El resultat del referèndum a Escòcia,
tot i que m’hagués agradat que hagués guanyat el Si; i pel contrari ha guanyat el No per una diferència de deu
punts (55% No-45% Si) no m’ha vingut
molt de nou. I com em consider demòcrata respect totalment la decisió del poble
escocès.
Al
manco el poble escocès ha pogut exercir el seu dret democràtic, sense que
l’executiu anglès presidit per David
Cameron, hagi posat impediments, ni hagi fet una guerra bruta per intentar que
no és fes. Diferència prou clara de com es tracten els assumptes al Regne Unit
i a l’Estat Espanyol; marcant també la diferencia abismal de fer entre Cameron
i Rajoy.
Cameron ha afirmat en declaracions que
hauria pogut prohibir el referèndum, i que no ho ha fet perquè és demòcrata.
Rajoy el vol prohibir, perquè no consent la democràcia i l’ha utilitzada pel
benefici del seu partit i l’aplicació del neoliberalisme més agressiu dels
darrers temps ( la veu del seu amo: El mercat financer orquestrat per la batuta
de na Merkel.
La
portaveu PP, Soraya Sáens de Santamaría, donant lliçons a Artur Mas,
recordant-li que és el president de tots i que ho és, perquè li permet la Constitució.
L’element
de la “renovació” del PSOE, Pedro Sánchez, que ha fet una declaració d’amor al
poble català, transcric: “Us estimem i volem viure units” i tant que sí, podrien
menjar les sopes molt clares amb una Catalunya independent. Recordar-li també
que el tracte fiscal a Catalunya quan ha governat el seu partit, no va diferir
massa de quan ha “governat” el PP.
El poble escocès ha votat. Quebec, va
organitzar tres referèndums sobre la seva independència; Kosovo s’independitza
unilateralment; i en cap cas hi ha hagut cap cataclisme, com ens volen fer
creure que pot passar a l’estat espanyol si el dia 9 N vota el poble català.
No escriure sobre l’esbart de bajanades
que he hagut d’escoltar i llegir, dels elements de la caverna, en contra del
procés democràtic pel dret a decidir a Catalunya, perquè no es mereixen ni un
minut del meu temps els diversos personatges esperpèntics que han ressorgit de
les clavegueres.
El
9 N, el poble català vol votar, vol tenir l’opció democràtica de poder-ho fer i
l’aprovació de la llei de consulta al Parlament Català, per cent sis diputats a favor i 28 en contra (PP i
C’s); obri la porta legal a què el
President Artur Mas convoqui pel 9N la consulta. Ara la pilota està sobre el
terrat de l’executiu espanyol i tot Europa li té l’ull a sobre.
Camacho i Ciutadans, amb corifeus
respectius abandonaren el Parlament amb un atac de mala dallona que no podien
amb ell. Una clara demostració de lo “demòcrates” que són.
Rajoy,
hereu d’AP després tunejat en PP,
aprenent del seu mestre Sr. Fraga, Ministre de Franco; vol mantenir-ho tot “atado
y bien atado” i no moure ni una coma de la llosa de la Constitució de 1978 (incomplerta
arreu els drets fonamentals: treball digne, dret a l’habitatge, a una educació
i sanitat....), excepte quan els bicèfals majoritaris PP i PSOE, els interessa.
Exemple donar prioritat del cobrament del deute als bancs.
Com sempre ha planejat en contra de Catalunya
el missatge de por. Algunes afirmacions, a part d’esser falses i no tenir les
competències per fer-ho, han semblat de ciència ficció.
El
ministre d’exterior Margallo, esgrimeix en públic, la possibilitat de suspendre
l’autonomia de Catalunya si el President Mas convoca la Consulta. Rajoy,
que malgrat tot sap que a Europa no es poden contemplar aquestes bajanades, es
desmarca.
Han promès els tancs i la intervenció de
l’exercit, militars franquistes reciclats? Si. Que Catalunya estaria fora d’Europa.
Les
set plagues bíbliques d’Egipte? No. No
sé si perquè no s’han atrevit o ho desconeixen. Cultura (?)
El
poble català no s’ha acollonit i la diada 11/9 ho demostrà al carrer, un milió
vuit-centes mil persones feren la “V”.
Missatge prou clar i intel·ligible, per l’executiu espanyol que haurien d’entendre
si no fossin sords de conveniència.
Europa està amb el punt de mira sobre l’executiu
espanyol i de quina manera serà capaç de gestionar la situació que li ha
plantejat Catalunya. Ja no som “la unidad espiritual de Europa” tot i que a
alguns els hi agradaria.
Acab,
felicitant al meu company Joan Castanyer, pel seu darrer article: “Ja no ens
alimenten molles...,” Molt bo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada