Acab
de fer-me un reset i he retornat a la
configuració de fàbrica o origen. Tan se val.
El
disc dur es manté, perquè no he formatar la unitat i conserv els records dels anys.
Quan
m’he tornat a posar en l’star, ha
tardat una mica en llegir tots els arxius; tot i que anteriorment havia fet un cleaner.
No
porto xip incorporat; tot i que a totes les meves cards se’ls hi ha esborrat la
banda magnètica.
Ho he
comprovat anant al metge i mostrant la targeta sanitària: Jo no existia als
seus fitxers.
Malgrat
recordar totes les claus, no puc treure un cèntim amb les meves vises i el cel·lular telèfon l’han bloquejat per
manca de pagament.
No soc
cap Androide, diuen que ells són més avançats que nosaltres i no vinc d’Orió
He
començat altra vegada a escriure cartes a amics i amigues, les quals no han
estat contestades.
El whatsapps i el messenguer i tota la missatgeria virtual ens han empobrit les
relacions socials.
El meu
mòbil ara és un aparell inútil i no té cap funcionalitat. No he provat ni tan
sols posar-lo en marxa per fer alguna fotografia. Total, no la podria compartir
en absolut. No puc accedir a cap missatgeria ni al facebook.
No puc
ordenar ni transferències bancàries, ni res de res, perquè no em reconeixen el
número de les meves cards ni els
nombres dels comptes corrents.
M’he
convertit en un anònim, al qual molt poques persones reconeixen. Em miren pel
carrer con si fos un extraterrestre i això els que em miren.
Les
pantalles dels seus cel·lulars telèfons,
enviant missatges amb els dos polzes a una velocitat vertiginosa.
El
sistema de domòtica del meu apartament no funciona. No té aplicació manual i
totes les ordres els s’hi donava pel cel·lular
telèfon.
Al
manco la card per obrir la porta de
casa funciona, ja que he de posar l’empremta digital; això no s’ha modificat i
és la única que sembla que no se li ha
esborrat la banda magnètica.
El cotxe no l’he pogut posar en marxa, no
reconeixia la targeta per engegar-lo i he desistit.
He
sortit al carrer i he anat caminant sense cap tipus de rumb fixo. Els doblers
que portava a la cartera se’ls hi ha esborrat el codi de seguretat i màquina
s’ha enviat els altres.
He
aprofitat, perquè tenia fam i m’he comprat tres píndoles: Una de cafè ben carregat. L’altre de pizza i la tercera
de flam amb nata i maduixes. Ara estic assaciat però buit. O bé, no sé si buit
o ple.
He
acceptat el que m’estava passant sense lluitar ni tan sols per comprendre-ho.
M’he
assegut a un banc d’un parc, he escoltat la remor de les gotes d’aigua d’una
font (Mai hi havia reparat amb els seus brolls). He sentit el murmuri dels
coloms que semblava feien un monòleg prou interessant per la força que hi
posaven, he vist un guineu preciós que pujaven a una xicarandana poblada de
flors liles precioses.
He
redescobert el tacte i la mirada, inclusiu he escoltat la meva veu quan he
entonat una cançó de la infantesa que no record en absolut quan la vaig
aprendre.
M’he
sentit caminant, mantenint l’equilibri sobre els meus dos peus, percebent tot
el que se m’havia esborrat, quan la tecnologia havia ocupat el seu lloc.
No sé
si vos ho he de contar, el sentiment de felicitat m’ha arribat com una bombolla
que em pujava des de l’abdomen fins arribar a la gargamella i he fet una cosa,
a la que tampoc estava acostumat: he començat a riure, a riure de manera
explosiva, els ulls se m’han omplert de llàgrimes. Malgrat el remor estrident o
no, ningú en mirava ni se n’adonava de la meva presència. Miraven les pantalles
dels cel·lulars telèfons.
Llavors
me n’he adonat que era una persona lúcida, que no em mancava res del que havia
deixat enrere per esser feliç, per retornar a la meva pau.
Realment
qui estava ben acompanyat era jo i he contemplat amb una mica de pena, que els
qui es trobaven tot sols eren els altres.
