Invisibilitat

 Els miralls de casa, uns més antics que altres (mai m'han comentat el que reflectiren,  ni els moderns tampoc); 

em regalen,  

miratges descolorits. 

Em voldria veurem reflectit, i polissons,

m'enganyen. 

A vegades em mostren un lliri blanc que flaire dolçament. 

O una ploma, en record d'un poema, que ha estona vaig escriure. 

D'horabaixa cap al vespre, un tel de melangia,  

amb una boira de nostàlgia, 

no el deixa reflectir res. 

Sols una percepció abassegadora,  és salva.

Voldria escometrel i no goso, 

ja què,

impertinent, 

em pot donar qualsevol resposta a les preguntes. 

Un dia, 

sé ben cert, 

em tornaran a reflectir; 

i em demano: 

s'haurà modificat la meva imatge? 

Em reconeixeré? 

Reflectirà,  també, 

alguns dels meus poemes,  amb una cal·ligrafia indesxifrable? 

Quan pas, davant ells, 

els miro de coa d'ull, m'atemoreixen, 

les imatges que em poden portar.

I sinó me'n porten cap? 

I qui sap, si conscient 

o inconscientment,  

he arribat a la invisibilitat que em manifesten? 

A vegades, sent, 

no cal reflectir res, per sentir qui som.

Josep Bonnín i Segura 

Vilafranca de Bonany 

6 d'abril de 2023