Poemes tristos
Les darreres branques d'un arbre estimat...
Déu i ajuda ens va costar prendre la decisió, l'estiu passat.
Era un arbre esplendorós, ple de vida, on aixoplugava quantitat d'ocells.
Una parella de tudons, hi feu el niu,
i una mel·lera, cada primavera, ens regalava un concert harmònic de trins.
Unes flors violetes, amb un flaire captivador.
Ens va saber un greu de l'ànima, encomanar que la matessin.
Mai ho haguéssim fet, sinó hagués estat pels perills de les branques trencadisses, els dies de vent.
És de fusta molt fluixa, emprada per instruments musicals fa estona i esqueixa.
També perquè les arrels, perseguien la humitat de la cisterna de la cuina.
Del seu cos estimat, tindrem llenya tot l'hivern.
Súmmum de generositat.
No em trobo alegre avui. Tot i que calia fer-ho.
En el nostre record, que mai oblidarem, tot el que ens va regalar.
Quan miri, per la finestra del dormitori, d'on la podíem admirar,
notarem, que algú ens falta.
L'estimàvem i l'estimem.
Josep Bonnín i Segura
Vilafranca de Bonany
Dia de la Conversió de Sant Pau, indicat per podar les parres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada