El poder de la societat civil organitzada. Si podem!

Economia submergida o de supervivència?

Paradisos fiscals on apareixen corruptes com a bolets. Pagaments en negre de diverses administracions, “Sanejament” de la banca que pagam entre tots i totes, mentre ells aprofiten el rèdit de la bombolla immobiliària orquestrada per ells mateixos, i l’especulació duta a terme per tal de tornar robar una altra vegada als ciutadans les seves cases per la impossibilitat de pagar les hipoteques. Ho sabien, Estava prou ben programat.

Una Agència tributària que pagam entre tots i que l’intenten emprar per extorsionar i esporuguir als que estan fent feina sense pagar impostos.

Clubs de futbol que deuen una milionada a l’Agència Tributària i a la Seguretat Social i no els passa absolutament res i neden dins la impunitat.

Un capitalisme brutal, agressiu i sanguinari que té els seus braços executors per estrangular les classes populars, exercint un poder brutal sobre milions de persones que han arribat a la pobresa inclusiu els que tenen feina amb uns sous misèrrims. Procurant que la classe popular no es pugui organitzar i emprar tot el seu repertori de repressió: Policíaca, judicial i administrativa, per aturar el descontent, les protestes i les mobilitzacions; i no podran.

Ocultar la veritat i manipular-la des dels seus canals de difusió, mitjans oficials de comunicació, els quals es troben en mans de grups de poder, entitats financeres.

Són pocs, però amb un aparell ben organitzat, tots a una , amb la connivència dels distints governants de torn per defensar el seu gran i pròsper negoci.

Nosaltres som més i si fossin conscients del nostre poder, els altres tremolarien. Mentre ens estem barallant entre nosaltres mateixos i ells es pixen de riure. O ens distreuen amb el “pa i circ” tots tipus d’esport multitudinari i  mentre estem alienats amb el que ells ens tenen programat, van escampant la pobresa a tots nosaltres, a països sencers, per seguir essent més rics i poderosos.

Som nosaltres els responsables del que ells fan perquè els hi permetem. Perquè no som capaços de dedicar una part del nostre temps a prendre les regnes del sistema social i econòmic i transformar una realitat agressiva, violenta i injusta. D’aquest passotisme, es valen i ho fomenten.

Ens volen massa uniforme sense capacitat d’anàlisi, completament alienada, que no sigui capaç de cap tipus de plantejament.

Empren el llenguatge de la por, quan si estassim ben organitzats serien ells els atemorits, ja que el seu ceptre de poder cauria, doncs som nosaltres els que els sustentem. Sense nosaltres, ells no són res.

Hem traslladat la nostra responsabilitat a polítics professionals que cada quatre anys ocuparan llocs de poder per a governar sense nosaltres i moltes vegades en contra de nosaltres., que beneits els hi pagam bons sous i privilegis i a nosaltres no ens arriba ni per anar cobrint el dia a dia .

L’única alternativa som nosaltres, nosaltres que ens hauríem d’espolsar la pardalaria . Deixar de remugar pels bars, per les places, contra les injustícies que diàriament cometen amb total impunitat.

Sempre empren les més altes instàncies per a mantenir-se en el poder: Parlament , Congrés de Diputats i  a l’àmbit local i municipal el mateix; fins al punt de coercir i pressionar el Poder Judicial, per poder seguir mantenint la impunitat d’accions presumptament delictives, corruptes i mafioses. Són la veu del sistema financer multinacional i opressiu. Els hi deuen el poder d’ocupar el lloc que tenen, els càrrecs polítics que ostenten i més endavant, quan hagin acabat la tasca que els seus amos els hi han encomanat, tenir un càrrec sucós a les empreses dels seus amos, en agraïment a la tasca feta.  Tot això ho fan també amb els nostres doblers.

Mentre nosaltres, que tenim la capacitat de girar la truita, no tan sols ens barallam entre nosaltres, si no que  caiem amb l’apatia.

“ Si tu no fas política, algú altre la farà per tu i segurament contra tu”

Ara mateix l’enemic ho vol tot: Els nostres doblers, les nostres cases, el nostre aliment, la nostra dignitat i la nostra vida.

Callam i callam covardament.

Són ells els violents i agressius que ens acusen de violents a nosaltres quan mostram la nostra disconformitat al  carrer, organitzant accions, rebel·lant-nos contra la seva falsa supremacia. Tenen por, ja que saben que el dia que ens organitzem de  bo, i diguem prou, se’ls hi haurà acabat el pastís.

Més clar: Aigua!