dissabte, 28 de juny del 2014

Contra la impunitat dels crims del Franquisme: Veritat i justícia



                      Aquestes imatges aberrants foren molt més comunes durant la repressió

La notícia de  que  a Maria de la Salut, el grup d’arqueòlegs  que estava excavant la fossa comuna del cementiri i l’ampliació de l’àrea  d’excavació va donar els resultats adequats. Foren trobats i confirmat per Memòria de Mallorca, que  els cossos de Joan Gual, Jaume Gual i Miquel Salom, foren afusellats pels falangistes l’octubre de 1936.
Els familiars de les víctimes varen poder recollir les restes exhumades.
És de vergonya que això ho hagi de fer una associació, quan  hauria de fer-ho  l’Administració de justícia amb el suport del Govern Autonòmic; tal com s’ha fet signant  un conveni ,  l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Historia de La Palma, i el Cabildo de la Palma,  per esbrinar a diverses zones on hi ha constància foren executades persones. Hauria d’esser un exemple per altres administracions autonòmiques.  
També i per primera vegada, després  de cinquanta anys, varen comparèixer davant la justícia espanyola, les dues filles de republicans assassinats a Mallorca pels falangistes, la declaració ve arrel de la causa oberta per la justícia argentina per aclarir els assassinats ocorreguts a Mallorca i a altres llocs de l’estat espanyol.
Memòria de Mallorca, dóna l’aberrant xifra entre mil sis-centes i tres mil persones executades a Mallorca, sense conèixer on es troben enterrades.
La impunitat pactada pels crims del franquisme en el procés de la Transició Espanyola per totes les forces polítiques (UCD-PSOE-AP-PCE)  l’any 1978, menys l’esquerra rupturista que fou venuda, traïda, reprimida i empresonada; va culminar amb una llei d’amnistia  vergonyant, que va intentar tapar i protegir  als responsables de la repressió, tortura i assassinats de republicans i republicanes que lluitaren per la preservació del model triat a les urnes l’any 1931 de la II República i que el Dictador Francisco Franco , amb l’ajuda de l’oligarquia i els països feixistes ( Itàlia, Alemanya, la llista és més llarga) orquestrà el cop d’estat contra ella, que acaba amb una guerra civil i amb una dictadura de 40 anys.
Vaig escriure que els crims de lesa humanitat no prescriuen i malgrat saber que molts responsables de la bestial repressió ja han mort, la història i la vertadera democràcia exigeix, per les víctimes i familiars que s’esbrini la veritat.
Que no em venguin a dir que millor no remoure passats, ja que els del bàndol nacional a més de rebre sepultura adequada, també han rebut honors. A la memòria em ve la Creu de Lizazoain a Sóller, com homenatge a la  mort del militar feixista  en   un enfrontament en contra dels carrabiners fidels a la República, manipulant la veritat.
Franco si va fer una eliminació selectiva de ciutadans i ciutadanes que havien lluitat a favor de la república, havien ocupat algun càrrec, o eren simpatitzant amb algun partit o sindicat d’esquerra. Qui no vulgui entendre que fou un genocidi orquestrat amb una brutal, barroera i sagnant  eficàcia; és, perquè segur que s’ha cregut la història dels “guanyadors”.
Què hi va haver venjances personals, és cert. Que per un no res, si es tenia un passat  adepte al règim  prou net, la denuncia arribava a bon port, també és cert. Idèntic que amb la Inquisició.
La llei de la memòria històrica s’ha de complir. L’exhumació de les fosses comunes a diferents llocs i cementiris de les Illes Balears i Pitiüses, com les que hi ha a la resta de ciutats i pobles de l’estat espanyol, s’ha de fer i torn repetir per respecte i dignitat.
Tots els monuments franquistes  o han d’esser derruïts o retirats dels espais públics ( no tenen cabuda dins d’una democràcia) o que els guardin els que encara tenen nostàlgia d’aquella època trista, fosca , dictatorial i assassina.
Encara hi ha persones majors que no s’atreveixen a parlar de les aberracions que es feren durant, l’aixecament militar , els tres anys que durà la guerra  i continuaren els 40 anys de dictadura. Encara tenen por.
Ma mare, estarrufada, record que  em contava que des de la casa de Son Rapinya, se sentien els tirs dels afusellaments a les tàpies del cementiri.
Encara hi ha testimonis vius d’aquelles aberracions i han de veure la llum. Que consti, que tinc un gran respecte per ells i elles, ja que reviure aquest passat aberrant, sé cert que és molt dolorós.
Per justícia i dignitat i fer real democràcia és necessari tancar la ferida perquè d’una vegada pugui cicatritzar.
Perdó qui vulgui fer-ho , oblit mai.

dissabte, 21 de juny del 2014

La “Roja” rota i la proclamació coixa







Desprès de què “La Roja” pegàs  la patinada del segle, quedant eliminada per Xile , d’aquest trist, indignant i patètic Mundial de Brasil; el qual per coherència no he vist cap partit. A dir que el futbol no m’estira  gaire. Torna “la Borbonada”. No, no és una  opera bufa, però s’hi assembla. I a més seguirà sortint prou cara.
La reposició monàrquica, ja estrenam un altre borbó ( esper que aquest no cremi Xàtiva, com el seu parent Felipe V) ; ha estat un vol amb parapent dels partits majoritaris, un pacte d’estat per intentar salvar cadires. I el Poble, li han demanat que li semblava? Ca barret. Al Poble: ¡que le den!
Per cert, comença bé, amb el respecte a la llibertat d’expressió legislada a la Constitució del pacte per la transició (1978)amb la monarquia parlamentaria, ordenant a la policia espanyola la retirada de banderes republicanes espanyoles, i detencions. Ni tan sols porta una xapa.
I pels dos rals justs, Esperanza Aguirre o la colera de dios, cridant a una “marea patriótica” que inundàs els carrers. S’ha vist que no hi ha tanta capacitat de convocatòria.
Tanta mandra en fa tornar a escriure sobre la continuació monàrquica, que com ho vaig fer fa unes setmanes, pas olímpicament.
Joserra Bauzá té temps de circular per Madrid, cortesà de mena i súbdit interessat va a fer el besamà de genollons al nou rei. Esperpèntic! Li recorda que els esperam a Mallorca. A  gaudir el Palau de Marivent, que la vídua de Saridakis donà la Diputació Provincial de Balears, a canvi que es fes un museu amb el nom del pintor. La mateixa diputació el cedí al  en aquells moments “Principes de España”Juan Carlos i Sofia. Va acabar als Tribunals.
La família reial ( o irreal) en sap; na Leonor, filla del nou rei, cobrarà més de cent mil euros anuals; en un estat on el salari mínim interprofessional  és de prop de sis-cents quaranta set mensuals. Un és demana, que fa la nina per tenir aquest sou? Idò que és princesa “por la gracia de dios” que vos pareix poc.
Aquests aniran a compte de l’erari públic ( llegiu tots i totes nosaltres), els d’Urdangarin i dona, i caso Noos, també. No és estrany que es preservin els negocis de palau. Com deia, Bauzá perd el temps a la cort i no té cinc minuts per intentar tornar obrir la negociació amb els docents ( Assemblea de Docents) no els sindicats domesticats.; petició feta i amb una vaga de fam de quaranta dies de Jaume Sastre. Quan vaig escriure en un anterior article, que havia estat el pitjor president del Govern Balear,  em vaig quedar curt.
Bot, el Govern Rajoy haurà de crear aviat una bona cortina de fum, perquè la gent no esclati. Fins ara ,  el mundial de Brasil. Sense “La Roja” s’hauran d’esmerçar.
Els  comerços que invertiren amb banderes espanyoles i camisetes; podran reconvertir amb venda de draps de color  “rojos i gualdas” per treure’ls de sobre l’estoc.
A Madrid sembla que Ana Botella havia comprat cent vint mil banderes, i per la quantitat de gent que hi havia presenciant la corrua de Felipe VI pels Madriles, amb el Rollls Royce que Hitler regalà a Franco, les emprarà per fer mantells i tapaments de llit per la casa reial, o anar regalant al Congrés de Diputats al seu president i comissi, perquè se’n facin camisetes esportives.
No prengueu malament la meva sornegueria, també m’he de prendre qualcuna llicència fora de la meva seriositat habitual.
Sabeu que  haurà costat el fast de la proclamació? Mols de cents de mils d’euros podeu estar segur. Un dinar per devers 3000 comensals, una fortuna que el  poble paga i ni és convidat.  Insultant en un estat on el 29% dels infants viuen per baix del llindar de pobresa, amb  més de cinc milions d’aturats i aturades. Si començam amb aquesta “austeritat”, fa por, com durà el negoci, cedit pel pare que li regalà Franco.   
Tot i que ja han sortit demandes de paternitat d’en Juan Carlos. Deu esser per això que han fet tanta via en muntar la proclamació i el seu aforament.  Per segons quins temes són més lents que tortugues, i per altres fan de llebres, tant PP com PSOE; conservar cadiretes importa molt, vist que s’apropen unes eleccions autonòmiques i municipals.
Un tant embafat i oiat, tanc la paradeta.

dijous, 19 de juny del 2014

De Franco a Juan Carlos I , i ara a Felipe VI








En Felipe és coronat
la continuïtat perdura
monarques i dictadura
ho deixaren ben fermat.
El  poble no han consultat
quin model d’estat volia
República o Monarquia.
Democràcia és elecció,
si volem o no borbó
tenim dret a fer la tria.

Els partits que acataren
l’actual Constitució
un pacte d’estat pactaren
per col·locar al borbó.

diumenge, 15 de juny del 2014

Contra totes les formes de violència





El poble de Sóller ha viscut amb consternació i incredulitat el que ha succeït amb el fet que Maria Rosa morís a mans del seu ex-home.
La persona causant dels fets, en Jaume,  anteriorment s’havia intentat suïcidar i havent sortit del psiquiàtric, citant  a la seva ex-dona i allà es produí la tragèdia.
Una frase  deia: “El gelós no és l’amant que estima, sinó el propietari que s’enfada”. Ningú té dret de propietat sobre la vida de cap ésser humà.
Na Maria Rosa  s’estava separant. Perdre-la per sempre, feu  enfollir en Jaume, i  ella ho paga amb la vida i ell se la llevà.
Escriuré amb el màxim respecte per  les dues famílies així com pels seus amics i amigues. 
Les seves filles de vuit i deu anys, de cop la vida, les ha posat en una amarga tessitura.  En un no res s’han quedat sense mare i sense pare. Una tristesa molt profunda que m’envaeix quan hi pens.  
La carta  d’en Biel Mercè a Sa Veu del Lector ( Sa Veu) , “Que mai més tornio córrer” descriu molt millor que jo els sentiments d’un amic que n’ha perdut dos.
No sóc qui per fer un judici de les persones que arriben a desfermar aquesta violència.  Desconeix quines vivències han tingut per arribar-hi.  Tot i que podria haver-hi  un procés d’un desequilibri d’anys, fins a arribar a l’aberració.  Vivim un model social que massa vegades tracta a la dona com un objecte i a través dels seus mitjans ho transmet. Basta contemplar, segons quina publicitat.  Hi ha pautes familiars que no ajuden gens.
El resultat final, és que ella ha mort i ell també i que les seves famílies portaran aquesta vivència tota la seva vida. Hauran d’aprendre a viure amb el que va ocórrer. Perdre un fill o una filla és una de les pitjors coses que poden passar a la vida.   El procés d’un dol prou dolorós.
Per empatia em pos a  la pell de familiars, amics i amigues, que hauran de continuar  el dia a dia amb l’enyor dels que han partit. La vida, sempre continua.
El nostre sistema econòmic i social,  és expert en crear desequilibris i aberracions.  
La quantitat de casos de violència en contra les dones, ens dóna a veure que alguna cosa està fallant en el model social, quan algú es creu tenir dret sobre la vida d’un altre.
Farà uns anys , pel dia Internacional de la Dona, vaig escriure una reflexió sobre  la violència de gènere, dient quen part,  és un reflex de les altres violències generades, i afegeix que és apresa. Condemn la violència en totes les seves formes. No porta enlloc.
Els assassinats de tota indole són a diari. I els suïcidis per no poder suportar, segons quines pressions també.
És violent un  sistema que necessita provocar violència entre els éssers humans per continuar subsistint. Creant les seves pròpies estratègies com a vies d’escapaments massius perquè la violència no es giri contra ell: Esports majoritaris, mitjans de comunicació que manipulen la realitat; consum massiu i un llarg etcètera de “distraccions provocades” perquè no tinguem consciència de quina és la nostra vertadera realitat.
La desigualtat a tots els nivells, físics, econòmics, socials és un alt generador de violència.
La violència es crea en molts substrats, des del més elevat, diria, com pugui ser l’imperialisme amb la nova connotació del colonialisme del segle XXI, per seguir creant beneficis i espoliant a diversos països els seus recursos, per després col·locar-los a altres països i mantenir una sensació falsa i alienadora de “l’estat del benestar” . La violència també es crea a nivell estatal, autonòmic i municipal.
La ideologia neoliberal que empara aquest sistema, es basa en la manera violenta de “conviure”. El concepte de competir sempre és a l’abast; el de compartir no interessa, ja que va  directament en contra d’ell i per aquest motiu l’intenta anihilar.
La manera d’educació porta a aquest fet competitiu. “Si no triomfes ets una merda.”
Cap tipus de violència pot justificar-se, tot i que el sistema intenta justificar les que van contra ell i no les que empra per reprimir quan és qüestionat.  
Acab donant el meu més sincer condol a les seves filles, famílies,  amics i amiga.
Acab amb  una frase de la carta de Biel Mercè: “No serà fàcil trobar la pau suficient per treure de tota això una lliçó” Profunda reflexió. 

*Aquest ha estat un dels articles que més m'ha costat escriure per tot el que significava

diumenge, 8 de juny del 2014

De Juan Carlos I a Felipe VI: Monarquia o República




Vaig viure en directe la transició espanyola. De la dictadura a la “democràcia”.
Franco havia avalat i preparat  a en Juan Carlos com a successor, perquè controlés el procés, i ho feu botant-se una línia dinàstica ( bon tirabuixó) saltar-se el pare el Compte de Barcelona Juan de Borbón.

Les forces polítiques que donaren el seu suport a què s’anés cap a una monarquia parlamentaria, apart de l’UCD que presidia Adolfo Suarez , primer president de la democràcia i proposat per Juan Carlos, perquè s’encarregués de “dissoldre” els elements franquistes que encara eren bastants i prou poderosos dins les institucions. AP, va donar el suport.  PSOE també, amb  Felipe Gonzalez i com no el PCE – que havia legalitzat Suarez,  amb la figura de Santiago Carrillo. A canvi del suport i desballestar l’esquerra rupturista, cosa que va fer a la perfecció.
Ara tenim un nou marc amb l’abdicació de Juan Carlos I i la successió d’un altre Felip ( aquesta vegada no per les armes). Ja patirem la destrucció dels privilegis de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses per un  altre borbó del mateix nom Felip V amb el decret de Nova Planta.
Felip VI no ha estat elegit democràticament i ara mateix es plantejarà, el mateix que s’hauria d’haver fet 1978; ja que el cop d’estat d’en Franco, fou contra un règim legalment constituint la II República (1931-1939)
Els partits que han donat suport a la monarquia o tant a dir més a Juan Carlos I, han rebut una garrotada molt forta a les eleccions europees. Perdre entre els dos partits majoritaris prop de cinc milions de vots no passa a diari. Per altra banda partits de caire republicà com EU, Podemos, o nacionalistes com ERC, han fet uns increments impressionant.
PP i PSOE, han preparat una operació d’estat de gran calat. Tenen molta presa.
Amb una monarquia gastada, esquitxada i desprestigiada per diversos casos de corrupció (NOOS i altres afers). Necessiten canviar de figura perquè continuï tot “Atado y bien atado” apareix en escena Felip VI.
Memòria històrica: El padrí de Felip VI, el va fer a defora unes eleccions municipals (1931) que proclama la II República amb Niceto Alcala Zamora de President. Alfonso XIII cap a l’exili.
La història marca els ritmes i els tempos. Ens trobem en una “revetlla” de les properes eleccions municipals i autonòmiques. La situació de les classes populars dins l’estat espanyol és desesperada: Atur, retallades en educació, sanitat, prestacions socials, desnonaments, el rescat de la banca per afavorir altre cop al sistema financer i fam en el carrer, inclusiu qui fa feina no pot cobrir les necessitats bàsiques amb el sou.
La situació al carrer s’està radicalitzant i no és estrany. Mentre uns pocs tenen un bon coixí, cobren uns sous insultants, es multipliquen els casos de corrupció ( doblers públic) qui ho pagam som nosaltres amb els nostres impostos. Ens estan arruïnant.
Els dos partits majoritaris, han acotat el cap a la política neoliberal europea, del FMI (Fons Monetari Internacional) i BCE ( Banc Central Europeu) i qui porta la batuta Frau Merkel, braç executor, que ha marcat la política econòmica i social europea.
Els ciutadans i ciutadanes, ens estam, no tan sols cansats, si no farts i molt emprenyats.
PP i PSOE ( puc afegir CIU) han aconseguit fer més rics als seus amics i rejuntar la riquesa encara en menys mans, durant la crisi creada pel sistema financer per enriquir-se més, a canvi de deixar milions de persones dins la precarietat, la pobresa i al carrer. No se’ls hi perdona i ja han rebut un vot de càstig a les Europees.
Què té que veure aquesta abdicació amb el referèndum pel dret a decidir a Catalunya (9N); i la posició al País Basc?  Refermar en la figura fe Felip VI, la pàtria que tant enyoren: “Una, grande y libre” S’hauran d’esmerçar molt. Europa ja no és la mateixa. I Felip VI, no té tant suport com els Juancarlistes donaven al seu pare. Una tessitura complicada.
El debat, ja no serà monarquia espanyola o república espanyola.
Ha estat una operació d’estat que pot esser més perillosa del que es pensen, per a qui l’han orquestrada.
2014  fins el maig de 2015, l’olla política i social estarà bullint. Pot arribar un gran esclafit.
Repeteix que la història posarà a cada un al seu lloc. Veurem un canvi històric.

dijous, 5 de juny del 2014

Una dècada escrivint a Relats en Català i al Setmanari Sóller




                            Parada de Sant Jordi de la llibreria Calabruix on hi havia els meus llibres


El divendres dia 6 de juny, farà deu anys que col·labor al  Setmanari Sóller. 10 anys de moltes vivències, i que a la secció “Espais per la reflexió” he anat transmetent. Passen els cinc-cents articles escrits sobre una diversitat de temàtiques. Moltes vegades he denunciat prou absurditats i injustícies que s’han viscut. També he escrit notícies joioses, de persones per a mi molt valuoses i que han demostrat un bon saber fer.

He participat pràcticament a totes les col·laboracions especials: Fira, pel patró Sant Bartomeu i al de Nadal.

Coincidint amb aquest aniversari, puc dir que també ho he fet  a la pàgina de relats en català, on hi he publicat prop de 387 relats: articles, narrativa breu i poesia, amb un índex de 331.777 lectures.

Durant aquest període he publicat dos llibres: Un recull de poesia: “Cadències quotidianes”  (2007) i narrativa breu “Sota la meva mirada” (2009) ambdós per l’editorial Can Sifre.

He participat en prop de cinc llibres de diversos autors publicats per editorial Meteora  i l’Associació de relataires en català a la que pertany. Comptes, narrativa i poesia.

Vaig participar gustós en l’epíleg del meu amic i  poeta Marc Freixas, del llibre “El llarg camí d’escriure” (2011)  Setzevents.

No deixar de dir tampoc que duc col·laborant  des de l’any 2006 a la revista literària trimestral “Espais... de res a poc” que es publica a Barcelona; amb molts amics relataires també hi col·laboren.

Aprofitant les xarxes i Internet. Dir que a la pàgina web que gestiona el meu amic i relataire Antonio Mora,  “La Tribuna de Guimerà” on es publiquen setmanalment els meus articles.

I que per fer el màxim de difusió del que escric. Tinc dos blocs creats; “Poemes d’en Josep” i “Jo et portaré la llum” i “Contarelles” al Setmanari Sóller.

De conèixer i llegir també les obres dels meus amics i amigues relataires que han publicat, i que han tingut un molt alt nivell.

Han estat uns anys profitosos i molt enriquidors.

Podria resumir en que estim la paraula, la nostra llengua i la nostra cultura i que he batallat en força a favor d’ella combatent tots els atacs.

Gràcies!