Als que no es seuran a taula...

Avui, és un dia que he començat el mig dia amb molta mala llet, fins que a la caiguda d’horabaixa s’ha transformat en tristor.

Aquest poema neix d’aquesta tristor que me corprèn i l’he escrit no tan sols per jo, si no per a totes les persones que han perdut essers estimats, ja sigui fa estona, o molt recentment; i que donarien el que fos per tornar-los tenir a taula, percebre una carícia seva, una altra abraçada.

Als que no es seuran a taula...

A tots els llars del món

hi haurà essers estimats

que no es seuran a taula

ni  en la nit de Nadal

ni el dia de la festa.

Se n’anaren fa estona

en un llarg viatge

del que no hi ha tornada,

malgrat mitigarem la seva absència

amb els records del cor.

Que hi seran presents a casa

no cal ni dubtar-ho!

i que els retrobarem un dia

quan facem el mateix viatge

ho sent més que segur.

A vegades, les llums i les garlandes

em fan una nosa de no dir,

la tristor m’embolcalla

amb un abrigall que no desitj

negant-me altre opció.

Molts instants no oblidats

malgrat el pas del temps,

part de les nostres ànimes

que foren cruelment furtades

per la dama de negre i de la falç.

I amb el temps, piadós

són vius dins del record

i viuen dins nosaltres,

malgrat a quins moments

es fa més patent la seva absència.

Als que no es seuran a taula

Avui, és un dia que he començat el mig dia amb molta mala llet, fins que a la caiguda d’horabaixa s’ha transformat en tristor.

Aquest poema neix d’aquesta tristor que me corprèn i l’he escrit no tan sols per jo, si no per a totes les persones que han perdut essers estimats, ja sigui fa estona, o molt recentment; i que donarien el que fos per tornar-los tenir a taula, percebre una carícia seva, una altra abraçada.

Als que no es seuran a taula

A tots els llars del món

hi haurà éssers estimats

que no es seuran a taula

ni  en la nit de Nadal

ni el dia de la festa.

Se n’anaren fa estona

en un llarg viatge

del que no hi ha tornada,

malgrat mitigarem la seva absència

amb els records del cor.

Que hi seran presents a casa

no cal ni dubtar-ho!

i que els retrobarem un dia

quan facem el mateix viatge

ho sent més que segur.

A vegades, les llums i les garlandes

em fan una nosa de no dir,

la tristor m’embolcalla

amb un abrigall que no desitj

negant-me altre opció.

Molts instants no oblidats

malgrat el pas del temps,

part de les nostres ànimes

que foren cruelment furtades

per la dama de negre i de la falç.

I amb el temps, piadós

són vius dins del record

i viuen dins nosaltres,

malgrat a quins moments

es fa més patent la seva absència.

Els regals de Nadal de l’equip de govern del PP al Poble de Sóller

                              Responsables directes de les retallades socials al Poble de Sóller

En el darrer ple de l’ajuntament de Sóller, en el que botant-me la promesa que vaig fer en articles passats de fer un “mutis por el foro” i no tornar assistir a cap; vaig contemplar un espectacle bastant depriment.

Sabia que basant-se en el rodet de la majoria absoluta, traurien endavant un conveni amb Sóller Invest (empresa que té la concessió de la Residència Bell Entorn)  i li regalarien 20 de les 30 places subvencionades per l’Ajuntament.

Conveni aprovat en Junta de Govern, pràcticament sense la intervenció de l’oposició que també és representativa dels vots de molts de ciutadans i ciutadanes de la Vall, als que se’ls hi ha negat la seva participació en un tema molt preocupant i al mateix temps, sense ni una simple reunió amb els familiars dels residents que es podien veure afectats per l’acord.

Un conveni enrevessat on es deixa que les 10 places que queden, es trobin a l’abast de subvencions ( ja sabem com funciona, si hi ha doblers si, i si no hi ha et  fots). Una retallada d’un dret social on tant el Batlle Sr. Simarro, com els vuit regidors que hi votaren a favor, portaran sobre la seva consciència, això si en algun moment no ho pateixen, vist que ells també tenen familiars que poden necessitar aquest servei geriàtric.

Malgrat les intervencions de l’oposició, que foren escoltades, com qui escolta ploure, em va semblar que no varen tenir en compte per a res, malgrat el Batlle se no tingué gaire  en compte , que no es tractava de números, si no d’ancians de la Vall.

Resultat final: 20 places privatitzades durant dos anys i les altres 10 amb uns barems que serveis socials dictaminarà. Pel que jo he entès, quasi per poder entrar a la residència ( això si en  queden cap de les subvencionades, si no a pagar prop de dos mil dos-cents euros mensuals) hauràs d’esser pobre de solemnitat.

La Sala Magna estava plena de familiars dels residents i altres ciutadans i ciutadanes de Sóller sensibilitzats i solidaritzats amb la situació dramàtica d’aquestes famílies, on la direcció de la residència, ja els va advertir ben clar i llampant que si a 1 de gener de 2012, o pagàvem la quota sencera de prop de mil vuit-cents euros, ja que l’Ajuntament deixava de subvencionar o se’n portaven els seus ancians a casa seva. El consistori del PP, els hi ha fet un càlid i bon regal de Nadal 2011; així com a tots els sollerics i solleriques que en algun moment necessitin d’aquesta atenció geriàtrica i no hi puguin accedir per falta de doblers o perquè les places que s’haurien d’haver garantit, estiguin ocupades per persones que s’ho puguin pagar, amb un clar benefici, no pel poble de Sóller, si no per l’empresa Sóller Invest. Queda clar com se segueix, amb la política de privatitzacions ( llegiu, Gesba-Acciona; Aqualia, i ara Residència Bell Entorn)

Quan es feu la votació a aquest punt, un bon grapat de les persones assistents aixecarem uns cartells amb els lemes: “No a la privatització de la residència” i “L’ajuntament de Sóller contracta corruptes i engega ancians”. Després, amb una clara decisió de rebuig, abandonarem la sala, en silenci.

La situació del conveni amb la Residència Bell entorn no s’acaba aquí. Que les mobilitzacions i altres accions reivindicatives continuaran fins a recuperar totes  les places que barroerament  han retallat.

L’altra endemesa de regal nadalenc, és l’acomiadament, de  devers 14 funcionaris; on la insensibilitat cap a aquestes persones i famílies, durant aquestes festes nadalenques, ha estat notòria. No haguessin pogut esperar una mica, eren tan sols dues setmanes, a donar-los aquest ensurt? No són les maneres estimat Consistori de Sóller,  no són les maneres.

Tampoc són maneres que cap representant de l’Ajuntament, acudís  a la celebració d’Estel Nou. Em sembla una manca al  respecte que es mereixen. A no ser, que es considerin per sobre d’ells, i ni els tinguin  aquesta consideració. Torna a esser qüestió de sensibilitat, que manca més que en sobra.

No vull acabar, sense desitjar  al Consistori, un Bon Nadal, i que els Reis Mags, els portin un sac de sensibilitat, de bones formes, i de vertadera democràcia, on governin realment pel poble de Sóller i les seves prioritats; i no per  les prioritats d’empreses amicals i per col·locar a càrrecs sucosos als adeptes al partit.

Molts d’anys i bones festes!

Opacitat i manca de transparència del nou Consistori de Sóller

Avui dimarts dia 13 es ratificarà en el ple ( usant i abusant de la seva majoria absoluta) el Conveni signat amb la direcció de la Residència Bell Entorn; fet en Junta de Govern, sense cap tipus de participació de l’oposició ( representativa del vot de ciutadans i ciutadanes solleriques) ; retallant 20 de les 30 places subvencionades pels residents de Sóller.

Sobtada privatització d’un servei que fins el dia d’avui donava l’ajuntament i ara el nega, tot justificant-se amb la situació econòmica, quan si té doblers per moltes altres despeses supèrflues.
Afavoriment dels interessos de l’empresa ( que ara disposarà d’aquestes 20 places i podrà posar el preu que és de (2200€ mensuals) i els ciutadans i ciutadanes de Sóller, que no disposin de la situació econòmica  per fer front al pagament, es quedaran sense el servei.

Aquesta és la nova política del Consistori del PP, quan el Batle en la presa de possessió de la Vara, va dir que seria la vara, de l’honestedat i de la transparència i sembla que és la de l’opacitat.
El poble de Sóller li pot estar ben agraït d’aquest regal de Nadal, que ha donat a tots els ciutadans i ciutadanes de la Vall.

Espanya ens roba i Europa ens castiga

Peu de fotografia: "La monarquia travel.la o Urdangarin ha obert la Caixa de Pandora?

Hi ha prou motius per a què un ciutadà amb una consciència política desenvolupada i un grau de memòria històrica complerta  i no formi part del ramat , es declari rotundament : republicà i independentista d’esquerres? Opció o declaració de principis? Per a mi, ara mateix declaració de principis.

El començament no és per causa de l’afer del gendre del rei “l’atlètic Urdangarin” com així s’hi refereix un article del coronel de l’exèrcit espanyol Martinez Inglés, publicat al setmanal digital “Canarias-semanal.com” on descriu amb  pèls i senyals, el que realment ha fet la monarquia per la seva “España” i com s’ha mogut la cort borbònica. Si no  l’empresonen , serà, perquè, o  hi haurà qualcuna intervenció de la Verge de Lurdes,o sap més del que escriu, ja que a Juan Carlos, el defineix  - transcric i tradueix- com el  “...darrer representant de la banda de gats, puters, idiotes, descervellats, cabrons, nimfòmanes, ganduls i malfactors; culpant-lo de “...l’endarreriment, la ignorància, la pobresa, la degradació, l’odi i la misèria generalitzada de centenars de generacions d’espanyols”.

Quan llegia aquesta notícia que venia amb el títol: “Per què et calles ara?” ( també transcrit i traduït) no  hi podia donar crèdit.

Hi ha molts  dels fets on acusa a la monarquia, que coneixia i que no m’han vingut  de nou, inclusiu la presumpta implicació a l’intent de cop d’estat 23 F, on el qualifica de “vil auto colpista” com també dels negocis privats de Juan Carlos, amb  rei del Marroc Hassam I  l’entrega del Sàhara Occidental. Si mireu les hemeroteques, podreu veure, que el considerava “el seu germà”.

Es podria escriure,  que Juan Carlos, tan sols ha desenvolupat la genètica dels Borbons, quan el “Generalisimo” li deixa les mans lliures per fer i desfer, imposant una Monarquia amb un salt successori, bastant estrany, en relació a Juan de Borbon, Comte  de Barcelona i com ha arribat a fer la seva fortuna.

Al que anava, que l’afer Urdangarin, Fundació Noos, que l’antic molt honorable Jaume Matas, li entregués no sé quina doblerada i a tot dir com a justificació: “Si et ve el gendre del rei a demanar-t’ho, tu que faries?(declaracions en un programa televisiu) Cap comentari  a aquesta excusa.

Podria esser que Urdangarin hagi obert la Caixa de Pandora.

No em declar republicà, tan sols per un fet econòmic, que podria esser un d’ells, i vos puc assegurar que surt molt més barat un president de república, que el nou milions d’euros que ens costa la despesa de la Casa Real, cada any i que paguem equitativament,  tots els ciutadans i ciutadans de l’estat espanyol; o més ben dit, els que sofrim l’espoli fiscal com Catalunya i les Illes Balears, encara ens toca a més per barba.

La transició espanyola, amb un model d’estat, molt diferent al que en Francisco Franco, s’havia carregat amb un cop d’estat, una guerra brutal de tres anys i després amb una repressió de tot el que sonés a roig  i republicà de quaranta anys; fou una autèntica pantomima,  on es dóna una llei d’esborrany i taula rassa, a on els culpables de la repressió: Tortures, assassinats, enfonsament de la dignitat, quedaran completament impunes. Inclusiu ara mateix,  qui els intenta esbrinar, pot resultar escaldat, i si no mireu, el que li ha passat al jutge Baltasar Garzón, que si va iniciar el procés en contra dels militars de la Dictadura Argentina i quan ho ha intentat a l’estat espanyol recercant les fosses comunes de la Guerra Incivil,  ha rebut de valent.

Em sent republicà pels valors i principis que defensa aquest model d’estat i independentista perquè ha quedat meridianament clar, que a més que “Espanya ens roba”, els seus polítics jacobins i centralistes, no obliden el seu intent d’esbucar Catalunya(llengua, cultura i dignitat de nació que és la nostra) i impedir a tota costa la constitució dels Països Catalans, perquè saben que amb la independència de Catalunya i les Illes Balears, hi hauria moltes regions espanyoles que menjarien les sopes més que clares. Inclusiu Peces-Barba, pare de la Constitució, s’atreví a justificar els bombardeigs de Catalunya durant la guerra incivil,

Quan el President Companys, declarà la República Catalana, posteriorment fou perseguit, empresonat pels nazis alemanys, entregat als repressors franquistes i executat. Un altre assassinat sobre les seves espatlles.

Voleu encara més motius, per declarar-me republicà i independentista d’esquerres? Perquè vos  puc assegurar que en tenc de sobres.

Els “shows” i els Betlems de l’Ajuntament

                                         Concentració pel pagament de la subvenció del Túnel de Sóller. Al dia d'avui entrarà una esmena als pressupostos de 2012 per proveir el pagament amb una partida d'un milió i mig d'euros. Cal sortir al carrer perquè ens escoltin!

Mentre escoltava el bram d’un ase, la meva dona cercava bolets i jo llegia al solellet agradable de tardor, enmig de la muntanya de Muleta ( que alguns pretenen  tornar urbanitzar, però ens hi trobaran); se’m va venir al cap que el nostre ajuntament té un Betlem bis.

 El primer a l’atri de les Cases de la Vila i l’altre al carrer, amb els ciutadans, que amb els diversos articles llegits als setmanaris i comunicats, no tan sols l’esbronquen si no que els hi diuen de tot menys “guapos”.

Sembla que la legislatura de l’actual Batlle de Sóller, no serà tan tranquil·la, ja que els ciutadans i ciutadanes de la Vall , n’estan fins allà que no es pot dir i a més just ara , manifesten el seu profund malestar i descontent als carrers.

Em venen al cap, una de les lletres de Lluís Llach, de la cançó “Silenci” : “Que no en sap cap greu / dur la boca tancada/ sou vosaltres qui heu fet/ del silenci paraula" Si m’heu de fer callar/que sigui ara/que sigui ara”.

La clau electoral del nou consistori ( és un costum general queixar-se de l’herència dels altres, però sempre els que es queixen, fan el que poden per tornar a ocupar cadires, algun significat deu tenir, no?)  sembla que es troba enfora de les vertaderes prioritats ciutadanes. Inclusiu el màxim representant , qualifica de “shows” quan els ciutadans es queixen i es manifesten. Falta de sensibilitat? Ca home!

Ja han aparegut al carrer les primeres retallades, tot basant-se en aplicar el dret que teòricament dóna una majoria absoluta, que han creat molt descontent dins d’un poble que està començant a agafar la paraula; i repeteix que no és un “show” com en premsa, el batlle ha volgut ridiculitzar un fet democràtic i d’organització ( fora dels àmbits dels polítics)  i de llibertat d’expressió com un dret de la ciutadania, emparat a la Constitució de 1978, de la que tant se n’omplen la boca quan convé. Caldria, que abans de fer, segons quines manifestacions,  li tornessin pegar una rellegida.

Retallades en educadora de carrer, 37 nins sense futbolet i les famílies demanen al regidor corresponent que vagi a explicar-li als infants que es quedaran sense aquesta activitat.

Intent sobtat, sembla, de privatitzacions de les places concertades i subvencionades de la residència Bell Entorn, amb un comunicat del Col·lectiu Albaïna. I pregunta: On són els doblers que pagaren, a l’ajuntament durant 17 mesos els ciutadans que tenen els familiars a Bell Entorn i s’havien de pagar a la residència, prop d'un milió d’euros? Pregunta dirigida a l’actual Consistori i a l’anterior.  

Gir pàgina i més residència. Pujada de tarifes d’Aqualia(que afecta als que menys consumeixen, com sempre i allibera els grans consumidors: sostenibilitat? No gràcies).   Tenen destre la mà amb les privatitzacions: Gesba-Acciona, Aqualia, i les que vindran.

Claustre de professors de Sant Vicent de Paul, que també diuen la seva.

Recollida de signatures de la plataforma per una revisió cadastral justa, ja que sembla que se’ns ha valorat el sol i edificacions  de Sóller, quasi al mateix preu que a la urbanització Son Vida. Moguda que pel que llegeix, en breu El batlle  i el Regidor Sr. Beltran, tenen una reunió amb el cap d’oficina del cadastre Luis Bachiller; tal volta per dir-li que s’han passat set pobles amb la valoració, podria esser, no?

Vinc a dir que quan les ciutadanes i ciutadans, van socarrats, i els hi sembla que vessa, surten al carrer a manifestar el descontent. I no són, “Shows” estem avesats que segons quins  “espectacles-xous” els facin habitualment els polítics de torn.

A una vertadera democràcia, no s’acaba quan els ciutadans voten cada cert temps. S’ha de recordar als “elegits” que ho són per a gestionar un bé comú, establir les vertaderes prioritats ciutadanes, no les seves i que simplement són gestors,  freqüentment se’ls hi oblida; i llavors s’estranyen que els ciutadans s’emprenyin, quan veuen que mai es responsabilitzen dels seus errors.

La partitocracia està molt allunyada de la democràcia. I els privilegis que tenen els polítics: sous, jubilacions, cotxes oficials, i altres prebendes que paga el  ciutadà de carrer, no es legitimen gaire, a l’hora de demanar que ens ajustem els cinturons, quan ells els duen ben balders, i s’asseguren un bon tren de vida, sobre les espatlles ciutadanes.

“Perdoneu, però algú ho havia de dir”

Reflexions a un mes d’acabar l’any

Em ve al cap una pregunta, com conceptuaran o avaluaran els mercats el triomf del PP i que Mariano Rajoy ( que no li ha bastant temps per telefonar a na Merkel i demanar fulla de ruta) sigui president de l’estat espanyol?

Què se li exigirà, perquè la prima de risc, estigui al seu valor adequat i no ens porti a la peremptòria situació ( si hagués guanyat el PSOE, altre gall cantaria)  d’un possible rescat d’Espanya?

Quines mesures neocapitalistes seran les que haurà d’aplicar per mantenir les envestides dels mercats cap a la seva “España” ? He dit per milers de vegades que jo estic “español” ( en neg a escriure-ho amb la meva llengua:Català de Mallorca, agradi o no) per imperatiu legal, o també letal, podria escriure.

Europa (llegiu Alemanya i França) miraran amb comptafils, els moviments de l’economia, laboral, fiscal de Mariano Rajoy i els corresponents ministres.

Rajoy ha promès moltes coses durant la campanya electoral i un gran percentatge dels que l’han votat (lliurem senyor d’aquesta  temptació que em portaria de capoll cap a l’infern, si ho hagués fet o pensat), deuen estar esperant que tragui la vareta màgica i ens retorni a la situació econòmica, de quan, no tots, fermaven els cans amb llonganisses.

Hom no és que sigui mal pensat, més bé els anys, en segons quins aspectes, l’han tornat pragmàtic i realista.

La gran bombolla immobiliària i de pas especulativa, fou una màquina relativa de crear llocs de treball, no tan sols a la construcció si no a totes les empreses emparentades que els hi proveïen dels materials necessaris i precisos. Els bancs entregaven hipoteques més que perilloses, però era temps de bonança, i el risc a canvi de treure més beneficis que tenir els doblers estancats, bé valia la pena. I si els treballadors per a complir havien de fer més hores, cap problema, hi havia feina.

Avui, o millor dit, els darrers anys ha esclatat la bombolla i ho ha omplert tot de merda: Quasi cinc milions d’aturats, desnonaments a dojo per l’impagament d’aquelles hipoteques concedides tan dolçament; persones als menjadors socials, o recercant menjar pels contenidors de fems, o a recollir aliments als bancs ( no als que concediren les hipoteques)  si no als que organitzen institucions humanitàries diverses. I més persones al carrer, tocant el llindar de la pobresa.

Quina vareta màgica pot esser capaç de treure don Mariano, que sigui capaç de revertir la situació? O més que la vareta màgica, Sant Mariano Rajoy i adlàters són capaços de fer miracles? Bé, n’han fet un, tot invocant-se a la sagrada i santa llei d’Hond, que reparteix miraculosament vots i escons, han arribat a una majoria absoluta que ni el seu patró Sant Ansar arribà.

En campanya electoral, als polítics, vull dir a qui més qui manco, Santa Inspiració, els proveu de solucions màgiques que llavors quan estan governant  un maleït virus fa que se’ls hi oblidin totes i no n’apliquin adequada i correctament ni una. Mal que afecta als polítics d’arreu del món.

Diaris en català, que són els que compr, parlen que Rajoy rep una herència enverinada, en refereix a Dbalears i Ara que s’han ajuntat des del dia 20 N, on ni déu ha tingut memòria per l’aniversari de la mort del “generalisimo”; ni els seus hereus.

Deien els diaris que el nou president de l’estat espanyol, es trobarà una Espanya que encara ha de digerir la bombolla immobiliària, completar la reforma del sistema financer i trobar una sortida a cinc milions d’aturats. Hi podríem afegir més coses: Sanitat, jubilacions, etc.

Les retallades que es preparen ( algunes ja  fetes) faran trontollar els drets dels ciutadans aconseguits amb anys de lluites i reivindicacions. Jo hi afegeix l’espoli fiscal que a Catalunya i a Illes Balears es farà més patent i possiblement més agressiu,

Per rebaixar el dèficit, que demana Brussel·les, dues opcions: pujar impostos ( IVA de preferència) o despeses ( prestacions d’atur i llei de dependència). Els inversors manen, i ells posaran el dogal per a treure el màxim de rèdit i a més segur;  si no: Rescat. Hem entrat dins la dinàmica de la compra i venda de països: Grècia, Portugal...

Reflexió final: Votar per què? Si qui comanda són  aquests ogres de mercats, que marquen els que han de fer els polítics siguin del color que siguin?

I ara ve Nadal i menjarem....

Mesquineses, misèries i un poder tecnòcrata

Quan un contempla la natura embravida i veu que el temporal de pluja, sacseja les branques dels arbres, obligant-los a ballar una dansa amb un ritme frenètic, força temps i que una cortina de gotes no deixa albirar més allà d’uns metres, i les muntanyes han estat engolides per uns niguls amenaçadors, se sent  fràgil.

Quan a les tres de l’horabaixa, hi ha  una negritud que semblen les vuit d’abans de canviar l’hora i se  sent el fragor del vent, la pluja i el refrec de les branques, agraeix a tots els deus, tenir un sotil que l’aixoplugui i el protegeixi.

Acte seguit, el pensament es desplaça als que per desgràcia – d’una societat inmisericorde basada amb un sistema econòmic que crea exclosos i se’ls ha furtat uns dels drets de la Constitució Espanyola de 1978, malgrat els respectius governs, amb aquest aspecte del dret a l’habitatge digne, hagi estat legislat i aplicat en comptagotes.

A diari, dins l’estat espanyol hi ha més pobres, més exclosos, més desnonats i els bancs ploren, perquè els hi han baixat els beneficis respecte a les mateixes dades de 2010 i les quantitats que mostren són altament insultants per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat.

Per acabar d’arrodonir, són les entitats bancàries, les que invertiren en bons d’alt risc ( especulació pura i dura per a treure beneficis ràpids)  i enlloc de portar als creadors de la crisi davant dels tribunals de justícia; se’ls ha incrementat els sous, s’han repartit dividends i essent  recapitalitzades amb dobles públics.

“Quins mals parits els homes” , memoritzant uns versos de Miquel Martí i Pol, que acabava amb “a vegades la tendresa s’instal·la a les paraules” i em refereix a aquests homes que mai tenen el sac ple i sempre hi volen ficar més i més.

Cert és que hi ha dones i homes malparits, els quals les vides humanes, amb els seus drames i tragèdies que ells creen i provoquen amb la seva tasca d’aconseguir més, no els remou ni  un mil·límetre la seva consciència, ni la seva ètica inexistent. Amorals? No. Immorals amb tota l’amplitud de la paraula.

Sols saben de nombres i comptes de resultats, tot el demés els importa un rave. I són molts d’ells experts en  transaccions a paradisos fiscals, inversors amb tràfic d’armes, drogues, prostitució, orgues o el que sigui que doni més rendibilitat. A la seva balança sempre guanya el feix de bitllets en contra de la Vida.

Pensar que darrera de la generositat de les ajudes humanitàries oficials, s’hi amaguen interessos tòxics pels països on arriben, malgrat a vegades, ja que no són degudament controlades, arriben a la població necessitada  en  comptagotes, em  fa mal al cor.

