Solidaritat universal o no res.

Nosaltres, els nostres fills i filles; nets i netes, pagarem i pagaran molt cara la nostra covardia i la manca de compromís si no lluitam en contra de les injustícies flagrants que ens sotmeten a totes i a tots.

No podem mantenir una aptitud hipòcrita i endolcida, ja que no saps quan la destral dels governants injustos et caurà sobre el teu cap, el cap dels teus familiars, companyes i companyes o amics i amigues.

El concepte integrat i vertader de la solidaritat ha d’esdevenir universal, i si no es converteix en una altre cosa, que es mou per conveniències.

La injustícia que fan a qualsevol altre esser humà t’ha d’esperonejar per a denunciar-la i lluitar en contra d’ella.

Jo sóc nosaltres i vosaltres. I vosaltres i nosaltres sóc jo.

Quan la repressió i la injustícia legal cau sobre qualsevol persona, cau sobre mi directament i també cau sobre tots nosaltres.

No és temps complaure-us , no és temps d’esperar que els altres, els demés es juguin la seva llibertat per defensar el drets de tots i tu tombar-te al sofà de casa teva esperant que facin la tasca dura que també et beneficiarà a tu. És molt injusta aquesta aptitud, que porta directament a la soledat.

No recordaré la frase aquella de “Quan vingueren pels jueus, no vaig dir res, jo no era jueu...” ja que no fa gaire l’he escrita. Però defineix plenament la manca de compromís en l’acció injusta. N’hi ha una altra que em sembla que és de Malcom X. “Qui no es situa al costat de l’oprimit, està al costat de l’opressor”. Crec que aquesta és bastant més directa i contundent i estic totalment d’acord amb ella.

El silenci còmplice i aprovatori no és just i passarà comptes a qui els practiquin, just quan es trobin que davant les injustícies que ells viuran, pot esser es trobaran tot sols i desemparats.

No és temps de verbes, no és temps de fer-se el foll, i de pensar que el que passa no va amb  tu. Vivim uns altres temps, en els quals ens hem de definir clarament a on ens trobam. No valen ja les mitges tintes.

Els que volen seguir usurpant el poder robat al poble, seguiran emprant els seus canals i les seves maneres “d’informar” per a desenformar-nos. Per a seguir criminalitzant els que no els donen suport a les seves ideologies desbaratades, absurdes, opressives i repressives.

Menys que nostra dignitat i  identitat i  res!; menys que la nostra llengua i cultura res ! , si perdem això, ho haurem perdut tot. Ens hauran robat la nostra essència i a partir d’aquí podran fer amb nosaltres el que els hi vengui en ganes. És una tàctica i practica colonitzadora, però hem de tenir prou visió, de veure que els que ara estan en el poder, practiquen la colonització a certs llocs de l’estat espanyol , posant en pràctica les llisons apreses dels seus avantpassats que ja les varen exercir.

Ens han volgut fer creure que les colonitzacions sempre han estat cap a fora i és mentida. Aquelles si també existiren i encara existeixen; tot i que, també existeixen colonitzacions dins l’estat, que es practicaren, no aniré enrere en la història, si no des de la guerra incivil i s’han mantingut dins d’aquesta democràcia descafeïnada que estem vivint. Aquest tipus de colonització, ben igual que les altres, creen pobresa i esclavatge.

De cada vegada la riquesa que cream entre tots, arriba a unes mans concretes i de cada vegada menys mans; i segons quins polítics es converteixen en els seus braços executors perquè aquesta situació es mantingui. La política del neoliberalisme que empara, protegeix, i legisla a favor del capitalisme salvatge que estem vivint, està creant més  exclosos i esclaus.

No hi haurà  canvis substancials si no és amb un model econòmic diferent del que tenim ara. O  rupturistes, o no es mou res. Res just es pot cementar sobre un capitalisme injust.

Consider que la sobirania popular, es troba bastant enfora, de les súper estructures dels partits majoritaris. I en quant als minoritaris no puc encara dir res, perquè no han governat plenament si no en pactes; i no ha estat massa clara , ni transparent la seva política, on els personalismes han sortit en escena.

Estic molt més a prop de  les Candidatures d’Unitat Popular, en les que veig realment representat al poble.

Repressió ideològica a Mallorca i una victòria

                 Brindis a plaça de  Cort per la sentència absolutòria de totes les acusacions 

                         Dia 12 d'octubre, aquesta alegria conjunta si que la vaig celebrar!

Una companya i tres companys: Sílvia, David, Guillem i Robert, han estat absolts aquest més d’octubre, de les acusacions que se’ls formularen durant els incidents de la Diada de Mallorca del 2010. Quatre independentistes  que exercien els seus dret i es trobaren front a una repressió: ells, familiars i amics,  establerta i continuada d’un règim – i no model democràtic dins d’un estat de dret- que estan emprant a més de les mentides, les seves armes despòtiques per intentar esbucar-nos la nostra identitat i dignitat.  

Una sentència absolutòria de penes que arribaven prop dels nou anys de presó i una sanció de més de tretze mil euros, per uns incidents falsos i manipulats.

Després de dos anys d’espera amb tota la tensió que conduí i esser jutjats el mes de juny, havent d’esperar quatre mesos més ,  la sentència,  quan per molts altres casos, la justícia fa una via que no és de dir. Una altra manera de repressió emocional.

Vaig brindar amb ella i ells, per un triomf que també sent meu, en contra d’aquesta absurda repressió indiscriminada i que sigui exercida en un “estat de dret”.

La repressió generalitzada a Mallorca per qüestions ideològiques, queda patent amb el que va ocórrer  a les Festes de Sant Agustí a Felanitx i amb les detencions dels actuals encausats a Bunyola, en la rebuda de Josemon Bauzá, malgrat la jutgessa no hi veu indicis de delicte. Al dos llocs hi va haver una presumpte  manipulació dels informes de policia local i Guàrdia Civil, respectivament

La repressió orquestrada en contra dels moviments independentistes – opció legal i democràtica com qualsevol altra- em porten als records de fa prop de trenta anys, on hi ha via una contundència molt semblant.

 El que no ocorre i si  en altres països democràtics, és que si han transgredit la llei, es depurassin responsabilitat dins l’estament polític i policial. Des del delegat de govern – el darrer en mostrar-nos el barram fou Jose Maria Rodriguez , dimitit per un cas de corrupció època Matas- com altres càrrecs polítics responsables.

El pla orquestrat de  criminalització i intent del rebuig social en contra dels moviments  d’esquerra no institucional, incidint en els d’ideologia independentista; rebuig social per part dels polítics, i còmplices de  segons quins mitjans de comunicació amb una línia editorial, ben propera al règim o inclusiu arribant a una deriva  cap a l’extrema dreta, és evident.  I malgrat els continus atacs, estan fent un efecte contrari i es va entenent la solidaritat, el màxim suport no tan sols entre militants i simpatitzants si no en persones que poden veure i sentir  com aquesta repressió roça  l’absurditat,

La sentència absolutòria que he esmentat , i esper que n’hi hagi moltes altres, ha estat un cop del poder judicial al poder executiu. Un dir-los: No podeu fer el que vos vengui en ganes i a més fer-ho fora de la llei” També a dir, que la repressió està intentant ocupar part del poder judicial, generant unes lleis restrictives i repressives, les quals es troben a vegades, al llindar de conculcar drets constitucionals bàsics.

Ens volen callats i emmudits i per això intenten crear un clímax de por i desconfiança.  No fa gaire s’ha viscut dins del Poble de Sóller. No n’escriuré, perquè, ja ho he fet i a vegades, un silenci depreciatiu pot fer mella. I malgrat tot, les ganes de treball i lluita no minven, si no ben al contrari.

La meva militància en contra de la dictadura franquista, i també molts altres anys, ja que visquérem  una transició descafeïnada, dormitant, i fal·laç, de la que ja n’he  escrit altres vegades, per coherència m’ha portat a retornar a la lluita activa- durant molt temps ho he fet escrivint- en contra del despotisme i a favor de recuperar les llibertats del poble que ningú té dret a retallar.

Podria esser que el meu compromís de lluita no sigui comprés  i més si algú ha intentat sembrar i escampar verí, creant rumors totalment infundats en contra mi i de la meva dona.  Mai  he traspassat la legalitat , com si altres han fet. Mai he anat  sembrant rumors absurds d’amagat  per a lesionar la dignitat i el bon nom de persones honestes i honrades, com sé d’algun que ho ha fet, ja que la meva premissa per davant tot és la veritat. Hi ha persones que mai podran afirmar el mateix.

“1984” El Gran Hermano

                                            Ningú pot atemptar en contra dels nostres drets!

Fa  anys vaig llegir el llibre de George Orwell, “1984” , publicat l’any 1949.

La  figura  de “el gran hermano” -vaig llegir la traducció del castellà - que descriu l’autor, com   un personatge invisible, que representa els interessos d’una minoria opressora, el qual a través de les càmeres que es troben a les llars i a espais públics, controla tots els moviments, pensaments , sentiments i  paraules, dels ciutadans i ciutadanes d’una societat futurista, penalitzant i inclusiu portant a  “centres de reeducació” els que incompleixen les normes o atempten contra elles, que el “gran hermano” i els seus, han dictat. Una crítica excel·lent a tot estat totalitari.

Per la similitud del tema de la càmera,  “Tele 5” va iniciar un programa,  amb el nom de “Gran hermano”.  Una nova edició, dirigida pel batlle de Sóller a través de càmeres ocultes “presumptament” il.legals, una de les quals , en una acció decidida i valenta del Col.lectiu Albaïna, sempre a cara descoberta, va descobrir a l’aparcament dels Estiradors; un antic hort de tarongers habilitat com a aparcament públic municipal, a la façana d’una propietat privada, ja que els seus propietaris havien avisat de la seva existència, i que es trobava amagada dins d’una caixa de connexions elèctriques, per la qual sorgia una llumineta blava parpellejant.

El descobriment de la càmera i el resavi de successos dels quals els mitjans de comunicació, tant escrits com digitals, han portat informació des del dia 18 de setembre en que fou descoberta i denunciada al jutjat de guàrdia de Palma i dipositada al quarter de la Guàrdia Civil de Sóller, per uns membres del col.lectiu.

Una de les informacions darreres, que ha provocat tot un moviment i malestar dins Sóller, han estat la quantitat de mentides que el Batlle de Sóller Carlos Simarro, que ha mantingut que no en sabia res de la càmera, fins que en una roda de premsa  (2/10) va reconèixer que l'havia feta instal.lar ell. On llegí un comunicat i no contestà a preguntes dels periodistes.

La policia no en sabia res tampoc, com afirmà el dia en que es va descobrir,  el cap superior de policia que assistí amb el gerent de Sóller 2010. Aquell dia, els membres d’Albaïna, els propietaris de la casa i tots els periodistes convocats en roda de premsa, foren identificats per la policia. Hom es demana, si no era de ningú, si no es cometia cap tipus de delicte, si no simplement s’enretirava un aparell amagat de la façana d’una casa particular, a què venia la petició d’identificació?.

Retornant a les mentides del Sr. Batlle, en una entrevista a Canal 4, durant tres minuts va respondre  a les preguntes de la periodista que no en sabia res. La mateixa resposta a l’entrevista  que li feu el mitjà digital  “mallorcadiario.com”. En  dia 4 d’octubre, va telefonar  a aquest mitjà per demanar excuses als seus lectors, i periodista.  Encara no les ha demanades als altres mitjans de comunicació en els quals els hi va mentir, al poble de Sóller, i a tots els membres de l’oposició que també representen els vots dels ciutadans i tenien dret a saber d’aquella “investigació secreta i reservada” excusa en que ara vol justificar la col.locació de la càmera, i que per moltes persones ha perdut tota la credibilitat. Ja que si ara mateix, es tragués una autorització de la mànega, la pregunta és per què no la va mostrar el primer dia en que li demanaren que en sabia de la càmera ? Resposta: Presumiblement no la tenia.

Al ple ordinari de 3 d’octubre,  aprofitant  el rodet  de la majoria absoluta, i en una clara opacitat i manca de transparència  d’un consistori”democràtic”, fou rebutjada la  moció conjunta de tots els portaveus de l’oposició, on demanaven un acte públic a través del fòrum de participació ciutadana Agenda Local 21, on  comparegués el Batlle, Cap superior de policia i gerent de Sóller 2010 per  explicar al poble el perquè de les càmeres de vídeo vigilància ocultes. El Batlle no va mostrar a l’oposició la documentació que li permetia col.locar les càmeres ocultes , i les seves paraules  no varen  convèncer a ningú- tal com manifestà un setmanari local,  inclusiu l’oposició va dir que  es veuria  obligada a forçar  un ple extraordinari amb un sol punt a l’ordre del dia, malgrat fos per via judicial,  per clarificar el greu affaire

«Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment...”

                                            

                                          "Canvia en tu, el que vulguis veure canviat en el món"

Vista les portades dels dos setmanaris passats, he decidit que no escriure sobre els que manipulen la veritat, ni sobre els que “investiguen” a altres ciutadans, ni sobre la merda que alguns escampen sobre persones honrades. No s’ho mereixen.

Escriure sobre els que no ens conformam amb les “veritats oficials” que ens pretenen imposar per totes les maneres.

Sobre els que treballem per un món més just i no opressiu. No sexista ni repressiu, malgrat no se’ns entengui a vegades, se’ns ataqui i sigui condemnada la nostra tasca.

Escriure sobre els que estimam la nostra terra i no la volem plena de ciment i porqueria. Que estimam la nostra cultura, la nostra llengua i lluitam en contra dels que la volen fer desaparèixer. Sobre ells no escriuré, estic prou oiat per fer-ho.

M’he apuntat al taller de gloses amb en Mateu “Xurí” que ha organitzat el col·lectiu Albaïna, al que, agradi o no, estic orgullós de pertànyer. Aquest taller és una eina més per a poder preservar una tradició tan nostrada. I l’èxit ha estat considerable ja que s’hi han sumat prop de divuit  persones de distintes edats, que també estimen el que és nostre, i no una subcultura que ens volen imposar.

Avui  m’he pres la llicència de no escriure sobre els que escampen malsons en el poble que estim. En aquest poble on he congriat molts amics i amigues, des que el varem triar per viure-hi. Tampoc n’escriuré dels escurçons mal entranyats, amb els que per sort o desgràcia, m’he topat. I a aquests, agrair-los que m’han fet sentir profundament, que em trobava en el camí correcte, quan he sentit els seus atacs, i que estava encertada la meva tasca  en la que fa anys que estic treballant: Intentar crear un món més harmònic, més just i més humà. On la meva premissa, ha estat: Res menys que la veritat! Aquest ha estat un clam que m’ha acostat a moltes persones que sentim el mateix.

No escriure sobre els darrers sentiments que he hagut de viure: Oi, tristesa i decepció; ans tot el contrari, perseverança, fe, esperança que el meu, el nostre somni acabarà per a realitzar-se malgrat tots els atacs; i després de fer el procés, he renascut amb una força immensa per a continuar el combat en contra de la perversió i la barroeria.

Puc escriure i ho faré des del treball de formigueta de cada dia per reclamar  i lluitar perquè la nostra societat esdevingui més justa, no creï exclosos i no furti el present i el futur a moltes persones.

Lavoisier, un qímic  francès, del segle XVIII,  va dir “L’energia no es crea ni es destrueix, sols es transforma”. Vull dir que tant l’energia positiva, que neix d’uns sentiments nobles: amor, amistat, solidaritat, compartir, retorna a qui la practica de la mateix manera. I que els que empren l’energia negativa: odi, rancor, mentida, perversió, més pres o tard - i ara de cada cop arriba a més velocitat-  se’ls hi retorna amb la mateixa mesura i components que han emprat. L’energia porta un segell de fàbrica i retorna a llur origen, però no tota sola, si no recollint totes les energies semblants que ha trobat en el seu camí. Tant la que té un component de llum, com la que té un component de foscor.

Qui traeix la seva vertadera essència, té un problema. Qui s’allunya d’ella creient que, rere una prepotència i orgull mal entès, pot anul·lar-la i distorsionar-la, va de cap  a un pou del que quan arribi al seu fons, li costarà  un esforç titànic sortir-se’n, si és que ho arriba a aconseguir.

Els dons que ens han fiat en aquesta vida, són per a treballar-los per a millorar-nos com a essers humans i també per ajudar a crear harmonia en el nostre entorn, facilitant als altres que també facin el seu procés evolutiu cap a una millora en tots els sentits. Qui els malmena, qui els distorsiona, haurà de passar comptes.

Hi ha una justícia sobre la que no es pot sortir indemne, i no és precisament la humana, és l’univers qui marca unes normes inqüestionables.

Quan un es troba en la tercera fase, de la frase de Gandhi: «Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes». Quan s’ha fet manifest l’atac flagrant,  et trobes molt a prop de la victòria.

Salut i bona tardor.

La no violència

Aquesta setmana, rellegint a Gandhi, m’ha vingut la certesa que els moviments violents sempre seran vençuts pel pacifisme.

La trajectòria d’aquest activista pacifista, va aconseguir de manera no violenta treure defora de la India als colonitzadors britànics, que eren els “poderosos”, i oprimien al poble indi, negant-los el pa i la sal.

He llegit molts intel·lectuals i activistes que donaven i encara donen suport al pacifisme, a l’acció no violenta; ja que es considera i consider, que la violència exercida des d’on sigui crea una espiral que no acaba mai; perquè crea víctimes. El victimisme és una cosa totalment distinta que no té res que veure amb el pacifisme, si no  que és una positura per extreure rèdits de diverses situacions.

Els violents, no tenen cap més argument per imposar les seves raons que la violència; i els pacifistes, no violents, les raons més importants del nostre activisme són fora de la violència : la transformació d’un món injust, en un  món més just, equitatiu i harmònic.

Esser combatius amb el que comporta o pugui comportar, dins l’activisme pacífic denunciant els abusos de poder i assumint les conseqüències dels nostres actes, encara que sigui en contra de polítiques obscurantistes, repressives, agressives i opressives ens dóna la raó històrica  ,  la legitimitat. I la certesa del camí pels que estem lluitant d’aquesta manera i ho hem, no demostrat, ja que no ho necessitem, si no mostrat públicament.

La violència precipita i vol respostes violentes per a seguir perpetuant-se i pot esser exercida de moltes maneres, i amb els que hem triat l’opció contraria ho tenen cru.

Tot i que, dir pacifista, no vol dir inactiu, si no tot el contrari.

Hi ha hagut molts pacifistes històrics, Desmond Tutu, Martín Luteher King ¡, assassinat, Jesús de Natzarè, també assassinat, que han dut a terme la manera de concebre el món fins a les darreres conseqüències.

Gandhi, escriví: “Canvia en tu el que vulguis veure canviat en el món”; es referia a canviar la insolidaritat cap al proïsme, canviar la injustícia que tu, conscient o inconscientment puguis exercir en totes les teves relacions i tot el teu entorn més immediat i més allunyat; no emprar el teu poder per fer mal, clamar davant de la injustícia que altres facin, malgrat et costi dolor i puguis esser maltractat, penat; i finalment canvia el que tractes injustament en tu mateix.

