El primer diumenge de novembre vaig
acabar de llegir el llibre, que ens va regalar la nostra amiga Aina Colom, “Ma
mare, una època, uns costums, un testimoni” editat per Lleonard Muntaner.
Amb
el permís de n’Aina, abans de posar-me a escriure sobre les impressions que
m’han portat la lectura; vull transcriure les paraules de la seva dedicatòria,
que el setembre passat i en acabar un plenari, a la mateixa Sala Magna de
l’Ajuntament, ens va escriure: “Als meus bons amics Josep Bonnín i Rafela
Garcia, dos sollerics d’adopció que estimen més Sóller que altres que
descendeixen de varies generacions. Amb apreci i gratitud. Aina Colom. Setembre
2013”
El que m’ha empès a deixar un testimoni
escrit, malgrat feia estona que em rondinava, han estat també unes línies de la
part final del seu llibre on, per una part es lamenta d’algunes manques de
reconeixement a una tasca personal. Aquests tipus de reconeixement sempre
arriben per part de persones amb una certa sensibilitat i que saben trobar-se
al seu lloc. Que simplement poden agrair
gests que per alguns, per a molts
d’altres els hi passen per alt. Són aquestes petites mostres d’agraïment de
varies persones que tingueren cap a ella quan estava treballant a l’oficina de Turisme que si tingueren.
El llibre de memòries queda molt ben
definit en dues parts,
La
primera on descriu una realitat familiar dins la pagesia, durant els primers
seixanta anys del segle XX, a Deia. , Valldemossa i posteriorment a Sóller, concretament a la
possessió dels “Monts-reials” i totes les vivències. El fet narratiu, és a
través del diàleg, i el fa dirigint-se a
la seva mare, una dona d’empremta, m’ha anat portant a lo llarg de la lectura,
la sensació que es dirigia a ella com si fos ben viva; i realment ho és dins la
memòria dels records; clars,
espinzellats i descrits per n’Aina. Talment les maneres en que tenia la mare de
procurar un mestratge, alguna vegada dur, cap a ella i a la seva germana.
La manera de fer d’aquella pagesia de
muntanya, on tot s’aprofitava; on el
temps sempre era curt i el treball havia
de donar per a cobrir la subsistència.
Amb un contacte de ple amb la natura i les estacions de les que moltes vegades
depenien, queda plenament i perfectament descrita. Un vocabulari infinitament
ric i que m’ha portat més d’una vegada cap al diccionari, ja que hi ha hagut
bastants paraules que per la seva manca d’utilització i coneixement no havia
emprat mai i desconeixia.
El
calendari de les tradicions religioses ,
marcaven el dia a dia de la societat.
Aina
ens situa en una època d’una realitat bastant dura. Les vivències sobre el
final de la guerra civil i la postguerra que marcava la manera de fer. Els
treballs que no permetien massa distraccions ni pèrdues de temps. I dins la duresa
de la situació, també la part dolça i agradable en segons quins moments. El
gaudir de coses més que senzilles que just ara no li donaríem la importància
que tant ella com la seva germana els hi donaven.
La segona part, m’ha apropat més a n’Aina com a persona valenta, capaç de
vèncer les seves pors i tenir el coratge d’enfrontar-se a situacions per les
que, havent viscut dins les terres de
tramuntana i sense quasi sortir a l’exterior fora de Mallorca; fou capaç de
fer-ho. Aina no sé si ha estat mai una Valenta Dona, però si que ha estat i és
una dona valenta. Referència dels seus viatges cap a França i Alemanya per a treballar, deixar Sóller i el contrast
de les distintes societats; ben igual que el diferent tracte que rebien els
treballadors dins la societat mallorquina que a l’estranger.
Tota
l’experiència d’aquells moments, continua marcada pel mestratge que li va donar
la seva mare, per tenir en compte i saber com haver d’actuar davant de certes
situacions. Una transmissió de saviesa i cultura, no apresa en llibres i que es
transmetia de generacions en generacions.
Per a mi el consider un gran llibre. Un
vertader testimoni d’uns moments, instants, d’una època que ha desaparegut i
que gràcies a ella en quedarà una constància escrita. Un autèntic testimoni.
Moltes
parts del mestratge que ella va captar, jo també l’he aprés i per aquest motiu
m’he sentit molt proper als seus sentiments.
A
Sóller, necessitam moltes més Aines Colom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada