Carta als Reis d’Orient

Estimats Reis Mags, sent desprès de tot el que m’heu regalat l’any 2018:  Alegria, Pau, creativitat, harmonia, gaudir del dia a dia, la Natura, el menjar a diari, una casa que ens guareixi, la meva dona que estim, poder fer el tercer nivell de de Reiki i començar l’any amb la mestria, gaudir l’instant com si fos el darrer ... i moltes més coses que no escric, perquè la llista d’agraïments, seria inacabable.

Idò, demanar-vos res per a mi, ja que tal volta cauria en un egoisme absurd  i per tant no ho faig.

Deman pel món, per cada germà meu, company, companya, amic , amiga, el mateix que se m’ha donat a mi l’any passat; I hi afegiré un parell de peticions: Més igualtat, equitat, justícia, tan social com distributiva i sobretot empatia cap els altres éssers humans.

Que s’acabin les fòbies, que a vegades provenen de molta curtor. Amplitud de mires, condescendència, amor i compassió.

Que s’aprengui a analitzar les situacions sense combregar amb les rodes de molí que ens envien molts polítics i els mitjans de comunicació per a defensar els seus mesquins interessos.

Que tothom tingui dret i pugui assolir les necessitats bàsiques : Treball digne, habitatge, electricitat, aigua, educació i sanitat.

Que la dona sigui respectada com a persona i s’acabi el patriarcat que és una lacre injusta que dura massa anys.

No crec haver estat massa dolent, per tant, ni tan sols esper carbó ensucrat.

Avui és una vesprada d’il·lusió per a molts infants. Tot i que no per tots, què és el que més  m’entristeix. Hi ha infants i molts éssers humans amb penúries, por, fam, guerres per controlar els seus països i els seus recursos. Que podrien tenir una vida digna i els hi ha furtat tot, inclusiu a vegades inclusiu la vida; que alguns perden enmig la mar, intentant abandonar l’infern que se’ls hi ha creat.

Estimats Reis d’Orient, a la meva infantessa foren unes vivències meravelloses, com amb el nostre fill Ricard quan era infant, i ara la il·lusió del nostre net Hugo. Voldria el mateix per a tothom. Em sento privilegiat i afortunat.

Or, encens i mirra per a la humanitat amb tot el que simbolitza.

M’acomiad de vosaltres i vos torn a donar les gràcies per totes les coses, sentiments i alegries -alguna que altra tristor també, que he acceptat- que m’heu regalat.

Encara crec amb la vostra màgia i gràcies al que sé apreuar i encara no he perdut la meva ànima d’infant i malgrat tot, mai he deixat de jugar.

Tal volta i segur que si la coneixeu, és una frase del “Petit Princep” que em va marcar la vida: “Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”.

Josep Bonnín

Vilafranca de Bonany, 5 de gener de 2019

Reset

Acab de fer-me un reset i he retornat a la configuració de fàbrica o origen. Tan se val.

El disc dur es manté, perquè no he formatar  la unitat i conserv els records dels anys.

Quan m’he tornat a posar en l’star, ha tardat una mica en llegir tots els arxius; tot i que anteriorment havia fet un cleaner.

No porto xip incorporat; tot i que a totes les meves cards se’ls hi ha esborrat la banda magnètica.

Ho he comprovat anant al metge i mostrant la targeta sanitària: Jo no existia als seus fitxers.

Malgrat recordar totes les claus, no puc treure un cèntim amb les meves vises i el cel·lular telèfon l’han bloquejat per manca de pagament.

No soc cap Androide, diuen que ells són més avançats que nosaltres i no vinc d’Orió

He començat altra vegada a escriure cartes a amics i amigues, les quals no han estat contestades.

El whatsapps i el messenguer i tota la missatgeria virtual ens han empobrit les relacions socials.

El meu mòbil ara és un aparell inútil i no té cap funcionalitat. No he provat ni tan sols posar-lo en marxa per fer alguna fotografia. Total, no la podria compartir en absolut. No puc accedir a cap missatgeria ni al facebook.

