Opacitat i manca de transparència del nou Consistori de Sóller

Avui dimarts dia 13 es ratificarà en el ple ( usant i abusant de la seva majoria absoluta) el Conveni signat amb la direcció de la Residència Bell Entorn; fet en Junta de Govern, sense cap tipus de participació de l’oposició ( representativa del vot de ciutadans i ciutadanes solleriques) ; retallant 20 de les 30 places subvencionades pels residents de Sóller.

Sobtada privatització d’un servei que fins el dia d’avui donava l’ajuntament i ara el nega, tot justificant-se amb la situació econòmica, quan si té doblers per moltes altres despeses supèrflues.
Afavoriment dels interessos de l’empresa ( que ara disposarà d’aquestes 20 places i podrà posar el preu que és de (2200€ mensuals) i els ciutadans i ciutadanes de Sóller, que no disposin de la situació econòmica  per fer front al pagament, es quedaran sense el servei.

Aquesta és la nova política del Consistori del PP, quan el Batle en la presa de possessió de la Vara, va dir que seria la vara, de l’honestedat i de la transparència i sembla que és la de l’opacitat.
El poble de Sóller li pot estar ben agraït d’aquest regal de Nadal, que ha donat a tots els ciutadans i ciutadanes de la Vall.

Espanya ens roba i Europa ens castiga

Peu de fotografia: "La monarquia travel.la o Urdangarin ha obert la Caixa de Pandora?

Hi ha prou motius per a què un ciutadà amb una consciència política desenvolupada i un grau de memòria històrica complerta  i no formi part del ramat , es declari rotundament : republicà i independentista d’esquerres? Opció o declaració de principis? Per a mi, ara mateix declaració de principis.

El començament no és per causa de l’afer del gendre del rei “l’atlètic Urdangarin” com així s’hi refereix un article del coronel de l’exèrcit espanyol Martinez Inglés, publicat al setmanal digital “Canarias-semanal.com” on descriu amb  pèls i senyals, el que realment ha fet la monarquia per la seva “España” i com s’ha mogut la cort borbònica. Si no  l’empresonen , serà, perquè, o  hi haurà qualcuna intervenció de la Verge de Lurdes,o sap més del que escriu, ja que a Juan Carlos, el defineix  - transcric i tradueix- com el  “...darrer representant de la banda de gats, puters, idiotes, descervellats, cabrons, nimfòmanes, ganduls i malfactors; culpant-lo de “...l’endarreriment, la ignorància, la pobresa, la degradació, l’odi i la misèria generalitzada de centenars de generacions d’espanyols”.

Quan llegia aquesta notícia que venia amb el títol: “Per què et calles ara?” ( també transcrit i traduït) no  hi podia donar crèdit.

Hi ha molts  dels fets on acusa a la monarquia, que coneixia i que no m’han vingut  de nou, inclusiu la presumpta implicació a l’intent de cop d’estat 23 F, on el qualifica de “vil auto colpista” com també dels negocis privats de Juan Carlos, amb  rei del Marroc Hassam I  l’entrega del Sàhara Occidental. Si mireu les hemeroteques, podreu veure, que el considerava “el seu germà”.

Es podria escriure,  que Juan Carlos, tan sols ha desenvolupat la genètica dels Borbons, quan el “Generalisimo” li deixa les mans lliures per fer i desfer, imposant una Monarquia amb un salt successori, bastant estrany, en relació a Juan de Borbon, Comte  de Barcelona i com ha arribat a fer la seva fortuna.

Al que anava, que l’afer Urdangarin, Fundació Noos, que l’antic molt honorable Jaume Matas, li entregués no sé quina doblerada i a tot dir com a justificació: “Si et ve el gendre del rei a demanar-t’ho, tu que faries?(declaracions en un programa televisiu) Cap comentari  a aquesta excusa.

Podria esser que Urdangarin hagi obert la Caixa de Pandora.

No em declar republicà, tan sols per un fet econòmic, que podria esser un d’ells, i vos puc assegurar que surt molt més barat un president de república, que el nou milions d’euros que ens costa la despesa de la Casa Real, cada any i que paguem equitativament,  tots els ciutadans i ciutadans de l’estat espanyol; o més ben dit, els que sofrim l’espoli fiscal com Catalunya i les Illes Balears, encara ens toca a més per barba.

La transició espanyola, amb un model d’estat, molt diferent al que en Francisco Franco, s’havia carregat amb un cop d’estat, una guerra brutal de tres anys i després amb una repressió de tot el que sonés a roig  i republicà de quaranta anys; fou una autèntica pantomima,  on es dóna una llei d’esborrany i taula rassa, a on els culpables de la repressió: Tortures, assassinats, enfonsament de la dignitat, quedaran completament impunes. Inclusiu ara mateix,  qui els intenta esbrinar, pot resultar escaldat, i si no mireu, el que li ha passat al jutge Baltasar Garzón, que si va iniciar el procés en contra dels militars de la Dictadura Argentina i quan ho ha intentat a l’estat espanyol recercant les fosses comunes de la Guerra Incivil,  ha rebut de valent.

Em sent republicà pels valors i principis que defensa aquest model d’estat i independentista perquè ha quedat meridianament clar, que a més que “Espanya ens roba”, els seus polítics jacobins i centralistes, no obliden el seu intent d’esbucar Catalunya(llengua, cultura i dignitat de nació que és la nostra) i impedir a tota costa la constitució dels Països Catalans, perquè saben que amb la independència de Catalunya i les Illes Balears, hi hauria moltes regions espanyoles que menjarien les sopes més que clares. Inclusiu Peces-Barba, pare de la Constitució, s’atreví a justificar els bombardeigs de Catalunya durant la guerra incivil,

Quan el President Companys, declarà la República Catalana, posteriorment fou perseguit, empresonat pels nazis alemanys, entregat als repressors franquistes i executat. Un altre assassinat sobre les seves espatlles.

Voleu encara més motius, per declarar-me republicà i independentista d’esquerres? Perquè vos  puc assegurar que en tenc de sobres.

Els “shows” i els Betlems de l’Ajuntament

                                         Concentració pel pagament de la subvenció del Túnel de Sóller. Al dia d'avui entrarà una esmena als pressupostos de 2012 per proveir el pagament amb una partida d'un milió i mig d'euros. Cal sortir al carrer perquè ens escoltin!

Mentre escoltava el bram d’un ase, la meva dona cercava bolets i jo llegia al solellet agradable de tardor, enmig de la muntanya de Muleta ( que alguns pretenen  tornar urbanitzar, però ens hi trobaran); se’m va venir al cap que el nostre ajuntament té un Betlem bis.

 El primer a l’atri de les Cases de la Vila i l’altre al carrer, amb els ciutadans, que amb els diversos articles llegits als setmanaris i comunicats, no tan sols l’esbronquen si no que els hi diuen de tot menys “guapos”.

Sembla que la legislatura de l’actual Batlle de Sóller, no serà tan tranquil·la, ja que els ciutadans i ciutadanes de la Vall , n’estan fins allà que no es pot dir i a més just ara , manifesten el seu profund malestar i descontent als carrers.

Em venen al cap, una de les lletres de Lluís Llach, de la cançó “Silenci” : “Que no en sap cap greu / dur la boca tancada/ sou vosaltres qui heu fet/ del silenci paraula" Si m’heu de fer callar/que sigui ara/que sigui ara”.

La clau electoral del nou consistori ( és un costum general queixar-se de l’herència dels altres, però sempre els que es queixen, fan el que poden per tornar a ocupar cadires, algun significat deu tenir, no?)  sembla que es troba enfora de les vertaderes prioritats ciutadanes. Inclusiu el màxim representant , qualifica de “shows” quan els ciutadans es queixen i es manifesten. Falta de sensibilitat? Ca home!

Ja han aparegut al carrer les primeres retallades, tot basant-se en aplicar el dret que teòricament dóna una majoria absoluta, que han creat molt descontent dins d’un poble que està començant a agafar la paraula; i repeteix que no és un “show” com en premsa, el batlle ha volgut ridiculitzar un fet democràtic i d’organització ( fora dels àmbits dels polítics)  i de llibertat d’expressió com un dret de la ciutadania, emparat a la Constitució de 1978, de la que tant se n’omplen la boca quan convé. Caldria, que abans de fer, segons quines manifestacions,  li tornessin pegar una rellegida.

Retallades en educadora de carrer, 37 nins sense futbolet i les famílies demanen al regidor corresponent que vagi a explicar-li als infants que es quedaran sense aquesta activitat.

Intent sobtat, sembla, de privatitzacions de les places concertades i subvencionades de la residència Bell Entorn, amb un comunicat del Col·lectiu Albaïna. I pregunta: On són els doblers que pagaren, a l’ajuntament durant 17 mesos els ciutadans que tenen els familiars a Bell Entorn i s’havien de pagar a la residència, prop d'un milió d’euros? Pregunta dirigida a l’actual Consistori i a l’anterior.  

Gir pàgina i més residència. Pujada de tarifes d’Aqualia(que afecta als que menys consumeixen, com sempre i allibera els grans consumidors: sostenibilitat? No gràcies).   Tenen destre la mà amb les privatitzacions: Gesba-Acciona, Aqualia, i les que vindran.

Claustre de professors de Sant Vicent de Paul, que també diuen la seva.

Recollida de signatures de la plataforma per una revisió cadastral justa, ja que sembla que se’ns ha valorat el sol i edificacions  de Sóller, quasi al mateix preu que a la urbanització Son Vida. Moguda que pel que llegeix, en breu El batlle  i el Regidor Sr. Beltran, tenen una reunió amb el cap d’oficina del cadastre Luis Bachiller; tal volta per dir-li que s’han passat set pobles amb la valoració, podria esser, no?

Vinc a dir que quan les ciutadanes i ciutadans, van socarrats, i els hi sembla que vessa, surten al carrer a manifestar el descontent. I no són, “Shows” estem avesats que segons quins  “espectacles-xous” els facin habitualment els polítics de torn.

A una vertadera democràcia, no s’acaba quan els ciutadans voten cada cert temps. S’ha de recordar als “elegits” que ho són per a gestionar un bé comú, establir les vertaderes prioritats ciutadanes, no les seves i que simplement són gestors,  freqüentment se’ls hi oblida; i llavors s’estranyen que els ciutadans s’emprenyin, quan veuen que mai es responsabilitzen dels seus errors.

La partitocracia està molt allunyada de la democràcia. I els privilegis que tenen els polítics: sous, jubilacions, cotxes oficials, i altres prebendes que paga el  ciutadà de carrer, no es legitimen gaire, a l’hora de demanar que ens ajustem els cinturons, quan ells els duen ben balders, i s’asseguren un bon tren de vida, sobre les espatlles ciutadanes.

“Perdoneu, però algú ho havia de dir”

Reflexions a un mes d’acabar l’any

Em ve al cap una pregunta, com conceptuaran o avaluaran els mercats el triomf del PP i que Mariano Rajoy ( que no li ha bastant temps per telefonar a na Merkel i demanar fulla de ruta) sigui president de l’estat espanyol?

Què se li exigirà, perquè la prima de risc, estigui al seu valor adequat i no ens porti a la peremptòria situació ( si hagués guanyat el PSOE, altre gall cantaria)  d’un possible rescat d’Espanya?

Quines mesures neocapitalistes seran les que haurà d’aplicar per mantenir les envestides dels mercats cap a la seva “España” ? He dit per milers de vegades que jo estic “español” ( en neg a escriure-ho amb la meva llengua:Català de Mallorca, agradi o no) per imperatiu legal, o també letal, podria escriure.

Europa (llegiu Alemanya i França) miraran amb comptafils, els moviments de l’economia, laboral, fiscal de Mariano Rajoy i els corresponents ministres.

Rajoy ha promès moltes coses durant la campanya electoral i un gran percentatge dels que l’han votat (lliurem senyor d’aquesta  temptació que em portaria de capoll cap a l’infern, si ho hagués fet o pensat), deuen estar esperant que tragui la vareta màgica i ens retorni a la situació econòmica, de quan, no tots, fermaven els cans amb llonganisses.

Hom no és que sigui mal pensat, més bé els anys, en segons quins aspectes, l’han tornat pragmàtic i realista.

La gran bombolla immobiliària i de pas especulativa, fou una màquina relativa de crear llocs de treball, no tan sols a la construcció si no a totes les empreses emparentades que els hi proveïen dels materials necessaris i precisos. Els bancs entregaven hipoteques més que perilloses, però era temps de bonança, i el risc a canvi de treure més beneficis que tenir els doblers estancats, bé valia la pena. I si els treballadors per a complir havien de fer més hores, cap problema, hi havia feina.

Avui, o millor dit, els darrers anys ha esclatat la bombolla i ho ha omplert tot de merda: Quasi cinc milions d’aturats, desnonaments a dojo per l’impagament d’aquelles hipoteques concedides tan dolçament; persones als menjadors socials, o recercant menjar pels contenidors de fems, o a recollir aliments als bancs ( no als que concediren les hipoteques)  si no als que organitzen institucions humanitàries diverses. I més persones al carrer, tocant el llindar de la pobresa.

Quina vareta màgica pot esser capaç de treure don Mariano, que sigui capaç de revertir la situació? O més que la vareta màgica, Sant Mariano Rajoy i adlàters són capaços de fer miracles? Bé, n’han fet un, tot invocant-se a la sagrada i santa llei d’Hond, que reparteix miraculosament vots i escons, han arribat a una majoria absoluta que ni el seu patró Sant Ansar arribà.

En campanya electoral, als polítics, vull dir a qui més qui manco, Santa Inspiració, els proveu de solucions màgiques que llavors quan estan governant  un maleït virus fa que se’ls hi oblidin totes i no n’apliquin adequada i correctament ni una. Mal que afecta als polítics d’arreu del món.

Diaris en català, que són els que compr, parlen que Rajoy rep una herència enverinada, en refereix a Dbalears i Ara que s’han ajuntat des del dia 20 N, on ni déu ha tingut memòria per l’aniversari de la mort del “generalisimo”; ni els seus hereus.

Deien els diaris que el nou president de l’estat espanyol, es trobarà una Espanya que encara ha de digerir la bombolla immobiliària, completar la reforma del sistema financer i trobar una sortida a cinc milions d’aturats. Hi podríem afegir més coses: Sanitat, jubilacions, etc.

Les retallades que es preparen ( algunes ja  fetes) faran trontollar els drets dels ciutadans aconseguits amb anys de lluites i reivindicacions. Jo hi afegeix l’espoli fiscal que a Catalunya i a Illes Balears es farà més patent i possiblement més agressiu,

Per rebaixar el dèficit, que demana Brussel·les, dues opcions: pujar impostos ( IVA de preferència) o despeses ( prestacions d’atur i llei de dependència). Els inversors manen, i ells posaran el dogal per a treure el màxim de rèdit i a més segur;  si no: Rescat. Hem entrat dins la dinàmica de la compra i venda de països: Grècia, Portugal...

Reflexió final: Votar per què? Si qui comanda són  aquests ogres de mercats, que marquen els que han de fer els polítics siguin del color que siguin?

I ara ve Nadal i menjarem....

Mesquineses, misèries i un poder tecnòcrata

Quan un contempla la natura embravida i veu que el temporal de pluja, sacseja les branques dels arbres, obligant-los a ballar una dansa amb un ritme frenètic, força temps i que una cortina de gotes no deixa albirar més allà d’uns metres, i les muntanyes han estat engolides per uns niguls amenaçadors, se sent  fràgil.

Quan a les tres de l’horabaixa, hi ha  una negritud que semblen les vuit d’abans de canviar l’hora i se  sent el fragor del vent, la pluja i el refrec de les branques, agraeix a tots els deus, tenir un sotil que l’aixoplugui i el protegeixi.

Acte seguit, el pensament es desplaça als que per desgràcia – d’una societat inmisericorde basada amb un sistema econòmic que crea exclosos i se’ls ha furtat uns dels drets de la Constitució Espanyola de 1978, malgrat els respectius governs, amb aquest aspecte del dret a l’habitatge digne, hagi estat legislat i aplicat en comptagotes.

A diari, dins l’estat espanyol hi ha més pobres, més exclosos, més desnonats i els bancs ploren, perquè els hi han baixat els beneficis respecte a les mateixes dades de 2010 i les quantitats que mostren són altament insultants per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat.

Per acabar d’arrodonir, són les entitats bancàries, les que invertiren en bons d’alt risc ( especulació pura i dura per a treure beneficis ràpids)  i enlloc de portar als creadors de la crisi davant dels tribunals de justícia; se’ls ha incrementat els sous, s’han repartit dividends i essent  recapitalitzades amb dobles públics.

“Quins mals parits els homes” , memoritzant uns versos de Miquel Martí i Pol, que acabava amb “a vegades la tendresa s’instal·la a les paraules” i em refereix a aquests homes que mai tenen el sac ple i sempre hi volen ficar més i més.

Cert és que hi ha dones i homes malparits, els quals les vides humanes, amb els seus drames i tragèdies que ells creen i provoquen amb la seva tasca d’aconseguir més, no els remou ni  un mil·límetre la seva consciència, ni la seva ètica inexistent. Amorals? No. Immorals amb tota l’amplitud de la paraula.

Sols saben de nombres i comptes de resultats, tot el demés els importa un rave. I són molts d’ells experts en  transaccions a paradisos fiscals, inversors amb tràfic d’armes, drogues, prostitució, orgues o el que sigui que doni més rendibilitat. A la seva balança sempre guanya el feix de bitllets en contra de la Vida.

Pensar que darrera de la generositat de les ajudes humanitàries oficials, s’hi amaguen interessos tòxics pels països on arriben, malgrat a vegades, ja que no són degudament controlades, arriben a la població necessitada  en  comptagotes, em  fa mal al cor.

Per no dir, com diu  Teresa Forcades com segons quins laboratoris farmacèutics extreuen dels països . anomenats “en vies de desenvolupament” - un eufemisme bastant barroer - la matèria primera que necessiten per elaborar els seus medicaments ( inclusius bacteris)  i seguir tenint els beneficis multimilionaris. Mentre  els ciutadans dels països: súbdits o esclaus; no ens veuen ni un cèntim, arribant el cas que no poden accedir als  medicaments debut al seu caríssim preu, És insultant.

També és insultant el que està passant a Europa . Hom no voldria pensar que les condicions imposades a Grècia, pels grans països que tenen les màximes inversions econòmiques ( llegiu França i Alemanya) hagin estat, els  que en part han provocat la situació de fallida de Grècia, i hagin provocat per dues vegades el rescat financer de Grècia, con tal de salvaguardar els seus interessos.

Aquesta Europa dels mercaders, fa oi.

El Neoliberalisme capitalista monstre les barres més furioses que mai. El fi justifica els mitjans i ha arribat l’era dels tecnòcrates que suplantaran els polítics.  Berlusconi dimiteix i apareix Giorgio Napolitano que especulen si el canvi de gir, el durà a terme el tecnòcrata Mario Monti, Assessor de Goldman Sachs, de Coca-Cola i a més destacat membre del Club Bieldelberg. O sigui que ara es lleven la careta, ja no els hi ha falta. Com a segons quins membres  emparentats amb la reialesa, que tenen un marró del temps d’en Mates, i sembla que també són experts en fer malabarismes, ja que saben fent desaparèixer molts doblers i que tornin aparèixer a paradisos fiscals.

Hi ha massa misèria moral arreu del món i un dia petarà un sistema que no s’aguanta sobre cap valor!

Crònica d’un ciutadà emprenyat

Les darreres notícies que m’han arribat més que per  indignar-se, són per emprenyar-se de valent. Vos contaré.

La primera, el Govern de les Illes Balears, presidit per Josemón Bauzá, insulta als ciutadans i ciutadanes de Sóller, llevant-nos  la subvenció que teníem pel peatge del Túnel de Sóller. O sigui, ha llevat la partida dels pressupostos del 2012 , que cobria la subvenció al transport marítim interilles i la del Túnel. A més, encara no es sap res del milió i mig d’euros que deu als ciutadans i ciutadanes de Sóller des del mes d’octubre del 2010. Vinc a dir que a partir d’ara, per sortir i entrar del nostre poble, a no esser que facem el Coll, a pagar religiosament  sense retorn.

La segona que m’ha arribat, ha estat sobre la Residència Bell Entorn en que sembla que la direcció de la mateixa ha anat citant als familiars de les persones que tenien plaça allà amb l’ajut de l’Ajuntament, ja que aquest ajut a partir del dia 1 de gener de 2012, es deixarà de donar.  O sigui, que si tenen un vellet allà, o paguen prop de 1700€ o pel que sembla se n’hauran de portar els vellets a casa. Un drama i una manca de sensibilitat que no és de dir. Quin treballador  pot suportar un pagament mensual d’aquesta quantitat? Jo diria que ningú. A més, existeixen persones que tenen vellets allà i que es troben amb una situació precària de feina, això si no tenen una paga minsa de jubilació. Com s’ho faran?

De la presumpta i futura pujada de l’IBI, amb una revalorització dels valors cadastrals dels béns immobles, ja ha sortit prou informació a tots els setmanaris i el que es mourà. És insultant! Actuen com a vampirs!

Dels sous dels polítics del Consistori actual, el meu amic i company de Setmanari Joan Castanyer, en dóna deguda compte a l’anterior setmanari. Tenen les estisores esmolades per tot, prestacions socials incloses,  menys pels seus sous.

Mentre, l’ajuntament segueix repartint càrrecs ben dotats a persones que han treballat exhaustivament pel partit, malgrat alguns hagin estat condemnades per casos de corrupció. Guai!

De la retallada de subvencions a la premsa en català no diària, que han rebut de valent els dos setmanaris de la Vall, ja en vaig escriure i també és indignant. Però, que es pot esperar, quan tots els nous governants, malgrat siguin ben mallorquins, tenen la norma de ruta, que sempre s’ha de parlar en “español”.

Que ens veurem més d’atemptats contra  la nostra dignitat en tots els aspectes: Llengua, identitat i cultura,  per part d’en Josemón ( sembla un señorito andalú o de Madriz) i els seus adlàters, no ho dubteu ni un segon.

Aquest article és terapèutic. He de treure tot el que em crema per dedins, ja que si no em farà mal i fins aquí hauríem arribat.

Tornar a sortir al carrer a reclamar dels nostres drets, defensant-nos dels atacs d’una colla que no estima ni Mallorca, ni els mallorquins i que ha arribat al seu “cortijo” i l’està manejant com li passa dels dallonses, són els perills de la partitocràcia. Democràcia? I uns dallons. Més bé, una memocràcia; a la classe política, la inoperància i la  mediocritat està en auge-   els més curts de gambals poden pujar més amunt, embullant la troca, comprant afinitats, inclusiu posant mà dins la caixa dels doblers públics  i a més  un gran esbart de persones  es creuen que ells tenen la vareta màgica i voten a uns o als altres. No me’n fio de cap, hi pot haver excepcions, i no entenc  com poden aguantar  tanta insensibilitat, i tan poca senyoria.

Si, estic emprenyat , i que passa? Que passa quan un home tranquil s’enfada i diu el que li vessa? Res. Sé de debò que els que  em llegiu, estareu bastant d’acord amb la meva emprenyadura, inclusiu la compatireu.

Fins quan haurem d’assumir una gran panda d’ineptes que empra la política com a catapulta pels seus interessos individuals, emprant per això la cosa pública, ja que a l’empresa privada durarien el que un xupa-xup a la porta d’una escola?

I per acabar el gran aparat del 20 N. I despesa al màxim en temps de crisi, per segons qui.  Que va de bé manegar doblers que no són els seus. Apa, idò voteu-los i vos seguiran xuclant la sang sense mesura.

Patrimoni artístic-cultural de Sóller i el projecte de Marc Freixas

A Sóller existeix un patrimoni cultural que no sé si, és prou conegut per moltes persones o prou valorat. Moltes persones que estan a la nostra Vall, i no sempre de manera professional, malgrat d’haver-los n’hi ha, dediquen una part del seu temps, a vegades de lleure, a la creació artística: Escriptors, poetes, pintors, fotògrafes, escultors en diverses modalitats, músics, teatre,  cinema. També les formes artístiques  femenines.

Són persones, d’ambdós sexes, amb una inquietud per expressar com veuen i com viuen el món.

No tots ni totes són solleriques, malgrat de la Vall n’hi hagi bastant. També hi ha una gran representació cosmopolita de diversos artistes que han recalat a la Vall. Jo podria esser un d’ells, però més proper, malgrat haver nascut a Ciutat de Mallorca, ja vaig escriure que em sent “sulleric”, malgrat encara no faci sempre l”u”,  m’estic esmerçant.

De tot el que he escrit, n’he tingut moltes xerrades amb el meu amic Lluís López, escultor en fusta , amb qui inclusiu he participat escrivint poemes a les seves escultures, entremesclant escultura i poesia.

La nostra contrada  té  un  component fantàstic de creació cultural i artística.

Nous plantejaments, noves propostes es poden contemplar assistint a les diverses exposicions, presentacions de llibres,  cantates com  “Puff un drac màgic” que organitza l’Escola de Música de Sóller ,  altres concerts, exposicions de joieria, de ceràmica...

Malgrat enguany no vaig poder estar a la mostra “Apropa’t a l’art” debut a què la meva fillola Maria Teresa es casava el mateix dia, i participar en ella com vaig fer l’any passat amb una lectura poètica a Can Dulce, on molts amics i amigues, em varen acompanyar; he pogut contemplar la mostra en fotografies  i contemplar el seu alt nivell, alegrant-me molt que es vagi consolidant com un nou espai on tots els artistes puguin anar mostrant les seves creacions. Ja que té un potencial molt gran, no tan sols per veure l’obra d’artistes nostrats, si no que es pot convertir en un atraient per veure l’obra d’altres artistes de més enllà de l’illa.

Com estic parlant d’art i d’aquest fòrum, aprofit avui per escriure sobre un altre fòrum que s’ha creat, perquè altres artistes puguin desenvolupar els seus projectes. Em refereix a la pàgina web Werkami, de la que s’he parlat altres vegades: Consisteix amb una nova manera de mecenatge del segle XXI.

Vos parlaré del projecte poètic del meu amic poeta Marc Freixas, amb qui he compartit durant molts d’anys l’espai de la pagina de relats en català. Amb el qual tenim un referent poètic en català, el mestre-poeta  Miquel Martí i Pol.

Com el món editorial – sempre paga la cultura la crisi dels incultes- va una mica de capa caiguda, és necessari retornar a crear situacions imaginatives per vèncer la situació. I aquesta pàgina n’és una.

Marc Freixas inicia el projecte del seu primer recull de poemes, amb el nom de “El llarg camí d’escriure” d’una manera també prou imaginativa. Ens ha sol·licitat als seus amics i amigues, que compartim la pagina web esmentada de relats en català, que triéssim, cada un el poema que més ens hagués agradat, i així s’ha fet fins a un total de vint i cinc. Després en Marc ha afegit els altres quinze fins arribar als  quaranta. La meva col·laboració amb el seu somni -al qual tots els que vos agradi i estimeu la poesia, no sols fou triant el vers que més m’havia impactat, tasca complicada, i vaig triar “Transgredim”; si no que em va sol·licitar que l’hi escrivís l’epíleg cosa que ja he fet. Afegir que el futur llibre, el compartiré amb el meu amic, Vicenç Ambrós qui ha escrit el pròleg i que l’estiu passat va esser aquí a Sóller per recollir el guardo al primer premi  “Joan Marqués Arbona”- de relats-  amb la seva novel·la “El llac de les ànimes” que me la va enviar i m’ha encantat .Encara no es troba publicada; ja que és una tasca que li correspon a l’Ajuntament de Sóller, perquè forma part del premi.

Com podeu participar amb el projecte i somni  de l'amic i poeta Marc Freixes, als que estimau i gaudiu de la poesia en català?

 Entreu  a la pàgina verkami, a través d’aquest enllaç: http://www.verkami.com/projects/595-poesia-de-vers-lliure-en-catala i trieu l’aportació que es vulgui fer rebreu una recompensa en proporció.

El termini per fer l’aportació, quan aparegui publicat l’article al Setmanari Sóller, serà duna setmana.