No fa gaire vaig llegir una notícia qaue
em va esgarrifar i corprendre. Em va saccejar interiorment degut a l’aberració
que per a mi representava. S’em feia molt díficil comprenenr-la.
Una
dona de seixanta i vuit anys, havia estat trobada, morta i momificada a casa
seva, ja que feia dos anys que havia mort sense que ningú la trobas a faltar.
Ningú
l’havia trobada a faltar? No puc creure que aquesta persona no tingúes ningú de
família. No puc comprendre aquesta mort en la màxima soletat. Sense ningú a qui
agafar la mà en els seus darrers moments, ni una paraula de conhort, la sentits
o no, ni un sol gest humà d’acompanyament.
Com és possible que una societat que
s’anomena civilitzada, hagi ocorregut un fet així, fou a Bilbao, tot i que
segurament pot passar a moltes altres ciutats.
Cap veïnat la troba a faltar. No ho
trobaren estrany als llocs del barri a on devia anar habitualment a comprar?
Aquest
exemple màxim d’una soletat extrema que és molt més habitual del que ens
pensem. Als pobles no sol passar. Els veinats ens preocupam dels altres, sabem
si es troben bé, o malament. Si han estat o no a l’hospital. Compartim coses
entre nosaltres. És una altra manera de viure.
Farà uns anys, una emprada de la residència
on estava la nostra darrera tieta, en una conversa on nosaltres ens queixavem
de no tenir més temps per anar-la a veure, ens va dir que hi havia persones que
no rebien ni una sola visita en tot l’any, i que els familiars tan sols se
n’ocupaven de pagar la mensualitat. Un altre exemple prou trist i decebedor.
Això
no és progrés. No es progrés si hem perdut els valors que ens apropa a la
humanitat, a la part més sensible. Si hem oblidat aquests principis d’estima,
de respecte a les persones que ja no es poden valer per elles mateixes, crec
que anam molt malament.
La notícia de la mort d’aquella dona, em
va entristir molt, ja que vaig sentir que era un exemple d’una inhumanitat
aberrant. Hem sap greu aquesta i moltes altres injustícies, ja que no he aconseguit
posar-me una cuirassa que em protegeixi dels sentiments que hem provoquen
aquests fets, i no té res a veure amb la sensibleria.
Tampoc
no cal anar massa enfora per a contemplar fets inhumans que cal denunciar i ara
mateix em ve a la memòria la mort d’aquell ciutadà alemany de nom Karl, que fou
trobat agonitzant per unes veïnats, a l’asequia on vivia prop de la carretera
que va cap al Port de Sóller. Morir en arribar a l’hospital farcit de
mossegades de rata. No va voler abandonar el seu company, un cà que l’acompanya
fins als darrers moments.
La inhumanitat pot planejar i ho fa i
prou sovint sobre les administracions que són capaços de retallar amb moltes
serveis socials, no preocupar-se en absolut dels més desvalguts, inclusiu no
proporcionar-lis les facilitats a les que per llei tenen dret.
Quan he escrit l’article, no ho he fet per reclamar res a
ningú en concret. Ho he fet per a veure si retorna l’empatia a alguns llocs
d’on ha desaperagut.
No costa res una paraula amable, una
visita per a saber com es troba el veïnat de devora, no costa absolutament res;
tan sols tenir una mica de sensibilitat que tant imprescindible és per una
adequada convivència com a éssers humans.
No
és possible que les persones dedicades a tasques de serveis socials no tinguin
aquesta empatia cap als altres. Que Fundacions Benefiques que la seva tasca es
donar suport als que menys possibles tenen, facin tot el contrari.
Tots tenim la roba a l’estenedor, si
nosaltres no treballam perquè unes situacions injustes s’acabin el dia menys
pensat ens pot tocar a nosaltres o a algú estimat.
El
vertader grau de solidaritat cap als altres, esdevé del compromís perquè les
situacions injustes s’acabin i nosaltres posar el nostre gra d’arena perquè
això sigui.
Les
persones, càrrecs, funcionaris que estan i que s’han d’ocupar de les persones
amb menys recursos, que els hi han de facilitar unes condicions perquè puguin
viure decentment; han d’acomplir amb la seva responsabilitat.
La
vida dóna moltes voltes i la justícia sempre arriba: El temps, malgrat hi hagi
persones prepotents que no s’ho creuen, posa
a cada un al seu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada