dissabte, 16 de novembre del 2013

Testimoni de gratitud per n’Aina Colom.





El primer diumenge de novembre vaig acabar de llegir el llibre, que ens va regalar la nostra amiga Aina Colom, “Ma mare, una època, uns costums, un testimoni” editat per Lleonard Muntaner.

Amb el permís de n’Aina, abans de posar-me a escriure sobre les impressions que m’han portat la lectura; vull transcriure les paraules de la seva dedicatòria, que el setembre passat i en acabar un plenari, a la mateixa Sala Magna de l’Ajuntament, ens va escriure: “Als meus bons amics Josep Bonnín i Rafela Garcia, dos sollerics d’adopció que estimen més Sóller que altres que descendeixen de varies generacions. Amb apreci i gratitud. Aina Colom. Setembre 2013”

El que m’ha empès a deixar un testimoni escrit, malgrat feia estona que em rondinava, han estat també unes línies de la part final del seu llibre on, per una part es lamenta d’algunes manques de reconeixement a una tasca personal. Aquests tipus de reconeixement sempre arriben per part de persones amb una certa sensibilitat i que saben trobar-se al seu lloc. Que simplement poden agrair  gests  que per alguns, per a molts d’altres els hi passen per alt. Són aquestes petites mostres d’agraïment de varies persones que tingueren cap a ella quan estava treballant a l’oficina  de Turisme que si tingueren.
El llibre de memòries queda molt ben definit en dues parts,

La primera on descriu una realitat familiar dins la pagesia, durant els primers seixanta anys del segle XX, a Deia. , Valldemossa i  posteriorment a Sóller, concretament a la possessió dels “Monts-reials” i totes les vivències. El fet narratiu, és a través del diàleg, i el  fa dirigint-se a la seva mare, una dona d’empremta, m’ha anat portant a lo llarg de la lectura, la sensació que es dirigia a ella com si fos ben viva; i realment ho és dins la memòria dels  records; clars, espinzellats i descrits per n’Aina. Talment les maneres en que tenia la mare de procurar un mestratge, alguna vegada dur, cap a ella i a la seva germana.

La manera de fer d’aquella pagesia de muntanya,  on tot s’aprofitava; on el temps sempre era curt  i el treball havia de donar per a cobrir la  subsistència. Amb un contacte de ple amb la natura i les estacions de les que moltes vegades depenien, queda plenament i perfectament descrita. Un vocabulari infinitament ric i que m’ha portat més d’una vegada cap al diccionari, ja que hi ha hagut bastants paraules que per la seva manca d’utilització i coneixement no havia emprat mai i desconeixia.

El calendari de les  tradicions religioses , marcaven  el dia a dia de la societat.

Aina ens situa en una època d’una realitat bastant dura. Les vivències sobre el final de la guerra civil i la postguerra que marcava la manera de fer. Els treballs que no permetien massa distraccions ni pèrdues de temps. I dins la duresa de la situació, també la part dolça i agradable en segons quins moments. El gaudir de coses més que senzilles que just ara no li donaríem la importància que tant ella com la seva germana els hi donaven.

La segona part, m’ha apropat  més a n’Aina com a persona valenta, capaç de vèncer les seves pors i tenir el coratge d’enfrontar-se a situacions per les que,  havent viscut dins les terres de tramuntana i sense quasi sortir a l’exterior fora de Mallorca; fou capaç de fer-ho. Aina no sé si ha estat mai una Valenta Dona, però si que ha estat i és una dona valenta. Referència dels seus viatges cap a França i Alemanya  per a treballar, deixar Sóller i el contrast de les distintes societats; ben igual que el diferent tracte que rebien els treballadors dins la societat mallorquina que a l’estranger.

Tota l’experiència d’aquells moments, continua marcada pel mestratge que li va donar la seva mare, per tenir en compte i saber com haver d’actuar davant de certes situacions. Una transmissió de saviesa i cultura, no apresa en llibres i que es transmetia de generacions en generacions.

Per a mi el consider un gran llibre. Un vertader testimoni d’uns moments, instants, d’una època que ha desaparegut i que gràcies a ella en quedarà una constància escrita. Un autèntic testimoni.

Moltes parts del mestratge que ella va captar, jo també l’he aprés i per aquest motiu m’he sentit molt proper als seus sentiments.

A Sóller, necessitam moltes més Aines Colom.

divendres, 15 de novembre del 2013

Fred i emprenyadura a la Vall de Sóller

Avui, complint la mitat de novembre, la Serra de Tramuntana s'ha vista engalanada amb una bona nevada i de sobte el fred ha arribat a la nostra Vall.
Just fa unes setmanes gaudíem d'unes temperatures extremadament altes i s'havia registrat un octubre més sec dels darrers trenta anys, si no vaig errat.
Serà bona la neu, ja que els embassaments ho necessitaven, tot i que el fred, no ha aconseguit abaixar l'emprenyadura de la ciutadania de Sóller.
Aquí a Sóller, i després d'haver vist l'espectacle circense i esperpèntic que ens va regalar i no de balde l'equip de govern amb els dos plenaris extraordinaris del passat dia 7 ( dos plenaris valen 3.500 euros); provocant que inclusiu l'oposició abandonés els seients de la Sala Magna al segon plenari per no voler participar amb el xou ridícul que s'havia muntat.
Han venut la baixada del tipus impositiu de la quota d'IBI ( Impost de Bens Immobles) del 0.85% al 0.83% ( dues centèsimes menys) i com el valor cadastral puja un 10% anual, el rebut de 2014 haurà apujat. No manca haver estudiat a la Sorbona, són faves comptades.
Molta gent està indignada i això passarà factura a l'equip del PP que ara desgoverna.
S'ha legislat amb una sensibilitat lesiva i posaran entre l'espasa i la pared a moltes famílies de Sóller. Entre elles, a famílies de pensionistes que hauran de triar entre menjar o pagar, no tan sols l'impost abusiu de l'IBI, si no el de fems que és un dels més alts de l'Estat Espanyol.
Exemple a Madrid es paga una taxa anual de 121€ i a Sóller de 240 , el doble.
Pagam la tudadissa de doblers dels darrers anys que ha generat el PP en dues legislatures. El pacte no va poder gastar massa ja que no hi havia ni un cèntim i va haver-se de limitar bastant part de la legislatura a pagar deutes generades pels altres.
S'ha arribat a la bolla del deute de prop de 17.3 milions d'euros.
S'han fet despeses absurdes molt lluny de les vertaderes prioritats i necessitats del Poble; s'han desaprofitat recursos que podien donar doblers d'entrades a l'Ajuntament; s'ha privatitzat quasi tot. Serveis que es privatitzaren i després per impossibilitat del pagament a l'empresa s'han retornat a municipalitzar, com estava abans de privatitzar-ho. Cas de Gesba; que s'acabat generant un deute de més de tres milions d'euros que encara a hores d'ara estem pagant. No el paga l'ajuntament; llegiu bé el pagam tots els ciutadans i ciutadanes de Sóller amb els nostres impostos.
Vull, com a ciutadà de Sóller donar la meva enhorabona a l'equip de Govern que pitjor no ho podíem haver gestionat, ni entrenant-se. Han batut un rècord de mala gestió.

dimecres, 13 de novembre del 2013

“La vara de l’eficàcia, l’eficiència i l’honradesa”



                                                  Tres minuts en pantalla mentint. Un rècord


Les  paraules del nostre màxim edil el Batlle Carlos Simarro quan va iniciar la legislatura, que formaven el titular de la notícia de Sa Veu  de 17 de juny de 2011. Foren que ell es  convertiria en: “La vara de l’eficàcia, l’eficiència i l’honradesa”

Després de dos anys i cinc mesos de malson - lapsus mentis-  vull dir de legislatura, que en pensau ?
Ha complert res del que prometé?

Quantes mentides haurà amollat  d’ençà que comença la legislatura?
A Canal 4 en una entrevista n’amolla tres minuts sencers i seguits en pantalla. Fou patètic.

Prometé feina i ha fet  reduccions de plantilles a l’Ajuntament .Si  que ha fet  contractacions d’assessories externes i arquitectes. Si que ha incrementat amb un milió d’euros el deute durant l’any 2012. Ni han complert  el pla de sanejament a què s’havien  compromès. Si que ha gastat doblers que no tenia i que sortiran de  sobre les espatlles de tots nosaltres.

La jugada celebèrrima de deixar “Deixalles” sense el servei de recollida selectiva i ensems voluminosos. Resultats:  Deixalles ha hagut d’acomiadar a tres treballadors i a renunciar a quatre places de beneficiaris, que estaven dedicades a persones amb risc d’exclusió social. Això és “procurar pel més necessitats”?

De la promesa de no pujar impostos millor no dir res, ja que tothom ho ha notat amb els diversos rebuts. El Batlle, i la carta de Sa Veu de dia 1 de novembre, fa que pugui ostentar al títol de Simarro I “El manipulador”. Corre pel carrer.

He de reconèixer que la vara de l’eficàcia i l’eficiència cap els “seus” sens dubte ha funcionat. La de l’honradesa, com es diu del  soldat: “el l valor de le supone”

La transparència en les gestions del Consistori ha arribat a l’excel·lència, ho hem vist els ciutadans que  tenim un criteri i saben analitzar.

No ha dit el Batlle, que ha estat ell qui s’ha convertit en la vara de la crispació i  que amb el seu pla arruïnarà molts  sollerics que arribaran a què no podran pagar la quota de  l’IBI.

La vara ha estat eficaç per a augmentar cost i taxes de tots els serveis i de passada convertint-los en més inoperants: Neteja (?).  Mai Sóller havia estat tan bruta ni havia costat tant mantenir el servei de neteja. L’aigua  més cara.

L’eficiència ben demostrada, vist com  arreglaren -“l’empresa millor d’Europa” Simarro dixit- les goteres del Poliesportiu de Son Angelats que encara hi són.

Per arrodonir,  la cirera, m’he assabentat , pretén  llogar l’edifici de l’hospital i dedicar els beneficis a serveis socials. No fa gaire estona, una persona, em va dir que a en Simarro li haurien de col·locar “un inhibidor de pensaments” i vaig fer una bona rialla, ja que hi estic plenament d’acord. Cada vegada que en pensa una, per posar-se a tremolar.

O sigui que ningú es queixi, perquè si ho fem, som els creadors de la crispació, els   que sortim al carrer a defensar els nostres drets que cada dia ens són trepitjats.

Carlos Simarro és el Batlle que major crispació ha creat dins Sóller. Que a l’espectacle-circ dels dos plenaris extraordinaris del passat dia 7 on va intentar vendre la moto de la “baixada” de l’IBI. Una altra mentida, i una manipulació d’època, on fins i tot, cosa que no havia passat mai, l’oposició el va plantar i varen decidir els regidors del PP pràcticament tots els punts del segon plenari.

La prepotència del Batlle el portà a proposar la baixada d’un 0.02% la quota de l’IBI. Venia a dir, es farà el que jo ordeni. Ridícul, despòtic i  un insult.

Tenia una possibilitat per abaixar la quota IBI:  reduir despeses i anar pagant deute.  Però ca barret!. Ben a l’inrevés.  
Tots els regidors i regidores, són responsables del que voten i els resultats.  Han perjudicat de manera molt seriosa al Poble de Sóller, amb la falsa rebaixa de la quota IBI i així com ens afectarà.  

Quan comenci a haver-hi impagaments del rebut d’IBI; arribaran al punt d’acomiadar a famílies de  Sóller de casa seva i  foter-los al carrer? (deshaucio)
El mateix Consistori que aprovà per unanimitat  “Sóller ciutat lliure de desnonaments”, serà el que desnonarà? Convertirà l’Ajuntament en un banc?
Han  hipotecat al poble sense el nostre consentiment i ara ens toca pagar els seus disbarats i la mala gestió.

Podran dormir tranquils?

dissabte, 2 de novembre del 2013

Manifestació contra la derogació de la Doctrina Parot i oblit del feixisme



 PP, UPy D, i Ciutadans, conjuntament amb les Associacions de Víctimes del Terrorisme ( em sembla que s’oblidaren de  l’Associació 11 M, o no els interessa?) varen omplir els carrers de Madrid en contra de la derogació de l’esmentada llei. El Tribunal d’Estrasburg de Drets Humans ha emès una sentencia declarant-la il·legal. I els que diuen acatar les sentències dels tribunals de justícia surten al carrer a manifestar-se en contra.

Les declaracions dels diversos “líders del PP” són de llibre de por. Es posen a la boca la paraula botxins i demanen drets humans per les víctimes i no pels botxins. Esperança Aguirre s’ha cobert de glòria.

Fem memòria, el PP s’ha negat a condemnar els crims del Franquisme.

Posà pals a les rodes a donar la informació sol·licitada per la jutgessa argentina que va obrir la causa contra dels crims del franquisme. També ha posat molts problemes per arribar a localitzar les fosses comunes on varen esser enterrats republicans i republicanes assassinades, que les portaren a fer “el paseillo”.

No volen saber res dels torturadors del franquisme que encara segueixen vius i de membres del Govern Franquista que encara estan vius i tenen responsabilitat en les darreres condemnes a penes de mort. Un d’ells emparentat de prop amb el Ministre de Justícia Ruiz-Gallardon.

Una delegada de govern Llanos de Luna, s’ha atrevit a muntar un acte d’homenatge a “La hermandad de la División Azul” ( ho escric en castellà, ja que estim massa la nostra llengua). Aquesta “División Azul” va donar suport al Nacionalsocialisme- Hitler durant la II Guerra Mundial.

Empren algunes  associacions de víctimes del terrorisme com a punta de llança pels seus interessos manipulant-les, tot i que dir que no ho necessiten massa.

La comissió parlamentaria que va cobrir l’aberrant atemptat terrorista de l’11 M ( encara hi ha coses no massa clares, que no sé si s’arribaran a aclarir mai; esper que si per les víctimes propiciatòries);m‘ha portat a recordar la frase de Pilar Majón Presidenta de l’Asociación 11 M, la qual mentre es descrivien els fets, alguns diputats del PP reien en un apart passant de la Comissió: “¿De qué se rien sus señorias?” Una de les que reien, ara és la Presidenta del Consell Insular de Mallorca  la senyora Salom.

Continuant amb la manifestació, hi ha comentaris de premsa, que diuen que mai s’havien vist tantes mans amb la salutació  feixista, des d’abans de la II Guerra Mundial. Banderes franquistes pre-constitucionals prohibides i sense que tinguessin cap problema per part de la policia ( intenta treure una estelada i veuràs) .

Puc entendre el dolor de la mort d’una persona estimada, però que no  demanin revenja i si ,  justícia.
Cap assassí de republicans i republicanes espanyoles – Franco fou un terrorista! Ha passat per un judici i  anat a parar a presó. Ans el contrari, tingueren bons càrrecs i bones remuneracions.

Nosaltres i molts com jo, no demanam revenja, demanam justícia i que caigui sobre els torturadors franquistes, sobre els que tingueren que veure en condemnes a mort que no obeïen a cap procés legal i en quantitat de mancances pels jutjats; demaman justícia per totes les víctimes que donaren suport amb la seva vida per la llibertat i la democràcia.

Volem que tots els símbols franquistes desapareguin de les nostres ciutats. No volem la indignitat d’haver de passar-hi per devora ell i que ocupin llocs “d’honor” a les places i llocs emblemàtics. Si qualcú els vol guardar que li munti un museu.

També existeix el terrorisme d’estat fet des de despatxos. Hi ha molta gent que té les mans mullades de sang i no ha premut mai el gatell d’una pistola.

La irresponsabilitat democràtica, mai han cregut amb la democràcia, l’han emprada per manejar, manipular, escalar i tocar doblerets públics, dels partits espanyols de dretes; és aberrant. Tant aberrant que ofereixen un càrrec a les llistes per a les properes eleccions a la Presidenta de l’AVT. Angeles Pedraza.

Vull denunciar l’oprobi d’aquesta mala gent que intenta fer treure a defora la visceralitat  d’una gent que la poden manipular a la perfecció.

Tots els Presidents dels diversos Governs Espanyols varen negociar amb ETA, des d’Aznar fins arribar a Zapatero. Inclusiu podria afirmar que a alguns, ETA els hi va anar de  conya, quan els ha convingut   i molts dels que surten al carrer estaran amb el Govern Aznar; uns dèspotes manipuladors. 

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Les guerres oblidades , el capitalisme assassí i colonialisme segle XXI




                                                               Això és el que els queda


Dins tot el món, i resulta que els mitjans de comunicació poc o gens ens xerren, que  hi ha devers trenta i quatre guerres oblidades que com sempre han batejat  amb l’eufemisme de “guerres ètniques”

Els motius són sempre purament econòmics malgrat estiguin disfressats  d’enfrontaments tribals o de faccions.

Moltes de les faccions que lluiten i controlen zones, és per a mantenir uns beneficis econòmics de les matèries primeres que les multinacionals, lobis financer i centres de poder econòmic del món, se’n porten deixant al darrere països pobres, desestabilitzats i amb una violència diària; a canvi d’ells. Moltes vegades, quasi sempre, les multinacionals financen l’armament de la facció més propera que els facilita poder seguir practicant l’espoli sense massa mals de caps i poder continuar mantenint els seus interessos econòmics.

No tan sols existeix aquest espoli, si no que es practica diàriament l’esclavatge del capitalisme i les grans marques que venen a Europa, Països Àrabs, USA , Rússia, i que omplen les seves franquícies de productes elaborats a aquells països amb uns sous de misèria i unes condicions laborals d’esclaus.

Mentre un silenci absolut fins que de tant en tant es destapa la caixa de Pandora, ja sigui per un gran incendi a una d’aquestes fàbriques infrahumanes on cents de persones moren calcinades; o es parla d’un inici d’una possible intervenció militar com és en el cas de Síria; on poc es parla del més de dos milions de sirians i sirianes desplaçats que acabaran a un dels tants campaments de refugiats malvivint de les “almoines” que la Comunitat Internacional els aportarà, a vegades a través d’ONGs, algunes no massa transparents; i les ajudes humanitàries poden perfectament no arribar on toca.

Els països “demòcrates” que tenen la santa barra, d’emprar l’eufemisme de “països emergents”; són ells mateixos que escampen la pobresa i la misèria d’uns països posant al poder els governants, la majoria corruptes, que els hi convenen per preservar els seus interessos. Jo ho qualific com a “Colonialisme-Imperialisme del segle XXI”.

Poc els importa el joc que han de fer per mantenir l’espoli; tant si han d’organitzar una guerra civil com si han de muntar un cop d’estat donant suport a un dictador que llevi el Govern que els hi fa nosa. Aquesta afirmació la faig en memòria del cop militar de Xile, ara fa quaranta anys; on el Govern socialista de Salvador Allende fou derruït i ell mort al Palau de la Moneda pels exercits del colpista Pinochet, amb el suport de la CIA; ja que entre altres coses s’havia atrevit a nacionalitzar les mines de coure que es trobaven en les mans de diverses multinacionals nord-americanes. Li muntaren una vaga indefinida de transportistes per escalfar l’ambient i crear la desestabilització, perquè després pogués sortir un “salvador de la pàtria” ben igual com en Franco en el seu moment; i tornés les coses al seu lloc, respecte als interessos econòmics que Salvador Allende, havia intentat que revertissin en el Poble Xile.

La hipocresia és tan flagrant dels que diuen “exportar democràcia” que són capaços, com han estat de finançar per la permanència al poder als més sanguinaris dictadors d’Àfrica i Àsia.

Aquests països que han estat espoliat, durant anys i més anys, les classes més dèbils ( com sempre) no han pogut aixecar el cap i han hagut de viure dins la misèria i pobresa.

La usurpació del que és del poble s’ha fet patent i a l’Estat Espanyol en tenim un clar exemple amb com s’ha tractat a la nació Sahrauí degut els interessos que tant Franco com la Monarquia han tingut amb els diversos governs i reis del Marroc.

Des del Congo, als Grans Llacs ( on en Juan Carrero va denunciar la situació aberrant del poble   mitjançant una vaga de fam davant la seu de les nacions unides); Burundi amb la lluita entre Tutsis i Hutus; els conflictes bel:lics finançats per Nestlé per mantenir el preu del Cacau; els brillants ensangonats que es passegen per Ginebra, Israel de les grans mines africanes. Podria seguir enumerant  molts d’aquests drames oblidats i silenciats.

Nosaltres podem no comprar els productes d’aquestes multinacionals que estan actuant d’aquesta manera brutal i inhumana. A casa fa anys que no entra res de Nestlé; malgrat siguin bons alguns productes. És necessària una coherència si realment volem canviar aquestes situacions aberrants.

No podem dir que no tenim la informació. Ho deix com a reflexió.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Beatificacions i memòria històrica de la guerra incivil





He escrit altres vegades sobre el paper de la cúpula de l’Església Catòlica durant la II república, el cop d’estat de 1936 propiciat per l’empresariat conservador i reaccionari que donà suport al braç executor Francisco Franco i els seus generals colpistes; amb el suport i connivència dels  governs feixistes d’Alemanya i Itàlia que donaren a la guerra incivil.  Per a mi, malgrat sé que hi haurà persones que no estaran d’acord amb mi, fou un resultat de la lluita de classes.

L’església catòlica espanyola, no va acceptar mai el règim de la II república espanyola (recordem que l’església és jeràrquica i no democràtica)  i té les seves responsabilitats en el cop d’estat i la posterior guerra incivil.

No tan sols això, si no que va mantenir el seu poder i estatuts durant els quaranta anys de dictadura franquista ( els beneficis foren més que sucosos; entre ells el control complet de tota l’educació; d’altres dinerari ja n’escriure més endavant) i els segueix mantenint ara mateix en una pseudodemocràcia de caire neoliberal amb un sistema econòmic capitalista que darrerament s’ha tornat més agressiu que mai; i amb el seu vist  i plau, està massacrant les economies més febles, esbucant els drets de les classes populars, classes treballadores, aconseguits amb molts d’anys de lluita i repressió.

L’Església Catòlica no és que mantingui els seus rèdits i beneficis, si no que els està augmentant a diari. (No paga Impost de Béns Immobles i el seu patrimoni immobiliari és el més gran de l’estat espanyol, per exemple. Rep de l’estat espanyol més de tretze milions d’euros mensuals).

La cúpula de l’església catòlica va beneir els canons de Francisco Franco; i a més varen signar un manifest de suport tots els bisbes espanyols menys un que fou cessat. Varen beneir “la santa cruzada contra el ateismo y el marxismo”

Just ara mateix, quan encara no s’han curat les ferides de la guerra incivil; quan s’estan exhumant foses comuns perquè els familiars dels assassinats i assassinades pel règim dictatorial d’en Franco i puguin esser enterrats amb dignitat. Una altra denigració.

Amb el clar intent de provocació i fer el joc al Govern del PP de l’estat espanyol que ha derivat cap a l’extrema dreta ( de fet és manifesten junts amb els ultres, malgrat intentin disfressar-ho); la cúpula del Vaticà du a terme la beatificació de cinc-cents vint i dos capellans., bisbes..  “assassinats” ( alguns mitjans de comunicació IB3-PP3, en unes telenotícies emprava el terme)  durant el cop d’estat a la zona republicana.

Cap menció als altres republicans i republicanes assassinats, reprimits, i posteriorment molts repressaliats per combatre el feixisme i a favor de la llibertat democràtica. Cap mostra d’intentar tancar ferides. Cap mostra de compassió per uns altres éssers humans que també foren perseguits i executats a les cunetes  i prop de les tàpies dels cementiris. Cap mostra d’amor i de condemna en front d’una absurda i brutal injustícia.
Com sempre la cúpula de l’Església Catòlica té dues vares de mesurar. Aquesta Església ( no parl de la base si no de la cúpula)  que s’ha allunyat i es va allunyar milions d’anys llum del missatge del que diuen esser representants: Jesucrist.

Sé de ben certs que alguns dels republicans i republicanes, assassinats eren cristians.

I ara vaig a una altra part, ja que hi ha comprovacions, les armes de la Falange Española y  de las Jons, en alguns moments abans del cop d’estat foren guardades dins esglésies. Als llocs on triomfa el cop d’estat, es feren llistes negres; moltes d’elles sortiren de les parròquies. Altres les feren els “serenos”.

No estan exemptes molt de capellans de què persones que no tenien un comportament “com tocava” fossin executades i afusellades. No estan exempts d’escampar sospites infundades. Mentre el poble no tenia els més mínims recursos per sobreviure; ells continuaven nedant dins l’abundància i que consti que quan escric això no justific cap pena de mort, ja que sóc completament oposat a ella, perquè amb el que crec per sobre tot és amb la VIDA. Que ningú té dret sobre la vida i la mort d’altres éssers humans. NINGÚ!

Acab, Teresa Forcades ha demanat a l’Església Catòlica que demani perdó pel seu comportament durant el Franquisme. Tot han estat silencis com sempre. No volen que aquest tema surti a un debat clar i enriquidor i ho tapen: “Els draps bruts es renten a casa”.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Gonelles a Mallorca i un Govern Bauzá esperpèntic



                       En Bauzá contemplant les pancartes: "Bauzá no ets benvingut" i "No al TIL"


Quan contemples la  fòbia anticatalanista d’un bon grapat de gonelles mallorquines i mallorquins, que no tenen el coratge d’aixecar la veu en contra del Govern del PP a l’estat espanyol que ens està espoliant i tractant com una colònia a les Illes Balears i Pitiüses, flipes en colors per la incoherència i et demanes, malgrat immediatament es converteixi en negació: entenen res?No

Les xifres canten. Mai hi ha hagut un menyspreu tan gran en relació als doblers que se’n duen de ca nostra i l’almoina que ens retornen. La mala anomenada  “solidaritat” que ens ha passat de “germans” a  “primos”.

