Gabo i les seves papallones a Macondo
(Aracataca)
El traspàs del periodista i escriptor colombià Gabriel Garcia Marquez
(Gabo) m’ha portat a fer un viatge en el
temps.
He
retornat al moment en que els moviments socials revolucionaris d’esquerra sacsejaven
Amèrica llatina i ens arribaven – els que ens trobaven dins la lluita a la
clandestinitat- d’estrangis, la
literatura i la música que es gestava allà. El que aquí estava censurat,
escriptors i poetes no adeptes al règim o inclusiu morts ( Miguel Hernandez,
... ) editorials argentines ho publicaven i arribava.
Hi havia una gran convulsió i els
enfrontaments entre els intel·lectuals conservadors addictes al règim
dictatorial i els d’esquerra. La lluita
contra les dictadures era molt cruenta i repressiva. Flairaven aires de
llibertat. Gabo era irreverent.
Treballà de periodista a Nova York , a “Agència
de Premsa Latina”
La
seva gosadia i el treball revolucionari d’esquerra el portaren a l’exili a Mèxic.
Els llibres de Garcia Marquez varen
marcar una bona etapa de la meva vida lectora.
Citaré uns quants llibres de la seva extensa obra
literària: Posar en primer lloc “Cien años de soledad”, “El amor en los tiempos del colera” , “El coronel no tiene
quien le escriba”, “El otoño del patriarca” i per acabar, “Crónica de una muerta
anunciada” i la seva darrera obra “Memoria de mis putas tristes”
Guardonat
amb el Premi Nobel de Literatura i es
nega a rebre el “Principe de Asturias”. Ha deixat un legat immens, com altres intel·lectuals
( No crec que li hagués agradat massa la paraula) de literats, poetes,
assagistes compromesos amb la transformació social que vivia en aquell moment (
encara la viu) Amèrica Llatina.
Cantautors com : Jorge Cafrune,
Larralde, Quintin Cabrera, Mario Benedetti, Victor Jara ( assassinat durant el
cop d’estat a Xile 1973) Silvio Rodriguez (cubà) . Sense oblidar grups com Quilapayun amb la “Cantata de Santa Maria de Iquique”
que en aquell temps de la dictadura franquista, ens arribà en cassette, dels
quals es feien còpies i s’escoltava amb
molta precaució, com jo vaig fer dins d’un sis-cents en una barriada allunyada
de Ciutat de Mallorca, en un carrer fosc.
Ens
sabíem totes les seves cançons que cantàvem a actes reivindicatius, i a
concerts prohibits. Molts, joves, atrevits i ossats, agafarem la guitarra ( la
meva la vaig batejar com a “Glop de foc” encara la conserv una mica cruiada ja
que la transitava per tot, i també vaig aprendre uns quants acords per fer
nostres les cançons. Més tard, vaig compondre les meves conjuntament amb el meu
germà.
De Victor Jara “Te recuerdo Amanda”; de Pablo Milanés, “Jo pisaré las calles” “Comandante Che
Guevara” de Silvio Rodriguez, ... llista inacabable, Cançons en plena vigència.
Teniem
la fe que aquella transformació d’allà, també ens ajudaria a la transformació
d’aquí, cap a recuperar les llibertats perdudes i retornar a la democràcia,
primer passa per demanar més cap a la transformació socialista, Durant la
transició fórem ben traïts per les forces d’esquerra no rupturista que pactaren
amb el franquisme i grups conservadors.
Hi
havia governs que s’assolien per via democràtica que ens omplia d’esperances.
El de la Candidatura
d’Unitat Popular aconseguit per Salvador
Allende a Xile, ens portava una alenada d’aire fresc que aquí no en teníem.
Cuba i el derrocament del Dictador Batista per part de la guerrilla de Fidel
Castro i el comandant Che Guevara ( un líder que formaria part de
l’imaginatiu de molts moviments d’esquerra).
Aquella gran lluita s’estava internacionalitzant.
Nord Amèrica amb cantautors com Bob
Dylan, Joan Baez....
Hi
havia fronts molt poderosos en contra, que exercien la repressió arreu d’on hi pogués
haver- hi moviments alliberadors que posassin en perill les seves àrees d’influència:
Recursos espoliats al poble i poder
geoestratègic.
A Xile muntaren el cop d’estat (1973).
Allende va nacionalitzar les mines de coure , en mans de multinacionals
nord-americanes i també alguns bancs. Cop d’estat orquestrat per la CIA donant suport al militar
colpista Augusto Pinochet. I en relació
a Cuba, l’embargament per anihilar la revolució. Recordem l’intent d’invasió de
Cuba, per EUA mandat Kenedy i derrotats i expulsats per les tropes
revolucionàries cubanes.
Gabriel Garcia Marques descansarà en pau
a Aracataca: Macondo. Escrigué: “La muerte no llega con la vejez,
sino con el olvido”·
I
irreverent escriví: "El día que la mierda tenga algún
valor, los pobres nacerán sin culo"
Fou
un enamorat de la vida. Des d’aquí, només vull dir-te: Gràcies Gabo per
compartir-te!
Josep Bonnín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada