Als que no es seuran a taula

Avui, és un dia que he començat el mig dia amb molta mala llet, fins que a la caiguda d’horabaixa s’ha transformat en tristor.

Aquest poema neix d’aquesta tristor que me corprèn i l’he escrit no tan sols per jo, si no per a totes les persones que han perdut essers estimats, ja sigui fa estona, o molt recentment; i que donarien el que fos per tornar-los tenir a taula, percebre una carícia seva, una altra abraçada.

Als que no es seuran a taula

A tots els llars del món

hi haurà éssers estimats

que no es seuran a taula

ni  en la nit de Nadal

ni el dia de la festa.

Se n’anaren fa estona

en un llarg viatge

del que no hi ha tornada,

malgrat mitigarem la seva absència

amb els records del cor.

Que hi seran presents a casa

no cal ni dubtar-ho!

i que els retrobarem un dia

quan facem el mateix viatge

ho sent més que segur.

A vegades, les llums i les garlandes

em fan una nosa de no dir,

la tristor m’embolcalla

amb un abrigall que no desitj

negant-me altre opció.

Molts instants no oblidats

malgrat el pas del temps,

part de les nostres ànimes

que foren cruelment furtades

per la dama de negre i de la falç.

I amb el temps, piadós

són vius dins del record

i viuen dins nosaltres,

malgrat a quins moments

es fa més patent la seva absència.