixuga en relació al tema polític, que està a punt d’acabar, on el Cas Barcenas, les seves declaracions, els sms que presumptament poden inculpar a en Rajoy, la comptabilitat B del PP, els cobraments de sobresous, Barcenas dixit. Que un  jutge demana a la Fiscalia Anticorrupció si cal citar Rajoy com a testimoni; Tal volta vagi com a testimoni i surti d’allà  imputat? Tot pot ocorre.  Els exabruptes de na Dolores de Cospedal, que callada està més guapa ben igual que n’Alícia Sanchez-Camacho, heroïna de “La Camarga” i protagonista del serial de “Método 3”; i un nou capítol de l’afer,  amb la imputació de la gerent de PSC...

I per la cirera pel pastís, en García-Margallo, diu estant a Palma que “En Rajoy compareixerà com i quan trobi oportú”, la realitat és que volia dir “En Rajoy compareixerà quan li passi pels dallonses i el mal no sigui massa gran”. Punyetes de manipular les paraules.

Un vol posar-se a escriure i no emprar la paraula, que ha llegit per pa i per sal: Corrupció a tots els nivells, però no li queda més remei que fer-ho.

Està arribant una flaire de  podrit que no puc amb ella , el mateix temps que un gran concurs polític de personatges patètics, mostrant a destre i sinistre, uns dots d’ineptitud, inoperància, manca d’ètica i moral.

Aquesta nit  més fosca de la “demo-cleptocràcia” està ofegant a la persones mínimament sensibles , pel seu barroerisme. Sempre presumptament, sembla que estam governats per grups organitzats per a delinquir i hem deman si realment val la pena escriure sobre ells o és una gran pèrdua de temps i  inoperant.

Sobresurten personatges que no tenen la més mínima ètica i sobresurten emparats amb manipulacions, mentides, falsedats i presumptes delictes molt greus.

Per si no mancava dos rals pel duro, la justícia d’Uruguai , obri investigacions a en Barcenas i ho fa un jutjat especialitzat en crim organitzat. O sigui que inclusiu això s’exporta. 

Cada dia n’hi ha de noves i no gaire netes.

Pot estar el sistema a punt de fer un gran esclafit i anar-se tot  en orris? Hi ha moments en que un pensa que si.

Quan pens amb tot l’esforç que s’arribà a fer per combatre la Dictadura Franquista – que fa no res ha fet anys del cop d’estat- i ara mateix haver arribat fins o on estem; vos puc assegurar que se’m revincla l’esperit i m’omple d’una basarda i oi que de cada dia és més difícil de suportar.

Aquí a Sóller es pot percebre un gran malestar pel tema del pagament de l’IBI (Contribució urbana i rural )  i el seu increment absurd que s’ha executat a la perfecció per l’actual Consistori.

El batlle Carlos Simarro i sempre presumptament, aconseguirà arruïnar a molts ciutadans i ciutadanes solleriques ; ja que a mida que va pujant el valor cadastral en  trams progressius del 10% anual  fins el 2020, on es tributarà per valor de preu de mercat, però de mercat quan estava a l’alça  i no baixa la quota impositiva; any rere any es farà inassolible el pagar l’impost ; incloent els que el votaren, que també deuen estar prou satisfets.  

La pressió fiscal a tots els nivells es fa insuportable; rebuts de fems dels més cars  de Mallorca, tarifes d’aigua i electricitat dos reals del mateix que ho han acabat d’arrodonir amb la pujada de l’IVA al 21% i tot un altre grapat de censals, que està fent la Vall com un dels pobles més cars de Mallorca.

 I ja no parlem del censal del peatge del Túnel, un dels més cars d’Europa i  amb un deute a tots els sollerics i solleriques de quasi tres milions d’euros. 

Pujar a Sóller amb un cotxet són prop de deu euros d’anada i tornada. Pas a les quasi  mil set -cents pessetes enyorades. El preu d’un menú a segons quins llocs.

L’ambient enrarit i la crispació per les converses que estic escoltant  pels carrers és present a la Vall i s’estan dient  unes veritats i queixes,  sense manies que fa estona no les sentia.

De tant en tant, una alegria i és que d’aquí uns quatre mesos serem padrí i padrina, respectivament, d’un nin. Primer net sulleric.

I com fa una calor que fa prou difícil escriure, per avui tanc la paradeta i que desfruiteu del que queda d’estiu.

“La crueltat és la força dels covards” i la utopia la força dels valents

Amb aquest proverbi àrab, que he posat com a imatge de fons a l’escriptori del meu ordinador. Títol l’article,  És un proverbi prou contundent i clarificador; tot i que hi afegeix el meu  contrapunt a favor de l’esperança.

