Nit de l’Art , Festes de Sant Bartomeu i Flower Power

Així s’està tractant una escultura única “El Sant Sepulcre”  de Josep Llimona. Una autèntica vergonya que ha denunciat en el seu moment el Col·lectiu Albaïna i ara la formada Comissió Josep Llimona- Sóller

La salutació del batlle de Sóller Carlos Simarro, per les festes de Sant Bartomeu, amb el títol “Sóller, ciutat capdavantera” que ha sortit publicat divendres i dissabte, passat en els dos setmanaris; no sé si l’he de catalogar dins del presumpte cinisme, el sarcasme, o una barreja d’ambdós; ja que a la ironia, no és el seu fort. I a més coneixent les seves fetes i desfetes a lo llarg d’aquests darrers anys que hem patit.

En el segon paràgraf i transcric: “Un dels nostres motors primordials a part, sense cap dubte de la cultura i el patrimoni, és el turisme”

Que tingui la santa barra de posar-se a la boca les paraules “cultura i patrimoni” parlant de motors, als que ni benzina els dóna, em fa flipar.

Quin esforç, intervenció, suport o ajut, ja sigui en participació o de forma pecuniària ha rebut per part de l’equip de govern per la cultura a Sóller durant aquesta legislatura vigent? La resposta és palesa, cap. Mirau els pressupostos.

Totes les mostres culturals que s’han fet a Sóller, han sortit de la iniciativa ciutadana privada, sense cap tipus de suport del consistori.  El qual inverteix  més en que els ciutadans i ciutadanes de Sóller tinguin una bona musculació ( les màquines del gimnàs de Son Angelats, (presumpta competència deslleial’), que inversions en mantenir a un poble culte. I l’altre pregunta amb resposta més que clarament meridiana, és: Interessa un poble culte, un poble que sàpiga pensar i analitzar les situacions i qüestionar-les? Ja no la pos de tan evident que és. Un poble culte no es deixa manipular.

Ara que ha passat la Nit de l’Art, si dubtau de les meves paraules , podeu fer alguna que altra pregunta als organitzadors sobre el suport del Consistori. A lo millor treuen flamada, o sigui que no vos ho aconsell.

Simarro, es mou com un peix dins l’aigua, a la recerca de la fotografia de la presentació amb els organitzadors i portant un extens i nodrit corifeu. També li encanta la fotografia del pregó, tot i que en alguns moments s’hagi d’enviar qualque altre granot, com fou el pregó del cineasta  David Carreras: Un escrit fonamentat, elegant i culte i al mateix temps vessant veritats, tractant de  manera senyora a les institucions ( concretament al Govern Rajoy , del mateix pal que Carlos Simarro)  a l’alçada del betum.

I per acabar,  a la mateixa Nit de l’Art, fent el  recorregut per fer poble – caram les eleccions municipals i autonòmiques estan a la volta del cantó- una passejada mirant les distintes parades, amb un posat entre aspectant i curiós, de què la mostra realment li importa.  Idò un pebre, que a mi no me la pega.

Una  mostra que atreu a devers cinc mil persones a Sóller, a gaudir de la cultura i l’art al carrer, hauria d’esser mimada per part d’un Consistori realment intel·ligent. No és un consell.

Pas a un altre costat, quan vaig veure del balcó de l’Ajuntament amb el “Flower Power” tot d’una em va venir al cap “Fes l’Amor i no la Guerra” llegenda del moviment Hippie creat el 1965 com a resposta a l imperialisme nord-americà en la guerra del Wietnam.

Vaig flipar en colorins, no tan sols per les lletres i les margalides,

Un moviment pregoner de la llibertat d’expressió àmplia, de l’amor lliure, de viure al dia, d’oposició al sistema capitalista, no em quadra gaire que congeniï amb  l’ideari ideològic del PP; que quan menys et dónes compte fa homenatges a la Divisió Azul, es fa fotografies amb la mà alçada i ostentant banderes feixistes.

Tot i que, com són eternes les seves contradiccions no és estrany. M’encantaria saber de quin cervellet va sortir  la idea., i esper, per les festes haver vist  regidors i regidores vestits amb l’estètica hippie. Puntàs!

Respecte del tema patrimoni i veure l’afer del Sant Sepulcre, l’escultura de Josep Llimona, les mentides, la còpia, la manca de respecte a tot Sóller, no n’escriure ja que prou bona feina fa la Comissió Josep Llimona-Sóller denunciant l’espoli.

Cap autoritat a la magnífica conferència de Natàlia Esquinas sobre l’obra de Josep Llimona, o sigui cultura? I un be negre amb potes roses!

La manera en que s’ha  perdut quantitat de patrimoni per desídia, és autènticament de vergonya. I deman, quina part dels nostres impostos han emprat per preservar-lo?

Bones festes passades de Sant Bartomeu!

Josep Bonnín

(*)  Enllaç al vídeo ART ROBAT- Comissió Josep Llimona-Sóller, projectat a la Nit de l’Art 2014 - https://www.youtube.com/watch?v=EAflVu_C0_8

Dictadures militars i “Les Mares de la Plaça de Maig”

                                                 Aquesta fotografia pertany al diari "El Periódico"

Cops d’estat i dictadures han estat un component habitual a molts Països del món. Apart de les Europees, on també s’han proliferat  molt ha estat a llatino Amèrica i a Àfrica, per a mi propiciades pels diversos països que feren la seva tasca colonialista: Espanya, Anglaterra, França, Portugal, Bèlgica... la llista és molt llarga. No aniré tant enrere per tractar el tema de l’esclavitud d’éssers humans que “oficialment” es va abolir l’any 1880,  tot i que encara avui en dia continua.

Aquesta introducció, ve per analitzar una dictadura aberrant com totes, l’argentina del dictador  Videla. Els vols de la mort, milers d’infants assassinats; desaparicions forçades acabant amb tortura i assassinat. El segrest d’infants de dones empresonades que estaven embarassades, les que parien i després eren torturades i assassinades i el nadó entregat al millor postor que havia estat fidel al règim sanguinari.

Passà el mateix durant la dictadura franquista amb l’aparell muntat dels nins robats i inclusiu en plena democràcia.

La dictadura argentina que durà  fins a 1983 i que porta a les Mares de la Plaça de Maig a organitzar-se per fer internacionalitzar la situació, la recerca dels desapareguts, que comença l’any 1977 quan 14 dones cada dijous sortien a la plaça reclamant justícia, amb les fotografies dels desapareguts i repressaliats, i poiblement assassinats, s’organitzasin per trobar-los. Saber el que els hi havia passat. Ressò internacional.

El passat mes de maig ha fet trenta anys de l'organització de l’Associació de les Mares de Maig.

L’any 1985 es realitza el judici en contra de les tres primeres juntes militars de la dictadura i el Dictador Jorge Videla fou condemnat a cadena perpètua, altres 29 militars  també responsables de tortures, assassinats, desaparicions,  també foren condemnats a diferents penes de presó. Aquests judicis es pogueren fer degut a la derogació  de la “Llei de punt i final i obediència deguda” de Carlos Menem, per part del Congrés (2003) i convalidada l’any 2005 per la Cort Suprema de Justícia. Una Llei molt semblant a la “llei d’amnistia” Espanyola.

Hi havia interessos pel mig i Argentina és molt rica en recursos. Resultats d’aquells fangs, és que just ara mateix està a punt de fer fallida, un dels que va esser el país més ric de llatinoamèrica.

La presidenta de les Padrines de la Plaça de Maig Estela Carlotto, la que ha rebut bastants reconeixements per la seva tasca en defensa dels drets humans, després de trenta i sis anys de recerca ha trobat al seu net Guido.

Laura, la mare d’en Guido fou  empresonada en un camp de concentració i embarassada de dos mesos, va parir, li arravataren el fill  i al cap d’uns quants mesos fou vilment executada ella i la seva parella,  i el cadàver lliurat a la seva família.

Quan escric aquesta trobada amb el seu net segrestat i pensant tot el patiment que han hagut de passar fins arribar a aquest instant,  se’m posa la pell de gallina i els ulls m’espiregen, a punt de regalimar una llàgrima sentida.

El dolor i el patiment desplegat per les aberrants dictadures és inhumà. Sols psicòpates assassins són capaç de desplegar el regne del terror. En cap cas hem de consentir que els seus horripilants crims quedin dins la impunitat, i crec que no és casualitat, que una jutgessa argentina hagi aconseguit internacionalitzar i que s’estiguin obrint casos a l’Estat Espanyol de les víctimes del Franquisme, els repressaliats i assassinats simplement per ser republicans o d’esquerres; és una victòria de la societat civil en contra del poder dèspota, tot i que, encara hi hagi governants actuals dins l’estat espanyol que el voldrien preservar, voldrien  no moure res i mantenir aquella trista i repugnant llei d’amnistia de la Transició-Traïció i fer un esborrany i compte nou, posant tots els pals a les rodes que poden dins dels processos d’investigació; inclusiu negant-se a extradir a un dels pitjors torturadors del Franquisme.

La llei d’amnistia política de 1977 aprovada a l’estat espanyol per desgràcia nostra encara està en vigor, després de trenta sis anys de “democràcia”., renunciant a revisar el que va passar amb 40 anys de dictadura.

Per tancar l’article amb qued amb la bona notícia de la retrobada de la padrina amb el net. Esper que les altres mares i padrines, tinguin la sort de trobar als seus fills i  als nets que varen néixer en captiveri i entregats al millor postor.

Josep Bonnín

Vos deix l'enllaç del vídeo de la retrobada. Val la pena veure'l, molt emocionant.

Un estiu remogut: Entre corrupció i guerres imperialistes

                                           Crec que no és una petició, si no una exigència ciutadana

El passat  mes de juliol ha estat prou mogudet. No és que l’estiu en si hagi estat massa més calmat.

La corrupció ha estat un eix ben visible dia si dia també, entre els distints governants i polítics, a Balears sembla que batem rècords amb la quantitat de polítics que han anat a parar a l’hotel “les reixes”, ni més ni manco que vint en els darrers temps.

A les acaballes del mes, amb l’entrada a presó de Segòvia,  de l’ex president del Govern Balear  i ex ministre de Medi Ambient del Govern Aznar Jaume Matas. Portaveus del PP minimitzen el fet perquè ha entrat.  No era per tant, consideren.

Per  acabar d’arrodonir-ho la confessió sobtada de l’ex president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, que disposava de doblers irregulars a un paradís fiscal. Aquí a afegir les investigacions que s’estan fent sobre alguns dels seus fills i la seva ex nora  per distints presumptes delictes. Sempre els doblers pel mig.

A la resta de l’Estat Espanyol, també hi ha bastant de marro. Un cop acabada la instrucció de la trama Gürtel, amb quaranta i cinc imputats, dels quals vint i un són del PP, bona mitja, quasi el 50%. El tema de Fabra de la Generalitat Valenciana, que li donen l’agost de vacances i haurà d’entrar a presó a principis de setembre.

La possible continuïtat de la imputació de la infanta Elena, cas Noós, que també es resoldrà a l’entrada de curs. I al que també li han donat el mes d’agost és a Antoni Alemany, periodista que escrivia els discursos de Matas, i sembla que cobrava prou bé; que també entrarà a presó el setembre per poc més de dos anys.

Cas dels ERE Andalusia. 887 subvencions fraudulentes a empreses Prop de cinquanta imputats del PSOE,  una ex ministra d’aquest partit Magdalena Álvarez, que també va ocupar  un càrrec de Conselleria dins la Junta d’Andalusia i va haver de dimitir de vicepresidenta del Banc Europeu d’Inversions.  Una trama de prejubilacions sembla que irregular o il·legals; i també imputat un fill de Ruiz Mateo. Marron que podria arribar a Griñan i al President Chavez.

Segur que me’n deix algun,  i no reserc més per no fer-me pesat, però podria assegurar que estem governats pel “millor” de cada família.

La darrera glosa que vaig escriure, titulada: L’honorabilitat entre reixes? Hom demana quin tipus d’honorabilitat vessa una gent que aprofitant l’espai de poder que els hi han donat les urnes, han estafat, robat, mentit i defraudat al Poble durant tants d’anys? O és sentien intocables i pensaven que podien viure de per vida dins la impunitat? I que consti que a vegades pens que en la justícia hi ha varies vares de mesurar, depèn de qui es tracti.

Per no parlar més de corrupció, em refereix al darrer que he dit, al cas de l’absolució del grup de neonazis ( operació panzer) que sembla que un cúmul d’errors judicials ho ha permès. Per mi el més greu és la destrucció de les armes: des d’un bazuca, pistoles i munició i armes blanques. Dos dels absolts acusats de l’assassinat de Guillem Agulló, militant antifeixista de Burjatos (País Valencià). No sé, però a mi no em flaire gaire bé el que ha passat.

Avui no escriuré per no repetir-me sobre l’absurditat de la guerra d’Ucraïna i del conflicte de Palestina, on en ambdós llocs es mouen interessos imperialistes, i que la Comunitat Internacional ( clar amb la capacitat de vet d’EUA en el Consell de Seguretat de l’ONU) miren cap a l’altre costat.

Més sang, més,  assassinats de civils, més patiment i més desvergonya humana. I que consti que no admet cap justificació de cap dels bàndols. La vida humana és massa preuada per intentar fer-ho, al manco per mi.

Seguint amb la desvergonya,  l’ONU dóna  noranta dies al Govern Espanyol perquè digui el que farà amb les víctimes del feixisme ( Guerra civil i dictadura franquista) . Existeix un informe del grup de treball de Nacions Unides  sobre les desaparicions forçades, on apart de les quaranta dues recomanacions a l’estat espanyol; li deixen clar que està obligat pel dret internacional i la declaració de totes les persones contra les desaparicions forçades a assumir la seva responsabilitat i elaborar una política d’estat de suport als familiars dels desapareguts. Faran orelles de cònsol?

Indignat del que he escrit avui,  fins aquí arrib.

La Pau no és rendible al neoliberalisme capitalista

                                                                    Missatgers de la mort

La pau no és rendible pel capitalisme neoliberal; per les grans multinacionals que pretenen controlar-ho tot. Pels polítics que els hi donen suport als seus llocs de poder emprant l’aparell parlamentari i legislant per beneficiar-les i anar esquilant al Poble dia rere dia.

No és rendible la pau per les grans empreses fabricants d’armes i avalades i protegides per infinitats d’estats “democràtics”. A l’hora del negoci, els drets humans queden al darrer lloc de l’escala de “valors” si és que en tenen.

Dolor, misèria, injustícia i la sang del poble omplint la terra, on voldria viure en pau.

La guerra, totes les guerres actuals, tots els actes de violència armats, confirmen que una gran part dels governants són uns psicòpates i assassins organitzats. Tenen les mans “netes” de sang, tot i que ordenen als seus exercits ( formats per gent del poble) matar-se pels seus interessos.

Mai hi ha hagut una voluntat política  per resoldre el conflicte ( creat per diversos interessos) de Palestina, Mai s’ha volgut obrir una porta per a l’esperança de la pau. Mai la Comunitat Internacional ha pres cartes ( reals i vertaderes; no gestes cara a la galeria). Inclusiu persones, polítics israelians d’alt calat, han estat assassinats quan han intentat promoure un pla de pau. Simplement no interessa . No interessa res que s’enfronti directament a l’arrel d’un sistema assassí que estem vivint. S’ha d’obeir-lo al peu de la lletra, del contrari, els qui s’hi enfronten han d’esser aniquilats.

El terrorisme plana en el món; tot i que el que més morts, assassinats ha provocat és el terrorisme d’estat. Està molt més ben organitzat i armat.

Si condemnes la brutal agressió d’Israel i l’assassinat ingent de civils àrabs a Gaza; condemnant l’actitud del Govern Israelià. Et converteixes de cop amb un antisemita. Aquesta és una burda manipulació dels mitjans informatius. No tots els Israelians: no tots són jueus, per tant no mesclem.I molts no estan d’acord amb la política de Netanyahu. I si no, mireu els resultats electorals. Si dius, que Hamas i l’autoritat palestina no han sabut estar a l’alçada de la situació i que en alguns moments (llegiu la història del conflicte) l’alliberament de Palestina, ha estat emprat amb fins polítics per anar copant cotes de poder; et diran que ets un conservador, que no t’importa la mort i el patiment del poble palestí, reaccionari i possiblement racista.

Al final, tant els soldats de l’exèrcit d’Israel ( repeteix que no tots són jueus, no mescleu)  i els combatents de Hamas, fan el que interessa i dicta el sistema. La situació que ell vol que es mantingui dins Palestina, imposant un imperialisme d’ocupació que es practica a molts altres llocs del món, i que ens fan dirigir la mirada, segons  allà a on interessa i oblidar els altres llocs.

S’ha fet a Iraq, Síria, Líbia. S’està fent a Ucraïna per interessos imperialistes USA i a l’altre costat interessos imperialistes del Govern Rus. He escrit i denunciat que existeixen prop de 34 guerres en el món, oblidades  fins quan interessa, pels  interessos del mateix sistema. Pel tema dels recursos i també de la situació geoestratègica. Aquesta realitat és molt antiga. Es repeteix sovint i constantment dins la història de la humanitat. Si no llegiu com i de quina manera s’han arribat a formar tots els imperis que han existit i també la seva decadència.

Aquestes realitats són manipulades pels mitjans de comunicació, escrits i visuals que controlen el que realment cal saber. Una altra forma de guerra que el sistema emprà per crear bàndols i enfrontaments.  De cada vegada, costa més arribar a una informació realment objectiva i sense manipular. Mentre ells va faent.

Al final, la trista conclusió, és la de mantenir una societat deshumanitzada. No són morts, no són assassinats, de persones amb cares i ulls, amb somnis i il·lusions com tu i com jo; no! Els converteixen en nombres.

No existeix democràcia, malgrat s’intenti convèncer-nos dia si dia també. Existeix el poder els mercats que controla com vol els polítics que es corrompen per continuar al seu lloc; això al sistema li va de perles.

A vegades m’agafa un gran cansament, tristor, ràbia i impotència. Tinc la sensació que el que faig no serveix de res i tot continuarà igual o pitjor.

Un desànim intermitent que intent vèncer i continuar el camí. Costa, però s’aconsegueix.

Dels desgovernants i delinqüents massa comuns

                                                              Benvingut Mister Matas

Estava, l’altre dia, cercant una paraula que definís a una gran part dels  desgovernants que patim.

Pensava: Corruptes, lladres, prepotents, dèspotes, insensibles, “trepas”, inútils, inoperants, indecents, pocavergonyes... no em decidia.

Després d’analitzar la llista de substantius i qualificatius, he decidit que em quedava amb la paraula mediocre, que no hi era, tot i que no abandon les altres.

La mediocritat, el mediocre, queda definit al DCVB, com de qualitat mitjana. Jo li afegiria una ampliació a l’accepció. La paraula rastrer o sigui mancat d’elevació intel·lectual. Inclusiu per acabar de rematar, li aniria com anell al dit Barroer, que es defineix que obra grosserament, sense la delicadesa que caldria.

Au idò: Mediocre, rastrer i barroer. Justa la fusta.

No tan sols es troben a les nostres contrades, si  no a tot l’estat espanyol i a una gran part del món. Per la nostra desgràcia s’ha globalitzat. La llista d’aquests personatges que empren la política com a trampolí i omplir-se la butxaca és interminable.

El que a vegades, més m’emprenya és que els patim en pell pròpia, fins que degut a la seva prepotència i fatxenderia ; que es pensen tocats d’alè diví i que no són com els ximples  mortals; creguts que mai els hi passarà res; acaben a  l’Hotel “Las Rejas” després de fer una llarga tramoia  pels jutjats.

La condició econòmica, ‘educació o de “casta” o nissaga que és més nostrat, és el de menys.

Quan surti publicat aquest article possiblement l’expresident del Govern Balear i ex ministre de medi ambient en el Govern Aznar Jaume Matas, es trobarà a punt d’entrar a  presó, no la que va inaugurar a Palma l’any 1999, i  amb la mateixa situació, de reu, que l’expresidenta del Parlament de les Illes Balears, Maria Antònia Munar. La princesa, que fa estona ja hi és.

He escrit altres vegades que no puc entendre ni comprendre com han arribat fins aquí. Persones que tenien càrrecs més que ben pagats. Contactes per fer els negocis legals que volguessin; una situació econòmica més que privilegiada, es vegin amb la tessitura de passar per aquest tràngol. Pena, realment no me’n fan. Ara bé, compassió, ja que encara aquesta part meva sensible cap a les desgràcies dels éssers humans ( malgrat s’hagin guanyat a pols el que viuen) si que la tinc.

No fa estona, el Batlle de Sóller Carlos Simarro, va anar a rebre a Jaume Matas ( que venia d’incògnit, pareixia un turista) a l’estació. Existeix una prova fotogràfica. En aquell moment ja estava imputat i fent més voltes pels jutjats que un ase a una sínia.

Passejar amb un presumpte delinqüent, no el va afectar el més mínim. A Dir que no era la primera vegada que es reunien.

Ara que és reu o que ho serà ben prest, el tornarà anar a rebre quan surti o s’estimarà més que ni li telefoni?

Aquell mateix dia, un grup de ciutadans increparen a Jaume Matas quan va anar a cercar el cotxe que tenia aparcat a l’estació del tren; donant-li sobres, fent memòria al repartiment de sobres de doblers negres: remitent Barcenas). Al final sembla que els agafà, ficant-los al maleter i després d’haver pogut escoltar: Corrupte, lladre, torna’ns els nostres doblers!... Puja a corre-cuita al cotxe i enfila cap a la sortida del poble, en direcció prohibida.  No em digueu que no va fer un paperot. Ell i el batlle.

Bé, aquesta primera entrada a la presó, no vol dir que sigui la darrera. Queden vint peces per substanciar del cas Palma-Arena. Qualcuna  altra magarrufa, en forma de delicte es trobarà. I ara mateix, ja tindrà antecedents penals. Vol dir, que sigui, quin sigui el temps de condemna a presó, l’haurà de complir.

Com podeu pensar en Gallardon no és una màquina de fer indults, i menys just ara a un any de les properes eleccions municipals i autonòmiques; que intentaran fer el mateix que feu Aznar amb Cañellas perquè no li fes nosa per arribar a la Moncloa, ja que l’esquitxava el cas de corrupció del Túnel de Sóller.  I amb la tronada de “Podemos” no estan per verbes.

Antoni Alemany, cosa que no acab d’entendre, qui escrivia els discursos a Jaume Matas, li han tocat dos anys amb escreix, i sense indult.

Si no vaig errat ambdós tenen palauet i durant un temps no el podran gaudir.

Idò, que es pensaven, tenir cera del Corpus?

Els assassinats de cada dia. Un sistema criminal i alienant

                                    El que es capaç de generar el nostre sistema: Pobresa i misèria
         La fotografia és d'un dels tants campaments de refugiats i refugiades repartits arreu del món

Sempre que m’arriba la notícia de què hi ha hagut assassinats o es desencadena un esclat de violència, em pos molt trist.

Pinten amb sang el mapa del món, i sempre la sang és roja i el dolor repartit es viu per igual, sigui el color de la pell i la mirada.

La crueltat no té nom.

S’han sofisticat les armes per fer- les més letals. Qui posa nom a l’enemic són els governs. Plantegen la cota de poder i el poble mor o es mata al carrer. Cap governant a la guerra. Cap d’ells serà ferit o mort. Qui patirà l’absurd sempre serà el poble. Moltes vegades em deman: Qui és realment l’enemic?

Palestina, Israel , Síria, Kurdistan, Iraq, Líbia, Nigèria, Somàlia, Congo, Ucraïna, i fins arribar a 34 guerres, relativament declarades; ja que a altres països es viu uns altres tipus de guerra, com a Mèxic i altres països de llatinoamericà. Darrera hi sol haver sempre els mateixos interessos imperialistes, abastir els recursos, o la situació geoestratègica; o bé les cotes mafioses de poder, que no es distingeixen gaire de segons quines maneres d’actuar dels governs.

Un sistema assassí que mata, destrueix i empobreix als de sempre. No puc ni vull contar tots els morts a diari per guerres absurdes: tots els refugiats i refugiades que ho han de deixar tot. Aquesta situació que intenten donar un caire de naturalitat i normalitat. No han pogut amb mi.

M’entra una gran ràbia i una gran tristor. Que a vegades sacseja la impotència.

Que dia rere dia ens aliena. Ara és més important la patacada del Brasil perdent de 7-1 contra Alemanya; que hi ha hagut premsa que ho ha considerat com una “tragèdia nacional”; com si al Brasil, el més important fos que guanyàs la final; no hi ha més que mirar qualcun documental de les favelas.  Per dignitat i coherència no he mirat cap partit d’aquest patètic, injust mundial, que omplirà les butxaques dels de sempre i el poble continuarà dins la misèria diària quan hagi acabat.

Tenen moltes cortines de fum per tapar-nos i fer-nos oblidar el que realment és prioritari.

Quan no és això, ens donen mostres de la incompetència, inutilitat i barroeria dels governants. Ara es posen les mans al cap pels concursos de fel·lacions (mamades si no s’és massa fi)  a Magalluf i el turisme de borratxera. I ara venen els espants, degut a què s’ha fet públic i “l’escàndol” se’ls hi ha escapat de les mans i això podria afectar la imatge “turística” i l’entrada de calerons.

Són una manada d’hipòcrites i falsos beats, que mentre no s’ha destapat el model turístic que fa estona impulsaren, perquè donàs prou beneficis i ràpids, han estat callats com a morts, mentre, ells si que mamaren els doblers que entraven.

A Londres els interessava exportar durant un temps , hooligans, personal que ve tan sols pel sexe, el beure i ficar-se al cos tot el que troben. Millor enviar cap a qualque destí relativament barat i no tenir-los dins casa seva: menys problemes.

Entre “mamanding i mamanding” com això ho anomenen i algun que altra “balconing”  a fer la temporada, que la cera s’ha de recollir quan cau.

Qui ha creat aquest tipus de model turístic i l’ha escampat, són una mà d’incompetents i interessats. Poc els ha importat degradar molts de llocs de Mallorca pels seus fastigosos interessos; i per afegir que quan han fet els calerons, alguns d’ells se n’han anat a invertir a altres països on trauran més beneficis i deixar a Mallorca una gran part de turisme de cloaca a llocs molt específics.

Si , realment estic indignat. Entre prepotents, xulos que viatgen a fer pràctiques a la casa de barrets russa “Rasputin” i pagar-ho amb dobles públic; dèspotes que són pedres amb orelles i ni escolten ni senten i amb la burri-fauna de governants que estan desgovernant. M’estim més no parlar de l’oposició del partit majoritari, ja que amollaria més d’una barrabassada. Anam ben servits.

I si qualcú em diu que han estat votats, ben cert I on tronetes miraven quan ficaven el vot dins l’urna? Idò jo vos ho diré, a la cartera.

Vendre Mallorca, tant se’ls fotia i destrossar-la, si era pel rèdit poc importava. N’hi ha que vendrien la seva mare per treure doblers. No pos noms, tots els coneixeu.

Els corruptes no tenen ni pàtria ni poble.

Montoro: el botxí neoliberal de la classe treballadora.

Després d’anar cercant informació sobre la perillosa i indignant Reforma Fiscal; crec que cal dir que és una porcada. No crec que es pugui definir d’altra manera. Montoro s’ha convertit amb el botxí de la classe treballadora. Una autèntica masada i un puntàs per aquest psicòpata ( ja conegut en altres governs PP) que posa en perill altre cop les economies més fràgils, beneficiant els rics.  

No em ve de nou, es legisla pel beneficis de les grans fortunes.

Dos dels motius que, no és que m’hagin sorprès, en els fons no m’estranyen , vist com legislen i governen, han estat que les indemnitzacions per acomiadament ( ja s’ha acurtat prou el termini de dies per any cotitzat) hauran de tributar en el Impost de Rendes de Persones Físiques. El segon, més facilitats, que el lloguer a partir de  l’any 2015 no es podrà deduir. Una manera encoberta de seguir creant pobresa, i que la vertadera càrrega fiscal, sempre caigui sobre el de sempre. Els que menys tenim.

Hi ha un concepte que tal volta hauríem d’analitzar, és l’extorsió. I es pot aplicar de motes maneres, de manera legal però no legítima; legislant en contra d’uns i a favor dels altres

El procés  és sempre el mateix: més pels rics i menys pels pobres.

Aquesta és la distribució de la càrrega fiscal, que de cada dia ens està empobrint més. Respecte a com funcionen els serveis bàsics, als quals hi ha un immens interès de privatitzar per fer més gran, més riques i més poderoses a les empreses amigues.

S’estan arribant a punts on els drets dels treballadors i treballadores, estan tornant trenta anys enrere. La patronal ha tingut la santa barra, d’intentar proposar l’acomiadament lliure durant el primer any de feina.

PP i PSOE, i tots els partits que donen suport a les oligarquies financeres; quan es troben al poder, saben perfectament quina és la veu del seu amo i com s’han de comportar.

Els privilegis absurds dels governants segueixen en augment i les seves canongies més que assegurades, gaudint moltes vegades d’un bon grapat de sous; mentre han deixat una xifra que passa amb escreix els cinc milions d’aturats i aturades; amb un sou mínim interprofessional misèrrim i amb unes pensions que fan pena.

La corrupció s’ha estesa a tots els nivell, ja que el sistema neoliberal no té cap valor moral i de l’únic que es preocupa i prou bé és que augmentin els beneficis del compte de resultats amb la connivència dels governants de torn.

Inclusiu si es necessària qualsevol tipus de violència ( legalitzada) i/o repressió cap problema, legislen i l’apliquen en contra qualsevol moviment que s’oposi a les aberracions del sistema.

Els sindicats majoritaris “ a la chita callando” perquè també tenen una part del pastís del poder neoliberal i no el volen perdre, per aquests motiu són tous i extremadament dòcils

Botant més enfora en quant el tema de la repressió, i la militarització de les grans multinacionals, m’ha arribat la notícia que Monsanto ha comprat l’empresa Blakwater; l’exèrcit de mercenaris més poderós i preparat del món ( Jo el definiria com una mà de psicòpates assassins) ; el qual ja ha intervingut a diferents guerres, ells fan la feina bruta que teòricament no pot fer l’exèrcit regular. Tenen un preu i punt. EUA el coneix, ja que ha emprat els seus serveis a la guerra d’Iraq. Són creadors de terror i els drets humans se’ls passen pels dallonses.

La situació que vivim no es gaire optimista; i així i tot la cota d’alienació, apatia, i no moure’s a vegades és una tònica generalitzada que fa peguera. D’això moltes vegades es valen per fer els que els hi dóna la gana sense que hi hagi un enfrontament ben organitzat.

No record on vaig llegir una definició de Govern, i em sembla que es referia a l’espanyol, que era “Asociación de delincuentes organizados para delinquir” ho pos en castellà ja que així venia. Vaig pensar que si cerc la definició de “màfia” com a sindicat del crim organitzat, no s’hi fa tan enfora.

També record que durant la campanya electoral de les eleccions europees, es deia: Vota a Ali Baba, y te garantizarás  que solo seran cuarennta ladrones”

Malgrat a vegades em desanim, si al manco els meus articles serveixen per anar despertant consciències ja haurà valgut la pena escriure’ls.