Referèndum Escocès i 9 N Referèndum a Catalunya

El resultat del referèndum a Escòcia, tot i que m’hagués agradat que hagués guanyat el Si; i pel contrari  ha guanyat el No per una diferència de deu punts (55% No-45% Si)  no m’ha vingut molt de nou. I com em consider demòcrata respect totalment la decisió del poble escocès.

Al manco el poble escocès ha pogut exercir el seu dret democràtic, sense que l’executiu  anglès presidit per David Cameron, hagi posat impediments, ni hagi fet una guerra bruta per intentar que no és fes. Diferència prou clara de com es tracten els assumptes al Regne Unit i a l’Estat Espanyol; marcant també la diferencia abismal de fer entre Cameron i Rajoy.

Cameron ha afirmat en declaracions que hauria pogut prohibir el referèndum, i que no ho ha fet perquè és demòcrata. Rajoy el vol prohibir, perquè no consent la democràcia i l’ha utilitzada pel benefici del seu partit i l’aplicació del neoliberalisme més agressiu dels darrers temps ( la veu del seu amo: El mercat financer orquestrat per la batuta de na Merkel.

La portaveu PP, Soraya Sáens de Santamaría, donant lliçons a Artur Mas, recordant-li que és el president de tots i que ho és, perquè li permet la Constitució.

L’element de la “renovació” del PSOE, Pedro Sánchez, que ha fet una declaració d’amor al poble català, transcric: “Us estimem i volem viure units” i tant que sí, podrien menjar les sopes molt clares amb una Catalunya independent. Recordar-li també que el tracte fiscal a Catalunya quan ha governat el seu partit, no va diferir massa de quan ha “governat” el PP.

El poble escocès ha votat. Quebec, va organitzar tres referèndums sobre la seva independència; Kosovo s’independitza unilateralment; i en cap cas hi ha hagut cap cataclisme, com ens volen fer creure que pot passar a l’estat espanyol si el dia 9 N vota el poble català.

No escriure sobre l’esbart de bajanades que he hagut d’escoltar i llegir, dels elements de la caverna, en contra del procés democràtic pel dret a decidir a Catalunya, perquè no es mereixen ni un minut del meu temps els diversos personatges esperpèntics que han ressorgit de les clavegueres.

El 9 N, el poble català vol votar, vol tenir l’opció democràtica de poder-ho fer i l’aprovació de la llei de consulta al Parlament Català, per  cent sis diputats a favor i 28 en contra (PP i  C’s); obri la porta legal a què el President Artur Mas convoqui pel 9N la consulta. Ara la pilota està sobre el terrat de l’executiu espanyol i tot Europa li té l’ull a sobre.

Camacho i Ciutadans, amb corifeus respectius abandonaren el Parlament amb un atac de mala dallona que no podien amb ell. Una clara demostració de lo “demòcrates” que són.

Rajoy, hereu d’AP després tunejat en PP, aprenent del seu mestre Sr. Fraga, Ministre de Franco; vol mantenir-ho tot “atado y bien atado” i no moure ni una coma de la llosa de la Constitució de 1978 (incomplerta arreu els drets fonamentals: treball digne, dret a l’habitatge, a una educació i sanitat....), excepte quan els bicèfals majoritaris PP i PSOE, els interessa. Exemple donar prioritat del cobrament del deute als bancs.

Com sempre ha planejat en contra de Catalunya el missatge de por. Algunes afirmacions, a part d’esser falses i no tenir les competències per fer-ho, han semblat de ciència ficció.

El ministre d’exterior Margallo, esgrimeix en públic, la possibilitat de suspendre l’autonomia de Catalunya si el President Mas convoca la Consulta. Rajoy, que malgrat tot sap que a Europa no es poden contemplar aquestes bajanades, es desmarca.

Han promès els tancs i la intervenció de l’exercit, militars franquistes reciclats? Si. Que Catalunya estaria fora d’Europa.

Les set plagues bíbliques d’Egipte? No.  No sé si perquè no s’han atrevit o ho desconeixen. Cultura (?)

El poble català no s’ha acollonit i la diada 11/9 ho demostrà al carrer, un milió vuit-centes mil persones feren la “V”.

Missatge prou clar  i intel·ligible,  per l’executiu espanyol que haurien d’entendre si no fossin sords de conveniència.

Europa està amb el punt de mira sobre l’executiu espanyol i de quina manera serà capaç de gestionar la situació que li ha plantejat Catalunya. Ja no som “la unidad espiritual de Europa” tot i que a alguns els hi agradaria.

Acab, felicitant al meu company Joan Castanyer, pel seu darrer article: “Ja no ens alimenten molles...,” Molt bo!

L”V” de la Diada Catalana:una gran passa cap el 9N

L’any 2012 vaig estar a la Diada Nacional. Vaig viure tots els actes reivindicatius de la seva sobirania i més d’un milió i mig de persones ens manifestarem amb un clam unànime d’independència. Tinc molt bons records d’aquell 11 de setembre viscut amb molts amics i amigues de Mallorca que ens desplaçarem fins a Barcelona.

Vaig sentir que el Poble Català té clar el seu objectiu i que l’assolirà. Arrel de l'experimentat vaig escriure un article i un poema que el passat dia 11 vaig tornar a compartir.

Enguany m’hagués encantat estar-hi altra vegada, ja que consider que era i és una fita històrica. Una gran passa que enceta definitivament el camí cap al referèndum del 9N Pel dret a decidir i “Ara és l’hora”

La “V” de la Diada marcant a través de les camisetes que portaven els i les participants, la quadribarrada, ensenya dels Països Catalans, agradi o no; aquesta i no altra porta el Rei en Jaume, em va omplir d’emoció contemplar aquell fet important que s’ha convertit amb la manifestació més multitudinària de la història, pacífica i amb respecte. No hi ha constància en absolut d’una concentració de més d’un milió vuit-centes mil persones ( Delegació de Govern, donava una xifra inferior als inscrits per fer la “V”) , reivindicativa i sense cap tipus d’incident.

Vaig seguir la Diada per TV3 i també per la xarxa. Em va posar els pèls de punta, escoltar a la finalització a l’orfeó Català el “Cant de la Senyera” i veure com una al·lota catalana introduïa un sobre en una urna, representant el vot de Catalunya a esser lliure ja d’una vegada i decidir si vol la seva independència.

Ni l'entorpiment del Govern Espanyol, ni els que falsejaven missatges de l’ANC per embullar i fer mal bé la concentració no van aconseguir res. Més bé el ridícul. Quedà palès la força del Poble Català amb el clam unitari pel dret a decidir i quedà marcat per la gran “V”.

Des de la Transició- Traïció, els diferents executius de l’estat espanyol, han estat opressius per  una part  dels territoris que formaven la Corona d’Aragó.L’espoli a les “colònies” ha estat constant.

El despotisme per a mantenir-ho ha estat flagrant i en els darrers mesos, la reivindicació del dret a votar de Catalunya, ha demostrat que posaran totes les barreres i impediments per exercir un dret democràtic impecable.

Entenc la “V” com el dret a votar i al mateix temps té una connotació de la inicial de Victòria i sent que aquesta vegada, guanyaran. Per part meva també guanyaré ja que consider justes i legitimes les seves reivindicacions i el mateix vull per casa nostra.

Se’ns ha tractat com a colònies els darrers tres-cents anys.

Si el 1714 i següents, amb l'opressió, repressió i la imposició del “Decret de Nova Planta” hi va haver una defenestració dels nostres drets legítims; el cop d’estat d’en Franco i la consegüent dictadura; va intentar fer desaparèixer l’independentisme. Molts lluitadors antifranquistes , teníem clar lluitar a favor de la lliure determinació dels Pobles que conformaven l’estat espanyol, incloent el dret de l’autodeterminació del Sahara occidental, vilment regalat per Franco al Marroc.  

El 1978, amb els pactes de la transició per part de la dreta franquista i una part de l’esquerra pactista , que vàrem acatar-la, assoliren la impunitat dels crims del franquisme, i la instauració de la llosa de la Monarquia Parlamentaria ( un altre Borbó, parent d’enfora de Felip V)  pensaven que donarien un cop de mort als moviments de l’esquerra rupturista. S’equivocaren.

L’independentisme ha anat creixent dia rere dia, i l’actitud cavernícola  i despòtica de l’estat espanyol, ara representada per en Rajoy i corifeu mal sà han ajudat com a mai a què incrementàs.

Machado escrivia: “Castilla miserable/ayer dominadora/ envuelta en sus harapos/desprecia cuanto ignora” Rajoy n’és un digne representant.

L’intent d’estendre arreu l’anticatalanisme ha estat una pràctica de tots els governs que hem patit. Així i tot no han assolit aquest trist i denigrant objectiu. Parlen de “la unidad de españa” i un president és capaç d’iniciar el boicot als productes catalans.

El camí cap el 9N, està traçat i esper que tots els polítics catalans estiguin a l’alçada de la situació i siguin dignes representants del missatge clar i concís del Poble Català: Volem esser lliures i independents i ho mostram al carrer davant els ulls del món,

Les morts per negligència i desgràcies evitables

Per respecte a la família del jove mort,no he volgut posar cap fotografia ni d’ell ni del lloc on va ocórrer la desgràcia.

Des d’aquí vull donar el meu sincer condol a la família, amics i amigues del jove David Grimaldos, que morí electrocutat a la festa de quintos de Bunyola degut a una gran negligència.

He escrit moltes vegades que hi ha mort inevitables i d’altres evitables, si realment es compleixen les responsabilitats que cal exercir des d’un lloc de gestió com són les batllies dels diversos ajuntaments i les juntes de govern.

En el cas de Bunyola, han quedat imputats el Batlle Jaume Isern, el regidor d’infraestructures i el cap tècnic. Per homicidi imprudent que carregaran tota la seva vida sobre la seva consciència; tot i que no tornaran a la vida a aquest al·lot de 18 anys que morí per una presumpta desídia i ineptitud al no haver fet les funcions que realment pertocava a les autoritats.

Esper que es faci una comprovació de totes les faroles i il·luminat de Bunyola; perquè una gran desgràcia com aquesta no torni a ocórrer mai més. Que prenguin bona nota tots els municipis de Mallorca i que procurin reparar les deficiències en cada poble, que per això estan els batlles i regidors i no per gratar-se la panxa i cobrar un bon sou. I si no serveixen o no en saben més, cap a casa!

I a Sóller, quines i quantes deficiències hi ha que poden causar desgràcies?: Bastants. Hi ha negligència per part dels governants ? jo diria que si.

Les llambordes de tots els carrers, que estan desnivellades i quan es plou es converteixen en pistes de patinatge, sobre tot per la gent gran.

Fa estona, vaig escriure una carta oberta a Carlos Simarro, batlle de Sóller, durant la primera legislatura del PP, arrel de la caiguda d’una veïnada nostra que va haver d’esser ingressada en un hospital (ja havia caigut altres dues vegades). Li recordava al batlle que ell també tornaria vell i que li semblaria el passotisme dels governants d’aquell moment si no reparaven un perill imminent del que també es veuria afectat. Idò en tres anys i mesos de legislatura, res s’ha arreglat. El perill continua.

Hi ha hagut altres despeses a dojo, per coses que no són tan prioritàries; ara mateix s’està pagant un bon lloguer pel solar del Fantasio; que no té cap tipus d'utilitat pública i també és un perill i està sense barrar ( ni les seves pròpies ordenances compleixen) . La seguretat dels ciutadans i ciutadanes, quasi sempre es troba al final de l’escala.

Un setmanari ha denunciat faroles sense tapes, amb la connexió elèctrica visible on qualsevol infant hi pot ficar la mà. I just ara, i com sempre donaran el servei de control de la infraestructura elèctrica a una empresa privada. I perquè no a persones de Sóller que necessiten treball i segur que hi ha prou personal especialitzat amb el tema elèctric? Esper que les deficiències s’arreglin ben aviat.

La desgràcia de Bunyola s’hagués pogut evitar posant-hi un fusible que no costa ni cinc euros.

Quant val una vida humana per les autoritats? Ja que sabien que aquesta farola en concret donava problemes i enrampades.

Tornant a les llambordes de Sóller, m’agradaria saber quants doblers ha hagut de pagar l’Ajuntament de Sóller ( tots nosaltres amb els nostres impostos) per indemnitzacions per caigudes.

Seguint amb temes deficients i no escriuré sobre la senyalització deficient d’obres. Que poden provocar desgràcies; ara faig referència als parcs infantils no homologats i que presumptament no compleixen la legislació vigent. A vegades crec que els infants estan vetllats per àngels de la guarda, que s’encarreguen que els nins no s’estavellin contra gronxadors metàl·lics sense cap protecció ( com el cas d’Estiradors).

Si passas una desgràcia i es desgranassin les imputacions corresponents; malgrat assumir les responsabilitats incomplertes, ètica i moralment no és de rebut com el succeït a Bunyola; i el que podria passar qualsevol dia a Sóller.

Si cada regidor de la seva àrea complís realment amb l’eficiència que li pertoca; i no em refereix únicament a regidors i regidores del nostre ajuntament, la qualitat de vida ciutadana augmentaria a tots els municipis. N’hi ha que ho fan.

No és per això que pagam a un batlle i la junta de govern; sinó per fer molt més agradable i sense perills, la vida de tots els ciutadans i ciutadanes de Sóller. Que quedi clar, que ens ho mereixem i ho pagam ben salat.  

La “presumpta” decapitació” del periodista James Foley i la manipulació

No fa estona , escrivia sobre la manipulació de la informació, tant pels canals i mitjans oficials escrits i audiovisuals ( una gran part estan en mans de grans corporacions, entre elles, bancs). Informen sobre el que interessa en el moment i el sistema encantat.

No tan sols manipulen la informació, sinó  arriben a falsejar-la. No tenim els medis de fer una comprovació de la seva veracitat.

Escric, perquè arrel de la notícia que ha rodat per la xarxa de la presumpta decapitació del periodista estatunidenc James Foley, per part d’un membre de l’estat islàmic – el qual diuen que ha estat identificat pels serveis d’intel·ligència britànics- esper que no tingui la mateixa veracitat que les armes de destrucció massiva, una companyia internacional forense, té prou motius per pensar que es tracta d’una teatralització i al mateix temps que porta un missatge a EUA, sobre quin pot esser el final dels estatunidencs detinguts o segrestats, si no s’aturen els atacs aeris que han iniciat.

No em ve de nou, hi ha hagut altres documentals i informatius que han estat teatralitzacions.

Entre ells, ja vaig escriure sobre el muntatge de la mort de Haddam Husseim penjat a la forca i també els vídeos d’Osama bin Laden; tant els d’abans de la seva localització i execució vist des de la Casa Blanca, com si estassin en un “party” d’amigues: Obama i corifeu; com els quan encara “es trobava viu” dels que vaig escriure que tenia els estudis de gravació a la Casa Blanca.

Que molts personatges que hem vist executats, es troben “vivitos y coleando”  i que ha estat una manera de treure’ls d’escena, un mutis pel fòrum, quan ja havien acabat el treball del paper encomanat pel director.

Aquesta vegada no escriure sobre els atemptats de falsa bandera, que també és una manipulació, però aquesta vegada amb víctimes sacrificades per uns interessos, per després justificar, segons quines accions dels estats : Llegiu 11 S Torres Bessones i la guerra d’Iraq.

Quant t’arriba, segons quina informació si no estàs prou fort i equilibrat i té l’empasses, provoquen una reacció física, mental i emocional, que interessa.

En el cas del periodista decapitat, es vol mostrar la “suposada” brutalitat dels membres de l’estat islàmic perquè a més no es parli  dels fins “humanitaris” dels bombardejos aeris EUA; com si molts d’altres estats, i comptam d’occidentals i per inri anomenats democràtics no haguessin exercitat cap terrorisme d’estat quan ha interessat . 

          Ha fet anys dels llançaments de les bombes atòmiques a Hirosima i Nagasaki; o la intervenció a la Guerra d’Iraq amb més d’un milió de morts, exportant “democràcia” i més proper la mort a trets d’un jove negre a Ferguson per part d’un policia; i podríem afegir les penes de mort; execucions per injecció letal que han tingut al pres durant hores d’agonia. Això no ho hem vist, clar que no interessa.

Habitualment a occident no empram armes blanques; es redueixen a segons quins casos i un d’ells és la violència masclista. El que resta a part dels sabres dels militars de cavalleria i les baionetes, les armes són més sofisticades.

Quan ens mostren una decapitació en directe, malgrat sigui un muntatge, estarrufa. Tot a dir que a França no fa tanta estona empraren “madame guillotin” i a l’estat espanyol en les darreres execucions del franquisme ( Puig Antich i el seu company) empraren el “garrote vil”.

Veure treure un alfange, espasa àrab, per una decapitació impressiona. En aquest cas sembla que el ganivet era fet a Ermua. En part ens sostreuen del segle XXI, ja que ens porten a quan s’empraven més sovint aquestes armes. Dins EUA i dins Europa, l’arma blanca de manera militar fa estona que s’han deixat d’emprar.

El  missatge que  transmetren: “Són uns bèsties i mereixen esser aniquilats” , oblidant les  bestieses, dels que  tenen les mans sollades de sang com el Nobel de la Pau Obama, Putin i molts altres mandataris. Provoquen el  judici , sense analitzar si és vera o no; i d’una  manera ràpida i visceral, i així ens fan combregar amb rodes de molí.

Si és una teatralització aquesta mort, em deman que en sap la família del periodista o l’han obligada a un pacte de silenci com ha passat altres vegades? I si és vera, i estava en les mans d’Obama, evitar-la, perquè no es va fer?

Moltes preguntes que no tindrem resposta, encara

Nit de l’Art , Festes de Sant Bartomeu i Flower Power

Així s’està tractant una escultura única “El Sant Sepulcre”  de Josep Llimona. Una autèntica vergonya que ha denunciat en el seu moment el Col·lectiu Albaïna i ara la formada Comissió Josep Llimona- Sóller

La salutació del batlle de Sóller Carlos Simarro, per les festes de Sant Bartomeu, amb el títol “Sóller, ciutat capdavantera” que ha sortit publicat divendres i dissabte, passat en els dos setmanaris; no sé si l’he de catalogar dins del presumpte cinisme, el sarcasme, o una barreja d’ambdós; ja que a la ironia, no és el seu fort. I a més coneixent les seves fetes i desfetes a lo llarg d’aquests darrers anys que hem patit.

En el segon paràgraf i transcric: “Un dels nostres motors primordials a part, sense cap dubte de la cultura i el patrimoni, és el turisme”

Que tingui la santa barra de posar-se a la boca les paraules “cultura i patrimoni” parlant de motors, als que ni benzina els dóna, em fa flipar.

Quin esforç, intervenció, suport o ajut, ja sigui en participació o de forma pecuniària ha rebut per part de l’equip de govern per la cultura a Sóller durant aquesta legislatura vigent? La resposta és palesa, cap. Mirau els pressupostos.

Totes les mostres culturals que s’han fet a Sóller, han sortit de la iniciativa ciutadana privada, sense cap tipus de suport del consistori.  El qual inverteix  més en que els ciutadans i ciutadanes de Sóller tinguin una bona musculació ( les màquines del gimnàs de Son Angelats, (presumpta competència deslleial’), que inversions en mantenir a un poble culte. I l’altre pregunta amb resposta més que clarament meridiana, és: Interessa un poble culte, un poble que sàpiga pensar i analitzar les situacions i qüestionar-les? Ja no la pos de tan evident que és. Un poble culte no es deixa manipular.

Ara que ha passat la Nit de l’Art, si dubtau de les meves paraules , podeu fer alguna que altra pregunta als organitzadors sobre el suport del Consistori. A lo millor treuen flamada, o sigui que no vos ho aconsell.

Simarro, es mou com un peix dins l’aigua, a la recerca de la fotografia de la presentació amb els organitzadors i portant un extens i nodrit corifeu. També li encanta la fotografia del pregó, tot i que en alguns moments s’hagi d’enviar qualque altre granot, com fou el pregó del cineasta  David Carreras: Un escrit fonamentat, elegant i culte i al mateix temps vessant veritats, tractant de  manera senyora a les institucions ( concretament al Govern Rajoy , del mateix pal que Carlos Simarro)  a l’alçada del betum.

I per acabar,  a la mateixa Nit de l’Art, fent el  recorregut per fer poble – caram les eleccions municipals i autonòmiques estan a la volta del cantó- una passejada mirant les distintes parades, amb un posat entre aspectant i curiós, de què la mostra realment li importa.  Idò un pebre, que a mi no me la pega.

Una  mostra que atreu a devers cinc mil persones a Sóller, a gaudir de la cultura i l’art al carrer, hauria d’esser mimada per part d’un Consistori realment intel·ligent. No és un consell.

Pas a un altre costat, quan vaig veure del balcó de l’Ajuntament amb el “Flower Power” tot d’una em va venir al cap “Fes l’Amor i no la Guerra” llegenda del moviment Hippie creat el 1965 com a resposta a l imperialisme nord-americà en la guerra del Wietnam.

Vaig flipar en colorins, no tan sols per les lletres i les margalides,

Un moviment pregoner de la llibertat d’expressió àmplia, de l’amor lliure, de viure al dia, d’oposició al sistema capitalista, no em quadra gaire que congeniï amb  l’ideari ideològic del PP; que quan menys et dónes compte fa homenatges a la Divisió Azul, es fa fotografies amb la mà alçada i ostentant banderes feixistes.

Tot i que, com són eternes les seves contradiccions no és estrany. M’encantaria saber de quin cervellet va sortir  la idea., i esper, per les festes haver vist  regidors i regidores vestits amb l’estètica hippie. Puntàs!

Respecte del tema patrimoni i veure l’afer del Sant Sepulcre, l’escultura de Josep Llimona, les mentides, la còpia, la manca de respecte a tot Sóller, no n’escriure ja que prou bona feina fa la Comissió Josep Llimona-Sóller denunciant l’espoli.

Cap autoritat a la magnífica conferència de Natàlia Esquinas sobre l’obra de Josep Llimona, o sigui cultura? I un be negre amb potes roses!

La manera en que s’ha  perdut quantitat de patrimoni per desídia, és autènticament de vergonya. I deman, quina part dels nostres impostos han emprat per preservar-lo?

Bones festes passades de Sant Bartomeu!

Josep Bonnín

(*)  Enllaç al vídeo ART ROBAT- Comissió Josep Llimona-Sóller, projectat a la Nit de l’Art 2014 - https://www.youtube.com/watch?v=EAflVu_C0_8

Dictadures militars i “Les Mares de la Plaça de Maig”

                                                 Aquesta fotografia pertany al diari "El Periódico"

Cops d’estat i dictadures han estat un component habitual a molts Països del món. Apart de les Europees, on també s’han proliferat  molt ha estat a llatino Amèrica i a Àfrica, per a mi propiciades pels diversos països que feren la seva tasca colonialista: Espanya, Anglaterra, França, Portugal, Bèlgica... la llista és molt llarga. No aniré tant enrere per tractar el tema de l’esclavitud d’éssers humans que “oficialment” es va abolir l’any 1880,  tot i que encara avui en dia continua.

Aquesta introducció, ve per analitzar una dictadura aberrant com totes, l’argentina del dictador  Videla. Els vols de la mort, milers d’infants assassinats; desaparicions forçades acabant amb tortura i assassinat. El segrest d’infants de dones empresonades que estaven embarassades, les que parien i després eren torturades i assassinades i el nadó entregat al millor postor que havia estat fidel al règim sanguinari.

Passà el mateix durant la dictadura franquista amb l’aparell muntat dels nins robats i inclusiu en plena democràcia.

La dictadura argentina que durà  fins a 1983 i que porta a les Mares de la Plaça de Maig a organitzar-se per fer internacionalitzar la situació, la recerca dels desapareguts, que comença l’any 1977 quan 14 dones cada dijous sortien a la plaça reclamant justícia, amb les fotografies dels desapareguts i repressaliats, i poiblement assassinats, s’organitzasin per trobar-los. Saber el que els hi havia passat. Ressò internacional.

El passat mes de maig ha fet trenta anys de l'organització de l’Associació de les Mares de Maig.

L’any 1985 es realitza el judici en contra de les tres primeres juntes militars de la dictadura i el Dictador Jorge Videla fou condemnat a cadena perpètua, altres 29 militars  també responsables de tortures, assassinats, desaparicions,  també foren condemnats a diferents penes de presó. Aquests judicis es pogueren fer degut a la derogació  de la “Llei de punt i final i obediència deguda” de Carlos Menem, per part del Congrés (2003) i convalidada l’any 2005 per la Cort Suprema de Justícia. Una Llei molt semblant a la “llei d’amnistia” Espanyola.

Hi havia interessos pel mig i Argentina és molt rica en recursos. Resultats d’aquells fangs, és que just ara mateix està a punt de fer fallida, un dels que va esser el país més ric de llatinoamèrica.

La presidenta de les Padrines de la Plaça de Maig Estela Carlotto, la que ha rebut bastants reconeixements per la seva tasca en defensa dels drets humans, després de trenta i sis anys de recerca ha trobat al seu net Guido.

Laura, la mare d’en Guido fou  empresonada en un camp de concentració i embarassada de dos mesos, va parir, li arravataren el fill  i al cap d’uns quants mesos fou vilment executada ella i la seva parella,  i el cadàver lliurat a la seva família.

Quan escric aquesta trobada amb el seu net segrestat i pensant tot el patiment que han hagut de passar fins arribar a aquest instant,  se’m posa la pell de gallina i els ulls m’espiregen, a punt de regalimar una llàgrima sentida.

El dolor i el patiment desplegat per les aberrants dictadures és inhumà. Sols psicòpates assassins són capaç de desplegar el regne del terror. En cap cas hem de consentir que els seus horripilants crims quedin dins la impunitat, i crec que no és casualitat, que una jutgessa argentina hagi aconseguit internacionalitzar i que s’estiguin obrint casos a l’Estat Espanyol de les víctimes del Franquisme, els repressaliats i assassinats simplement per ser republicans o d’esquerres; és una victòria de la societat civil en contra del poder dèspota, tot i que, encara hi hagi governants actuals dins l’estat espanyol que el voldrien preservar, voldrien  no moure res i mantenir aquella trista i repugnant llei d’amnistia de la Transició-Traïció i fer un esborrany i compte nou, posant tots els pals a les rodes que poden dins dels processos d’investigació; inclusiu negant-se a extradir a un dels pitjors torturadors del Franquisme.

La llei d’amnistia política de 1977 aprovada a l’estat espanyol per desgràcia nostra encara està en vigor, després de trenta sis anys de “democràcia”., renunciant a revisar el que va passar amb 40 anys de dictadura.

Per tancar l’article amb qued amb la bona notícia de la retrobada de la padrina amb el net. Esper que les altres mares i padrines, tinguin la sort de trobar als seus fills i  als nets que varen néixer en captiveri i entregats al millor postor.

Josep Bonnín

Vos deix l'enllaç del vídeo de la retrobada. Val la pena veure'l, molt emocionant.

Un estiu remogut: Entre corrupció i guerres imperialistes

                                           Crec que no és una petició, si no una exigència ciutadana

El passat  mes de juliol ha estat prou mogudet. No és que l’estiu en si hagi estat massa més calmat.

La corrupció ha estat un eix ben visible dia si dia també, entre els distints governants i polítics, a Balears sembla que batem rècords amb la quantitat de polítics que han anat a parar a l’hotel “les reixes”, ni més ni manco que vint en els darrers temps.

A les acaballes del mes, amb l’entrada a presó de Segòvia,  de l’ex president del Govern Balear  i ex ministre de Medi Ambient del Govern Aznar Jaume Matas. Portaveus del PP minimitzen el fet perquè ha entrat.  No era per tant, consideren.

Per  acabar d’arrodonir-ho la confessió sobtada de l’ex president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, que disposava de doblers irregulars a un paradís fiscal. Aquí a afegir les investigacions que s’estan fent sobre alguns dels seus fills i la seva ex nora  per distints presumptes delictes. Sempre els doblers pel mig.

A la resta de l’Estat Espanyol, també hi ha bastant de marro. Un cop acabada la instrucció de la trama Gürtel, amb quaranta i cinc imputats, dels quals vint i un són del PP, bona mitja, quasi el 50%. El tema de Fabra de la Generalitat Valenciana, que li donen l’agost de vacances i haurà d’entrar a presó a principis de setembre.

La possible continuïtat de la imputació de la infanta Elena, cas Noós, que també es resoldrà a l’entrada de curs. I al que també li han donat el mes d’agost és a Antoni Alemany, periodista que escrivia els discursos de Matas, i sembla que cobrava prou bé; que també entrarà a presó el setembre per poc més de dos anys.

Cas dels ERE Andalusia. 887 subvencions fraudulentes a empreses Prop de cinquanta imputats del PSOE,  una ex ministra d’aquest partit Magdalena Álvarez, que també va ocupar  un càrrec de Conselleria dins la Junta d’Andalusia i va haver de dimitir de vicepresidenta del Banc Europeu d’Inversions.  Una trama de prejubilacions sembla que irregular o il·legals; i també imputat un fill de Ruiz Mateo. Marron que podria arribar a Griñan i al President Chavez.

Segur que me’n deix algun,  i no reserc més per no fer-me pesat, però podria assegurar que estem governats pel “millor” de cada família.

La darrera glosa que vaig escriure, titulada: L’honorabilitat entre reixes? Hom demana quin tipus d’honorabilitat vessa una gent que aprofitant l’espai de poder que els hi han donat les urnes, han estafat, robat, mentit i defraudat al Poble durant tants d’anys? O és sentien intocables i pensaven que podien viure de per vida dins la impunitat? I que consti que a vegades pens que en la justícia hi ha varies vares de mesurar, depèn de qui es tracti.

Per no parlar més de corrupció, em refereix al darrer que he dit, al cas de l’absolució del grup de neonazis ( operació panzer) que sembla que un cúmul d’errors judicials ho ha permès. Per mi el més greu és la destrucció de les armes: des d’un bazuca, pistoles i munició i armes blanques. Dos dels absolts acusats de l’assassinat de Guillem Agulló, militant antifeixista de Burjatos (País Valencià). No sé, però a mi no em flaire gaire bé el que ha passat.

Avui no escriuré per no repetir-me sobre l’absurditat de la guerra d’Ucraïna i del conflicte de Palestina, on en ambdós llocs es mouen interessos imperialistes, i que la Comunitat Internacional ( clar amb la capacitat de vet d’EUA en el Consell de Seguretat de l’ONU) miren cap a l’altre costat.

Més sang, més,  assassinats de civils, més patiment i més desvergonya humana. I que consti que no admet cap justificació de cap dels bàndols. La vida humana és massa preuada per intentar fer-ho, al manco per mi.

Seguint amb la desvergonya,  l’ONU dóna  noranta dies al Govern Espanyol perquè digui el que farà amb les víctimes del feixisme ( Guerra civil i dictadura franquista) . Existeix un informe del grup de treball de Nacions Unides  sobre les desaparicions forçades, on apart de les quaranta dues recomanacions a l’estat espanyol; li deixen clar que està obligat pel dret internacional i la declaració de totes les persones contra les desaparicions forçades a assumir la seva responsabilitat i elaborar una política d’estat de suport als familiars dels desapareguts. Faran orelles de cònsol?

Indignat del que he escrit avui,  fins aquí arrib.