El peatge foradell de la Vall o el més beneit fa rellotges

Això era i no era, per tu un almud i per a mi una barcella. Una roqueta mediterrània rodejada de la mar, era governada per uns polítics  que es feien dir Partit Poc-té-fot.

Practicaven la dita Spañistan-forestera “El cortijo es mio y todo lo que hay dentro tambien”; necessitaven treure el màxim  rèdit, per seguir  a la poltrona el màxim  temps possible.

Així que filaren i filaren...

Farien una gran obra faraònica que deixarien per a la posteritat.

El  cap del Partit Poc-té-fot tenia un soci  Trepa IV (nombre romà que significa  quart), a qui li encomanà la gran obra.

I com el President del Govern de la  roqueta Gabridell Canyadura i el partit, necessitaven calerets fresc, van lliurar la construcció ( a dit)  al Trepa IV. Fer un gran foradell ( a més d’econòmic)  anomenat “Túnel” a la Serra de Tramuntana, quan encara no era Patrimoni de la Humanitat., que unís la Vall amb Ciutat.

El  Trepa IV,  sembla que untà amb devers – diuen les cròniques judicials de l’època del succés- cinquanta milions de pessetes d’aquell temps, malgrat altres veus diuen que superaven els cent; i servirien per  finançar les campanyes electorals de 1988 i 1989 del Partit Poc-Té-Fot.

Però ai-las, a principi dels anys 90, molts doblers s’havien esfumat anant a parar a no se sap on  i s’aturà l’obra.

Dins l’entramat hi havia l’empresa Brokerburro que quan feu suspensió de pagament, s’hi descobrí una partida de doblers negres del President Gabridell Caya nadura. El gerent Bergant després de fer una escapada de pel·lícula i esser detingut i el soci Touso, pararen a presó i foren els únics.  I a conseqüència del  cas Brokerburro s’obriria el Cas (judicial)  del Túnel. 

Jeromito Sainza i el secretari general de Partit Poc-té-fot Josemari Berastointa i la Bella Salomé que feia de caixera en el cobraments de les comissions, acabaren imputats i  també  el President del Partit Poc-Té-Fot Gabridell Canyadura, de  suborn i prevaricació. Declarats no culpables per prescripció del delicte: Casualitat de la vida!

I ai-làs com s’acostaven les eleccions i el gran cap del Partit a los madriles, Ansarov, no volia a ningú corrupte a les seves files, va treure  (figuradament la guillotina) i talla el cap al  president de la colònia Gabridell Canyadura.

Aparegueren les germanes Koplogueres, que pels madriles, capital d’Spañistan, s’ensumaren tallada rodona i la seva empresa Foment de Constrenyides i Contractades,  amb el consentiment i vist i plau de la plana major del Partit Poc-Té-Fot, es feu seva  l’empresa que gestionava el foradell-Túnel de 3 kilòmetres, el qual  arribaria a tenir el peatge més car de tot Spañistan i tindria la categoria d’esser el més perillós i insegur d’Europian-Continent .

Les germanes Koplogueres pagaren prop de  divuit milions d’euros, per la concessió de l’explotació d’una obra pública que n’havia costat més de cinquanta feta amb doblers públics i  els ciutadans de la roqueta,  quan hi  passessin haurien d’apoquinar. Negoci tan rodó, que farà un any, se’ls hi perllongà la concessió fins l’any 2022. El  poble de la roqueta deu haver pagat unes  tres vegades el cost  del túnel. Primer la construcció i després el pagament a les germanes Koplogueres, quan hi passen.

I al poble?:  Que le den!

S’acordà que el poble de la Vall rebria una subvenció pagada pel Govern en el poder, als empadronats en ella. En poques paraules, pagaven peatge i cada mes se’ls hi retornava; però els altres ciutadans, inclusiu els d’un poble on s’hi havia fet part del foradell a pagar sense retorn.

I arriba la crisi i les arques del reialme, que entre els del Partit Poc-Té-Fot i el partit Unió Mansurrina,  havien deixat eixutes; es deixà  de pagar la subvenció: PROP D’UN MILIÓ D’EUROS DEVIEN ALS CIUTADANS I CIUTADANES DE LA VALL.

Uns ciutadans aguerrits del  col·lectiu  “Alba-Fina” penjaren una pancarta reclamant el deute i tots els mitjans de comunicació es feren reso del que el poble de la Vall  volia, però no ho expressava. Es convertiren en la veu de la Vall.

No tan sols això, les accions continuaren reclamant un deute de justícia.

 Alba-Fina s’ensumava l’estratègia que abans de les eleccions del 20 N  i com  el Partit Poc-té-Fot vol governar Spañistan., per endolcir el vot, segurament retornarien  la subvenció, i també ho denuncià públicament.

I si guanyen? Què Déu ens agafi confessats!

I conte contat, en aquest cas, conte no acabat.

PD. En aquest cas, qualsevol coincidència amb  la realitat no és pura coincidència.

Moments negres per l’Escola Municipal de Música de Sóller i tristos per mi

Després de llegir les noticies al Setmanari “Sa veu de Sóller”. M’han vingut dos sentiments encontrats: Alegria per un costat perquè l’Escola continua amb el nou curs i tristesa per les retallades que s’han hagut de fer degudes a la situació econòmica

L’Escola Municipal de Música de Sóller està pesant les hores més negres després del seu 10  anys d’existència. Començarà el curs in estremis després que l’ajuntament aporti una quantitat de 20.000 € .

Desapareix la Big Band Jazz, la Coral infantil, Banda Jove, el Grup de Corda, el Grup de Guitarra Moderna  i tan  sols s’impartiran les classes col·lectives i oficials.

Quan en un poble, la cultura no forma part de les seves prioritats per part del Consistori pertinent que governi,  és un molt mal senyal.

Quins tipus de prioritats s’estan emprant? Hi haurà doblers per partides que s’hi podrien sostreure com han estat les despeses que han costat totes les festes ?

La notícia m’ha entristit. També m’entristeix que no hi hagi respostes més valentes i encoratjades a unes situacions que consider injustes.

Dissabte dia 17/9 talment demà ,  aniré a l’escola a recollir els horaris, ja que estic estudiant flauta travessera  i llenguatge musical des de fa uns sis anys. No hi aniré tan alegre com altres anys, ja que molts amics i amigues, deixaran de fer una activitat molt enriquidora i creativa per a tota persona amb un mínim de sensibilitat i em refereix a tots els grups que deixaran d’existir. Esper que sigui provisionalment perquè de lo contrari, això si que és una pèrdua de Patrimoni Cultural del  poble de Sóller.

Gonellisme, anticatalanisme i oportunisme electoral

Sense massa encert, per no dir gaire, la dreta que ella es diu “civilitzada” quan s’apropen unes eleccions generals i per aconseguir el vot o part dels vots dels “mallorquins” que han desenvolupat un sentiment anticatalà, ben orquestrats per segons quins sectors, de l'extrema dreta cavernícola  i  mesetària , a més d’inculta, no tenen altra curolla malaltissa de treure el tema de la llengua a la palestra, perquè hi hagi un enfrontament.

I per què ens podríem demanar?

Vull dir que l’anticatalanisme ven que no és de dir dins a  la nostra Mallorca i amb la confrontació que hi haurà; farà que el sentiment gonelliste, retorni a aflorar de bell nou “divideix i venceràs”.

Un possible nacionalisme que aferri no els interessa en absolut i menys vehiculat per la llengua que emprem: Català de Mallorca. Plana la incultura i la manipulació.

Els esforços fets des de l’any 1550  per intentar provocar la secessió entre el català  i el mallorquí –el nom mallorquí es consolida el segle XVII-  ens poden donar a entendre d’on procedeixen durant el segle XX, sense oblidar-nos de la tasca que va fer el Franquisme per a perpetuar el fenomen. El gonellisme sempre ha tingut dues vessants polítiques: El conservadorisme i l’extrema dreta; filles del Nacionalisme Espanyolista.  

I nosaltres aquí a Mallorca encara no hi ha hagut cap partit que unifiqués de manera clara la nostra relació històrica amb Catalunya molt més apropada que a Castella.

A més, per acabar-ho d’arreglar el bipartidisme a on s’ha arribat, ambdós són de component centralista, i el que es diuen “progressistes” llegiu PSOE, tampoc han fet cap favor, ni a Catalunya ni a les Illes Balears. Més bé, se n’han dut els nostres recursos i ens han tractat ben igual que una colònia. Amb el consentiment de la gran majoria dels governants que hem tingut des de la instauració de la “democràcia”.

Retornem al tema de la llengua. Les declaracions de J.R.Bauzá ( pos el llinatge, perquè no el confongueu amb el protagonista de “Falcon Crest”); delaten clarament el modus operandi gonelliste; a fi de crear confusió  i provocació.

Segur que coneix l’article IV de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, però declarant que: “El castellano es nuestro idioma y el catalan es una lengua cooficial” Sense dir-ho, rebaixa la nostra llengua, no la considera idioma.

Diu en el Títol I – Disposicions Generals de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears:  “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”

Ara anem a la confrontació gonelliste que el Sr. JR, n’és un bon representant. “Parlem mallorquí i no català” aquest és la patètica consigna, el que no han vist ni de prop a Ramon Llull ni a Mossèn Costa i Llobera. Ramon Llull es definia com a “Català de Mallorca” en els segles XIII i XIV i a més del català, sabia llatí i àrab i a més es permeten destroçar la nostra llengua.  

Continuem, tal volta, els gonelles que sorgeixen cada vegada que es provoca un tipus d’enfrontament d’aquest estil, s’haurien de llegir “Propostes i despropòsits: Aspectes del Gonellisme” de Guillem Calaforra i Sebastià Moranta, del qual  en transcriuré una sèrie d’anotacions.

“El gonellisme es troba representat per un espectre molt limitat d’opcions polítiques, entre el conservadorisme i l’extrema dreta. El grup més històric entre els que es mantenen actualment és el Centro Cultural Mallorquí, sorgit en 1978, el qual no va ser rebutjat aleshores per Alianza Popular.” (hereus actuals el PP)

“Al Partit Popular l’interessen les modalitats justament «com a signe diferenciador de les altres comunitats catalanoparlants», perquè els seus responsables saben que una part considerable del poble balear és afecta a un discurs particularista tàcitament anticatalà”

Crec que aquestes dues apreciacions deixen definits als polítics i  filòlegs de pa amb fonteta que solen aparèixer cíclicament; sense parlar en absolut de la imposició de la llengua castellana; la destrucció de les nostres Institucions per Felip V en el Decret de Nova Planta, ni la sistemàtica tasca franquista, per crear el sentiment anticatalà i destrucció de la nostra llengua.

Ni del descervellat que fou jutjat per intentar cremar el repetidor de TV3 a Mallorca. No ens ha d’estranyar llavors que JR, doni un càrrec d’importància al president del Circulo Balear.

Tot això, ho escriu una persona que fou analfabeta ( escrivint)  la seva llengua materna, quasi fins als 23 anys.

Noticies esbiaixades i com es governa sense el poble

El darrer dia del més d’agost i mirant unes telenotícies migdia de TV3, em vaig adonar, per enèsima vegada, com se’ns manipula a través de la manera en que donen les notícies els mitjans de comunicació i com es pot arribar, si no ho analitzes a crear un “mal rotlle” entre els ciutadans de l’estat espanyol i els immigrants que han vingut aquí més , per necessitat que per altra cosa.

Es parlava del increment dels enviaments de doblers per parts dels immigrants al seu país d’origen ( cap a la família) . Conclusió: que era debut a l’economia submergida que els afavoria. El silenci de l’altra part a qui beneficia , ni menció. I Jo aquí ho diré, als empresaris que no paguen cap tipus d’impost ni d’assegurança i poden posar uns sous misèrrims als que aquestes persones s’aferren per poder enviar més doblers. El tema dels “negrers” que donen feina a aquestes persones basant-se en la seva precària situació. Qualsevol persona amb dos ditets de front, ho veu més que clar. I llavors es pot dir que són els immigrants els culpables que no hi hagi feina. A meam, amb aquestes condicions i sense assegurar, em voleu dir quin ciutadà de l’estat espanyol l’acceptaria i per uns preus miserables ?.

I a  l’estat espanyol els dos partits majoritaris, ben xalests, que s’han posat com a galls de brega durant   gran part dels anys de demo-memocràcia, quan s’ha insinuat que ja seria hora de treure la Constitució del 78 ( aprovada amb moltes mancances, sobretot per no encabronar a la ultradreta i dreta) ; i llevar-li la pols, modernitzar-la i actualitzar-la al temps actual amb una participació ciutadana real; just ara mateix i a finals de legislatura, prop de les eleccions generals, les cúpules dels dos monstres  espanyolistes,  pacten fer una modificació a la Sacrosanta Constitució; amb una urgència insòlita, aclaparadora i digne del seu perfil jacobí i centralista, per continuar-la in saecula saeculorum; i instituint les bases per a negar una part del finançament a les comunitats autònomes que més nosa els hi fan(Basca i Catalana) - fent un gran favor ( de Zapatero per penjar-se la medalla i llavors reclamar pels  mèrits fets)  als grans bancs, ja que prioritza, el retorn del deute (interessos)  en contra de prioritzar: Sanitat, educació, prestacions socials, etc.

Increïble però cert !, Jose Blanco felicitant a Rajoy i Merkel,  a Zapatero pels deures tan ben fets. O sigui: matricula d’honor!

 Retallada ? No! Mossegada a l’estat del benestar( si és que encara en queda )  i afavorir a la gran banca , per si no ha bastat durant  la legislatura.

I els Sindicats, es mobilitzaran, però deixant ben clar que de moment res de vaga general. I hom es demana i per què?  Quina cera del corpus té el govern Zapatero, per què no es faci? Quan per menys retallades, menys pitjor situació econòmica d’atur, han estat convocades tant en el Govern de Felipe Gonzalez o d’Aznar?

O també veure, com els polítics de saló que ens desgovernen; ens volen prendre el pèl, prendreu-nos per imbècils rematats i fer-nos combregar amb rodes de molí.

Ara ja no m’indign, no. Contempl. Que bé vaig fer amb l’abstenció de pam  a les passades eleccions.

Senyors polítics,  no em faceu perdre més el temps amb l’espectacle quadriennal posant unes paperetes dins unes urnes, si el meu vot val per merda, i quan teniu el poder fais el que vos manen els que realment governen.

Els partits guanyadors dels comicis  municipals i autonòmics  obeeixen  les consignes dels grans pares de Madrid. És igual estiguin governant o a l’oposició.  El qual acataran  les consignes del Fons Monetari Internacional, Banc Central Europeu,  les agències de qualificació de risc, els bancs nacionals, polítics que tenen l’economia més estabilitzada, tants dins Europa com a altres països del món; I aquests pel  govern a l’ombra ( G20- Bieldelberg) , que vol un ordre semblant al que descrivien George Orwel al llibre “1984” i  Aldous Huxley a “Un món feliç”

Mantenir permanentment la indignació et fa perdre el centre i l’equilibri intern ; no és té una visió global, i és per aquí on ens convertim amb fàcilment manipulables.

 “Qui tot sol menja, tot sol s’ofega”. Premonitòria diria. I quan s’ho hagin engolit tot, què?

Una de dues o podria esser que s’engolissin entre ells, o  que se’ls hi ennuegués el rot.

Reflexions més enllà del dolor

Peu de foto: Malgrat les condicions inhòspites, la vida continua endavant....

La gran majoria de les situacions, tant les bones com les dolentes, tenen un principi i un final i no solen deixar petjada.

En canvi n’hi ha d’altres que marquen de per vida a les persones que les han viscuda: la mort d’un fill.

No és modificable; sempre serà així. S’haurà d’aprendre a viure amb aquest patiment, amb aquesta realitat, a veure que els demés encara riuen, estan alegres i que la vida, malgrat tot, continua.

La mort i aquesta mort és irreversible. I la nostra voluntat res pot fer en contra d’ella, si  és que així ha d’ocórrer. És de les situacions que et porten al màxim grau d’impotència, ja que no es troba en les nostres mans fer-hi res.

La vida ens fa forts mostrant-nos la nostra fragilitat. Perquè d'ella en podem ressorgir per a seguir avançant i enfrontar-nos als temporals que calgui.

Tot té un principi i un final. L’únic que ens queda és el que hem gaudit en cada passa que hem fet. Els records dels bons moments seran una injecció d’energia per a continuar vivint el present.

Passi el que passi, la vida continua i no s’estanca mai.

Del que som quan ens aixequem de dormir al que som quan tornem al repòs; res ens queda. Sols una maleta plena de records de tot el que haurem viscut durant el dia.

Valent, no és qui no té por o pors; tots en tenim. Valent és qui té el prou coratge d’enfrontar-se a elles fins que són vençudes, malgrat tot l’esforç que s’hagi de fer per arribar a derrotar-les.

La fe amb nosaltres mateixos i l’esperança de què traurem prou forces per a passar el moment i treure nota, ens donarà la certesa de què tot es pot superar.  Malgrat sigui viure amb un record inesborrable de dolor que ens acompanyi tota la vida. La seva perspectiva en el temps; apaivagarà la coïssor d’aquell instant.

No és l’oblit, aquest no existeix. És la temprança, la saviesa, la maduresa que s’assoleix en base a les experiències viscudes i integrades.

Tots naixem per morir. I la rotunditat d’aquest fet innegable, l’hem de tenir costant sense que ens obsessioni i ens ajudarà a concebre la vida d’una manera més lleugera i sense tants d’embolics.

Entre el naixement i la mort haurem fet moltes passes i la saviesa vindrà per la plena consciència de la passa que fem en cada moment.

Tan sols pot ajudar a algú a sortir del seu infern, qui ha baixat als seus, ha tornat pujar i pot encendre  una petita llum, per a mostrar el camí de sortida. Aquesta és la tasca prioritària que intentam fer a la nostra consulta Salut Natural.

No ens podem sanar completament si la part emocional no es cura. Ja que si no es fa així, sempre quedarà per a resoldre algun sentiment o emoció pendent, que, no tan sols farà mal, si no que amb el temps tornarà a ressorgir.

Ens hem preparat durant molts anys com a terapeutes, tant la meva dona com jo; així i tot el que he escrit no ho porta cap llibre. És el recórrer de la vida amb coratge, enfrontant-te al que et fa por, integrant les vivències per molt dures que siguin i treure-l’hi el seu bagatge d’aprenentatge; el que ens ha portat a poder fer la feina que fem i de la manera que la fem. No hi ha altre secret.

També a dir, que sense la voluntat decidida i ferma de la persona que ve a la consulta; vull dir si no s’implica amb cos i ànima en la seva pròpia curació; res podem fer nosaltres i crec que cap terapeuta.

Esper que aquestes reflexions arribin on hagin d’arribar i en el moment precís. Malgrat tot jo encara crec amb la màgia de la vida.

Aquest article,  està escrit en part,  per  a una amiga nostra i la seva parella, que han viscut un instant molt dolorós i estan passant per un mal tràngol. Ens hem ofert pel que sigui, però en algun moment,  el silenci  també s’agraeix.

Esper que si arriben a llegir aquest escrit  els hi porti una mica de llum agombolant-los  enmig de la foscor que ara estan vivint. Ho deix així i sé que si els hi ha d’arribar, així serà , ja que com he dit abans, crec amb la màgia.

Londres: Quan rebenta l’olla a pressió

Esclafits d’odi, còlera i ràbia a Londres. La guspira de la mort d’un jove negre  Mark Duggan per part de la política britànica i una marxa pacífica per condemnar els fets i demanar responsabilitats acaba en un aldarull violent: Cotxes i edificis en flames; atemptats contra comerços i cases particulars; amb saquejos inclosos. Enfrontaments brutals entre els grups i la policia durant prop de tres dies de disturbis que s’han contagiat a altres barris, després que s’iniciés a Tottenham. Una olla a pressió prou recalentida que rebenta.

A Londres ja n’hi va haver uns semblants en 1986 i a França el 2005 quan Sarkozy, ministre d’interior, llança una provocació clara en els barris perifèrics de París poblats per immigrants.

Les notícies que arriben esfereeixen. Londres, com diuen diversos informatius, els diferents barris s’han convertit en autèntiques zones de guerra.

Hom es demana com s’ha arribat a què la caldera s’hagi encalentit tant com per acumular tal quantitat de violència que ha estat emmagatzemada fins que un fet com la mort del jove que he esmentat, provoqui l’esclafit?

No neix la violència de davall una col.

dimarts 9 d’agost, quan començ a escriure l’article, al dematí al 3/24 han fet una sucosa entrevista a Toni Cruanyes, ex corresponsal de TV3 a Londres i explicava que la violència policíaca a segons quins barris arriba a vertaders absurds. A ell li passà que anant amb un taxi, que conduïa una persona negre, i com la policia cercava un cotxe semblant, els feren baixar del mateix a punta de metralleta, fins que foren identificats.

Que  en els carrers et pots trobar que violents  t’insultin, et robin la borsa del supermercat, que inclusiu t’agredeixin i que és una pràctica diària.

Tornem a les preguntes. Com un model social pot arribar a generar unes conductes degenerades i explosives com aquestes?

Voleu dir que si no hi hagués exclusions, persones sense futur en absolut; que si més o manco tinguessin feina, un habitatge digne i mínimament cobertes les necessitats bàsiques, sortirien al carrer a muntar un Crist com aquest? Vos puc assegurar que no.

Ben igual que cap immigrant es jugaria la vida dins una pastera  per a passar del seu país a altres llocs d’Europa, en espera d'una nova esperança, si a casa seva tingués el que va a cercar en un altre lloc.

Si no hi ha feina  ni menjar, la gent és mou. Recordem la immigració mallorquina de principis del segle XX, a segons quins països europeus i a fer les ameriques i vos puc assegurar que no era per anar a descobrir món ni un viatge d’aventures.

A la nostra Vall encara en tenim testimonis d’una memòria no tan llunyana amb persones encara vives que feren aquell recorregut i algunes tornaren i d’altres quedaren, visqueren , treballaren i moriren lluny de les seves arrels.

A Londres com a França, han intentat dos models d’integració de la immigració i sembla que ambdós han fracassat.

La manca de cohesió unitària de la gent dels barris on anaren  a instal·lar-se immigrants; esquemes racistes reproduïts per l’Scoland Yard aquests darrers anys; les retallades socials, atur, ha portat a un nou moviment sense líders que se sent legitimat per sortir al carrer a estendre la seva violència.

La manera de comunicar-se és nova. No empren xarxes, si no missatges encriptats a traves de blakberrys que no poden esser interceptats per la policia.

El darrer missatge emès pel jove que va morir deia “M’està perseguint la policia”. Que de moment no ha donat explicacions, però sembla que al Regne Unit, les comissions independents fan la feina i donen resultats fiables.

Responsabilitats ? A  parts iguales laboristes i conservadors,  i a més accentuades amb la crisi, que ha generat diferències econòmiques brutals dins dels mateixos barris.

Els comerciants, classe mitjana, no se senten segurs ja que el sistema no ha estat capaç de donar-los la seguretat adequada i això és un brou de cultiu per un increment del partit British National Party d’extrema dreta.

Si les mateixes condicions es repeteixen a altres barris de ciutats europees, els resultats, amb el temps poden ser o igual o molts semblants. I no és una conclusió cap a un missatge de por.

Vos puc assegurar, que aquesta tardor, no sé si a més de calenta, estarà socarrada.

Atemptat a Noruega i un sistema econòmic que es desfà.

Quan hi ha una tragèdia com la que ha ocorregut a Noruega; i ben igual com d’altres , encara record el tsunami al  Japó i m’estremeix  i en podria fer una gran llista que no cabria en un grapat de llibres. A  mida que em  vaig assabentant de  la magnitud dels fets, vaig començant a tenir capacitat de reacció; a dir que reacció immediata no la tinc, em sent bloquejat.

El meu estat inicial és de shoc: 11 S, 11 M,  i molts altres, en els moments inicials no tan sols m’han portat a aquest estat mental i emocional, si no que m’han afectat durant bastant temps físicament amb dolors.

No puc fer un procés racional immediat per intentar arribar a la comprensió immediata d’uns fets que no en caben dins del cap que s’hagin pogut produir.

El fet inicial del que ha passat a Noruega és dantesc,  i aberrant que l’executor, m’estalvio el seu nom, encara justifiqui com a normal la seva acció.

Un poble com el Noruec, que mai oblidarà el que ha passat, viurà amb el dolor incrustat a les seves ànimes.

Retorn a preguntes que m’he fet altres vegades: Com és capaç l’esser humà de crear tants instants de patiment, en contra, no tan sols de la seva espècie, si no també en contra d’altres, a lo llarg de la seva història?

Tenim qualque gen desbaratat que ens impulsa a cometre aquests actes barbàrics, en virtut d’un messianisme mal entès, on els que les comet, es creu fefaentment que té la veritat absoluta i té la missió d’executar el càstig?

Centenars de famílies ben iguals que les nostres amb un drama sobre elles que no oblidaran pus mai i que hauran d’aprendre a viure amb ell, amb ajut i suport; és el que em fa posar-me dins la seva pell i sentir un dolor que no puc ni explicar, ni explicar-me.

He escrit sobre els maleïts que distribueixen arreu ignorància, patiment, penúria, fam, guerres, indignitats; uns a nivells més “d’anar per casa” i d’altres a nivell mundial i planetari. He escrit sobre els que són capaços de crear foscor i repartir-la i els que lluiten a favor de la llum, de la concòrdia, de l’harmonia i que hi dediquen també tota la seva vida. Les dues forces existeixen i sent que la força de la foscor està donant les darreres coletades i que cada cop són més aberrants. Pens que podria esser un símptoma que el seu temps s’està acabant. De cada vegada les estretes  de clau són més evidents i afecten a més persones.

Algú troba estrany que en un món convulsionant com aquest, surtin moviments per a intentar-lo, no modificar, poca cosa es pot crear sobre un basal de fems, si no que s’enfonsi d’una vegada per totes i començar a cementar un nou model de convivència?

A vegades, quan el cansament  pot amb mi, em porta a pensar que la meva tasca és inútil; que poc canviaran les coses, que tant faria que la fes o no la fes. Però llavors no sé d’on reneix una esperança que em porta a pensar que cada un des del seu lloc, pot aportar el gra d’arena i sobre tot amb les coses més simples i senzilles. Treballant en el nostre entorn, perquè les situacions i vivències siguin el més harmònics possibles.

Sé, i també ho he escrit moltes vegades, que el camí que estem transitant és absurd i no té cap tipus de futur i que per tant, com més aviat possible s’ha de modificar o ha d’esclatar per incoherent.  

Una mostra clara i evident és que el primer món està arruïnat. Els governs del primer món han portat als seus governats a la roina; perquè no són ells el que deuen realment, el gran i universal deute, el tenim tots nosaltres. Que no ens enganin, quan, diuen que una institució, sigui la que sigui,  té un deute de tants milions d’euros;  som nosaltres el que el tenim i que a través dels  nostres impostos haurem de pagar, interessos inclosos ( els doblers, per aconseguir-los, els bescanviem per hores de la nostra vida) i això és el que realment entregam: Una part de la nostra vida a uns gestors impresentables que amb el nostre consentiment la manegen i la mouen cap allà on troben els seus interessos i no els nostres.

Reflexioneu!