És
l’aforament una legislació pels polítics que els permet una manera distinta
d’encarar la justícia a la qual els altres ciutadans no hi podem accedir?
És
igual la justícia per a tots, o l’aforament té un cert regust d’impunitat?
Perquè a França tan sols hi ha vint i un aforats, l’equip de govern i el president de la república; a Alemanya no en
tenen cap i a l’estat espanyol són deu mil?
Podria ésser la resposta, en previsió de
tots els grans casos de corrupció que s’han destapat fins ara? A qualsevol
altre país on tota la cúpula del PP de València està (investigada/imputada)
l’ex alcaldessa de València Rita Baberà, ja se li hagués retirat l’aforament com a
senadora. Encara no ha passat.
Per
què aquests privilegis judicials? Rècord dins d’Europa. Alemanya, Regne Unit,
EUA, els polítics i càrrecs públics no tenen aquestes “consideracions” i són
jutjats pels mateixos tribunals que jutjarien a qualsevol altre ciutadà.
És curiós que a Portugal i a Itàlia tan
sols el President de la república tingui la consideració d’aforat.
Caldria i quan abans i per consideració
democràtica, que la legislació en referència als aforaments fos modificada en
profunditat, i això ens demostraria que realment estem dins una democràcia
judicial.
Un
exemple clar de la motivació política respecte a l’aforament, fou quan el PP es
queda tot sol en aprovar per aforament d’urgència al Rei Juan Carlos. La reina
Sofia, la reina Letizia i la princesa d’Astúries durant l’època Ruiz Gallardon.
En aquella votació el PSOE es va abstindré (?) Rondava l’any 2014.
Respecte al tema dels indults, manejant
els fils polítics, m’estim més no escriure res, perquè la salut mental és molt
important.
Ara
bé, si tenim uns polítics que solen tenir, segons quins lapsus mentis, com el
cas d’Ana Pastor que digué, transcric i tradueix: “ És incompatible estar en
política i ésser honrat”
O
l’astracanada d’Andrea Levy, Vicesecretaria d’estudis i programes del PP:
“Rajoy i el seu govern no tenen cap ombra de corrupció”. Amb tot el bon sentit
de la paraula que empraré, estem rodejats d’autistes polítics que viuen en
el “món de yuppie” i es creuen la pel·lícula
de la que han fet el guió, a imatge i conveniència.
Com no vull que aquest tema m’ocupi
massa espai, pas a l’altre que és de vergonya.
Les guerres programades per diversos
interessos colonialistes del segle XXI (imperialisme exprés) són les que
provoquen l’allau de refugiats que s’arrisquen la vida d’ells i les seves
famílies intentant fugir del infern, que altres han creat pels seus interessos.
La
història jutjarà als governants de l’Unió Europea, d’EUA, i els fidels servents
d’ells en els països on es desenvolupen les guerres interessades i
orquestrades. Ara està en primera línia la guerra de Síria.
Ja hi ha països que confisquen els béns
als refugiats i tan sols els permeten arribar amb una trista quantitat de
doblers. Els altres queden a l’abast del Govern per les despeses que causaran,
com Dinamarca i altres s’estan sumant a la iniciativa; aquesta pràctica fou
també practicada per Hitler però d’una altra manera.
S’està
arribant a un sense sentit, absurd. Els pobles (sempre el poble salva al poble)
estan donant suport als refugiats. Cossos de bombers i voluntaris també, que en
segons quins països, es pretén criminalitzar aquesta pràctica de suport ( els
hi fan nosa i no volen massa ulls a sobre)
Em sent empegueït de pertànyer a una
Unió Europea, que té les mans sollades de sang des de fa molta estona i si pogués
em donaria de baixa immediatament. No són els meus representants els qui són
capaços de manejar unes polítiques que rosen dins l’assassinat. No ho són en
absolut.
Crec,
com he parlat amb la meva dona, que una gran tasca seria una macro manifestació
mundial perquè s’aturi d’una vegada no tan sols la guerra de Síria sinó totes
les altres.
L’índex d’alienació i baixa empatia amb
el germà, és aberrant. Tot i que encara hi ha casos admirables.
L’armament, els exercits i els negocis
que generen; més el control dels recursos d’aquests països, faran que els
governants triats, traeixin al Poble per 30 monedes de plata. I en absolut
perdre els seus privilegis.
Tots
els morts (assassinats per desídia) del mediterrani, són completament nostres i
un dia la història ens ho reclamarà i el karma col·lectiu serà de pinyol
vermell.
No
tenim perdó de déu.
Josep
Bonnín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada