“La crueltat és la força dels covards” i la utopia la força dels valents

Amb aquest proverbi àrab, que he posat com a imatge de fons a l’escriptori del meu ordinador. Títol l’article,  És un proverbi prou contundent i clarificador; tot i que hi afegeix el meu  contrapunt a favor de l’esperança.

Per desgràcia, els covards, covardes, se situen en la seva cota de poder per a poder repartir crueltat impunement, ja que forma part intrínseca del seu caratge.

No donen la cara mai i actuen de manera sibil·lina i maquiavèl·lica ordint els seus plans. No els mou l’enveja habitualment, ja que són autistes emocionals.

Tenen les seves filies i fòbies; i per elles és mouen, malgrat rarament es troben fonamentades. Pel motiu més ínfim i insospitat, et pots convertir en un blanc de la seva crueltat psicopàtica. Una manera de vestir, una nacionalitat que no li agradi, i o un  no se sap que; i per això és tan difícil detectar el perquè de les seves actuacions.

Són persones sense cap tipus d’empatia sobre el patiment dels altres i impunement – pel difícil que són de trobar- practiquen el repartiment de dolor i a més es queden tan amples ja que no els afecta en absolut i poden portar una vida social “normal”.

De totes maneres, no tan sols existeix una justícia humana, si no que l’acerv popular està ple de refranys i proverbis que deixen ben i prou clar, que qui mal fa, mal li torna.

Una de les característiques  d’aquestes persones i la seva forma  d’actuar, té  components psicopàtics.

La definició de psicopatia – malgrat hi hagi una varietat de models- Són persones depravades socialment. Depredadores infrenables i impossibles de tractar, en els quan la violència ( que es tradueix en crueltat) és planejada, decidida i fora  d’emocions totalment.

Tenen una tendència al sadisme i per un altre costat poden mantenir dues, tres , quatre cares i conductes diferents; ja que depèn de l’àmbit on es mouen. A segons quins llocs són uns sàdics rematats i en segons quines persones ( habitualment quan estan totes soles) , en canvi amb altres persones, o llocs, poden mostrar el seu perfil “encantador o encantadora”; i per aquest motiu, despisten completament.

No els hem de confondre en persones que tenen un exabrupte, un mal dia, i de tant en quan peguen una revolada. No, ja que sempre actuaran de la mateixa manera en els diversos llocs de la seva  “obra teatral”. Fan molt i diversos personatges.

Són perillosos i perilloses;  i poden arribar a fer les majors aberracions del món sense cap tipus de penediment; podent arribar fins a l’assassinat i la tortura. De fet, em refereix a la física ara mateix; ja que la psíquica, mental i emocional la solen practicar a diari.

Tenen distintes mesures. Amb  les persones que els hi cauen bé poden esser un manat de virtuts i de bon saber fer. I en les que els hi cauen malament, els hi posaran totes les traves que puguin, perquè no traguin cap. I encara més si està en la seva mà poder ajudar o tenen un espai on les persones que hi arriben, hi van amb una situació molt precària i a demanar ajut; i ells o elles són els que mouen els fils.

No són les seves “frustracions” les que treuen i exerceixen sobre els altres, com hi ha altres casos. Torn repetir, les seves fòbies i filies, no es troben en absolut fonamentades dins d’un procés racional.

Pas a escriure sobre el contrapunt. Altres  persones que viuen amb l’empatia cap als altres i dediquen tota la seva vida a aquesta labor; que també n’hi ha i moltes; malgrat tan sols coneixem les públiques: Al cap tinc dues persones Casal d’Aliga que ja no està entre nosaltres i més proper en Jaume Santandreu de Can Gazà. Crític i contundent i  gaire estimat per l’Església Mallorquina oficial.

Fa estona que el conec i som amics. Ell es considera un exclòs entre els exclosos. No fa “caritat” si no justícia.

Aquestes persones es troben en tots els àmbits: socials, polítics, etc.

           

També a dir que hi ha persones silencioses i no tan conegudes que fan aquesta tasca meravellosa. Són els que reparteixen arreu esperança. I les seves accions es troben dirigides a  agombolar  el pes feixuc que porten altres. Se’ls coneix si s’hi està a prop, ja que no en fan gaire publicitat del seu treball. Són la sal de la terra.