Cal no perdre la memòria. Cal saber el que realment va passar amb la Transició= Traïció a les classes treballadores, al Poble. Cal saber qui va participar al repartiment de cadires. Cal saber qui varen participar directament en la repressió de la dictadura franquista. Cal saber quins “demòcràtes” encara no han estat jutjats pels seus crims durant la dictadura i durant la “democràcia”. Cal encara saber moltes veritats amagades. Cal!
El
passat dia 20 de novembre va fer quaranta anys de la mort del dictador genocida
Francisco Franco. La seva dictadura durà quaranta anys amb la repressió a les
llibertats socials, als drets dels treballadors i afavorint a la classe burgesa.
Els que varem veure a Arias Navarro per
la televisió, que era en blanc i negre, amb un posat tètric que no sé si se’l
creia de debò, dient “Españoles, Franco ha muerto” , no érem il·lusos que mort
el cap, desapareixes el niu d’escurçons.
Alguns varem estar satisfets de que
l’esperpèntica figura i personatge dels NODOS, hagués partit.
El
que alguns no se’ns podia ficar al cap, és que forces d’esquerra no rupturista,
pactassin amb la dreta franquista fins arribar a pactar la llei d’amnistia ,
que concedia una impunitat a molts polítics, jutges i policies que havien
intervingut directament en la repressió- alguns responsables dels crims del
franquisme inclusiu reclamats per la secció d’interpol i la justícia argentina
per les causes obertes contra els crims comesos. Va
acabar amb la Constitució Espanyola
de 1978 que faria el pont a la transició: traïció per la continuïtat i
salvaguarda dels franquistes tunejats en “demòcrates”.
Qui va viure la dictadura franquista i
pertanyia a l’esquerra rupturista que lluitava amb i durant perquè no es fes
una traïció a la classe treballadora no la que va donar vist i plau a la continuïtat
i deixar-ho “atado y bien atado” , varem patir una repressió brutal inclusiu
afavorida per la mateixa “esquerra” adepta al règim.
El
franquisme no va acabar el 1978, i a les acaballes, es van repintar la jaqueta alguns que havien intervingut amb el
franquisme com a “demócratas de toda la vida”. Abans alguns inclusiu havien
vingut a bé, signar sentències de mort o intervindre amb repressions amb
assassinats.
Ningú que no hagi viscut la dictadura es
pot fer a la idea del que va passar; de la por al carrer; de la vacuïtat
d’opinió política. Tampoc dels atacs dels grups d’extrema dreta als moviments i partits d’esquerra quan des de la
clandestinitat combatíem la dictadura; ben protegits per la Brigada politicosocial, coneguda en pla col·loquial
com “els socials”. Les pallisses, al mateix carrer a l’ordre del dia. Fareu
memòria per exemple amb els assassinats dels advocats d’Atocha . Els qui ho
varem viure en directe no poden ni podran diluir els nostres records amb el que
vivirem directament. Tampoc es pot fer a la idea, a lo millor aquesta és més
propera en el temps, de les tortures que es feren i es varen continuar feient a
militants d’esquerra en plena democràcia. L’estat espanyol no ha tret gaire
bona nota respecte a les tortures en els informes del Tribunal de Drets Humans.
Darrerament
i per part de persones i inclusiu persones amb càrrecs he vist unes
preferències molt clara i una simpatia quasi exultant al Franquisme, arribant a
amollar l’animalada que els executats i afusellats s’ho mereixien.
Cada vegada que he escrit denunciant i
abominant aquella etapa tan fosca de la Dictadura, ha estat per demanar justícia i no
revenja; i al mateix temps reivindicar la dignitat dels assassinats pel
Franquisme i acabar d’una per totes amb un dol familiar i d’amics, complint la Llei de Memòria Històrica,
com s’ha fet amb monuments indignes com ha fet el Consistori de Sóller amb la Creu de Muleta, dedicada a un
militar feixista i amb una història totalment manipulada.
Em
rebenta i em fa molt mal, veure com
dictadors genocides arreu del món, hagin pogut morir en el llit i no a la presó
que és on haurien d’haver estat pels seus crims amb una justícia com cal.
Per més informació sobre la guerra civil
i la transició, ho podeu fer llegint els llibres i articles de Miquel López
Crespí; una tasca impagable.
Ni el franquisme ni el feixisme han
mort; al contrari resorgèixen en temps de “crisi”. Ara ho tornen a fer, com ressorgiren
a Alemanya (Hitler) i a Itàlia (Musolini)
No estem exempts contra el poder
despòtic.
.
El que ha de fer la vertadera esquerra per cementar la democràcia i no deixar
retxilleres perquè prengui més força el neofexisme, serà un treball dur i
laboriós i no s’ha de badar.
Dia
20 de novembre el nostre net Hugo va fer
dos anys.
Vull
per ell un país on visqui amb llibertat
i dignitat.
Josep
Bonnín.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada