Eleccions europees i garrotada al bipartidisme

“Governar” en contra de la ciutadania o sense comptar amb ella i fer una “oposició” tèbia i sense cap tipus de control efectiu  a l’executiu que es troba en el poder , ans bé tot el contrari; ha quedat palès ha tingut un gran cost electoral.

PP al govern i PSOE oposició han perdut cinc milions de vots a l’Estat Espanyol en les eleccions europees.

Volen infinites excuses, inclusiu de què els seus votants s’abstingueren i quedaren a casa, no cola. Volen fer creure que la Mare de Déu, nom Joana.

Fer una autocrítica a la seva manera d’haver fet política: mel·líflua, entre dents i amb la boca estreta. No és el seu estil, de cap dels dos partits majoritaris ( ara mateix ja no tant). El seu estil no és d’assumir responsabilitats de segons quines pifiades ( PP, besant el cul a Angela Merkel i obeint als seus mandats) i PSOE donant per bo la seva manera de fer.

Poques dimissions, quan cal i pertoca.

A dir que a Rubalcaba no li quedava més remei després de la  punxada  estrepitosa.  

Habitualment la paraula dimissió no es troba dins del vocabulari de la classe política; inclusiu com el que ha passat amb el cas de Manel Prats Director dels Mossos d’Esquadra  – i per uns altres motius, sembla que li ha recomanat el psiquiatre-  és percep que ha estat pactada dins del Govern de CIU. Primer la darrera animalada en la gestió de l’esbucament i assalt del Centre social autogestionari de Can Vies a Sans ( Barcelona) i feta ara per dos motius: un, perquè no se li exigís al Parlament i l’altre, perquè esquitxes més amunt. Espadaler i alguna goteta de verrim a Artur Mas. Tot i que no anava per aquí, sols he fet un incís per analitzar una dimissió de les poques que ocorren.

La sabatada a les urnes del bipartidisme, ha estat d’època.

No analitzaré els resultats a l’Estat Espanyol, si no en clau de Països Catalans,- agradi la denominació o no, tant se’m fot- que realment és el que em va i cou als botiflers betzols.

Catalunya ha apostat pels partits nacionalistes i per tant ha quedat reforçat – en l’enfrontament que es té amb el Govern de la Nació- el referèndum pel dret a decidir de dia 9 N.

Esquerra Republicana de Catalunya, força guanyadora  al Principat.

Al País Valencià

A les Illes Balears i Pitiüses , el PP i PSOE també han rebut de valent.

A Sóller, el PP perd quatre-cents sis; un èxit després de la nefanda política que ha fet en aquesta legislatura.  Sotragada pel PSOE perd sis-cents dinou vots, pitjors resultats a Sóller en les Europees d’ambdós partits. Esquerra Republicana, que es presentava com EPDD doble els vots i atenció, Podemos, queda la quinta força després d’Esquerra Unida.

Crec que els resultats són un fort avís pels navegants per les properes eleccions municipals.

No puc deixar de fer una referència al partit PODEMOS, i el seu èxit obtingut, se li auguraven 2 eurodiputats i n’ha tret  5. Una agrupació d’esquerra que donarà molt que parlar a les properes  eleccions municipals.

Repeteix, la prepotència i el despotisme del PP, l’èxit grandiós amb la reforma laboral; les retallades a dojo; així com l’apatia i indolència del PSOE a l’oposició;  han fet acabar d’emprenyar a ciutadans i ciutadanes. Que han fet un vot de càstig.

Per les nostres contrades, en clau Joserra Bauzá, qui diu que és imprescindible treure la majoria absoluta per governar: clarivident. És clar, no poden pactar ni amb el Tato.

Bauzá ha fet un gran favor al PP ( La feina bruta orquestrada des de Madrid) a veure com li recompensen. El president del Govern Balear, que s’ha enfrontat amb quasi tots els sectors. Ha gestionat “impecablement” els enfrontaments amb la societat civil, crispant-la: Llengua, retallades en educació, la situació amb els docents. Inclusiu el sector hoteler, ha demanat que intervingui amb la vaga de fam de Jaume Sastre. Segurament per  la imatge que es dóna  de república bananera  que pot afectar al turisme i a les seves butxaques.

Afirmar que la corrupció PP, PSOE, amb 200 i 264 causes per corrupció els hi hagi passat factura. Tot i que molt mèrit han fet.

Cap dels dos partits majoritaris s’esperaven l’endemesa. I aquí la tenim.

Una trista i obscura època de crispació i despotisme

Aquests darrers mesos, he pogut contemplar que existeix un clima de crispació, com no havia vist mai en la meva vida. Agressions, insults, desqualificacions, un esbart de barbaritats escrites que estan alterant una convivència social , tot a dir que era falsa i ara mateix està surant la vertadera realitat.

Els governs del PP, no parl dels altres, perquè em semblen que no han arribat a la crispació que ells; no governen: Manen, comanden, manipulen i moltes vegades agredeixen i habitualment ho fan a les classes populars.

Experts en crear crispació com mai, i el resultat ha estat una resposta social també com mai s’havia vist.

Molts col·lectius s’han organitzats, agrupacions com la PAH, l’Assemblea de Docents, i molts altres, la llista seria inacabable; han sortit al carrer i s’han enfrontat amb una manera de desgovern tendint al despotisme.

No dialoguen, imposen els seus criteris des de l’àmbit de la concepció neoliberal; no són demòcrates, si no que es fan una pseudodemocràcia a la seva mesura per mantenir les cotes de poder i inclusiu poden arribar a pactar amb el dimoni per mantenir-les. Els acords amb l’altre partit majoritari, un bloc monolític, una social democràcia descafeïnada :  PSOE, a vegades han estat de jutjat de guàrdia.

El seu discurs és perillós. A vegades s’apropa a un neofeixisme que reprimeix, censura, i criminalitza qualsevol oposició ciutadana a les seves maneres de fer. Volen obediència cega.

Ells no negocien, són messiànics i es creuen posseïdors de la veritat absoluta.

En algunes ocasions, inclusiu incompleixen la legalitat i les lleis que ells mateixos han creat.

Actuen de manera despòtica, caciquil i es conjunta el masclisme, el patriarcat amb l’extrem més castrant i  l’atac a la llibertat d’expressió.

Volen controlar-ho tot i inclusiu dins el seu partit es dispara la tensió, com hem pogut veure amb el presumpte assassinat ( encara no hi ha sentència i jo si que sóc respectuós amb la legislació sempre i quan estigui a prop de la legitimitat, que per desgràcia moltes vegades  no hi està)  d’Isabel Carrasco, per part d’una ex-militant del PP i amb la seva filla com a còmplice.

Les barbaritats que he vist escrites per part d’alts representants polítics del partit de marres, són aberrant. I el màxim que els hi pot passar, és que quan  s’adonen compte que han ficat la pota fins l’extrem, és que demanin disculpes, com amb les afirmacions masclistes d’Arias Cañete, que va a les eleccions europees com a cap de llista del PP.

S’estan ancorant cap a una extrema dreta franquista. Que no és massa estrany ja que fent memòria, la creació d’Alianza Popular, que desprès es convertiria amb PP, muntada per Manuel Fraga, amb l’intent d’unificar totes les vessants de la dreta; hi va incloure des de Franquistes fins a certs elements d’extrema dreta. O sigui, diguem el que sembres i et diré el que recolliràs.

A les nostres contrades, l’atac a la llengua, els atacs a l’educació a la nostra dignitat i arrels de poble, feren arribar a una vaga indefinida de docents; i just ara mateix la situació no es troba gens calma. Tant que s’ha arribat a una decisió com la vaga de fam que està fent el professor de l’IES-Llucmajor, Jaume Sastre per demanar una educació digna, de qualitat i en català i negociació i diàleg. Per part del Govern Bauzá, orelles sordes i desqualificació.

Creuen que haver obtingut  una majoria absoluta, els dóna el dret de cuixa i de pernada i poden imposar el que els hi vengui en ganes sense cap tipus de diàleg ni participació de les altres forces polítiques, que també són vots dels ciutadans i ciutadanes.

El carrer hi ha violència! Però qui són els que l’han creada? Qui ha anat encenent la caldera i posant llenya al foc? A qui li interessa que no existeixi convivència social en absolut? Fàcil donar respostes. Els mateixos que després criminalitzen  als que ens enfrontem a  ells, emprant els mitjans de comunicació i periodistes adeptes al seu règim.  

Veure com apareixen pudors neofeixistes en plena “democràcia” és preocupant. El que passa a Europa, lleva la son,  aquest increment dels partits d’extrema dreta, en uns països amb democràcies ben consolidades: com Holanda i Regne Unit.  I no és la primera vegada dins la nostra història.

Ara la bèstia negra són els immigrants, en un altre moment foren els jueus. 

No ens faran callar!

Josep Bonnín

Crisi d’Ucraïna : Conflicte imperialista.

            La barbàrie nazi a Ucraïna i la Comunitat Internacional dóna suport a qui pertoca EUA

Per situar-nos dins la crisi d’Ucraïna, hem de contemplar la importància geoestratègica de Crimea, que fa que Rússia provoqui  la seva annexió, ja que és un pas important pel gas cap a Àustria, Alemanya, França, Itàlia, Hongria, Polònia, Romania, Grècia, Turquia i Macedònia, que beneficia a l’empresa Gazprom. Rússia té, amb el port de Sebastopol, la sortida en el Mar Negre i influencia i presència dins orient i s’hi troba una part important de la flota russa.

Estats Units no li interessa que Rússia i les seves repúbliques “satèl·lits”, agafin una embranzida econòmica que els afecti, apart d’altres interessos que aniré explicant. Serveis d’intel·ligència com la CIA, estan intervenint donant suport al Govern de Kiev, així com als grups  neofeixistes, que no volen la influència russa i els està armant, perquè combatin als ciutadans ucraïnesos pro-rusos.

Rússia, defensa les seves posicions imperialistes, mentre el conflicte, es manté silenciat pels mitjans de comunicació occidentals, que volen mostrar  a Rússia, com el principal agressor.

La manipulació dels mitjans de comunicació adepta al règim, és ignominiosa.

Per part d’USA, el gran negoci de l’empresa armamentística, queda palesa. L’empresa - una de les majors productores d’armes-  Lokheed Martin, ja ho ha deixat prou clar amb les declaracions de la seva presidenta Marylin Heusan al periòdic alemany Welt Sonntag. Li interessa impulsar la venda dels míssils MEAD i els caces de nova generació F-35 a l’OTAN.

El director del centre d’estudis geopolítics rus Leonid Ivashov, ha declarat el que és una realitat diàfana: “El que succeeix a Ucraïna és una operació prevista i té un caràcter financer i geopolític”

Si la crisi s’arriba a convertir amb una guerra civil, hi haurà un gran pastis per l’empresa armamentística nord-americana, els beneficis que li arribaran al Govern Obama, i li ajudaran a cobrir una part del seu pressupost per defensa, que té la partida de quatre-cents noranta sis mil milions de dòlars.

Els danys “col·laterals” , són els morts i assassinats  provocats pels  braços executors del gran capital financer, en aquest cas Obama i Putin; als que els drets humans se’ls passen per l’entrefolre, a canvi de la cota de poder polític i geoestratègic a la zona, així com el control dels recursos, en aquest cas el gas i la seva distribució.

Quan aquesta monja, sor Lucia Caram,  a la que sembla que En Rouco Varela i en Gallardón la volen expulsar, perquè xerra molt clar, diu; “Ens governen uns psicòpates que diuen ser catòlics i van a missa” jo afegiria que a nivell mundial, també estem comandats per psicòpates, que juguen amb les vides humanes i són els portaveus del gran capital i del neoliberalisme. S’estan convertint en  presumptes assassins que tant el és  consentir un genocidi a qualsevol lloc, con tal de fer quadrar la seva economia i posar la seva mà imperialista on ho necessiten.

Per a mi són presumptes assassins que tal volta un dia, i m’encantaria, tot i que la llista seria molt extensa, passin pel Tribunal de l’Haya, acusats per crims de lesa humanitat”. A l’estat espanyol, n’hi ha també a balquena: Entre d’ells record els que afirmaren que hi havia prou armes de destrucció massiva (mentida categòrica) per justificar la guerra d’Iraq i la mala flaire que hi va haver i encara hi ha darrera dels responsables de l’atemptat de l’11 M. No em  perdré per aquí, ja que la temàtica és una altra.

El que va passar a La Casa dels Sindicats Locals  d’Odesa, on més de quaranta persones foren cremades vives i el que sortien eren morts a garrotades, per grups nazis. Aberrant

S’està parlant d’un cop d’estat  a Kiev, una de les maneres d’exportar democràcia.  Ben igual com  a Iraq. Hipocresia flagrant. El  Poble es mata o l’assassinen al carrer.

EUA tremola. Els referèndums al sud-est, han donat resultats aclaparadors a favor de la independència i voluntat d’annexió a la Federació Russa. A Donestsk 89.07 % i a Luganesk entre un 94 i 98% a favor.

Ni el Govern de Kiev, ni Europa, ni EUA, no reconeixen els referèndums. Vos sona en relació al dret de decidir de Catalunya?

Al darrera de la crisi, s’hi troba el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, presumpta màfia organitzada. Presumptes delinqüents de guant blanc.

Acab, Noam Chomsky diu : “El pànic d’EUA sobre Crimea és perdre el control global”  i un enllaç, http://www.librered.net/?p=33338. Val la pena llegir-lo.

El poder de la societat civil organitzada. Si podem!

Economia submergida o de supervivència?

Paradisos fiscals on apareixen corruptes com a bolets. Pagaments en negre de diverses administracions, “Sanejament” de la banca que pagam entre tots i totes, mentre ells aprofiten el rèdit de la bombolla immobiliària orquestrada per ells mateixos, i l’especulació duta a terme per tal de tornar robar una altra vegada als ciutadans les seves cases per la impossibilitat de pagar les hipoteques. Ho sabien, Estava prou ben programat.

Una Agència tributària que pagam entre tots i que l’intenten emprar per extorsionar i esporuguir als que estan fent feina sense pagar impostos.

Clubs de futbol que deuen una milionada a l’Agència Tributària i a la Seguretat Social i no els passa absolutament res i neden dins la impunitat.

Un capitalisme brutal, agressiu i sanguinari que té els seus braços executors per estrangular les classes populars, exercint un poder brutal sobre milions de persones que han arribat a la pobresa inclusiu els que tenen feina amb uns sous misèrrims. Procurant que la classe popular no es pugui organitzar i emprar tot el seu repertori de repressió: Policíaca, judicial i administrativa, per aturar el descontent, les protestes i les mobilitzacions; i no podran.

Ocultar la veritat i manipular-la des dels seus canals de difusió, mitjans oficials de comunicació, els quals es troben en mans de grups de poder, entitats financeres.

Són pocs, però amb un aparell ben organitzat, tots a una , amb la connivència dels distints governants de torn per defensar el seu gran i pròsper negoci.

Nosaltres som més i si fossin conscients del nostre poder, els altres tremolarien. Mentre ens estem barallant entre nosaltres mateixos i ells es pixen de riure. O ens distreuen amb el “pa i circ” tots tipus d’esport multitudinari i  mentre estem alienats amb el que ells ens tenen programat, van escampant la pobresa a tots nosaltres, a països sencers, per seguir essent més rics i poderosos.

Som nosaltres els responsables del que ells fan perquè els hi permetem. Perquè no som capaços de dedicar una part del nostre temps a prendre les regnes del sistema social i econòmic i transformar una realitat agressiva, violenta i injusta. D’aquest passotisme, es valen i ho fomenten.

Ens volen massa uniforme sense capacitat d’anàlisi, completament alienada, que no sigui capaç de cap tipus de plantejament.

Empren el llenguatge de la por, quan si estassim ben organitzats serien ells els atemorits, ja que el seu ceptre de poder cauria, doncs som nosaltres els que els sustentem. Sense nosaltres, ells no són res.

Hem traslladat la nostra responsabilitat a polítics professionals que cada quatre anys ocuparan llocs de poder per a governar sense nosaltres i moltes vegades en contra de nosaltres., que beneits els hi pagam bons sous i privilegis i a nosaltres no ens arriba ni per anar cobrint el dia a dia .

L’única alternativa som nosaltres, nosaltres que ens hauríem d’espolsar la pardalaria . Deixar de remugar pels bars, per les places, contra les injustícies que diàriament cometen amb total impunitat.

Sempre empren les més altes instàncies per a mantenir-se en el poder: Parlament , Congrés de Diputats i  a l’àmbit local i municipal el mateix; fins al punt de coercir i pressionar el Poder Judicial, per poder seguir mantenint la impunitat d’accions presumptament delictives, corruptes i mafioses. Són la veu del sistema financer multinacional i opressiu. Els hi deuen el poder d’ocupar el lloc que tenen, els càrrecs polítics que ostenten i més endavant, quan hagin acabat la tasca que els seus amos els hi han encomanat, tenir un càrrec sucós a les empreses dels seus amos, en agraïment a la tasca feta.  Tot això ho fan també amb els nostres doblers.

Mentre nosaltres, que tenim la capacitat de girar la truita, no tan sols ens barallam entre nosaltres, si no que  caiem amb l’apatia.

“ Si tu no fas política, algú altre la farà per tu i segurament contra tu”

Ara mateix l’enemic ho vol tot: Els nostres doblers, les nostres cases, el nostre aliment, la nostra dignitat i la nostra vida.

Callam i callam covardament.

Són ells els violents i agressius que ens acusen de violents a nosaltres quan mostram la nostra disconformitat al  carrer, organitzant accions, rebel·lant-nos contra la seva falsa supremacia. Tenen por, ja que saben que el dia que ens organitzem de  bo, i diguem prou, se’ls hi haurà acabat el pastís.

Més clar: Aigua!

La Festa del llibre i Sant Jordi a Sóller

Quan em pos a escriure l’article setmanal, ho faig a la planta de baix de casa, enlloc de l’estudi. El nostre net Hugo, que aquest Sant Jordi, fa no fa, ha fet cinc mesos, està jugant al parc i està faent un discurs ben convençut. Ell s’explica, el problema és nostre que no comprenem  el seu llenguatge.

Li  vàrem comprar el seu primer conte per celebrar la Festa del Llibre. Un conte sobre la llegenda de Sant Jordi. Sempre he cregut i així ho férem amb el nostre fill Ricard, que s’ha de començar prest amb l’hàbit de la lectura. Enriqueix la vida. N’Hugo de moment comença amb imatges.

Aquest Sant Jordi, vaig estar a la parada de la llibreria Calabruix al carrer de Sa Lluna. Hi havia els meus dos fillets literaris: “Cadències quotidianes” recull de poemes i “Sota la meva mirada” recull de narrativa breu. Durant el dia, els vaig estar dedicant als que els que s’aturaven a comprar-los.

Vaig seguir les noves del Sant Jordi a Barcelona i vaig estar molt content quan vaig veure les fotografies de la parada de l’Associació de Relataires en Català a la que estic orgullós de pertànyer. Hi havia molts llibres d’amics i amigues relataires, amb qui m’uneix el nexe comú de l’estimació de la paraula.

Sant Jordi, a més de ser la festa del llibre, fa estona que és una festa reivindicativa, on la nostra llengua (catalana, per més senyes que quedi clar) es troba al carrer.

Sant Jordi, la Rosa, la quadribarrada i els escriptors i escriptores dedicant els llibres. És la nostra llengua que ens vertebra com a Poble És  la nostra cultura i la nostra dignitat de nació.

Llibres amb moltes altres llengües. respectades, malgrat  moltes vegades no ocorre el mateix  amb la nostra. La darrera de l’esperpent d’en Bauzá que hem de patir per  les nostres contrades, amb la  dèria, de salar les telenotícies d’IB3-PP3.

A Mallorca, durant la festa del llibre hi ha hagut parades a cada Poble, la més gran com cada any a Ciutat de Mallorca, arrel de tenir un dia prou enfeinat no em va esser possible arribar-hi i saludar a les meves amigues i amics escriptors. Altre any serà.

Retornant a Barcelona,  m’ha semblat molt coherent  que els escriptors i escriptores es negassin a anar a la parada del FNAC, a signar com  protesta i donant suport a la vaga dels seus treballadors, arrel de la previsió d’un acomiadament massiu i baixada de sous. L’estand estava buit, inclusiu de  públic.  

Al final l’empresa ha fet anques enrere. I és ben cert com diu Ada Colau, representant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca: Si es pot!. Sol cal organitzar l’acció corresponent per part de la societat civil  i esser prou crítics i incidents per tombar el poder maldestre que es vol exercir sobre  contra nosaltres.

Per celebrar el dia, entre altres coses vaig escriure una glosa ( dècima inèdita que la transcriuré a les acaballes de l’article) i vaig compartir a la xarxa l’àlbum de fotografies que vaig fer a la Parada de Calabruix i dels meus llibres. Fou un dia rodó.

El passat dissabte vaig gaudir de signar els meus llibres a la plaça: “Cadències quotidianes” i “ Sota la meva mirada” a la parada de Calabruix. Així com participar en el contacontes organitzat per la biblioteca municipal, amb el meu conte “Starkia o la desaparició de les estrelles” publicat  per l’Associació de Relataires en Català   (2012) en el recull “Les Estrelles” Editorial Meteora

Farà un parell d’anys vaig tenir l’ocasió de viatjar a Barcelona per Sant Jordi, a celebrar aquesta màgica diada. Vaig anar a veure a la parada i a saludar a companys i companyes de dèries literàries, que ens coneixerem virtualment  a través de la pàgina de relats en català, que ara el mes de juny farà deu anys que hi vaig començar a escriure. Enguany des de la distància, aix aquesta mar nostra que ens acosta i ens allunya, pels mitjans virtuals he seguit l’esdevenir.

La glosa:

Paraula

Paraula que indòmita sorgeixes
transitant el riu pel seu cabdal
t’arriba, sonora, i intueixes
defensar-la contra qualsevol mal.
Profunda, alada, abismal
camí irreverent de l’aventura
sens saber el que ella perdura
ni quin serà el seu destí remot
i mentre, tu fas tot el que es pot
a punts fins a perdre la cordura.

Paraula

Paraula que indòmita sorgeixes

transitant el riu pel seu cabdal

t’arriba, sonora, i intueixes

defensar-la contra qualsevol mal.

Profunda, alada, abismal

camí irreverent de l’aventura

sens saber el que ella perdura

ni quin serà el seu destí remot

i mentre, tu fas tot el que es pot

a punts fins a perdre la cordura. 

*Dècima- Inèdit Sant Jordi 2014

La partida de Gabriel Garcia Marquez

       Gabo i les seves papallones a Macondo (Aracataca)

El traspàs  del periodista i  escriptor colombià Gabriel Garcia Marquez (Gabo)  m’ha portat a fer un viatge en el temps.

He retornat al moment en que els moviments socials revolucionaris d’esquerra sacsejaven Amèrica llatina i ens arribaven – els que ens trobaven dins la lluita a la clandestinitat- d’estrangis, la literatura i la música que es gestava allà. El que aquí estava censurat, escriptors i poetes no adeptes al règim o inclusiu morts ( Miguel Hernandez, ... ) editorials argentines ho publicaven i arribava.

Hi havia una gran convulsió i els enfrontaments entre els intel·lectuals conservadors addictes al règim dictatorial  i els d’esquerra. La lluita contra les dictadures era molt cruenta i repressiva. Flairaven aires de llibertat.  Gabo era irreverent.

Treballà de periodista a Nova York , a “Agència de Premsa Latina”

La seva gosadia i el treball revolucionari  d’esquerra el portaren a l’exili a Mèxic.

Els llibres de Garcia Marquez varen marcar una bona etapa de la meva vida lectora.

Citaré  uns quants llibres de la seva extensa obra literària: Posar en primer lloc “Cien años de soledad”, “El amor en los  tiempos del colera” , “El coronel no tiene quien le escriba”, “El otoño del patriarca”  i per acabar, “Crónica de una muerta anunciada” i la seva darrera obra “Memoria de mis putas tristes”

Guardonat amb el Premi Nobel de Literatura  i es nega a rebre el “Principe de Asturias”.  Ha deixat un legat immens, com altres intel·lectuals ( No crec que li hagués agradat massa la paraula) de literats, poetes, assagistes compromesos amb la transformació social que vivia en aquell moment ( encara la viu) Amèrica Llatina.

Cantautors com : Jorge Cafrune, Larralde, Quintin Cabrera, Mario Benedetti, Victor Jara ( assassinat durant el cop d’estat a Xile 1973) Silvio Rodriguez (cubà) . Sense oblidar grups com  Quilapayun amb la “Cantata de Santa Maria de Iquique” que en aquell temps de la dictadura franquista, ens arribà en cassette, dels quals es  feien còpies i s’escoltava amb molta precaució, com jo vaig fer dins d’un sis-cents en una barriada allunyada de Ciutat de Mallorca, en un carrer fosc.

Ens sabíem totes les seves cançons que cantàvem a actes reivindicatius, i a concerts prohibits. Molts, joves, atrevits i ossats, agafarem la guitarra ( la meva la vaig batejar com a “Glop de foc” encara la conserv una mica cruiada ja que la transitava per tot, i també vaig aprendre uns quants acords per fer nostres les cançons. Més tard, vaig compondre les meves conjuntament amb el meu germà.

De Victor Jara  “Te recuerdo Amanda”;  de Pablo Milanés,  “Jo pisaré las calles” “Comandante Che Guevara” de Silvio Rodriguez, ... llista inacabable, Cançons en plena vigència.

Teniem la fe que aquella transformació d’allà, també ens ajudaria a la transformació d’aquí, cap a recuperar les llibertats perdudes i retornar a la democràcia, primer passa per demanar més cap a la transformació socialista, Durant la transició fórem ben traïts per les forces d’esquerra no rupturista que pactaren amb el franquisme i grups conservadors.

Hi havia governs que s’assolien per via democràtica que ens omplia d’esperances. El de la Candidatura d’Unitat Popular  aconseguit per Salvador Allende a Xile, ens portava una alenada d’aire fresc que aquí no en teníem. Cuba i el derrocament del Dictador Batista per part de la guerrilla de Fidel Castro i el comandant Che Guevara ( un líder que formaria part de l’imaginatiu  de molts  moviments d’esquerra).

Aquella gran lluita s’estava internacionalitzant.  Nord Amèrica amb cantautors com Bob Dylan, Joan Baez....

Hi havia fronts molt poderosos en contra, que exercien la repressió arreu d’on hi pogués haver- hi moviments alliberadors que posassin en perill les seves àrees d’influència: Recursos espoliats al poble  i poder geoestratègic.

A Xile muntaren el cop d’estat (1973). Allende va nacionalitzar les mines de coure , en mans de multinacionals nord-americanes i també alguns bancs. Cop d’estat orquestrat per la CIA donant suport al militar colpista Augusto Pinochet.  I en relació a Cuba, l’embargament per anihilar la revolució. Recordem l’intent d’invasió de Cuba, per EUA  mandat Kenedy  i derrotats i expulsats per les tropes revolucionàries cubanes.

Gabriel Garcia Marques descansarà en pau a Aracataca:  Macondo.  Escrigué: “La muerte no llega con la vejez, sino con el olvido”·

I irreverent escriví: "El día que la mierda tenga algún valor, los pobres nacerán sin culo"

Fou un enamorat de la vida. Des d’aquí, només vull dir-te: Gràcies Gabo per compartir-te!

Josep Bonnín