Per desgràcia, els covards, covardes, se situen en la seva cota de poder per a poder repartir crueltat impunement, ja que forma part intrínseca del seu caratge.

No donen la cara mai i actuen de manera sibil·lina i maquiavèl·lica ordint els seus plans. No els mou l’enveja habitualment, ja que són autistes emocionals.

Tenen les seves filies i fòbies; i per elles és mouen, malgrat rarament es troben fonamentades. Pel motiu més ínfim i insospitat, et pots convertir en un blanc de la seva crueltat psicopàtica. Una manera de vestir, una nacionalitat que no li agradi, i o un  no se sap que; i per això és tan difícil detectar el perquè de les seves actuacions.

Són persones sense cap tipus d’empatia sobre el patiment dels altres i impunement – pel difícil que són de trobar- practiquen el repartiment de dolor i a més es queden tan amples ja que no els afecta en absolut i poden portar una vida social “normal”.

De totes maneres, no tan sols existeix una justícia humana, si no que l’acerv popular està ple de refranys i proverbis que deixen ben i prou clar, que qui mal fa, mal li torna.

Una de les característiques  d’aquestes persones i la seva forma  d’actuar, té  components psicopàtics.

La definició de psicopatia – malgrat hi hagi una varietat de models- Són persones depravades socialment. Depredadores infrenables i impossibles de tractar, en els quan la violència ( que es tradueix en crueltat) és planejada, decidida i fora  d’emocions totalment.

Tenen una tendència al sadisme i per un altre costat poden mantenir dues, tres , quatre cares i conductes diferents; ja que depèn de l’àmbit on es mouen. A segons quins llocs són uns sàdics rematats i en segons quines persones ( habitualment quan estan totes soles) , en canvi amb altres persones, o llocs, poden mostrar el seu perfil “encantador o encantadora”; i per aquest motiu, despisten completament.

No els hem de confondre en persones que tenen un exabrupte, un mal dia, i de tant en quan peguen una revolada. No, ja que sempre actuaran de la mateixa manera en els diversos llocs de la seva  “obra teatral”. Fan molt i diversos personatges.

Són perillosos i perilloses;  i poden arribar a fer les majors aberracions del món sense cap tipus de penediment; podent arribar fins a l’assassinat i la tortura. De fet, em refereix a la física ara mateix; ja que la psíquica, mental i emocional la solen practicar a diari.

Tenen distintes mesures. Amb  les persones que els hi cauen bé poden esser un manat de virtuts i de bon saber fer. I en les que els hi cauen malament, els hi posaran totes les traves que puguin, perquè no traguin cap. I encara més si està en la seva mà poder ajudar o tenen un espai on les persones que hi arriben, hi van amb una situació molt precària i a demanar ajut; i ells o elles són els que mouen els fils.

No són les seves “frustracions” les que treuen i exerceixen sobre els altres, com hi ha altres casos. Torn repetir, les seves fòbies i filies, no es troben en absolut fonamentades dins d’un procés racional.

Pas a escriure sobre el contrapunt. Altres  persones que viuen amb l’empatia cap als altres i dediquen tota la seva vida a aquesta labor; que també n’hi ha i moltes; malgrat tan sols coneixem les públiques: Al cap tinc dues persones Casal d’Aliga que ja no està entre nosaltres i més proper en Jaume Santandreu de Can Gazà. Crític i contundent i  gaire estimat per l’Església Mallorquina oficial.

Fa estona que el conec i som amics. Ell es considera un exclòs entre els exclosos. No fa “caritat” si no justícia.

Aquestes persones es troben en tots els àmbits: socials, polítics, etc.

           

També a dir que hi ha persones silencioses i no tan conegudes que fan aquesta tasca meravellosa. Són els que reparteixen arreu esperança. I les seves accions es troben dirigides a  agombolar  el pes feixuc que porten altres. Se’ls coneix si s’hi està a prop, ja que no en fan gaire publicitat del seu treball. Són la sal de la terra.

Poetesses, poetes , músics i cantautors compromesos

                                          En agraïment pel seu legal. No l'oblidarem mai

Tornar a escriure sobre  personatges esperpèntics  , sense cap tipus d’empatia cap els demès: mediocres ,ineptes i a vegades cruels, que pugen a la política per a fer-se un bon coixí i folrar-se el ronyó i que he denunciat moltes vegades. Avui no ho faré.

 Vull fer una aturada “reposar una estona/sota una ombra benigna” com escrivia Miquel Martí i Pol, un dels meus referents de la poesia catalana.

“A l’atzar agraeixo tres dons: Haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”

Ens permeteu la llicència d’escriure sobre persones valuoses, de persones que han estat i d’altres que estan al tall de lluita, amb les que he mantingut trobades. De persones que ens mou l’esperança de lluitar contra la barroeria existent i canviar un sistema miserable i injust. De persones, que mancaria més, hem estat coaccionades i reprimides pel mateix i li fem nosa.

Faré una referència a poetes que conec que empren la paraula com una sageta per a destapar i denunciar les brutors existents.

Vaig estar, a la presentació dels poemaris de Joan Alfons Marí i de Marcel Pich. “Manual d’instruccions” i “Ulls de geneta” respectivament. A Can Mora des Vins, la veu retronadora de Joan Alfons em va remoure per dins i ompli tots els espais, i Marcel, amb un altre registre, denuncià moltes bestieses quotidianes que uns oportunistes aprofitats cometen en contra del Poble Mallorquí.

Marcel, que forma part del grup musical “Taverners”, que recentment ha editat un nou disc, amb el títol més que vigent: “No hi ha temps que no torn”, del qual vaig poder gaudir de la seva presentació al Teatre Xesc Fortesa. Aconseguiren editar-lo a través d’un micro-mecenatge en el que gustosament hi vaig participar.

Hi ha una fornada de joves músics, grups musicals, cantautors, que fan de la cançó “La cançó necessària” necessària i imprescindible.

Sé que no els anomenaré a totes i a tots, i em dol. Escriure sobre els que he mantingut contacte recentment a través dels distints concerts, que el Col.lectiu Albaïna, del que estic orgullós de ser militant,  ha organitzat a Sóller

Començ per en Pau Alabajos, concert al que no hi vaig poder esser ja que estava de viatge l’estiu passat, del que m’encanta la seva manera de fer.

Andreu Valor, amb qui, el dia que es feu  el sopar a la fresca dels veïnats del carrer Victòria 11 de Maig, em vaig atrevir a cantar conjuntament amb ell “L’estaca”; on va presentar el seu darrer treball “A l’ombra de l’obscuritat” No m’he cansat d’escoltar-lo, una feina prou acurada.

O del concert conjunt de n’Andreu i en Cesk Freixas ( germà d’un amic poeta Marc Freixas amb qui vaig col·laborar amb l’epíleg d’un gran llibre “El llarg camí d’escriure” i que darrerament ens ha regalat “Amor i Silenci”) . En Cesk, presenta el seu segon treball, el primer era “Set voltes rebel” i aquest segon, porta el títol “Tocats pel foc” .I que el proper 12 de juliola les 20.15 h i a Can Dulce, ens delitaran amb un concert conjuntament amb el poeta Roc Casagran.

En el concert de “Som Països Catalans” vaig poder tornar gaudir amb en Biel Majoral, amic de dècades de lluita; Meritxell Gene... Faig un referent a Al-Mayurca, que feu el concert a la Marxa de Torxes de l’any passat; Existeix un gran conjunt de músics, cantautors, grups musicals de l’àmbit dels Països Catalans, i m’és ben igual que  a alguns aquesta expressió sociopolítica els hi repotegi al fetge; a mi m’ho fan altres maneres d’expressions despòtiques que volen callar la veu d’una gran part del poble que n’estem fins allò que no sona.

Per escriure de totes aquestes persones, del seu treball, de la seva força  de transformació d’una trista realitat que ens ofega als que clamam per la vertadera llibertat i una democràcia no manipulada pel sistema capitalista i els seus còmplices; necessitaria un llibre.

Si no hi ha res de nou, pens tornar a gaudir amb el concert del proper  dia 12 A Can Dulce-Sóller  i retrobar-me altre cop amb en Cesk Freixas i conèixer personalment a en Roc Casagran.

Per acabar, i des de la meva humilitat, escriure que jo també sóc poeta i estic en el mateix camí que ells. Estim tant la paraula i la nostra llengua, que escric per necessitat.

Un somni que mai mor

Poema dedicat a Sasoom – Sara Guyard Guillot- acròbata del Circ Du Soleil que dissabte 29 de juny va partir cap el més blau.

Un somni que mai mor

Has volat

has partit més amunt del teu somni

i el terra

ha rebut el teu cos

no l'esperit

que lleuger ha partit

a trobar les dimensions del cor.

Seguiràs volant

i al lloc on aniràs

et trobaràs falzies

i tu lleugera

seguiràs els seus ritmes

tocant de nou la llum

amb les teves ales.

No serà la darrera acrobàcia

on es fon la llum amb el blau

seguiràs per sempre

contemplant-nos des de l'altura

revivint constantment

el teu somni que mai mor.

Josep Bonnín