Cas Noós, País Valencià i la corrupció que brolla

Hom quan recerca notícies interessants  a vegades sembla que hagi perdut la capacitat d’espantar-me, inclusiu d’estorar-me.

L’Audiència Provincial de Palma, li nega el dret de “la doctrina Botín” a la infanta Cristina pel cas Noós i que s’haurà d’asseure a la banqueta  dels acusats durant tot el judici; em dóna a percebre que podria ésser que tots fóssim iguals davant la justícia; tot i que no vull pecar d’ingenu.

Els casos de corrupció que afloren dia si dia també, com ha estat la macrobatuda  en el País Valencià on estan essent “investigats” prop de 50 membres del PP, entre regidors i assessors, per corrupció, i com sempre es repeteix el perquè: Adjudicacions irregulars a canvi de comissions il·legals.

Ha arribat de tal manera el temporal, que el PP Nacional, ha decidit dissoldre el PP de la ciutat de València i posar al capdavant una gestora.

Rita Barberà, ex alcadesa es troba ben prop de la corda fluixa i més li val que en Rajoy, no tregui la seva veu per ella o hi posi la mà al foc; perquè ha resultat ésser un malastruc rematat. Va donar suport a Rato, a Barcenas, a Jaume Matas; alabant la seva política a les Illes Balears; a  Francisco Camps i a Rus, li declarà el seu amor: “Alfonso, t’estimo, cony ; els teus èxits són els meus èxits” i tots estan imputats i algun ha trepitjat la presó.

Qualsevol diria que: “Déu els cria...” En manquen molt més a la fotografia. A País Valencià, prop 24 arrestats en l’operació “Taula”.

Si burines per la informació de casos de corrupció, i esbrines que des de novembre de 2014 és de mil nou-cents imputats ( ara investigats) i poc més de cent setanta condemnats en cent trenta causes. Et demanes si s’han corromput després d’anys a la política o si ja eren corruptes de mena.

Resulta que els dos grans partits que han portat el bipartidisme durant tants d’anys, baten rècords. Mentre el PP en té cinquanta quatre, el PSOE, encapsala la llista amb seixanta quatre causes.

I com cercant i recercant, he trobat la comptabilització dels casos per comunitats autònomes resulta que Melilla, ocupa el primer lloc, el segon les Illes Balears i el tercer el País Valencià. O sigui que pens que s’hauran de reforçar d’alguna manera els jutjats, perquè sinó no donaran abastament.

Hi ha una situació que no he arribat a comprendre mai i tampoc a donar-li una explicació plausible. Resulta que la corrupció i els respectius casos més sonats, no els hi passa factura a les eleccions.

Ara sant tomem-hi. El jutge Castro torna seure a Jaume Matas a la banqueta dels acusats pel Palma-Arena.  A vegades pens que se’ls hi haurien de muntar habitacions especials, això si pagant el lloguer com és clar, tot per evitar desplaçaments a aquests personatges que fan més vida als jutjats que a defora. Ecologia pura.

Ara el que em costa de creure i aquesta vegada si que m’estora és que s’imputi o s’investigui a tot un partit polític, com ha passat pel cas del finançament del PP i el tema dels doblers negres i comptabilitats fosques. També a dir que els casos de corrupció de cada vegada apunten més amunt com ara la imputació de la mà dreta de Soraya Saéz de Santa Maria pel cas Acuamed. Segurament la pobreta no en sabia res i se n’ha assabentat per la premsa. I ara, perquè heu d’ésser tan mal pensats.

Quan veus tots aquests casos, també et demanes amb quins principis han estat educats aquests personatges. Quins valors tenen realment o tot és façana i si va bé mentre no els enxampin segueixen faent.

Són responsables directes de tot el que passa als ciutadans i ciutadanes de peu de carrer. Així com s’està en relació a l’atur, la sanitat, l’habitatge, l’educació. Vos podeu imaginar la quantitat de llocs de treball que es podrien haver creat, amb tots els doblers públics que s’han ventilat per la corrupció? Quins serveis públics es podrien tenir? Quin nivell social tindríem a l’estat espanyol?

Jo crec que tenen una manca d’empatia cap als altres i al mateix temps que en algun moment es creuen tocats pel dit de Déu i que els altres som de segona, tercera o quarta categoria. Inclusiu que es trobaran dins la impunitat sempre. Segurament hi ha alguna definició psiquiàtrica d’aquesta manera de fer. Jo la desconeix.

I mentre, segur d’aquí no res se’ns destaparà un altre cas i mentre a viure. “Que no pasa nada”

Josep Bonnín

Llei de memòria històrica, reconeixements, i esperpents

En primer lloc, vull felicitar a l’actual equip de govern, per la seva coherència i compliment de la llei de Memòria Històrica retirant la simbologia franquista  que es trobava en el monument dels caiguts  de la Plaça d’Espanya de Sóller.

Sembla que algú afí a aquesta ideologia, s’ha fet amb una part de l’aguilot, ja que es tractava d’un “escombro” . El batlle Jaume Servera, ha tancat la polèmica i el rebombori de manera intel·ligent.

El segon gest per felicitar també l’equip és el tobogan aquàtic que es trobava al port i així com llevar els símbols feixistes ha estat un fet ètic, aquest ha estat un fet estètic, ja que feia mal als ulls.

Com també, he de felicitar i donar l’enhorabona a l’escultor Lluís Castaldo que formarà part de la galeria de fills il·lustres de Sóller. Per a mi, que s’ho té ben merescut.

He volgut començar l’article amb molta positivitat, ja que d’accions esperpèntiques, que a continuació en descriuré unes quantes, que provoquen vergonya aliena.

A l’anterior article escrivia sobre l’episodi de les rastes i el comentari de “Villapiojos”. Ha acabat reconeixent que era inadequat i inapropiat. Primer amollen la barrabassada i quan se n’han adonat, apa, a demanar disculpes i penedir-se’n. Tenen la llengua més llarga que les idees.

L’altre, que no em digueu que no és per llogar cadiretes, que un programa de radio Flaixbac, que és diu “El mati i la mare que el va parir”  se li coli a en Rajoy botant-se tots els seus filtres i un imitador d’en Carles Puigdemont li proposi tenir una entrevista i que en Rajoy piqui com un babau. Al manco, ens hem assabentat que no té l’agenda massa plena i si el podria rebre. Quan es descobreixen, en Rajoy no se li ocorre més que dir : “Esto no es serio”. Lo que no és seriós és que a un president de govern se’l dugui a fer el ridícul d’aquesta manera.

Respecte del Govern de la Nació i en Rajoy, ben igual com amb na “Villapiojos”, quan obrin la boca, el personal adjunt surt a corre-cuita a cercar paper higiènic. Una manera subtil i no escatològica de dir que quan xerren la cag...

Aquesta setmana, va una mica calenta, sembla que l’Ajuntament de Barcelona li lleva la medalla d’or a la infanta Cristina i no podrà emprar els honors concedits en actes públics i demés.

Seguint la troca, sembla que Soraya de Sáenz de Santamaria, li dimiteix de manera “voluntària” el sotssecretari de presidència i la seva mà dreta Federico Ramos pel cas Aquamed. Per frau en la contractació pública.

Per completar la quadratura del cercle, resulta que el Partit Popular serà el primer partit de la història de l’estat espanyol, “imputat”, ara hi ha l’eufemisme d’investigat, per la destrucció dels discos durs dels ordinadors de Luís Barcenas.

Qualsevol diria que a en Rajoy li està començant a arribar l’aigua al coll. I ara està entrevies un possible pacte Pedro Sanchez (PSOE) i Pablo Iglesias (Podemos) el primer de president del Govern Espanyol i el segon de Vicepresident. Tinc la sensació que al circ d’en Rajoy li estan creixent els nanets.

Quan vas recercant per la xarxa, et trobes notícies: bones, que et donen un bri d’esperança. Esperpèntiques, i surrealistes.

Esperpèntica, és que Jimenez Losantos  “periodista” amenaci a membres de Podemos: Errejón, Bescansa, en que si portàs una escopeta no tindria cap mania en disparar-los i que no hagi passat res encara. On deu estar la fiscalia?

 Esperpèntic i surrealista ha estat el vídeo que va oferir Antena 3 d’Anna Gabriel de la CUP, en un viatge a Veneçuela, on a més d’ella es reunien més de dues-centes persones més en un fòrum.  Sembla, es diu que unes cintes de les càmeres de seguretat de l’aeroport s’han filtrat i que s’han emprat un material policial de seguiment de segons quins activistes independentistes com és Anna Gabriel. Molt fort. On estem, en una democràcia encoberta o en una dictadura on es veu plenament el llautó dels que haurien de vetllar per la nostra llibertat i els nostres drets i fan tot el contrari?

L’eix del mal: CUP, Podemos, Eta i Maduro. Bona llenegada i ridícul fan els canals de comunicació adeptes al règim.

Segon un dret fonamental de la Constitució tenim dret a una informació veraç. I un bè negre amb potes roses!

Tancant la paradeta.

Josep Bonnín

Rastes, polls i un nadó al Congrés de Diputats

                                                       Rajoy es va il·luminar al veure les rastes

Ja no sé si és pel fet de ferma vell que em porta a no suportar massa bé les beneitures i trabucades de segons qui i a més si són elements polítics.

Europa està patint una crisi de refugiats, que han provocat les diferents guerres a països d’Orient mitjà. No és que sigui la única però la situació que viu Síria és de vergonya si els mandataris del món que l’han provocada, en tinguessin.

La pobresa arreu s’ha estès, l’atur a l’estat espanyol  amb prop de cinc milions de persones, ( molts d'ells sense prestació) i s’han multiplicat els treballs amb sous precaris i condicions de semi esclavatge. Avui existeixen pobres que treballen i els sous no els basten per a garantir unes condicions bàsiques i dignes de vida. Els resultats de les polítiques neoliberals estan al carrer.

 Les borses de pobresa i escampades, i els rics de cada dia més rics. A l’estat espanyol , prop del 27% dels ciutadans estan vora el llindar de la pobresa. Mentre la llonja del peix en el Congrés de Diputats i els pactes dels qui haurien d’estar treballant per evitar aquestes autèntiques bestiasses.

 Les guerres brutals que el colonialisme del segle XXI mantén pels seus interessos. Atemptats arreu dels grups que financen les màximes potències econòmiques del món que estan en mans d’assassins i psicòpates. Algun a més té el Premi Nobel de la Pau.

Amb tot el que he descrit que és aberrant, la llumenera  Celia Villalobos, vicepresidenta primera del Congrés, és capaç de fitxar-se amb les rates del diputat canari Alberto Rodríguez, líder de Podem de Santa Cruz i amollar aquesta perla : "Mentre les portin netes per no passar-me els polls, em sembla perfecte que portin rastes"

Iñigo Erejón li ha contestat i estic plenament d’acord amb la resposta: “El que és un llast per la higiene d’un grup, és la corrupció”

Un es demana com pot parlar de netedat una persona que conforma part d’un partit que té casos de corrupció a Balquena i les sospites dels negocis de l’home de Celia Villalobos, Pedro Ariola; que presumptament no són gaire netes i difícil d’explicar els beneficis que generen les tres empreses que mou a saber. Se’ls qualifica el guru d’Aznar i de Rajoy, i és politòleg, que ha intervingut i ha dissenyat diverses campanyes electorals i ara mateix, segons les declaracions de Barcenas al jutge Pablo Ruz, també va cobrar en negre del PP per diversos treballs. “Manos limpias” altre cas de netedat, demana al jutge Ruz, que l’imputi per haver cobrat prop de tres milions d’euros en doblers negres.

Per parlar de netedat, convé mirar per casa i esser  més prudent a l’hora d’amollar segons quines burrades. Ja que no és per aquestes coses que Celia Villalobos cobra el seu sou dels doblers públics.  

 O que se li doni la importància mediàtica i posar el crit al cel, perquè la diputada Carolina Bescansa  porti el seu fill  al Congrés i li doni de mamar, per reivindicar i fer visible la problemàtica de les mares i que puguin criar els fills com vulguin.

Hi ha molta, massa gent trabucada que porta orelleres (clucales) d’ase i amollen la burrada, sense que els passi pels cervellet, el que van a amollar. Són incontinents verbals, que normalment llavors han d’intentar explicar o inclusiu demanar disculpes del seu “discurs” tan “intel·ligent”

Realment crec que les prioritats ciutadanes tenen un vessant molt diferent dels que molts polítics i governants els hi donen. Un cop comptats els vots,’ i ocupat el poder ,  el que discuteixen a la llotja són  les cadires.

 La veritat, és que cada dia ,  veig més baixesa moral, ètica, més incultura i més ignorància. I el que em rebenta és que són persones triades per fer una tasca de la que dubt que estiguin  preparades per fer-la.

Tornar escriure sobre la corrupció arreu estesa i que dia si dia també esclata un nou cas; em fa molta mandra. Cal una bugada en profunditat de molts polítics i estaments polítics. Crear unes legislacions, perquè segons quins privilegis que tenen molts polítics desapareguin, perquè són insultants en un estat on el salari mínim interprofessional l’ha situat  en sis-cents cinquanta cinc euros.

Voldria que la consciència política ciutadana, cresqués una mica més. A vegades em trob bastant pessimista per no dir realista i punt. L’alienació està tan  estesa. Que fa por.

Josep Bonnín

Catalunya: Camí cap a la independència

He posat aquesta fotografia de n'Anna Gabriel, per tot el que ha sofert de manera ignominiosa, insults de tota casta, personals, masclistes i altres de feixistes; durant tot el temps de les negociacions fins arribar al pacte. 
També vull fer exprès que a una de les primeres persones que Carles Puigdemont, 130è President de la Generalitat de Catalunya, va anar a saludar, fou a ella.

Fa no res vaig escriure que Mas era  un encantador de serps, i amb la seva compareixença de dissabte dia 9  M’ho refermà. Mas en sap de reconduir situacions per treure-hi el màxim de rèdit cap a  ell.

 Com la CUP no afluixava en la seva investidura i la família convergent, dins Junts pel Si,   li permeteren posar les condicions per fer l’acrobàcia política, posant-se al costat, sense abandonar la política. Dedicar-se a la renovació de CDC. Que estaria pel que el necessitas el nou govern català.; tot i que deixà la porta oberta per la seva propera presentació com a presidenciable en unes futures eleccions.

Molta pressa en les reunions del 7 i del 8 de gener, perquè els terminis vencien. Un dissabte d’infart.

Divendres dia 8 de gener passat, es perfila l’esborrany d’acord de Junts pel Si i la CUP, quan en Josep Rull ( negociador de CDC) anuncià que Mas faria un pas al costat i que les condicions que posa eren les següents i que marcarien l’esborrany d’acord: Mas, exclusivament ell, proposaria el nom del futur president a investir i les condicions a la CUP per mantenir una estabilitat de tota la legislatura a més fer una crítica dels errors comesos com si  ell i  Junts Pel Si  no n’haguessin comès cas.

Percep que les pressions de la família convergent li donava la possibilitat d‘una sortida en la que quedava reforçada la imatge de Mas i en part la del partit ( CDC), la qual per un possible futur electoral, ja els aniria més que bé i no s’havien de sotmetre a un alt risc amb unes eleccions anticipades. Això ho sabien tant Junts pel Si, com la CUP. Revalidar el mateix nombre de diputats independentistes ( majoria) suficient per iniciar el procés cap a la independència de Catalunya, era molt, massa arriscats. En aquell moment es tenien. Imperà el seny davant un moment històric únic.

Mas sabia que provocar les eleccions anticipades li haurien passat una factura massa gran i no hagués quedat amb l’aureola de “màrtir polític pel bé del país”. Mas, si no hagués estat per tots els moviments al carrer del Poble Català, ni se li hagués ocorregut intentar esser el líder del procés cap a la independència.

Mas va comparèixer manifestant que  imposat a la CUP una rendició sense condicions, en la qual perdia la força política per esser crítica amb el poder. Fals.  Eulàlia Reguant (CUP) ho va clarificar perfectament.

Anna Gabriel va deixar ben clar, que el pacte no era de vencedors i vençuts i li vessava la raó i va fer un comentari on deixava ben clar on estava, durant les reunions la vertadera bel·ligerància a què la CUP no va respondre.  

Vaig seguir el procés d’investidura i un cop investit en Carles Puigdemont, en la seva intervenció,  deixà en ple ridícul a n’Albiol (PP) i a n’Arribadas de Ciudadanos, qui li recriminaren una intervenció del 2013. Transcric: ‘Quan jo al·ludia a Carles Rahola en l’aniversari del seu afusellament ho feia per uns valors que espero que vostè comparteixi, que és que aquest tipus d’invasions, la grapa del feixisme sobre les nostres vides, no el volem mai.’

La primera manca de respecte al Poble Català , del rei borbó Felipe VI, ha estat no rebre a la presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell per fer-li a saber la investidura del nou president. No estava obligat per llei, tot i que era una tradició que no s’havia trencat més que una vegada per impossibilitat del pare de l’actual rei.  

Tal volta recordava que com el nou president és  de Girona i allà hi va haver manifestacions per declarar-lo “persona non grata”i que se li llevas el títol de “Príncep de Girona” estava enfadat  o tenia el cap a Mallorca on la seva germana estava assegura al banquet dels acusats pel cas Noós.

Carles Puigdemont i el Govern que es constituirà, tindrà la responsabilitat més gran dels darrers anys a la història de Catalunya.:Iniciar el procés cap a la independència fins arribar al final. Sens dubtar, tindrà tots els pals a les rodes per part del Govern de la Nació  

Molt alegre i content  personalment per tots els meus amics i amigues catalanes, per haver iniciat el camí cap al procés d’independència. Jo. emocionat,  també vaig cantar l’himne de Catalunya “Els Segadors” el dia de la investidura.

Josep Bonnín

Primers insults del 2016 del Govern de la Nació

Manquen paraules? no

Encetat el nou i tendre encara 2016, un es posa a confegir el  primer article de l’any.

Que el Govern Rajoy  tingui la poca vergonya de pujar sis euros el salari mínim interprofessional i a més empri el terme de “revalorar” les pensions dels jubiliats, pujant-les un 0.25%; a altres països amb una dignitat més a flor de pell i amb uns sindicats prou compromesos, ja s’estaria al carrer.

Si no vols tassa, tassa i mitja. A part de l’insult descrit, a partir del vint i set de gener els aturats de llarga duració de seixanta un any i majors, deixaran de cobrar la prestació que es venia pagant fins ara ( i no a tots); a més per poder-se jubilar a aquesta edat, és imprescindible haver cotitzat trenta i cinc anys a la seguretat social.. La pregunta és més que clara, com podran menjar aquestes persones, a les quals la política capitalista neoliberal ha deixat sense cap tipus de feina ni de prestació.

Llegia que l’economista xilé Max Neef, no tan sols qüestiona l’economia neoliberal ( al manco hi ha veus valentes) sinó que afirmava i transcric traduït: “L’economia neoliberal mata més gent que tots els exercits del món junts i no hi ha cap acusat, cap pres” en una entrevista a la revista “En torno” Comparteix amb completament les seves paraules, i també les que segueix.

La pràctica de la política econòmica actual legislada pels polítics i governants de torn que a l’empara del sistema ( que és el qui els ha col·locat i al mateix temps governen i legislen per ell) , podria dir-se sense equivocació que té els seus vessants criminals.

Apart de la política obsessiva del creixement que és una aberració, existeixen altres, com també combrec amb en Max Neef, que podria esser l’ecològica. L’entrevista que realment val la pena llegir-la, està donant suport a la meva manera d’analitzar el moment actual.

El sistema capitalista, més prest o més tard,  el portarà a desintegrar-se degut a les seves pròpies contradiccions.

Si una gran base del sistema és el consum ( aquí també hauríem de parlar de la destrucció dels recursos, que no duraran per sempre) i em refereix al consum; no al responsable, sinó a l’obsessiu de comprar el que no necesitam per res, tot i que ens “convencen” que si, creant les necessitats a base de la publicitat alienant; fa que cada cop menys persones puguin consumir i el nombre va en augment ( comprovau com han crescut els espais on es compra i ven de segona ma i vos fareu una idea). Si els sous actuals no basten ni per a cobrir les necessitats bàsiques, de quina manera es consumirà. Si n’hi ha una, l’endeutament amb les entitats financeres. Bon negoci.

Com diu en Neef, aquesta economia aberrant està creant més esclaus actualment que el que hi havia abans d’abolir-se l’esclavitud i que la majoria  (60%) infants i la resta dones. Ho podem comprovar diàriament amb els insalubres i bestials tallers que empren empreses europees que els hi produeixen, des dels països “emergents” Àsia, Àfrica, llocs de Xina.

El primer postulat pel que advoca en Neef, està més que clar, i és que l’economia està per servir a les persones i actualment està totalment a l’inrevés. Aquest és el primer d’uns dels cinc postulats que proposa a l’entrevista. L’economia ecològica està al servell de la vida.

Jo afegeix que actualment els impostos que pagam a lo reu del món – excepte segons quins països i pocs- no serveixen per a cobrir el be comú Molt més part d’ells se’n van per a cobrir una estructura administrativa on polítics professionals disposen d’uns privilegis que la resta dels mortals no disposam: Bauxes, luxes, sous altíssim ( a vegades més d’un)  i al final pensions vitalícies de vergonya.

L’alienació cada cop ,  millor elaborada. El bipartidisme a l’estat espanyol, fou un canvi de rostre per repartir-se les canongies i legislant per assegurar-se-les. La corrupció i el robatori de doblers públics han estat una costant. Han venut al poble al neoliberalisme i el poble s’ha deixat.

Per veure, l’índex d’alienació, tan sols basta veure el resultat de les passades eleccions. Que el partit més votat, sigui el que ha estat al Govern els darrers quatre anys i veure el que realment ha fet; ens dóna la resposta.

La curtedat  està més estesa del què pensava.

Josep Bonnín

Discurs monàrquic de Nadal i l’herència rebuda

M’ha semblat molt definitòria la imatge

En el marc dels insults monàrquics als que varem lluitar per la vertadera democràcia en contra de la dictadura fanquiusta i que formàvem part de l’esquerra rupturista; traïda i perseguida- no tan sols per la dreta i extrema dreta d’aquells moments- sinó també pels que acceptaren i orquestraren la transició=traïció; el darrer discurs de Nadal del Rei Felip VI; amb l’accentuació de la unitat nacional, aquella trista “España, una , grande y libre” ha estat a lo llarg dels anys una banderilla més.

Reescriure que Francisco Franco va alliçonar ( ensinistrar?) a Juan Carlos I, perquè tot quedas “atado y bien atado” fent-lo jurar “los principios del movimiento” i que el joc “monarco-democràtic”  que continua la figura d’Adolfo Suárez i que posteriorment amb tots  els governs  “partitocràtics” (PP-PSOE) ; hagin continuat la mateixa dinàmica que va instituir el cop d’estat, la guerra civil i la posterior dictadura; sense qüestionar en absolut la monarquia, i fer passes per un referèndum per consultar al Poble de l’Estat Espanyol si preferia una monarquia a una república ( regim legalment constituït i enderrocat per Francisco Franco); tot tenint en compte que el referèndum sobre la Constitució, fou condicionat per la incultura, l’alienació política, seguida de la repressió i de la por; al que ni en aquell moment ni ara mateix li don cap validesa ni ètica ni moral., i que va donar la victòria al “Si” fou una  manipulació carrinclona i aprofitada de la història. Era imprescindible també l’anterior llei d’amnistia per aprovar la impunitat dels crims i criminals franquistes.( Cal recordar i esbrinar quin era el passat polític del primer president Adolfo Suárez, triat pel rei Juan Carlos, per liderar la “transició”.

Algú s’ha atrevit a escodrinyar com s’ha fet la fortuna de la que ara disposa Juan Carlos, a hores d’ara o a lo llarg del seu mandat?

Qualcú sap si tots els seus negocis eren prou legals, i em refereix entre ells el que tenia amb el Rei del Marroc, al qual durant el temps que Juan Carlos fou preparar per la successió; se li havia regalat una part del Sàhara occidental perquè disposa d’una de les majors mines de fosfats del món i que deixar al Poble Sahrauí tancat en un campament de refugiats fins ara segle XXI?

Quina responsabilitat va tenir Juan Carlos I en l’intent de cop d’estat del 23 F ( 1981)?

De les aventures i desventures d’aquest Borbó ( moltes desgràcies hem patit dels Borbons els que estimam la nostra terra) ; des del decret de Nova Planta ( Felip V)  fins ara mateix amb la manca de delicadessa del rei Felip VI, el qual dins la sumptuositat del Palau Nacional, es dirigia també, a més de vint milions de ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol que es troben devora del llindar de la pobresa, també als quasi cinc milions d’aturats; inclusiu als que no cobren ni un cèntim de prestació, així com als treballadors i treballadores que tenen treball i que cobren un sou-esclavatge que  no els hi basta per cobrir les necessitats bàsiques.

El discurs ha estat prou analitzat; cert que no va tocar en absolut el tema de la corrupció i si el de la igualtat. Normal, ja que d’aquí no res es seuran al banc dels acusats pel cas Noós, el seu cunyat i la seva germana la infanta Cristina . O sigui, millor no parlar de corrupció, “no se nombra la cuerda en casa del ahorcado”

Respecte al cas Noós hi ha massa dubtes, vera que Juan Carlos, advertí al seu gendre Urdangarin que es retirés d’aquests negocis; devien esser no massa dignes, ni ètics ni pulcres o el podien esquitxar?  També un es demana si l’actual rei i amic del seu cunyat, en sabia res?  Diego Torres ( exsoci d’Urdangarin) afirmà que si en sabia i que la Casa Reial amparava els negocis.

I posat a demanar, perquè fou tan ràpida l’abdicació del rei Juan Carlos, amb la santa excusa, que jo no me la crec, de la vellesa? La monarquia en aquell moment vivia hores baixes: i hom presumeix que es veia que podia esclatar algun altre escàndol i per si de cas fer el canvi. Aquesta és l’herència que rep Felip VI, qui advocava la responsabilitat i la unitat d’Espanya, ja que sap que si el procés o possibles processos independentistes prenen  força menjarà prou clares les sopes.

A tot dir, que els ciutadans han perdut interès pel discurs. Més d’un milió i mig no en seguiren en relació a l’any passat, i juraria que dels que tenien qualcun canal pel que es transmetia, estaven per altres feines; preparant el sopar de Nadal.

Recordem, que a l’estat espanyol, hi ha hagut monàrquics, Joan Carlistes; però Felipistes i Leticistes, em sembla que poquets, poquets

Josep Bonnín

De reflexionar, la visceralitat i la jornada de reflexió

Per sort o per desgràcia n’hi ha governants, polítics i altres personetes i personatges que no els hi arriben

Només una setmaneta i ens trobarem en plena jornada de reflexió d’unes eleccions que al meu mode de veure seran prou complicades a l’hora d’exercir el vot.

Jo reflexion cada dia, però ja m’està bé que cada eleccions hi hagi un dia per aquesta tasca, que podria jurar i perjurar que hi ha segons quins elements, personatges i personetes que no ho fan, reflexionar em refereix,  ni en aquesta data senyalada.

