“Només
lluitant es combat l’oblit” . Amb aquesta afirmació , curta però efectiva,
començ el meu article.
Dia
25 d’abril. Començaren a declarar les víctimes pels crims del
Franquisme davant la jutgessa argentina que porta la causa i ho han fet la
germana de Salvador Puig-Antich; que fou executat a garrot vil, a les darreries de la maleïda dictadura,
familiars de víctimes.
La repressió actual és sistemàtica i
sibil·lina. La crmininalització constant i pels mitjans de comunicacions
adeptes al règim ( i no democràtic) és fa palesa.
El passat dia 24 el jove activista d”En
Lluita” Lionel és detingut, per la seva intervenció en rodeja el congrés de
diputats del 25 de setembre de l’any passat. Això ve a esser un “avís per a
navegants”. Aquesta detenció es fa, amb un reconeixement per una fotografia
publicada per “El Mundo”. Coneixem el seu caratge.
Aquesta
detenció, ve a dir, molt alerta als que participau en una acció reivindicativa
d’assajament del Congrés de Diputats, perquè en qualsevol instant i per una
“prova” a tot entendre absurda, i presumptament il·legal pots esser detingut.
No reescriuré sobre la repressió que és palesa
a tots els moviments que s’oposen a la política d’un govern que empra unes
tècniques dictatorials mai vistes. Ni sobre la impunitat dels crims del
Franquisme, amb la “Transició” descafeïnada de 1978 portada endavant, amb la
complicitat de molts partits polítics, no xerr dels de dretes, si no també de
l’esquerra oficial que agranava cap als seus interessos. La complicitat en que
els responsables dels crims del Franquisme (lesa humanitat que no prescriuen)
no fos depurada i passessin pels tribunals, la portaran sobre la seva
consciència.
Tampoc
escriuré sobre la causa oberta a l’argentina sobre els esmentats crims de la
dictadura franquista, ja que no fa gaire ho he fet, però si afegiré un grapat
de noms que estaran encausats: “Rodolfo Martín Villa, exministre i
ex-governador civil de Barcelona; José Utrera Molina, ex-secretari general del
Movimiento; i Fernando Suárez González. També hi ha jutges, policies acusats de
tortures , i responsables en el darrer consell de guerra que signà penes de
mort.
Just quan començ aquest escrit, la
notícia esfereïdora que a l’estat espanyol, s’ha arribat a sis milions dos-cents mil aturats, aturades; que a les Illes Balears
superi el 28% i que l’atur juvenil passi del 57%; porten a pensar i a flastomar
en certa manera: “Què putes han fet amb la cèlebre reforma laboral, que es
tragueren de la mànega i veneren com una vareta màgica que començaria a crear
llocs de treball? Pels que la promogueren i aprovaren si que en tenen de
lloc de treball, prebendes i dietes escandaloses, mentre el poble no en té,
passa fam ( a Andalucia es volen assegurar que els nins mengen tres vegades al
dia) , és desnonat de les seves vivendes; i els que governen, continuen fent-ho
pagats amb els nostres doblers- a favor dels interessos bancaris. Com perquè
llavors es queixin dels “escraches” i criminalitzin els que estan, estem
defensant els drets nostres de les classes populars. Són un llast que d’alguna
manera ens hem de treure de sobre, perquè ens estan ofegant en nocturnitat i
traïdoria.
Han escampat la corrupció ( no tan sols
econòmica, sinó ètica i moral) arreu, han arramassat amb milions d’euros de
doblers públics, polítics i presumptament propers a la
Casa Reial, han permès que el capitalisme
salvatge (besant el cul a na Merkel i obeint al peu de la lletra les seves, no
consignes, sinó ordres) , acumuli més riquesa, comprin i venguin països; els
portin a la fallida si interessa per coaccionar-los als interessos i intervencions del mercat; i encara ens volen
vendre – ens prenen per imbècils o què? – que ells seran els que arreglaran
l’economia i la crisi que ha creat, inventat i dissenyat el capital amb la seva
connivència. Ja n’hi ha prou!
Que
la indignació és al carrer, quan ells malgasten i tuden els nostres doblers amb
projectes que no tenen la vertadera prioritat a la situació actual, si no per
afavorir empreses dels amics i fer mèrits, amb el clientelisme. Caciquisme
flagrant és el que hi ha i vivim, i no sé com tenen la barra de posar-se a la
boca la paraula “democràcia” el govern del poble, que ells i elles han traït.
Malgrat no posi noms, és sabut a qui m’estic referint.
Vergonya
cavallers, vergonya!