 Els moviments que lluitaven en contra de l’apartheid d’Àfrica foren pacifistes mentre els membres de la minoria blanca atemptava, criminalitzava i inclusiu empresonava o assassinava als seus membres, i malgrat tot el moviment persistia. Hom, per desgràcia contempla apartheids en ple segle XXI i molt propers.

Aquesta certesa de la que estic escrivint i que els violents no entenen, queda molt ben explicada a tota la bibliografia d’Helder Camara. Els violents intenten incentivar uns sentiments viscerals que ni tan sols són treballats per la raó o l’anàlisi. Poden convèncer masses, però no a un poble culte i format amb fe amb si mateix.

Viuen d’escampar una premissa que jo mai escamparé, perquè va en contra de la meva essència com a persona: l’odi i per fer-ho poden estendre rumors sense cap fonament creant una pressió sobre les persones que pensen debilitar o sobre moviments que tenen un interès soterrat en destruir.

Escampen, amb els mitjans que tenen a mà, el sentiment de por, perquè la gent que no combrega amb les seves idees, es quedi aturada i poder continuar amb la seva orgia de despropòsits, èticament condemnables.

El que estem centrats i equilibrats, mai els contestarem amb el seu  llenguatge agresiu de la denigració, ja que ells poden emprar les paraules com a punyals, sens mesura ni compasió.  

He respectat des de sempre les ideologies dispars a la meva i si m’hi he enfrontat ha estat de manera calmada i pacífica. Ho he mostrat durant molts d’anys.

Acabaré amb una frase de Voltaire: “No estic d’acord amb cap de les paraules que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-les”

Per a mi és la síntesi de la democràcia, de la llibertat d’expressió, del respecte cap al demés inclusiu ideològicament em trobi a anys llum del meu.

I aquest mateix respecte és el que exigeix per a mi i moltes altres persones que expressen de manera lliure el seu parer, malgrat a alguns no els hi agradi. Queda clar?

La violència, la repressió i l’estat de dret

          La detenció de la metgessa a Son Espases. Les noves maneres de "la nueva delegada de gobierno"

 

En primer lloc, abans d’anar per feines, vull condemnar l’acte de violència en contra del cotxe del Batlle de Sóller Sr. Carlos Simarro i la perillositat estesa a ell, la seva família i els veïnats del seu carrer. No n’escriuré més, fins que la investigació judicial no s’hagi acabat, trobant els executors, ja que no tinc cap prova fefaent que s’hagi fet al Batlle de Sóller pel seu càrrec polític o simplement a Carlos Simarro per motius personals. Mai opin sobre suposicions.

He seguit les noticies tant pels diaris, així com els comentaris de les xarxes- més d’un totalment desafortunat- i m’ha estorat veure els judicis que s’han fet en suposicions perentòries i peregrines; i no he participat més que una vegada, per fer extensiva la condemna a aquell acte violent i perillós.

Passant a una altraba banda, veure que davant la protesta per l’aparcament gratuït de Son Espases, s’engrillonà a una metgessa ginecòloga per part de la Policia Nacional i tractada com si fos una delinqüent habitual trobada “infraganti”i ficada per quatre agents dins la furgoneta; em va dur a pensar que les formes i maneres de repressió estan fora de mesura.

Que la constant criminalització de persones pacífiques, grrups o col.lectius, que surten al carrer a reclamar els seus drets -que mai hauríen d’esser conculcats per segons quins elements de la classe governant -  de manera pacífica, em fa qüestionar si realment estem vivint de debò en un sistema democràtic.

Pens que totes les manifestacions pacífiques per reclamar uns drets es troben dins la llibertat d’expressió i debudament legislades a la Constitució de 1978 i altra legislació. Tenim el dret.

Per la meva edat, vaig viure en carn pròpia la dictadura franquista, la persecució ideològica i la repressió directe.

I després de veure segons quins aconteixements, m’han portat records d’aquells moments. Com per exemple, el que va succeir a les festes de Felanitx de l’any passaty, com hi ha un parell de polícies locals imputats, per haver mentit sobre els fets succeïts; quan la polícia local i altres forces de seguretat, hauríen d’estar al servei dels ciutadans, de TOTS els ciutadans i ciutadanes, sense cap tipus de privilegi, i no manipulats per uns interessos de poder o polítics.

No fa gaire estona, un parell de dissabtes, vaig escriure un article amb el títol: Qui són els violents?

Hem de creure que no estem en una república bananera on l’autoritat pot esser emprada de manera despòtica per alguns membres, ja siguin de la polícia local, Nacional o altres cossos de seguretat de l’estat. I també, hem de creure que la mesura en que es gestiona l’autoritat per part dels càrrecs superior, es fa d’una manera democràtica i civilitzada, ja que ells són els màxims responsables i hem de creure que no obeixen ordres directes de cap càrrec polític, durant les seves intervencions. Tot això ho hem de creure.

En cas d’una intervenció per part de l’autoritat botant-se els drets ciutadans, tenim, hem de tenir molt clar, que estem protegit per la llei i pel sistema judicial; Simplement estic descrivint uns dels tants principis de l’estat de dret.

He condemant totes les mostres de terrorisme a lo llarg dels anys inclusiu el terrorisme d’estat que en alguns moments es pot emprar i que el dispendi sense mesura de la violència i la repressió, també pot esser de caire  institucional, i totalment condemnable.

Hem i vàrem lluitar molt per fer passes enrere en la democràcia. Molts amics meus foren empressonats, reprimits i algun de mort.

Vos convid a fer una passejada per les meves anotacions del facebook o pel meu bloc personal “Jo et portaré la llum”

He lluitat per a defensar el dret a l’expressió pacífica i he condemnat totes les violències, totes, que es poden exercir de moltes maneres, inclusiu de formes molt sibil.lines.

Acabaré amb una frase, que m’encanta i va dirigida a qui va dirigida: “No parlis si les teves paraules, no són més valuoses que el teu silenci”

Crec que molta gent se la podria aplicar i tal volta deixarien d’amollar disbarats i judicis basats en suposicions sense cap ni peus; i de passada no estendrien un mal ambient sense cap tipus de prova. I d’alguns que es diuen demòcrates de tota la vida, i empren actituds despòtiques sense amagar-se gens ni mica. Talps reconvertits del franquisme.

El rei, el coronel en Francisco Alaman i “la puta i la Ramoneta”

Qui vos sembla que sap jugar millor a "fer la puta i la Ramoneta"?

Entre el rei d’Espanya que pega manotades al xofer del seu cotxe oficial. Ja ho diu el refrany mallorquí “Que de porcs i de senyors s’hi ve de nissaga”. Quedant clarament demostrat que estudiar als millor col·legis de pagament d’arreu del món, no és sinònim de bona educació i respecte als subordinats.

I que apareix un Coronel de l’exèrcit espanyol, Francisco Alaman Castro, que és capaç de manifestar a premsa “¿La independencia de Cataluña? Por encima de mi cadaver, i afegeix: ante el desafio de los nacionalistas radicales catalanes a la unidad de españa i no sé quines referències peregrines a : Apego al honor, a la historia de España ( deu conèixer la dels guanyadors de la guerra incivil)  y al juramento realizado para mantenerla siempre unida.  Hom no deixa d’al·lucinar. Tampoc amb les bajanades del periodista Enrique de Diego, demanant la detenció inmediata de Joan Tardà, retirar-li la nacionalitat espanyola( em sembla que no el molestaria gaire)  i que sigui expulsat del país o que ingresi en presó.

Tampoc deixa de flipar en colorins que el President de la Generalitat Artur Mas, a deu dies d’una manifestació històrica per la independència de Catalunya ( a la qual ell no assistirà, ja que li han deixat clar que: “No al pacte fiscal!” i Si a la independència! I no li convé fer enfadar a la representant del  PP a Catalunya, Alicia  Sánchez Camacho, portaveu d’en Rajoy a terres catalanes), accepti un rescat, de més de cinc mil milions d’euros, per Catalunya, quan l’estat espanyol  deu un fotimer de doblers a Catalunya, ara li deixarà uns doblers amb uns interessos que haurà de pagar tot el poble català. Això és el negoci de na peix fregit. Que comprava el peix a cinc, l’arrebossava i el venia a cinc. 

Les declaracions de Jordi Pujol, sobre que ja està bé de “jugar a fer  la puta i la Ramoneta” demanant que el govern sigui decidit i amb coratge, també té lo seu, ja que ha estat President de la Generalitat per Convergència i Unió.

A veure, si estem en democràcia, senyors de la caterva hispana, i es pot tenir qualsevol opció política, emparada en la Constitució descafeïnada de 1978, sempre que es desenvolupi legalment i de manera pacífica; l’opció independentista  n’és una d’elles i sembla que existeix una argumentació jurídica per a arribar a aquest objectiu, en relació a la legislació internacional; per què amenaceu en enviar l’exèrcit a Catalunya?  (Que per cert una gran part de les despeses són pagades per catalans, Balears, o membres de les comunitats autònomes més sucades per l’estat))

El President de la Comissió Europea Durao Barroso, en unes declaracions a Europa Press, sobre una pregunta parlamentaria sobre una iniciativa presentada per reagrupament; ha deixat clar que “Una secessió per part d’un territori d’algun estat membre  de la Unió Europea, s’ha de fer d’acord amb la legislació internacional, si e vol que els ciutadans del territori indemnitzats mantinguin la ciutadania europea que és complementària però no substitueix la nacional, com estableix el Tractat de funcionament de la UE”

Llavors si es contempla la possible secessió de parts d’un estat de la Unió Europea, i està legislat, a què venen les declaracions i amenaces filo-feixistes d’alguns comensals, com per exemple d’un dels creadors d’intereconomia, que no tan sols amenaça, si no demana que es detinguin als dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya i de Solidaritat, siguin declarats il·legals els partits i no sé quantes bestieses cavernícoles més?

A part de les consideracions econòmiques, ja que ho he explicat en altres articles, sobre l’espoli fiscal per part de l’estat espanyol  de les comunitats autònomes que més riques creem, tinc altres conviccions ideòlogues per declarar-me independentista.

Arrels, dignitat, tradició i coneixement de la història real no manipulada, i un model econòmic socialista , on la riquesa creada entre tots,  es trobi adequadament repartida, les necessitats bàsiques: Sanitat, educació , habitatge, treball, cultura; cosa que mai podrem fer si els recursos nostres els gestionen uns altres que encara a sobre es troben venuts al gran capital i per a ells  legislen.

Dir que la dreta i certa “esquerra”, a dir els dos grans partits majoritaris, han  defensat el gran capital, que són els seus amics i els qui els donen de menjar per fer una atermància cada cert temps, no és dir una cosa innovadora , però si certa.

Insults com que un directiu d’un banc intervingut passi dels sis-cents mil euros a cinc-cents mil euros de sou anual, han fet un ou de dos vermells,  quan el salari mínim interprofessional no arriba als set-cents euros mensuals, i permès pels polítics de torn; és insultant el cinisme i la hipocresia – la ineptitud no, ja que saben el que es fan- però si la injustícia social que despleguen. Quan esclati, que esclatarà, no sé que arribarà a  passar, estan prement massa, negant drets adquirits, i estem tocant els sis milions d’aturats.

Acabaré amb una frase d’en Labordeta. !!Váyanse a la mierda¡¡ molt adequada pel moment.