Segons el diccionari Català-Valencia-Balear, reflexionar és pensar atentament, amb insistència i la reflexió és pensament, consideració atenta, i ve a esser pensar amb judici i seny... quantes vegades he trobat a faltar això i molt en diversos polítics i governants o des governants.

Mai la visceralitat és sinònim de reflexió, a la que segons quins elements ens tenen acostumats, ans bé són conceptes oposats per si mateixos. Si el fet de reflexionar parteix del cervell, ment diria jo, la visceralitat ja ho explica la mateixa paraula, surt de les vísceres. O sigui una explosió emocional d’incontinència sense cap ni peus, de la  qual n’he patides algunes vegades darrerament en la meva vida, de les que escriuré quan arribi el moment.

Normalment maneres de comportament visceral, venen de persones amb un baix coeficient d’intel·ligència, que rebenten sense posar esment amb el que van a fer, inclusiu amb el que encomanen que es faci. Moltes vegades, quan els resultats de la visceralitat passa al cervell o ment, després s’empenedeixen, tot i que el mal està fet.

Davant les propostes electorals que tenim, vist que ens trobam que sempre ens han tractat com una colònia d’ultramar, hagi qui ha estat en el Govern de l’estat; ens convindria un vot a formacions polítiques de caire sobiranista. Al manco, presumim, que defensaran els nostres interessos davant la cort madrilenya i vetllaran per ells. Per a mi que tenim molt poques opcions a les Illes Balears, i més a Mallorca, per no dir una sola.

Desconfio molt en  segons quines opcions de dreta regionalista, quan alguns dels seus integrants estaren a la dreta això vol dir PP i ja sabem quina política empraren cap a les nostres illes: la bona i convenient pels seus amiguets i capelletes ( algunes plenes de gom a gom de corrupció, malgrat se’ns sortissin per la porta de prescripció del delicte). Que bo tenir bons missers pagats amb doblers públics que perllonguin el cas fins arribar a aquests resultats. La gent corrent no ho pot fer.

Respecte al PSOE, no puc dir que pugui estar gaire content amb la seva manera de Governar cap a les Illes seguint les consignes de Madrid, com habitualment fan tots els partits d’àmbit estatal.

Crec amb els governants que treballen pel bé comú i no pel seu partit o grup d’amics.

En clau municipal que és la més propera al ciutadà i ciutadana, sempre he considerat que la persona triada com a batlle; ho ha d’esser de tots. Tant com els que l’han votat com els que no l’han votat. Que ha d’esser capaç de crear el màxim de concòrdia entre els veïnats i no enfrontament, malgrat sigui per uns interessos inconfessables. Tampoc que emprin el càrrec de poder per afavorir a uns o desprestigiar i menysvalorar a uns altres, que pel que sigui, no combreguin amb la seva manera de pensar o del partit que pertanyen, actuant com un carronyaire sense escrúpols. No és gaire bo per la democràcia i la convivència en els pobles.

Dia 19 D reflexionarem. Cal fer-ho sinó volem tenir governant a segons quina gent que ja hem vist com se les manegen. Tot i que, em sembla que existeix prou inconsciència política, i que la màxima reflexió, es fa llegint periòdics d’esports massius.

Quatre anys d’aguantar a Marianito “el corto” que no ha tingut la gosadia d’aparèixer als debats dels canals audiovisuals i ha enviat a Soraya Sáens de Santamaria, de mal nom “la menina”. Ha estat molt fort per la intel·ligència i també pel fetge. Si sou afeccionats a l’hemeroteca, podreu veure quins miracles ha fet aquest “bon” home i el seu partit en el poder. També veure la llista immensa de casos de corrupció com tema Barcenas, Gürtel... que ens ha costat a tots un ronyó. Els milions d’euros  que ens han fotut dels nostres impostos.

De l’oposició m’estim més no parlar. 

Pel nostre bé, més en cal reflexionar. Vos ho assegur.

Josep Bonnín