No puc ordenar ni transferències bancàries, ni res de res, perquè no em reconeixen el número de les meves cards ni els nombres dels  comptes corrents.

M’he convertit en un anònim, al qual molt poques persones reconeixen. Em miren pel carrer con si fos un extraterrestre i això els que em miren.

Les pantalles dels seus cel·lulars telèfons, enviant missatges amb els dos polzes a una velocitat vertiginosa.

El sistema de domòtica del meu apartament no funciona. No té aplicació manual i totes les ordres els s’hi donava pel cel·lular telèfon.

Al manco la card per obrir la porta de casa funciona, ja que he de posar l’empremta digital; això no s’ha modificat i és la única que sembla que no se li  ha esborrat la banda magnètica.

El  cotxe no l’he pogut posar en marxa, no reconeixia la targeta per engegar-lo i he desistit.

He sortit al carrer i he anat caminant sense cap tipus de rumb fixo. Els doblers que portava a la cartera se’ls hi ha esborrat el codi de seguretat i màquina s’ha enviat els altres.

He aprofitat, perquè tenia fam i m’he comprat tres píndoles: Una de cafè  ben carregat. L’altre de pizza i la tercera de flam amb nata i maduixes. Ara estic assaciat però buit. O bé, no sé si buit o ple.

He acceptat el que m’estava passant sense lluitar ni tan sols per comprendre-ho.

M’he assegut a un banc d’un parc, he escoltat la remor de les gotes d’aigua d’una font (Mai hi havia reparat amb els seus brolls). He sentit el murmuri dels coloms que semblava feien un monòleg prou interessant per la força que hi posaven, he vist un guineu preciós que pujaven a una xicarandana poblada de flors liles precioses.

He redescobert el tacte i la mirada, inclusiu he escoltat la meva veu quan he entonat una cançó de la infantesa que no record en absolut quan la vaig aprendre.

M’he sentit caminant, mantenint l’equilibri sobre els meus dos peus, percebent tot el que se m’havia esborrat, quan la tecnologia havia ocupat el seu lloc.

No sé si vos ho he de contar, el sentiment de felicitat m’ha arribat com una bombolla que em pujava des de l’abdomen fins arribar a la gargamella i he fet una cosa, a la que tampoc estava acostumat: he començat a riure, a riure de manera explosiva, els ulls se m’han omplert de llàgrimes. Malgrat el remor estrident o no, ningú en mirava ni se n’adonava de la meva presència. Miraven les pantalles dels cel·lulars telèfons.

Llavors me n’he adonat que era una persona lúcida, que no em mancava res del que havia deixat enrere per esser feliç, per retornar a la meva pau.

Realment qui estava ben acompanyat era jo i he contemplat amb una mica de pena, que els qui es trobaven tot sols eren els altres.

Braços corruptes, incorruptes i els corruptes al pòdium

El braç corrupte dels corruptes no es troba dipositat a cap paradís fiscal. “Nóos lo temiamos”.

En canvi el braç incorrupte de Santa Teresa que passejava Franco perquè li donàs sort amb les seves cuites feixistes i com no, amb la creuada i eradicar el “contubernio judeo-masónico-marxista” i després fent neteja a les cunetes i enterrant-los a les fosses comuns a tot el que fes flaire de roig, encara es troba ben resguarda a L’església de la Mercè a Màlaga.

Els hereus del “cabdill de les espanyes” es troben escampats arreu i clar que disposen calerons per portar a paradisos fiscals, ja que, com diuen “ Quien a buen arbol se arrima, buena sombra le cobija” i afegeix, ja que no tornaré xerrar els papers panamenys, quan per Andorra es destapi qualcun dels secrets guardats dels calerons, ens posarem les mans al cap.

El despotisme i els dèspotes tenen carta blanca per amollar les pitjors animalades i disbarats i no passa res. Basta veure-ho a diari dins tot l’estat espanyol, n’Albiol  entre ells n’és un expert i diria que inclòs ha creat escola. Tot i que, i també es pot veure, quan algú s’atreveix a respondre, la verinada que li envien, aquests que tant bravegen de la llibertat d’expressió ( exclusivament la seva) és de jutjat de guàrdia.  S’ha de saber i constatar que per alguns dels hereus del generalíssim, encara a hores d’ara “El cortijo és suyo” i això els hi dóna també el dret de pernada.

I malgrat tot, no saben distingir la ironia del sarcasme, degut a què el grau d’intel·ligència necessària per fer-ho, habitualment sol escassejar. Basta veure les seves respostes als mitjans de comunicació sobre tot a les televisions. El seu ridícul és sorprenent, especialment el d’en Rajoy i corifeu.

No passeu cap ànsia que no tornaré escriure sobre els “Papers Panama”; malgrat cada dia surten cares noves i també cares guapes, que apareixen al llistat.

El darrer l’advocada dels que diuen tenir les mans netes Virginia López i sembla que prou empastifades les tenen; que presumptament també “pringada” , ha estat denunciada a Hisenda per tenir un compte a Panamà i cobrar sense factura.

Per altra banda, han estat detinguts el secretari general de Manos Limpias Miguel Bernad   i el president d'Ausbanc Luís Pineda per un presumpte delicte de xantatge i extorsió, els quals sembla que arribaven fins i tot a extorquir a persones o entitats per retirar les querelles que anaven presentant. Sembla també que una d’elles i no va colar, fou en l’intent de fer-ho a  la infanta Cristina imputada pel cas Noós, on aquest sindicat ultradretà  hi està com a acusació particular.  A aquests angelets els acusen de: L’acusen d’un presumpte delicte d’extorsió, organització criminal, frau contra la hisenda pública, falsedat documental i frau en subvencions

O sigui, Alcapone, un pàrvul comparat a ells, o no?

De la caterva d’oportunistes que empren els seus estatus polítics per fer-se, no un coixinet, sinó un coixinot  sobre l’esquena dels que treballam i tributam ( Hisenda som tots, deien, fins que una advocada de l’estat, digué que era pura qüestió de publicitat”, no em ve gaire de gust escriure.

Ara que Jorge Fernández Diaz, ja té una querella per presumpta prevaricació,  del Sindicat Unificat de Policia per haver anomenat comissari  honorífic de policia a n’Enrique  Marhuenda, Director del diari “La razón”. Aquest ministre de l’interior que posa medalles a les verges, és d’un patetisme il·lustrat. Tan sols em queda rellegir el llibre “La conjura de los necios” de John Kennedy Toole, una lectura molt recomanable.

Ara bot a un altre lloc, després de quatre mesos de “pastelear” i com vaig escriure no fa estona, ens estan preparant unes noves eleccions, que pagarem tots els contribuents i un poc menys els que tenen els guanys als paradisos fiscals.

Al principi dels principis, seguia la corrua dels líders. Ara ja no, prou cansat de les cançonetes que ens ofereixen i cada dos per tres, canvien el cantet.  

Cada dia te’n trobes una de nova o un parell i ben mallorquí, de casos de corrupció, de delictes que sembla que són d’una banda mafiosa, enlloc de polítics democràtics. I vius amb l’ai al cor, de pensar i avui a qui tocarà, tot i que semblen tranquils i impermutables quan els veus circular o detinguts o a presó o pels jutjats. Deuen ésser d’una pasta especial suprahumana.

Josep Bonnín 

Papers de Panamà i la llista de fantasmes i defraudadors fiscals

                                                                     Panama Papers

Va a Sòria i apareix a Panamà. Començant amb una mica d’humor, malgrat totes les notícies i esperpents que hem de patir.

És com entretingut veure com hi ha gent que perd els papers, ara bé, tot menys el de Panamà..

La marca “Espagna”, excel·lència en corrupció dels personatges del partit del Govern  (d’altres també es lluiexen, sobre tot els que tenen les mans ben “netes”).

Ha passat un impensable. No em puc ni creure la dimissió ( renuncia eufemisme) del ministre ara (ex) en Soria. El mateix que ha traçat la llei per declarar il·legals les plaques fotovoltaiques sinó es paga el cànon corresponent -anant ben a l’inrevés altres països europeus com Alemany- que les afavoreix, per fer-li un bon regal a les companyies elèctriques. Ara veure a on el col·locaran; per allò de les portes giratòries.

En Soria, que té uns lapsus mentis increïbles, tenia un compte amb prop de sis-cents mil euros a un paradís fiscal i sembla que qui li havia tramitat és la cèlebre societat Mossack  Fonseca. Calderilla segur, ja que ni se’ns recordava.

L’huracà de Panamà, papers per tot, comencen a aparèixer personatges, personetes, voltors, o sigui, el milloret de cada família.

És curiós que alguns dels apareguts, ultra patriotes espanyols( no fantasmes, o si)  tot i que els doblers són els doblers i els impostos que deurien tributar a la pàtria que diuen que tant estimen, els tenen  en  un paradís fiscal per estalviar-se els seus deures tributaris. Això si que és coherència. O sigui “España, que se joda” aquesta afirmació fou feta per la filla d’un “senyor” que li han concedit el tercer grau  per sortir de  l’hotel les reixes, quan es parlava dels aturats, en ple Congrés de Diputats.

La penúltima  sorpresa o no, resulta que en Rato també apareix a la llista, per dos comptes no declarats. I el llistat és molt sucós, i espera que això segon diuen és tan sols la punta de l’iceberg.

He escrit penúltima, ja que fa no res també m’he assabentat que “l’amiga intima” del rei emèrit Juan Carlos, na Corinna, també surt a la llisteta dels papers de Panamà, segons la informació del diari digital “El plural” i  sembla que tenia unes accions d’una societat radicada a les Illes Verges Britàniques i va intentar vendre-les a través del despatx panameny esmentat, a una altra empresa que estava a Gibraltar. M’encantaria que Gibraltar es destappas el que hi tenen els cèntims i encara ens duríem més sorpreses.

Segons el Consorci internacional de periodistes d’investigació, són prop de dos mil  ciutadans espanyols que es troben a l’esmentada llista.

I mentre, que passa en el Govern de la Nació. Doncs que encara està en funcions, el que em deman és si realment funciona, per segons que, sembla que si, sinó que li demanin en Montoro que està arreglant els comptes, per si arriben unes properes eleccions.

Vinc a dir, que l’ha organitzada o “liada parda” com es diu ara. La seva vaca, la que administra els doblers del Govern, sembla que sol ésser permissiva amb les autonomies que governa el seu partit, i a les altres tancada d'aixeta i llandera, per dolents que no saben administrar. Ara bé, al manco que no ens vulgui prendre el pèl, ja que s’ha dirigit al Govern Balear, afirmant que això no vol dir fer retallades, que part de les partides de l’exercici de l’any actual hauran d’emprar-se per a pagar  l’estat perquè ell ha establert el límit de dèficit on es pot arribar.

Entenc. L’estat espanyol es queda amb els nostres recursos i d’altres comunitats autònomes, i ens diu  que si gastes més del que t’he donat permís, ho hauràs de deduir de partides pressupostàries per pagar-li. O sigui que retallades, que va. Brau al nepotisme conservador del centralisme d’aquesta Espanya que tant ens estima.

A qui li pot estranyar que existeixi un deute públic impressionant, on cada ciutadà de l’estat espanyol li toca ( no és loteria) pagar entre vuit-cents a mil euros més d’impostos degut als grans defraudadors fiscals. Tot i que no vos preocupeu ells si que tenen les espatlles cobertes amb les lleis d’amnistia fiscal que els hi fan a mida.

La gran claveguera de la merda (escatologia pura)  encara no ha acabat d’esclatar. Segur que apareixeran personatges “llustres” i encara donarà més per escriure i també oiar-se.

S’han perdut els papers i la vergonya!

Josep Bonnín