Com repercuteix aquesta manera de tractar-nos en quant al dèficit fiscal en la vida diària de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs?

La resposta és diàfana: Retallades en tot: educació, sanitat, cultura, més atur, manca d’inversions ( ja estem que el Govern Balear, ja ens té acostumats, empraria els doblers per a beneficiar als seus, com fa sempre)  però al manco hi hauria la possibilitat de mobilitzacions socials exigint que una part de la menjadora arribada anés a les vertaderes necessitats del Poble.

Mentre el Govern Bauzá endoia i en Bauzá intenta recuperar el prestigi que va perdent dia a dia, amb banys de multitud que normalment li surten foradats. No pot anar enlloc de la nostra geografia on no sigui escridassat i esbroncat.

Un exemple evident fou la seva vinguda a Sóller on ell i el Batlle Carlos Simarro foren esbroncats en estèreo.

Primer a l’estació de Sóller on un bon grup de ciutadans i ciutadanes amb camisetes verdes a les mans, a més de demanar la dimissió d’en Bauzá,  cantaren l’estaca com un himne de lluita que torna a esser tan vigent com record fa més de trenta anys.

Més tard al Port de Sóller amb la performance d’un drac verd que portava l’embut de la Plataforma Crida i la llegenda amb lletres clavades a l’arena de la platja: “No al TIT” a l’altre costat de carrer un bon grup de ciutadans i ciutadanes des d’un balcó d’un edifici des Través, desplegaven dues pancartes una “No al TIL” i l’altre amb la llegenda “Bauzá no ets benvingut”. Les cares de Simarro i en Bauzá.  són de poema. En Simarro més encès que un misto i en Bauzá mirant les pancartes amb uns ulls de mòpia com si li hagués arribat una inspiració divina. Vessaven  patetisme.

Després de la moguda reivindicativa, s’organitzà un sopar a Can Dulce per aportar el benefici a la caixa de resistència dels docents en vaga indefinida, que congregà més de cent cinquanta persones; i una rifa on molts comerços, restaurants, cafeteries  i persones particulars de Sóller havien col·laborat amb els premis.

Quan escric l’article la vaga indefinida ha estat suspesa temporalment. Per impedir el joc brut de l’administració educativa del Govern Bauzá; que no tenia cap intenció de negociar i el que pretenia allargant la vaga era un enfrontament ( desgast de la legitimitat de la vaga) entre docents i pares.

També el TIL li ha sortit per la culata i ara amenatzen amb l’únic “argument” que tenen: la repressió amb expedients sancionadors als centres que no apliquin el TIL. Una legislació imposada a la força d’un decret-llei d’urgència i imposat en calçador.

Si qualcú a hores d’ara encara pensa que estem governats per “demòcrates” pateix un miratge que li ha besllumat el paisatge, no tan sols l’educatiu sinó molts d’altres.

Anant a un altre lloc, l’aprovació pel Parlament Popular Balear, de la moció de què no som Països Catalans. Fa oi i una mica de peguera, malgrat sóc pacífic.

No existeix cap altra prioritat a les nostres contrades? Desnonaments, serveis socials minvats, bancs d’aliments i menjadors socials que no donen abastament; més atur; gent que viu al carrer que els bancs  van enganyar en connivència dels polítics i ara els hi ha fotut la casa.

Mentre, la tàctica marca  PP, l’anticatalanisme aporta vots i ja preparen les eleccions del 2015.

Tenim uns governants que ens xuclen la sang amb impostos injusts i abusius, i els serveis , cada cop més precaris. Fart de veure com tuden els nostres doblers; i  els  vesa la manca d’ètica i de moral.

El sistema que vivim és altament cancerigen. En fase terminal ja que la metàstasi ja ha arribat al cervell. I petarà, després sobre els enderrocs farem un món nou on ells no hi tindran cabuda.