Els crims del franquisme: L’hora de la justícia.

A principis de novembre,  m’ha arribat una notícia que he estat esperant durant anys, per la dignitat de totes les víctimes repressaliades pels responsables franquistes per crims de lesa humanitat. Qui va conèixer als personatges del que parlaré durant el Govern Suarez, sabrà com eren d’ignominiosos. Jo els vaig patir.

Que la justícia argentina, hagi lliurat ordre de detenció en contra de Rodolfo Martín Villa, ministre de l’interior d’UCD, amb un historial de repressió i sang a les mans aberrant(Victòria el 3 de març de 1976) i   Utrera de Molina, sogre de Ruiz-Gallardon ex ministre de justícia del Govern Rajoy; el qual va intervenir directament en les darreres sentències amb pena de mort del Franquisme.

Acusats per la sentència contra Salvador Puig Antich: Antonio Carro Martínez (Ministre de Presidència  entre1974 i 1975), Licinio de la Fuente (Ministre de Treball  entre 1969 i 1975), Antonio Barrera de Irimo (Ministre d’Hisenda entre 1973 i 1974) i Carlos Rey González qui va redactar la sentència i   actual advocat d’Alicia Sanchez Camacho.

Han hagut de transcórrer anys, perquè aquests personatges sinistres estiguin més a prop de passar pel banquet dels acusats . a la llista de detenció hi ha altres 18 entre torturadors, policies i militars- als qui la llei d’amnistia vexatòria, els hi posa el coixí de la impunitat , redactada i aprovada pels  pares de la pàtria que redactaren la Constitució castradora de 1978.

Que l’encomana de l’ordre de detenció vingui de l’Argentina, quan durant tots els governs de la transició, i els posteriors s’ha tingut ben tapat i com a tema tabú em porta a moltes preguntes. També tenen el seu paper de presumpta complicitat per no haver exercit les seves funcions  en la defensa dels Drets Humans.

La repressió del franquisme, continuada cap a les forces d’esquerra rupturista per part dels diversos governs que han continuat i per acabar el PP; ha estat una vulneració dels drets humans, de la llibertat de manifestació, concentració i de la llibertat d’expressió.

A l’informe de Nacions Unides, sobre les tortures a diversos països “democràtics”, l’estat espanyol no ha quedat gaire ben parat.

El darrer episodi, en relació a tortures, en que l’estat espanyol fou condemnat i obligat a pagar indemnitzacions pels Tribunals d’Estrasburg a militants de Terra Lliure, arrel de les seves detencions i tortures durant l’any 1992. Un dels Jutges estrella que substancià el procés, fou Baltasar Garzon. Qui no ordena la investigació sobre les tortures malgrat tenir proves forenses. Garzón fou  el mateix que s’encarrega de seure al banquet dels acusats a Pinochet., que com Franco morí sense haver pagat per totes les aberracions que havia comès a Xile, inclusiu cop d’estat contra el Govern d’Unitat Popular de Salvador Allende, del que la darrera notícia, no m’ha vingut de nou, no és suïcida, com fou la versió oficial, sinó que l’executaren dins del Palau de la Moneda.

La Llei de Memòria Històrica, incomplerta per diversos Governs, estatal, autonòmics i municipals, ha d’arribar fins al final  i les Associacions per la Memòria Històrica han de treure a llum tot el que va quedar amagat: Afusellaments, tortures, vexacions a la dignitat dins les presons, sobretot contra les dones republicanes, empresonaments arbitraris; a fi que la ferida oberta pugui cicatritzar de debò, ja que a hores d’ara encara es troba plena de pus i quasi en estat de gangrena. Malgrat la tasca de les Associacions MH, ha estat d’un coratge increïble.

L’oposició, no tan sols a l’obertura i exhumació de foses comunes – existeixen persones responsables encara que no volen remoure ni un pam del passat, podria esquitxar-los-, l’oposició a desmantellar tota la simbologia franquista (recordem que PP ve d’AP) , la manca d’exigències d’una oposició, en alguns moments govern de l’estat PSOE, una social democràcia bastant descafeïnada. No han ajudat res, o ben poc, a què la dignitat dels republicans i republicanes assassinats es pogués resoldre amb promptitud.

Les aptituds de molts de governants en relació a la Llei de Memòria Històrica i retorn del respecte i la dignitat a les víctimes del franquisme, de ràbia, indignació.  

L’embelliment del monument “a los caidos” de la Plaça d’Espanya, Sóller, amb oliveres i pensaments, amb doblers públics,(per això no ha fet cap enquesta)  em sembla un insult i una provocació per part del Batlle i Consistori, que inclusiu ha intervingut Memòria de Mallorca.

Ja és hora que es faci la justícia que tants anys hem esperat.