Mort al Mediterrani, massacre a Kenya i diferents vares de mesurar

Europa, la Comunitat Europea no té cap voluntat política per no convertir el nostre estimat Mediterrani en un cementiri d’aigua d’immigrants que forçats per les situacions que viuen als seus diferents països ( on els estats occidentals són còmplices directes  amb les seves polítiques colonialistes). La tragèdia d’encara no se sap el nombre, no hi ha llista d’embarcament, de prop de nou-centes persones ofegades, en naufragar un vaixell al nord de Líbia; ens ha tornat mostrar l’horror que no s’hauria d’haver viscut mai.

Les màfies organitzades que mouen els fils del transport d’immigrants, amb la connivència dels governants d’origen en molt de casos i permeses per la Santa Europa.

Parlaré de més casos, on les vares de mesurar les diferents tragèdies, segons qui és sigui i on hagi nascut, és més que oiós.  

Quan va ocorre l’atemptat a França contra Charlie Hebdo, en el que moriren assassinades vuit  persones per part de terroristes pertanyents a Estat Islàmic (?), la premsa va donar la notícia en portada, i portada varen esser bastants dies. Quantitat d’articles d’opinió i com a primera notícia dels canals internacionals de televisió.

Després de l’accident de l’avió de lufthansa amb 147 morts, del que també vaig sentir una tristor profunda, pel que realment significava pels familiars i amics de les persones mortes i més em va commocionar quan em vaig assabentar que hauria estat intencionat.

De l’accident i del pilot, sobretot del pilot que estavellà intencionadament l’avió, ha estat tan àmpliament cobert per la premsa, i canals de televisió, que quasi han fet una sèrie de la seva vida; i no ho he seguit, perquè no canviava la situació de la tragèdia. Això li dic morbositat.

A segons quins moments, crec que la informació s’ha de donar de la manera més objectiva i no caure en la morbositat, que res té a veure amb la labor informativa , i tal volta si amb l’efecte comercial ( per cert, si realment la morbositat ven més, anam ben arreglats i hi ha moltes persones prou malaltes, consider)

He fet aquesta introducció i ara entraré en la meva indignació enfront a la gran hipocresia que la premsa escrita i mitjans audiovisuals han tractat la notícia de la massacre dels cent quaranta vuit estudiants keniates. Assassinats brutalment durant més de setze hores dins les seves aules pel grup “islamista” Al Shabab  ( Jihadistes) que es va fusionar  amb Al Queda. Els estudiants eren cristians. Tornem altra vegada amb la santa excusa de la matança per confessió religiosa ( Darrera i ho sé cert hi ha molts altres interessos, que de moment desconeixem)

Com han tractat els mitjans de comunicació la notícia d’aquesta aberració? Ni prop fer-s’hi com es tracta l’atemptat de França a Charlie Hebdo, ni l’accident de l’avió.

Sembla que hi ha morts i morts i que si són occidentals són valorats d’una manera i si són un poc més morenos, o de raça negra i a més viuen al continent Africà, prou explotat i  colonitzat per part d’occident, no se’ls dóna tanta importància.

Volia denunciar obertament aquesta maleïda hipocresia que marca les línies editorials de molts periòdics occidentals i també dels canals de televisió a l’hora de donar les cabudes a les notícies i marcar la prioritat;  i també de moltes persones que varen escriure  “Je suis Charlie Hebdo” i no han estat capaç d’escriure: “Jo sóc estudiant keniata assassinat” ,  ni “Jo sóc immigrant ofegat al nostre mediterrani.  Doncs, jo si que ho escric: “Jo sóc estudiant keniata assassinat” i “immigrant ofegat prop de Líbia”

A diari es cometen atemptats i en premsa escrita no surt ni a una paraula per persona assassinada; ni es fa més seguiment. Una columna i no massa llarga, el lloc, el nombre de víctimes, la nacionalitat i si se sap el nom del grup que ho reivindica. És desesperançador veure les diferents vares i mesures de valorar la tragèdia i el patiment d’éssers humans, segons qui són i on vàrem néixer.

.Els estudiants assassinats i les persones  immigrants ofegades,  ben prest ja començaran a formar part de l’oblit, ben igual que la mort per desídia de nou-cents immigrants que anaven cap a la vella Europa a intentar complir alguns dels seus somnis.

La mesura del valor que es dóna a  les vides humanes, depenent d’on hagis nascut, és aberrant.

A vegades, pertànyer a la raça humana, se’m fa prou costa amunt.

Josep Bonnín