Pep “Pauló”: Persones integres, honestes i respectuoses

Abans d’entrar al bessó de l’article, vull deixar constància que dia 24, dia de la Mercè, ens va deixar En Josep Rullán, amic meu i dic amic, perquè vàrem compartir moltes xerrades i moments al corral de casa.  Un bon veïnat.

Escric  des de la tristor.

En Pep "pauló" fou una persona integra, respectuosa, que escoltava. Molts moments parlarem, dialogarem, el notaré a faltar.

Fou d’aquestes persones conciliadores que darrerament són tan difícils de trobar.

 Tenia clar el que creia sobre tot el que i als qui estimava. Fou una bona persona. Vull donar el meu més sentit condol com ja vaig fer personalment a tota la família, amics i amigues que prou en tenia, doncs es feia d’estimar. Que descansi en pau al cel dels justs.

Per sort o per desgràcia persones integres, honestes i respectuoses són bastant difícils de trobar en el temps que correm.

Vaig esser educats en uns valors que ara no sé exactament per quins motius no són els mateixos que ens varen ensenyar la meva família.

Quan veig les faltes de respecte, els insults, les manipulacions de la veritat tan sols per fer mal; m’entristeix.

Jo sóc del que demana les coses per favor i llavors dóna les gràcies. I no em costa gaire ja que em surt del tot natural. Sóc així.

També sóc conscient, que em costa escoltar profundament i fa estona que hi faig feina. És molt important aprendre a escoltar, no tan sols a “oir” les paraules que ens diuen.

Intent esser amable, donar una mà a qualsevol persona que la necessita. I una de les meravelles que més m’agraden és extreure un somriure d’un infant. No sóc per posar en absolut sobre una peanya, a més ni la voldria. Per sort també conec els meus defectes i els procur canviar  tot el que puc i en sé.

Una de les condicions que més detest és la hipocresia, la falsa i doble moral de segons quines persones que són capaços de tirar tota la porqueria que poden sobre els altres, com si elles fossin patenes i tenen bastant que amagar. En política i en polítics esdevé molt. I no tant això, sinó la mentida barroera, tot i que com el refrany mallorquí no s’equivoca mai: Abans s’agafa a un mentider que a un coix”.

Procur, i a vegades em costa, no entrar en polèmiques absurdes de les que és impossible treure cap tipus de conclusió, ja que hi ha un esbart de “persones” que la tenen que simplement són pedres amb orelles o retornant als dits mallorquins: “Trossos de carn batejada”

Per sort a lo llarg de la vida, també et vas trobant persones per la seva lluminositat i honestedat, t’enriqueixen.  Solen esser persones sàvies però al mateix temps molt senzilles i són incapaces de mirar a ningú per sobre l’espatlla. Pots aprendre molt d’elles si ets capaç de preuar els valors que et transmeten.

Són persones capaces de crear harmonia al seu entorn i fer un món molt més amorós al que estan prop seu.

Mai bravategen de res, tot i que ho podrien fer perfectament, però la seva humilitat innata els porta a tenir uns altres tipus de comportament. Comparteixen tota la seva saviesa, molt més rica, que no tan sols els coneixements que els pot compartir qualsevol que els hagi aprés. Aquests si que per a mi són els vertaders mestres, dels quals també n’he conegut alguns a lo llarg de la meva vida, i no els oblides mai, ja que han deixat en tu una petjada inesborrable.

He pretès que aquest article tingui un caire positiu la major part d’ell, sens deixar d’escriure que també existeix una burri-fauna que l’únic que saben fer és crear mal ambient i expendre la seva mala baba i energia negativa als que no pensen com ells. Són un clar exemple dels que voldrien aplicar el pensament únic. Tothom que no pensa com ells, acte seguit, el declaren el seu enemic, simplement per aquest motiu. Amb el temps s’ho troben. Però la mala vida que donen no és de cònsol.

Acab i esper i desitj que de les persones que he escrit, harmonioses, vos n’hagueu trobat i en vos continueu  trobant mentre fais el camí. Són aire net i fresc.

La mort, ens iguala a tots. Els records i les petjades que deixarem al nostre entorn mentre visquérem  , no.

Josep Bonnín

* He decidit publicar l'article un cop que ja ha sortit al setmanari Sóller.