Després
de aquest accident de tren a Santiago de Compostela, que m’ha esborronat i m’ha
fet posar a la pell de les famílies, d’amigues i amics de les persones mortes;
necessit treure els sentiments defora, i compartir-los. Ho faig com quasi sempre escrivint, en aquest
cas un poema
La mort
imprevisible
Quants
somnis truncats
Quant
dolor repartit!
Quanta
desesperança!
La mort
no fa vacances
i
imprevisible i sigil·losa
ens pot
trobar a qualsevol lloc.
Ningú
no tria el dia
i molt
menys l’hora.
un
cúmul de circumstàncies
Que tu
no elegeixes
et
poden fer passar
per la
línia tan fina
de la
vida a la mort.
Truncar
tots els teus plans
esborrar-te
el somriure.
Aquesta
mort perversa
que
s’escampa com vol
amb
accidents, atemptats i guerres.
Aquesta
mort inmisericorde
que
mata de fam i de carències.
Aquesta
mort malèvola
que té
els seus sicaris
que
cruelment la reparteixen
com una
loteria sinistre.
Aquesta
mort
que un
dia serà meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada