Discurs monàrquic de Nadal i l’herència rebuda

M’ha semblat molt definitòria la imatge

En el marc dels insults monàrquics als que varem lluitar per la vertadera democràcia en contra de la dictadura fanquiusta i que formàvem part de l’esquerra rupturista; traïda i perseguida- no tan sols per la dreta i extrema dreta d’aquells moments- sinó també pels que acceptaren i orquestraren la transició=traïció; el darrer discurs de Nadal del Rei Felip VI; amb l’accentuació de la unitat nacional, aquella trista “España, una , grande y libre” ha estat a lo llarg dels anys una banderilla més.

Reescriure que Francisco Franco va alliçonar ( ensinistrar?) a Juan Carlos I, perquè tot quedas “atado y bien atado” fent-lo jurar “los principios del movimiento” i que el joc “monarco-democràtic”  que continua la figura d’Adolfo Suárez i que posteriorment amb tots  els governs  “partitocràtics” (PP-PSOE) ; hagin continuat la mateixa dinàmica que va instituir el cop d’estat, la guerra civil i la posterior dictadura; sense qüestionar en absolut la monarquia, i fer passes per un referèndum per consultar al Poble de l’Estat Espanyol si preferia una monarquia a una república ( regim legalment constituït i enderrocat per Francisco Franco); tot tenint en compte que el referèndum sobre la Constitució, fou condicionat per la incultura, l’alienació política, seguida de la repressió i de la por; al que ni en aquell moment ni ara mateix li don cap validesa ni ètica ni moral., i que va donar la victòria al “Si” fou una  manipulació carrinclona i aprofitada de la història. Era imprescindible també l’anterior llei d’amnistia per aprovar la impunitat dels crims i criminals franquistes.( Cal recordar i esbrinar quin era el passat polític del primer president Adolfo Suárez, triat pel rei Juan Carlos, per liderar la “transició”.

Algú s’ha atrevit a escodrinyar com s’ha fet la fortuna de la que ara disposa Juan Carlos, a hores d’ara o a lo llarg del seu mandat?

Qualcú sap si tots els seus negocis eren prou legals, i em refereix entre ells el que tenia amb el Rei del Marroc, al qual durant el temps que Juan Carlos fou preparar per la successió; se li havia regalat una part del Sàhara occidental perquè disposa d’una de les majors mines de fosfats del món i que deixar al Poble Sahrauí tancat en un campament de refugiats fins ara segle XXI?

Quina responsabilitat va tenir Juan Carlos I en l’intent de cop d’estat del 23 F ( 1981)?

De les aventures i desventures d’aquest Borbó ( moltes desgràcies hem patit dels Borbons els que estimam la nostra terra) ; des del decret de Nova Planta ( Felip V)  fins ara mateix amb la manca de delicadessa del rei Felip VI, el qual dins la sumptuositat del Palau Nacional, es dirigia també, a més de vint milions de ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol que es troben devora del llindar de la pobresa, també als quasi cinc milions d’aturats; inclusiu als que no cobren ni un cèntim de prestació, així com als treballadors i treballadores que tenen treball i que cobren un sou-esclavatge que  no els hi basta per cobrir les necessitats bàsiques.

El discurs ha estat prou analitzat; cert que no va tocar en absolut el tema de la corrupció i si el de la igualtat. Normal, ja que d’aquí no res es seuran al banc dels acusats pel cas Noós, el seu cunyat i la seva germana la infanta Cristina . O sigui, millor no parlar de corrupció, “no se nombra la cuerda en casa del ahorcado”

Respecte al cas Noós hi ha massa dubtes, vera que Juan Carlos, advertí al seu gendre Urdangarin que es retirés d’aquests negocis; devien esser no massa dignes, ni ètics ni pulcres o el podien esquitxar?  També un es demana si l’actual rei i amic del seu cunyat, en sabia res?  Diego Torres ( exsoci d’Urdangarin) afirmà que si en sabia i que la Casa Reial amparava els negocis.

I posat a demanar, perquè fou tan ràpida l’abdicació del rei Juan Carlos, amb la santa excusa, que jo no me la crec, de la vellesa? La monarquia en aquell moment vivia hores baixes: i hom presumeix que es veia que podia esclatar algun altre escàndol i per si de cas fer el canvi. Aquesta és l’herència que rep Felip VI, qui advocava la responsabilitat i la unitat d’Espanya, ja que sap que si el procés o possibles processos independentistes prenen  força menjarà prou clares les sopes.

A tot dir, que els ciutadans han perdut interès pel discurs. Més d’un milió i mig no en seguiren en relació a l’any passat, i juraria que dels que tenien qualcun canal pel que es transmetia, estaven per altres feines; preparant el sopar de Nadal.

Recordem, que a l’estat espanyol, hi ha hagut monàrquics, Joan Carlistes; però Felipistes i Leticistes, em sembla que poquets, poquets

Josep Bonnín

De reflexionar, la visceralitat i la jornada de reflexió

Per sort o per desgràcia n’hi ha governants, polítics i altres personetes i personatges que no els hi arriben

Només una setmaneta i ens trobarem en plena jornada de reflexió d’unes eleccions que al meu mode de veure seran prou complicades a l’hora d’exercir el vot.

Jo reflexion cada dia, però ja m’està bé que cada eleccions hi hagi un dia per aquesta tasca, que podria jurar i perjurar que hi ha segons quins elements, personatges i personetes que no ho fan, reflexionar em refereix,  ni en aquesta data senyalada.

Segons el diccionari Català-Valencia-Balear, reflexionar és pensar atentament, amb insistència i la reflexió és pensament, consideració atenta, i ve a esser pensar amb judici i seny... quantes vegades he trobat a faltar això i molt en diversos polítics i governants o des governants.

Mai la visceralitat és sinònim de reflexió, a la que segons quins elements ens tenen acostumats, ans bé són conceptes oposats per si mateixos. Si el fet de reflexionar parteix del cervell, ment diria jo, la visceralitat ja ho explica la mateixa paraula, surt de les vísceres. O sigui una explosió emocional d’incontinència sense cap ni peus, de la  qual n’he patides algunes vegades darrerament en la meva vida, de les que escriuré quan arribi el moment.

Normalment maneres de comportament visceral, venen de persones amb un baix coeficient d’intel·ligència, que rebenten sense posar esment amb el que van a fer, inclusiu amb el que encomanen que es faci. Moltes vegades, quan els resultats de la visceralitat passa al cervell o ment, després s’empenedeixen, tot i que el mal està fet.

Davant les propostes electorals que tenim, vist que ens trobam que sempre ens han tractat com una colònia d’ultramar, hagi qui ha estat en el Govern de l’estat; ens convindria un vot a formacions polítiques de caire sobiranista. Al manco, presumim, que defensaran els nostres interessos davant la cort madrilenya i vetllaran per ells. Per a mi que tenim molt poques opcions a les Illes Balears, i més a Mallorca, per no dir una sola.

Desconfio molt en  segons quines opcions de dreta regionalista, quan alguns dels seus integrants estaren a la dreta això vol dir PP i ja sabem quina política empraren cap a les nostres illes: la bona i convenient pels seus amiguets i capelletes ( algunes plenes de gom a gom de corrupció, malgrat se’ns sortissin per la porta de prescripció del delicte). Que bo tenir bons missers pagats amb doblers públics que perllonguin el cas fins arribar a aquests resultats. La gent corrent no ho pot fer.

Respecte al PSOE, no puc dir que pugui estar gaire content amb la seva manera de Governar cap a les Illes seguint les consignes de Madrid, com habitualment fan tots els partits d’àmbit estatal.

Crec amb els governants que treballen pel bé comú i no pel seu partit o grup d’amics.

En clau municipal que és la més propera al ciutadà i ciutadana, sempre he considerat que la persona triada com a batlle; ho ha d’esser de tots. Tant com els que l’han votat com els que no l’han votat. Que ha d’esser capaç de crear el màxim de concòrdia entre els veïnats i no enfrontament, malgrat sigui per uns interessos inconfessables. Tampoc que emprin el càrrec de poder per afavorir a uns o desprestigiar i menysvalorar a uns altres, que pel que sigui, no combreguin amb la seva manera de pensar o del partit que pertanyen, actuant com un carronyaire sense escrúpols. No és gaire bo per la democràcia i la convivència en els pobles.

Dia 19 D reflexionarem. Cal fer-ho sinó volem tenir governant a segons quina gent que ja hem vist com se les manegen. Tot i que, em sembla que existeix prou inconsciència política, i que la màxima reflexió, es fa llegint periòdics d’esports massius.

Quatre anys d’aguantar a Marianito “el corto” que no ha tingut la gosadia d’aparèixer als debats dels canals audiovisuals i ha enviat a Soraya Sáens de Santamaria, de mal nom “la menina”. Ha estat molt fort per la intel·ligència i també pel fetge. Si sou afeccionats a l’hemeroteca, podreu veure quins miracles ha fet aquest “bon” home i el seu partit en el poder. També veure la llista immensa de casos de corrupció com tema Barcenas, Gürtel... que ens ha costat a tots un ronyó. Els milions d’euros  que ens han fotut dels nostres impostos.

De l’oposició m’estim més no parlar. 

Pel nostre bé, més en cal reflexionar. Vos ho assegur.

Josep Bonnín

Campanya i eleccions pre-nadalenques i nervis a Madrid

Els que en venen el peix

Ens trobam amb una trista  una campanya electoral – pre-nadalenca-  per la presidència del govern de la nació ( quantes n’hi ha dins “Eggpanya”no ho volen saber: Quin ensurt!)

Promet per tots els sants, que no miraré cap programa de televisió on els candidats a president, es dediquin a fer espectacles esperpèntics, ni tampoc miraré programes on  Pedro Sánchez (PSOE); Albert Rivera (ciutadanos), que ens promet el TIL i el Baleà o en Pablo Iglesias (Podemos); i em vulguin vendre el “bueno, bonito y barato) . El discurs espanyolista els vessa pels quatre costats.

 D’en Rajoy, millor en plasma que faent  el ridícul cada cop que obre la boca.

La meva opinió és que en Rajoy no ha governat, que li han marcat el fill de ruta d’aquests nefands quatre anys. Del seu partit Na Soraya Saenz de Santamaria ( Que li farà el llit, sinó a un temps) i adlàters  i a nivell europeu Frau Merkel. És massa curt el pobre per governar amb idees pròpies; disposa neurones-plasma.

De tant en tant, mir les enquestes, el gran ball demoscòpic per la xarxa i estic convençut que no són per donar informació, sinó per conformar una opinió amb uns interessos concrets.

D’un dia a l’altre les previsions de vots poden canviar, segons qui faci el sondeig. Tant arribar a afirmar que el PP li traurà vuit punts al PSOE; com qui els pot pronosticar una debàcle brutal ( que sense esser analista polític, crec que seria lo lògic que passas si els votants fossin capaços d’analitzar les consecucions del partit del govern durant els darrers foscos 4 anys, llei de mordassa inclosa.

Com sempre ara tothom ven el peix a la llotja i llavors quan hagin ocupat les cadires, aquell peix que es venia com a “gerret que bota”, no és que estigui mort, és que a més està podrit i fa una pudor que ni un s’hi pot acostar.

En Rajoy, ven un peix estrany, promet fer lo contrari del que  ha fet els darrers 4 anys. I encara hi haurà il·lusos que se’l creuran,  

Els quatre candidats a la presidència ( els quatre genets de l’apocalipsi?), per mi deixen molt que desitjar. És trist però han desaparegut el que jo consider un vertader estadista. Caben més , a paradetes de vendre “cadires” que  com a governants veritables. Sense el suport mediàtic, comptats serien els miracles venuts.

Pedro Sanchez  sembla un gran mag que vol fer miracles i ja n’hem vist els suficients el temps Zapatero. Albert Rivera (ciutadanos, marca blanca del PP) Molt agut amb un discurs que fa tremolar. Governant, faria feredat. Una extrema dreta edulcorada que es vol mostrar com a centre. En Pablo Iglesias, que sorgeix del 15 M, amb molt bones intencions, però no veig els arguments de com les durà a terme.

Per les nostres contrades, crec que l'única proposta de futur i de representació dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears a la cort de Madrid,   és MÉS. Garantint sanitat pública, educació i serveis socials. Em dóna confiança aquesta opció.

Per a mi, una de les “virtuts” més bàsiques i importants en política, a part de la moralitat i l’ètica ( components notats a mancar darrerament); és la coherència.

Escric aquesta paraula que tant estim, coherència, ja que moltes promeses de campanya que ens fan els prometedors presidencials, saben que ni de conya podran complir. Si es té el cul venut o llogat  no tiraran  pedres als que els donen de menjar. La promesa de baixar impostos – quan han governada han fet lo contrari sobretot  les classes populars-  es deuen creure que som imbècils.  Per mantenir tots els “xupopteros” professionals de la política,  i la santa corrupció,  mai n’hi haurà suficient.

Botant a un altre lloc i referent a la coherència en el procés català i la  CUP per no investir a Artur Mas: també hi vull afegir un punt d’estratègia.  Quan l’enemic creu veure que els aliats s’estan barallant, es frega les mans. Però realment s’estan barallant? O fan temps per donar-los un bon ensurt passat el 20 D? Una guerra es pot guanyar quan es descobreixen les debilitats de l’enemic.

 Madrid, ho sap i està  molt nerviosa. Sense la conformació  del Govern de la Generalitat no pot actuar, sols enviant un missatge de por, què no s’aguanta.   Pobrets, pateixen i molt i s’ensumen el daltabaix passades les eleccions.

Josep Bonnín

La vertadera educació i l’ensenyança per la llibertat

  La detenció del pedagog Francesc Ferrer i Guardia

Amb les paraules que transcriuré i traduiré de Maria  Montessori, encetaré aquest article.

“Sembrem bones idees en els infants, malgrat no les entenguin; els anys s’encarregaran de desxifrar-les dins del seu enteniment i fer-les florir dins del seu cor”

Aquesta pedagoga crea un mètode alliberador.  

La pregunta que ens convé fer, és quines són les idees bones i quines són les dolentes, sense caure en un maniqueisme absurd. Tal volta la resposta, sigui prou subjectiva i dependrà en quins valors has estat educat.

Per a mi, qualsevol idea que crea harmonia, dissol la foscor, agombola, ajuda a esser més humà amb empatia cap els altres, essent capaços de posar-nos dins la seva pell o al manco intentar-ho, per obrir una mica de llum, d’il·lusió, d’esperança per una continuïtat per seguir la vida, en majúscules, seria una idea bona i a més sana.

Les idees que fonamenten valor ètics i morals d’ajuda, solidaritat, la persecució del bé comú, la justícia ( diferenciant el que és “just”  del  que és legítim, que per desgràcia no sempre coincideix) . Aquestes idees que valoren que el més important en la vida és mantenir la dignitat de persona i que ajuda als altres a recuperar-la.

Aquestes idees que fan que ens sensibilitzem sobre les tragèdies que ocorren a altres persones , i ajudant a combatre-les si han estat provocades per interessos foscos i obscurs de maldat.

Sempre he distingit entre un mestre i un ensenyant. El mestre transmet saviesa i ajuda a treure el millor de cadascú. No cerca que facis un discurs com un lloro, qu7e simplement memoristics ; sinó que esbrinis, recerquis dins tu mateix fins arribar a la veritable conclusió: la teva.

L’ensenyant per contra s’atura en la transmissió de coneixements,  que a vegades i a lo llarg dels anys no serveixen per massa, mentre que el mestre, en la teva recerca t’ajuda a trobar el que realment necessitis i que portaràs dins tu tota la vida, ajudant-te en moltes situacions: Educar per la vida.

S’han parlat molt de la intel·ligència emocional, molt important per mi, i una des les persones que admir per la tasca que ha fet és en Daniel Goleman, amb els diferents llibres que ha escrit sobre el tema. Aquesta intel·ligència quan ha estat conreada i alliberada perquè sorgeixi, ens permet donar unes respostes pròpies molt més encertades davant dels reptes de la vida; que la “intel·ligència” emprada per aconseguir segons quins objectius que inclusiu poden saltar-la la línia de l’ètica, podent arribar a esser immorals, per aconseguir els interessos del subjecte.

Seguint fent preguntes. Vol el sistema o model econòmic acceptat pel “funcionament” de la societat – actualment el capitalisme amb la seva ideologia neoliberal- que disposem d’una intel·ligència crítica, assertiva que ens porti a qüestionar les actituds i comportaments del mateix sistema que fan una societat dura, injusta, i despòtica que sols mira per l’acumulació de riquesa d’un nombre minvat de persones i que emprà tots els mitjans que ha creat per alienar al màxim de la població perquè no tinguin capacitat de resposta crítica a les seves aberracions, injustícies, al repartiment de misèria i de dolor? La resposta és meridianament clara.

A partir d’aquí podem analitzar quin tipus d’educació permetrà el sistema, i quins plans seran el que desenvoluparan els polítics col·locats com a braços executors del mateix.

Com és lògic hi haurà escoles que estaran ideades per crear els líders i ideòlegs per la continuïtat del sistema.

I n’hi haurà una altra, més mancada de possibilitats que serà per la majoria de la població.

 Recordem el  pacte de l’Esglesia Catòlica Espanyola amb en Franco, per donar suport a “la cruzada contra el ateismo y el comunismo” fou tenir plenament el control de l’educació.

El fet que existeixi una escola crítica i alliberada, no interessa. Recordeu l’execució i l’assassinat del pedagog Francesc Ferrer i Guardia, el creador de l’escola moderna i la pedagogia llibertari. Educació revolucionaria que li costa la vida.  El conservadors i el consell de guerra amb sentència de mort, culpant-lo dels esdeveniments de la Setmana Tràgica; una concorxa sense cap ni peus per llevar-se’lo del mig. Feia nosa.

Convé una escola massificada, que transmeti coneixements i que acompleixi el programa imposat per cada curs. Qui legislen els plans d’educació ho saben. I qui s’oposa és reprimit.

Lluitar pel canvi del sistema, és a la vegada lluitar pel canvi del sistema educatiu. Els polítics professionals ho saben i saben que si hi hagués un altre tipus de sistema, moltes prebendes i canongies s’acabarien.

 Una persona educada realment dins la llibertat, no és manipulable.

Josep Bonnín

40 anys de la mort de Franco i la continuïtat del Franquisme

Cal no perdre la memòria. Cal saber el que realment va passar amb la Transició= Traïció a les classes treballadores, al Poble. Cal saber qui va participar al repartiment de cadires. Cal saber qui varen participar directament en la repressió de la dictadura franquista. Cal saber quins “demòcràtes” encara no han estat jutjats pels seus crims durant la dictadura i durant la “democràcia”. Cal encara saber moltes veritats amagades. Cal!

El passat dia 20 de novembre va fer quaranta anys de la mort del dictador genocida Francisco Franco. La seva dictadura durà quaranta anys amb la repressió a les llibertats socials, als drets dels treballadors i afavorint a la classe burgesa.

Els que varem veure a Arias Navarro per la televisió, que era en blanc i negre, amb un posat tètric que no sé si se’l creia de debò, dient “Españoles, Franco ha muerto” , no érem il·lusos que mort el cap, desapareixes el niu d’escurçons.

Alguns varem estar satisfets de que l’esperpèntica figura i personatge dels NODOS, hagués partit.

El que alguns no se’ns podia ficar al cap, és que forces d’esquerra no rupturista, pactassin amb la dreta franquista fins arribar a pactar la llei d’amnistia , que concedia una impunitat a molts polítics, jutges i policies que havien intervingut directament en la repressió- alguns responsables dels crims del franquisme inclusiu reclamats per la secció d’interpol i la justícia argentina per les causes obertes contra els crims comesos. Va acabar amb la Constitució Espanyola de 1978 que faria el pont a la transició: traïció per la continuïtat i salvaguarda dels franquistes tunejats en “demòcrates”.

Qui va viure la dictadura franquista i pertanyia a l’esquerra rupturista que lluitava amb i durant perquè no es fes una traïció a la classe treballadora no la que va donar vist i plau a la continuïtat i deixar-ho “atado y bien atado” , varem patir una repressió brutal inclusiu afavorida per la mateixa “esquerra” adepta al règim.

El franquisme no va acabar el 1978, i a les acaballes, es van repintar la jaqueta  alguns que havien intervingut amb el franquisme com a “demócratas de toda la vida”. Abans alguns inclusiu havien vingut a bé, signar sentències de mort o intervindre amb repressions amb assassinats.

Ningú que no hagi viscut la dictadura es pot fer a la idea del que va passar; de la por al carrer; de la vacuïtat d’opinió política. Tampoc dels atacs dels grups d’extrema dreta als moviments  i partits d’esquerra quan des de la clandestinitat combatíem la dictadura; ben protegits per la Brigada politicosocial, coneguda en pla col·loquial com “els socials”. Les pallisses, al mateix carrer a l’ordre del dia. Fareu memòria per exemple amb els assassinats dels advocats d’Atocha . Els qui ho varem viure en directe no poden ni podran diluir els nostres records amb el que vivirem directament. Tampoc es pot fer a la idea, a lo millor aquesta és més propera en el temps, de les tortures que es feren i es varen continuar feient a militants d’esquerra en plena democràcia. L’estat espanyol no ha tret gaire bona nota respecte a les tortures en els informes del Tribunal de Drets Humans.

Darrerament i per part de persones i inclusiu persones amb càrrecs he vist unes preferències molt clara i una simpatia quasi exultant al Franquisme, arribant a amollar l’animalada que els executats i afusellats s’ho mereixien.

Cada vegada que he escrit denunciant i abominant aquella etapa tan fosca de la Dictadura, ha estat per demanar justícia i no revenja; i al mateix temps reivindicar la dignitat dels assassinats pel Franquisme i acabar d’una per totes amb un dol familiar i d’amics, complint la Llei de Memòria Històrica, com s’ha fet amb monuments indignes com ha fet el Consistori de Sóller amb la Creu de Muleta, dedicada a un militar feixista i amb una història totalment manipulada.

Em rebenta  i em fa molt mal, veure com dictadors genocides arreu del món, hagin pogut morir en el llit i no a la presó que és on haurien d’haver estat pels seus crims amb una justícia com cal.

Per més informació sobre la guerra civil i la transició, ho podeu fer llegint els llibres i articles de Miquel López Crespí; una tasca impagable.

Ni el franquisme ni el feixisme han mort; al contrari resorgèixen en temps de “crisi”. Ara ho tornen a fer, com ressorgiren a Alemanya (Hitler) i a Itàlia (Musolini)

No estem exempts contra el poder despòtic.

. El que ha de fer la vertadera esquerra per cementar la democràcia i no deixar retxilleres perquè prengui més força el neofexisme, serà un treball dur i laboriós i no s’ha de badar.

Dia 20 de novembre el nostre  net Hugo va fer dos anys.

Vull per ell un país on visqui amb  llibertat i dignitat.  

Josep Bonnín. 

“Les seves guerres: els nostres morts”

També pregam per a tots els països on l’imperialisme i els interessos ha armat a aquests mercenaris descervellats, ha fabricat les guerres pels seus interessos i no ha tingut cap mania en deixar milers i milions de persones assassinades

Escriure amb el cor destrossat, ben igual que en altres atemptats terroristes que han banyat de sang els carrers d’altres llocs del món, on la barbàrie ha obrat essent moltes vegades els braços executors per interessos polítics, econòmics i geo estratègics de diverses potències mundials ( expertes i principals productores i venedores d’armes, al que pagui) ; ho he fet massa vegades, per desgràcia, a lo llarg que escric.

Sentir el dolor, el patiment de milers, a vegades milions d’éssers humans innocents que han estat assassinats, sacrificats per interessos obscurs, siguin del país que siguin, m’ha encès la sang. Jo si que no tinc diverses vares de mesurar les morts.

He escrit massa vegades sobre atemptats terroristes de falsa bandera ( 11 S- 11 M...) que pels mateixos interessos han deixat que passassin i que no seria gaire estrany que de manera que nosaltres desconeixem  hagin creat aquests grups terroristes executors – que executen les seves accions en els moments que interessa- inclusiu els hagin armat, entrenat i finançat. No crec que arriben a saber la procedència de les armes que han emprat els terroristes “jihadistes” a París.

Donar el condol a tots els morts assassinats, tant a les víctimes del darrer atemptat a París com també ho he fet amb totes les víctimes sense nom de les guerres orquestrades per aquests maleïts interessos i intentar ( molt difícil des d’una terra on pots estar tranquil·lament al carrer sense por) posar-me a la seva pell, és una tasca quasi impossible.

De cop la vida d’aquestes persones que han vist com els desapareixien de la vida éssers estimats: fills, esposes, marits, amics, padrins, nets, amigues; d’una manera absurda i aberrant que segur encara no s’han assabentat plenament del que ha ocorregut. L’estat de xoc ha d’esser brutal, tant de les persones que han quedat que han estat supervivents com dels ferits que no entendran en absolut el que ha passat, ben igual que les persones de Síria que recullen  els cadàvers dels familiars després d’algun bombardeig, de qualsevol país pertanaixent a l’OTAN, o dels atemptats a Beirut o a qualsevol altre lloc del món, on la premsa internacional no li sol donar massa cobertura.

Escriure sobre el gran negoci de la fabricació i venda d’armament  i com molts països les faciliten a aquests grups que són un esbart de fanàtics mercenaris programats per la crueltat i que res tenen que veure amb l’Islam, com res té a veure en cap religió les diverses guerres fetes en nom de Déu a lo llarg de la història de la humanitat. Els motius sempre han estat molt més terrenals, sobre tot de  negocis i economia i espoliació de recursos de molts països amb la imposició del colonialisme i imperialisme de les màximes potències.

Molts governants tenen les mans sollades de sang i són responsables de crims de lesa humanitat on han mort milers per no dir milions de persones ( recordeu la Guerra d’Iraq i el recompte de més d’un milió i mig de morts des del començament)

Com sempre el poble ha pagat amb la seva sang, el seu dolor i la seva mort.

Posar nom dels responsables? La llista es faria inesgotable. Absurditats sense nom, com que Obama, immers amb moltes guerres brutes, rebi el premi nobel de la pau.

Que les polítiques de països occidentals hagin provocat que els grups terroristes apareguin o inclusiu siguin creats  i que actuïn en el moment adequat, sembla que és una veritat massa vegades escrita.

La crisi dels refugiats ( molts d’ells fugen de les guerres creades i no aturades pels interessos que ja he escrit) i es troben amb murs, tanques amb ganivetes i estiguin esperant en condicions inhumanes és absurd i intolerant.

Europa, dia 14 de novembre s’ha aixecat consternada amb el que ha ocorregut a París; que és lo habitual que passi quasi a diari, a altres països d’Orient Mitjà.

Mai he vist la mateixa consternació quan passa a llocs diferents d’Europa, ni una convocatòria de silenci o manifestacions pels atemptats de Síria, Turquia, Nigèria...

Em dol la doble vara hipòcrita de mesurar.

Tardarem mesos, en entendre, perquè ha ocorregut a París i els interessos que amagava. De moment la crisi de refugiats passarà a segon terme i la seguretat als països europeus s’incrementarà com cada vegada que passa un fet així .

Tots els morts, assassinats que hi ha al món, són els nostres morts com a components d’una espècie humana embogida i alienada que ha perdut l’empatia cap el seu germà.

Viure aquestes realitats, cada cop se’m fa més difícil, més costa amunt.

Acab amb la frase que he posat com a títol, no és meva: “Les seves guerres: els nostres morts”

Prou clarificadora.

Josep Bonnín

Llum poètica

Dedicat a Miquel Martí i Pol, mestre i poeta del poble en el 12è aniversari de la seva partida. L'alè dels seus mots em segueix acompanyant el meu camí poètic.

A dies

la llum esmorteïda

llenega sigil·losa

pels vidres polsegosos

de la finestra de l’estudi.

Aquesta llum

dispara les preguntes

de les que malauradament

no tinc resposta.

Aquesta llum difusa

és tot un repte

per a trobar la meva pròpia llum. 

Josep Bonnín 

 

La creu de Muleta: L’hora de la dignitat

         Aquesta creu ja no existeix i la memòria històrica ha recuperat una part de la seva dignitat.

Muleta ara està més neta. Amb aquest rodolí encet l’article, ara que la creu i la placa que tergiversà la història, han estat esbucades i han tornat la dignitat a les persones assassinades per defensar l’ordre legal: La república.

El passat dia sis de novembre, un dia per recordar i reconèixer la valentia de l’Ajuntament de Sóller,  que ha estat capaç de llevar aquella creu símbol d’una injustícia ignominiosa, complint la Llei de  Memòria Històrica.

He escrit en diversos article sobre la creu i el seu significat. Vaig estar a l’acte de la Ruta de la Vergonya, trepitjant els llocs significatius de la repressió franquista a Sóller. Dins dels actes i a Muleta, he retrobat a la neta d’un dels carrabiners assassinat pel règim franquista ,  Oliva Delgado Muñoz, una amiga de fa molta estona. Vaig poder escoltar la vertadera història  i no la que ens varen vendre els “guanyadors”: cop d’estat contra el model establert i triat per les urnes que desembocà en una maleïda guerra incivil. Es retornà a la lluita de classes, que s’havia mantinguda durant tot el període de la II república espanyola, que fou prou tova  a l’hora de prendre decisions respecta als diferents intents de sollevaments militars ( Sanjurjo-1932, prou conegut, ja que havia donat suport al cop d’estat de Primo de Rivera en 1923, imposant la dictadura).

Molts elements feren que la II republica espanyola fos un govern inestable. El trionf del front popular en febrer de 1936, fou la gota que feu l’alçament i cop d’estat.  

És necessari que no oblidem. És necessari que l’administració apliqui la llei de memòria històrica per restituir la dignitat dels que foren assassinats per tenir una ideologia que feia nosa a la dreta capitalista  que finança el cop d’estat a Franco, perquè fes bugada i aniquilació de gran part de l’esquerra. La repressió fou fora mida.

Cal rememorar, i no és una pèrdua de temps com he sentit dir a segons quins fòrums. Tothom té dret a plorar els seus morts i saber on estan les seves despulles, fins el moment enterrades en foses comunes després d’assassinar-los a les cunetes o a les tàpies dels cementiris per escamots falangistes o militars.

El feixisme es retransmet per generacions. Els que al costat d’en Franco ocuparen cotes de poder, es feren les seves corresponents fortunes ( moltes d’elles soiades  de sang)  i alguns que també signaren sentències de mort i reprimiren els moviments d’esquerra i que desprès empraren la “democràcia”  per intentar esborrar el seu passat amb la llei d’amnistia de 1977. Aquell fals esborrany i compte nou , que seria la transició: traïció per deixar tot ben format i la continuïtat del franquisme i de la monarquia borbònica. Els demòcrates “de camisa blava”amb el cap visible de Fraga Iribarne, ministre franquista i posterior creador d’AP, fins el “tunejat” en  PP.

La història de la transició: traïció no està conclusa s’ha de passar comptes amb qui permeteren la continuïtat del franquisme, acotaren el cap davant d’una monarquia borbònica imposada pel dictador.

Queda molt per esbrinar. La ferida encara no està degudament tancada i no hi estarà fins que els responsables dels crims i de la repressió, malgrat estiguin morts, no passin per uns tribunals de justícia veritablement democràtics. Fins que tots els morts que tiraren i enterraren a les foses comunes no tinguin el seu lloc digne per esser plorats i recordats per les seves famílies i amics i d’una vegada tancar el dol.

A molts països han  fet una vertadera bugada respecte a les seves dictadures: Xile, respecte a la dictadura d’Augusto Pinochet; Argentina amb la dictadura de Videla, on els seus tribunals de justícia han iniciat causes contra responsables dels crims del franquisme; demanant extradicions de ministres del temps de Franco i responsables;  a les que com és lògic el Govern del PP s’ha negat fins ara. Inclusiu la sessió argentina de la Interpol ha demanat a Madrid la detenció de dos ex-ministres franquistes Rodolfo Martín Vila i José Utrera Molina. Diversos presidents i vicepresidents i una bona part de policies i  jutges que instruiren procediments amb sentències de mort. En total dinou acusats. Cal fer aquesta bugada i sorgeixin  a llum pública les seves responsabilitats

És impossible que hi hagi pau en moltes famílies si no hi ha justícia. Esbucar   la Creu de Muleta, ha estat una vertadera lliçó de democràcia. 

Josep Bonnín

Fantasmes, Halloween i properes eleccions generals

                                                              No hi calen comentaris

Si no fos perquè ja no fan gràcia, quan llegeixes que elements de qualcun partit estan dient que l’actual Consistori incompleix el codi ètic per haver enganyat als ciutadans, quan tenen com a cap de l’oposició i regidor a una persona imputada per presumpte corrupció; et venen ganes de fer un panxó de rialles. No sé si tenen una manca de memòria intencionada, però amb una repassada a l’hemeroteca dels quatre anys de la passada legislatura, podrien veure qui va superar el record Guinnes en dir mentides. No seré ara jo qui els hi faci memòria.

Segurament ho tindran molt cru a l’hora de fer les llistes per les properes eleccions generals, ja que no es poden portar imputats en elles (investigats eufemisme a favor com volen canviar) . Bé m’estim més escriure sobre coses profitoses.

Quan surti publicat, haurà passat el terrible i temible Halloween, tot i que s’ha posat de moda i hi ha que veure com la gent consumeix a dojo material per disfreçar-se. Ja és ben sabut que la festa estira, sigui pel motiu que sigui. M’estim més els rosaris com pertoca amb la nostra tradició.

Afegir  que fantasmes, en tenim tot l’any i no tan sols durant “la nit de les ànimes” ja que si fos així ja em donaria per conformat i em sembla que d’aquí al dia electoral 20 D, segur que n’apareixeran molts més. Jo crec que entre Rajoy, Pedro Sanchez, Albert Rivera i Pablo Iglesias; podrien muntar-se perfectament la “Santa Companya”. Es fa difícil saber qui farà sentir i més fort el renou de cadenes; tot i que si hagués de posar messions m’ho posarien prou complicat.

Passant a altre lloc i veient la manera que té el govern espanyol de Madrid ( democràtic ?), liderat pel pitjor president de la història de la “democràcia espanyola” Mariano Rajo-bufó de Frau Merkel- la manera en que ataca el procés de Catalunya cap a la independència intentant torpedinar de manera barroera el que ell es creu els actius del mateix, és de vergonya i seria de jutjat de guàrdia en altres països.

Faent memòria, quant Pascual Maragall en sessió parlamentària li va fer saber a Artur Mas que el seu problema era el 3%, d’allò en fa quinze anys, el mateix temps que l’executiu de Marianito, ha tingut temps d’adonar-se i ordenar l’escorcoll de la seu del CDC i la detenció i empresonament del seu tresorer; també envestir a Jordi Pujol ( padrí polític d’Artur Mas) per corrupció. Sempre és millor que es parli de la corrupció a Catalunya, que de la Gürtel ( amb les diferents morts de persones molt properes: casualitats? Qui ho sap), Barcenas, Noos, i la llista es feria eterna.

A més d’envestir judicialment, ara com no tenen altre tasca a fer, han envestit als ateneus llibertaris. Un altre motiu per crear crispació i si és possibles enfrontaments ciutadans dins Catalunya ( Se’ls hi veu tant el plomall que fan pena) Detenció de persones declarades ideològicament anarquistes i la premsa del règim donant canya. De moments tots els detinguts amollats pel jutge, menys un ( el ridícul ho exigeix) a presó incondicional.

La CUP, deixa d’anar a una reunió amb Junts pel SI, per  donar suport als detinguts i qui no hi vulgui veure coherència màxima, que es compri una lupa que prou falta li farà.

El procés de la independència de Catalunya passarà per prou moments complicats i difícils; i encara més a mida que s’acosti la dada electoral del 20D. Durant aquests temps cadascú es posarà al seu lloc i la pressió de l’estat espanyol de cada dia serà més dura. Seran tutups, creuen que si tomben a Mas, tombaran el procés. Més curts i no neixen.  

A mi vistes les diverses formacions que es presenten i com ja he vist governar PP i PSOE; Podemos encara no m’ho puc imaginar i respecte a “Ciutadanos” marca blanca del PP, amb un Albert Rivera, vist més d’una vegada en fotografies amb la salutació feixista. Em serà molt complicat votar.

Escoltes als caps de les formacions i a vegades has de fer un vertader esforç per entenen-los; diuen que faran, o pensen fer;  però no com:  zàping, i és  bo per la salut mental; o tal volta millor apagar el televisor i obrir un llibre.

Em sembla que tenim un panorama ben trist, com de plorera.

Josep Bonnín

L’assassinat d’un president i la fatxenderia dels des governants

Els darrers esdeveniments que han ocorregut a Catalunya, demostren clarament davant quin tipus de govern de l’estat espanyol de caire despòtic i malentranyat ens trobam.

El passat 15 d’octubre, fou  el 75 è aniversari de l’afusellament del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys: el qual fou detingut per la Gestapo i entregat a la Falange. El judici farsa posteriorment i la sentència de mort d’un president triat a les urnes, que els feixistes decidiren silenciar. No els hi convenia el President Company viu i defora; ja que no interessava en absolut que hi hagués alguna manera d’internacionalitzar el conflicte existent i deixar via lliure a qui s’havia atrevit a proclamar la república catalana. Fou exterminat amb nocturnitat i traïdoria, malgrat fos afusellat a l’alba a Montjuïc.

Que el President de la Generalitat en funcions  Artur Mas, Consellera Irene   Rigau i la Presidenta del Parlament Núria Gispert fossin citades a declarar, al Tribunal Superior de Catalunya,  el mateix dia que l’aniversari de l’afusellament de Company, sé cert que no és simple casualitat, ans bé tot el contrari. Aquest estat opressor, que presumptament empra els tribunals de justícia per ordir trames fosques, i prou obscures; ha intentat exportar el missatge de por al Poble Català que sortí a votar el 9 N (81% independència)  i el motiu pel que estan imputats els tres polítics catalans, fou treure les urnes al carrer, perquè el poble lliurament s’expressés.  

Quatre-cents batlles i mil de persones donaren suport a Artur Mar quan va anar al jutjat a declarar com a imputat, després de fer l’ofrena de flors a Lluís Companys, al Fossar de les Moreres.  Els batlles amb les seves vares de comandament, demostraven de quin caratge està fet el poble català. Democràcia al carrer.  

El procés cap a la independència no té marxa enrere. Ara mateix ja no es pot intentar parlar d’Espanya com “la reserva espiritual de occidente”  o “Una, grande y libre” encunyacions del “caudillo de España por la gracia de Dios” que tant enyora el, partit que està governant i hereu dels que orquestraran una dictadura de quaranta anys i que feren una transició: traïció on el poble fou venut per interessos de cadires i cotes de poder els diversos partits que feren els pactes corresponents per la Constitució de 1978 i també que presumptament estaren darrera de  l’aixecament de sabres del 23 F. De 1981,

El govern de l’estat espanyol, si s’entrenassin  per a esser més inútils i inoportuns no ho aconseguirien. L’han pifiada tant en la forma d’actuar respecte al procés català cap a la independència que han aconseguit, no tan sols que s’internacionalitzés sinó que persones que no tenien ni un pel d’independentistes, vista la manera que s’ha tingut de malmenar-los i de menystenir-los hagin votat cap a la independència de Catalunya.

El que han fet amb els ciutadans i ciutadanes catalanes a l’estranger i l’impediment ben clar, posant totes les traves possibles perquè poguessin exercir el seu dret a vot ( democràcia del PP ben entesa), ha fet que els resultats del 27 S,  en relació a vots no superassin el 50 %, i si amb el nombre de diputats ja que els de Junts pel Si i el de la CUP, han superat amb escreix el 50%. Si haguessin arribat els vots de l’estranger l’opció per la independència hagués estat guanyadora en vots i s’hagués obtingut la majoria absoluta necessària, per proclamar a través de la votació plebiscitària  la independència de Catalunya a través del seu Parlament.

Catalunya es troba molt a prop de donar un salt definitiu i sent de cor que el donarà i  aquesta passa afectarà molt directament les formacions polítiques sobiranistes tant del País Valencià com de les Illes Balears i Pitiüses.

Acab. Les paraules de Joan Tardà, respecte a la doble nacionalitat pels ciutadans de Balears, ha organitzat una bona remor per les xarxes, pels gonelles de torn que sorgeixen cada cert temps com les fonts ufanes i que el seu discurs fa més aigües que les fonts. Normal, estem prop d’unes properes eleccions generals, la resta de l’any estan muts, excepte alguns per amollar alguna barroeria sens sentit catalanofòbia.  

Seguiré el procés i d’aquí a les eleccions, hi haurà molt més granotes amollades pel des governants de torn: Rajoy i corifeu. Han perdut els papers i dins del seu partit hi ha una brega de galls.

Van desesperats.  

Josep Bonnín

Pep “Pauló”: Persones integres, honestes i respectuoses

Abans d’entrar al bessó de l’article, vull deixar constància que dia 24, dia de la Mercè, ens va deixar En Josep Rullán, amic meu i dic amic, perquè vàrem compartir moltes xerrades i moments al corral de casa.  Un bon veïnat.

Escric  des de la tristor.

En Pep "pauló" fou una persona integra, respectuosa, que escoltava. Molts moments parlarem, dialogarem, el notaré a faltar.

Fou d’aquestes persones conciliadores que darrerament són tan difícils de trobar.

 Tenia clar el que creia sobre tot el que i als qui estimava. Fou una bona persona. Vull donar el meu més sentit condol com ja vaig fer personalment a tota la família, amics i amigues que prou en tenia, doncs es feia d’estimar. Que descansi en pau al cel dels justs.

Per sort o per desgràcia persones integres, honestes i respectuoses són bastant difícils de trobar en el temps que correm.

Vaig esser educats en uns valors que ara no sé exactament per quins motius no són els mateixos que ens varen ensenyar la meva família.

Quan veig les faltes de respecte, els insults, les manipulacions de la veritat tan sols per fer mal; m’entristeix.

Jo sóc del que demana les coses per favor i llavors dóna les gràcies. I no em costa gaire ja que em surt del tot natural. Sóc així.

També sóc conscient, que em costa escoltar profundament i fa estona que hi faig feina. És molt important aprendre a escoltar, no tan sols a “oir” les paraules que ens diuen.

Intent esser amable, donar una mà a qualsevol persona que la necessita. I una de les meravelles que més m’agraden és extreure un somriure d’un infant. No sóc per posar en absolut sobre una peanya, a més ni la voldria. Per sort també conec els meus defectes i els procur canviar  tot el que puc i en sé.

Una de les condicions que més detest és la hipocresia, la falsa i doble moral de segons quines persones que són capaços de tirar tota la porqueria que poden sobre els altres, com si elles fossin patenes i tenen bastant que amagar. En política i en polítics esdevé molt. I no tant això, sinó la mentida barroera, tot i que com el refrany mallorquí no s’equivoca mai: Abans s’agafa a un mentider que a un coix”.

Procur, i a vegades em costa, no entrar en polèmiques absurdes de les que és impossible treure cap tipus de conclusió, ja que hi ha un esbart de “persones” que la tenen que simplement són pedres amb orelles o retornant als dits mallorquins: “Trossos de carn batejada”

Per sort a lo llarg de la vida, també et vas trobant persones per la seva lluminositat i honestedat, t’enriqueixen.  Solen esser persones sàvies però al mateix temps molt senzilles i són incapaces de mirar a ningú per sobre l’espatlla. Pots aprendre molt d’elles si ets capaç de preuar els valors que et transmeten.

Són persones capaces de crear harmonia al seu entorn i fer un món molt més amorós al que estan prop seu.

Mai bravategen de res, tot i que ho podrien fer perfectament, però la seva humilitat innata els porta a tenir uns altres tipus de comportament. Comparteixen tota la seva saviesa, molt més rica, que no tan sols els coneixements que els pot compartir qualsevol que els hagi aprés. Aquests si que per a mi són els vertaders mestres, dels quals també n’he conegut alguns a lo llarg de la meva vida, i no els oblides mai, ja que han deixat en tu una petjada inesborrable.

He pretès que aquest article tingui un caire positiu la major part d’ell, sens deixar d’escriure que també existeix una burri-fauna que l’únic que saben fer és crear mal ambient i expendre la seva mala baba i energia negativa als que no pensen com ells. Són un clar exemple dels que voldrien aplicar el pensament únic. Tothom que no pensa com ells, acte seguit, el declaren el seu enemic, simplement per aquest motiu. Amb el temps s’ho troben. Però la mala vida que donen no és de cònsol.

Acab i esper i desitj que de les persones que he escrit, harmonioses, vos n’hagueu trobat i en vos continueu  trobant mentre fais el camí. Són aire net i fresc.

La mort, ens iguala a tots. Els records i les petjades que deixarem al nostre entorn mentre visquérem  , no.

Josep Bonnín

* He decidit publicar l'article un cop que ja ha sortit al setmanari Sóller.