Per no dir, com diu  Teresa Forcades com segons quins laboratoris farmacèutics extreuen dels països . anomenats “en vies de desenvolupament” - un eufemisme bastant barroer - la matèria primera que necessiten per elaborar els seus medicaments ( inclusius bacteris)  i seguir tenint els beneficis multimilionaris. Mentre  els ciutadans dels països: súbdits o esclaus; no ens veuen ni un cèntim, arribant el cas que no poden accedir als  medicaments debut al seu caríssim preu, És insultant.

També és insultant el que està passant a Europa . Hom no voldria pensar que les condicions imposades a Grècia, pels grans països que tenen les màximes inversions econòmiques ( llegiu França i Alemanya) hagin estat, els  que en part han provocat la situació de fallida de Grècia, i hagin provocat per dues vegades el rescat financer de Grècia, con tal de salvaguardar els seus interessos.

Aquesta Europa dels mercaders, fa oi.

El Neoliberalisme capitalista monstre les barres més furioses que mai. El fi justifica els mitjans i ha arribat l’era dels tecnòcrates que suplantaran els polítics.  Berlusconi dimiteix i apareix Giorgio Napolitano que especulen si el canvi de gir, el durà a terme el tecnòcrata Mario Monti, Assessor de Goldman Sachs, de Coca-Cola i a més destacat membre del Club Bieldelberg. O sigui que ara es lleven la careta, ja no els hi ha falta. Com a segons quins membres  emparentats amb la reialesa, que tenen un marró del temps d’en Mates, i sembla que també són experts en fer malabarismes, ja que saben fent desaparèixer molts doblers i que tornin aparèixer a paradisos fiscals.

Hi ha massa misèria moral arreu del món i un dia petarà un sistema que no s’aguanta sobre cap valor!

Crònica d’un ciutadà emprenyat

Les darreres notícies que m’han arribat més que per  indignar-se, són per emprenyar-se de valent. Vos contaré.

La primera, el Govern de les Illes Balears, presidit per Josemón Bauzá, insulta als ciutadans i ciutadanes de Sóller, llevant-nos  la subvenció que teníem pel peatge del Túnel de Sóller. O sigui, ha llevat la partida dels pressupostos del 2012 , que cobria la subvenció al transport marítim interilles i la del Túnel. A més, encara no es sap res del milió i mig d’euros que deu als ciutadans i ciutadanes de Sóller des del mes d’octubre del 2010. Vinc a dir que a partir d’ara, per sortir i entrar del nostre poble, a no esser que facem el Coll, a pagar religiosament  sense retorn.

La segona que m’ha arribat, ha estat sobre la Residència Bell Entorn en que sembla que la direcció de la mateixa ha anat citant als familiars de les persones que tenien plaça allà amb l’ajut de l’Ajuntament, ja que aquest ajut a partir del dia 1 de gener de 2012, es deixarà de donar.  O sigui, que si tenen un vellet allà, o paguen prop de 1700€ o pel que sembla se n’hauran de portar els vellets a casa. Un drama i una manca de sensibilitat que no és de dir. Quin treballador  pot suportar un pagament mensual d’aquesta quantitat? Jo diria que ningú. A més, existeixen persones que tenen vellets allà i que es troben amb una situació precària de feina, això si no tenen una paga minsa de jubilació. Com s’ho faran?

De la presumpta i futura pujada de l’IBI, amb una revalorització dels valors cadastrals dels béns immobles, ja ha sortit prou informació a tots els setmanaris i el que es mourà. És insultant! Actuen com a vampirs!

Dels sous dels polítics del Consistori actual, el meu amic i company de Setmanari Joan Castanyer, en dóna deguda compte a l’anterior setmanari. Tenen les estisores esmolades per tot, prestacions socials incloses,  menys pels seus sous.

Mentre, l’ajuntament segueix repartint càrrecs ben dotats a persones que han treballat exhaustivament pel partit, malgrat alguns hagin estat condemnades per casos de corrupció. Guai!

De la retallada de subvencions a la premsa en català no diària, que han rebut de valent els dos setmanaris de la Vall, ja en vaig escriure i també és indignant. Però, que es pot esperar, quan tots els nous governants, malgrat siguin ben mallorquins, tenen la norma de ruta, que sempre s’ha de parlar en “español”.

Que ens veurem més d’atemptats contra  la nostra dignitat en tots els aspectes: Llengua, identitat i cultura,  per part d’en Josemón ( sembla un señorito andalú o de Madriz) i els seus adlàters, no ho dubteu ni un segon.

Aquest article és terapèutic. He de treure tot el que em crema per dedins, ja que si no em farà mal i fins aquí hauríem arribat.

Tornar a sortir al carrer a reclamar dels nostres drets, defensant-nos dels atacs d’una colla que no estima ni Mallorca, ni els mallorquins i que ha arribat al seu “cortijo” i l’està manejant com li passa dels dallonses, són els perills de la partitocràcia. Democràcia? I uns dallons. Més bé, una memocràcia; a la classe política, la inoperància i la  mediocritat està en auge-   els més curts de gambals poden pujar més amunt, embullant la troca, comprant afinitats, inclusiu posant mà dins la caixa dels doblers públics  i a més  un gran esbart de persones  es creuen que ells tenen la vareta màgica i voten a uns o als altres. No me’n fio de cap, hi pot haver excepcions, i no entenc  com poden aguantar  tanta insensibilitat, i tan poca senyoria.

Si, estic emprenyat , i que passa? Que passa quan un home tranquil s’enfada i diu el que li vessa? Res. Sé de debò que els que  em llegiu, estareu bastant d’acord amb la meva emprenyadura, inclusiu la compatireu.

Fins quan haurem d’assumir una gran panda d’ineptes que empra la política com a catapulta pels seus interessos individuals, emprant per això la cosa pública, ja que a l’empresa privada durarien el que un xupa-xup a la porta d’una escola?

I per acabar el gran aparat del 20 N. I despesa al màxim en temps de crisi, per segons qui.  Que va de bé manegar doblers que no són els seus. Apa, idò voteu-los i vos seguiran xuclant la sang sense mesura.

Patrimoni artístic-cultural de Sóller i el projecte de Marc Freixas

A Sóller existeix un patrimoni cultural que no sé si, és prou conegut per moltes persones o prou valorat. Moltes persones que estan a la nostra Vall, i no sempre de manera professional, malgrat d’haver-los n’hi ha, dediquen una part del seu temps, a vegades de lleure, a la creació artística: Escriptors, poetes, pintors, fotògrafes, escultors en diverses modalitats, músics, teatre,  cinema. També les formes artístiques  femenines.

Són persones, d’ambdós sexes, amb una inquietud per expressar com veuen i com viuen el món.

No tots ni totes són solleriques, malgrat de la Vall n’hi hagi bastant. També hi ha una gran representació cosmopolita de diversos artistes que han recalat a la Vall. Jo podria esser un d’ells, però més proper, malgrat haver nascut a Ciutat de Mallorca, ja vaig escriure que em sent “sulleric”, malgrat encara no faci sempre l”u”,  m’estic esmerçant.

De tot el que he escrit, n’he tingut moltes xerrades amb el meu amic Lluís López, escultor en fusta , amb qui inclusiu he participat escrivint poemes a les seves escultures, entremesclant escultura i poesia.

La nostra contrada  té  un  component fantàstic de creació cultural i artística.

Nous plantejaments, noves propostes es poden contemplar assistint a les diverses exposicions, presentacions de llibres,  cantates com  “Puff un drac màgic” que organitza l’Escola de Música de Sóller ,  altres concerts, exposicions de joieria, de ceràmica...

Malgrat enguany no vaig poder estar a la mostra “Apropa’t a l’art” debut a què la meva fillola Maria Teresa es casava el mateix dia, i participar en ella com vaig fer l’any passat amb una lectura poètica a Can Dulce, on molts amics i amigues, em varen acompanyar; he pogut contemplar la mostra en fotografies  i contemplar el seu alt nivell, alegrant-me molt que es vagi consolidant com un nou espai on tots els artistes puguin anar mostrant les seves creacions. Ja que té un potencial molt gran, no tan sols per veure l’obra d’artistes nostrats, si no que es pot convertir en un atraient per veure l’obra d’altres artistes de més enllà de l’illa.

Com estic parlant d’art i d’aquest fòrum, aprofit avui per escriure sobre un altre fòrum que s’ha creat, perquè altres artistes puguin desenvolupar els seus projectes. Em refereix a la pàgina web Werkami, de la que s’he parlat altres vegades: Consisteix amb una nova manera de mecenatge del segle XXI.

Vos parlaré del projecte poètic del meu amic poeta Marc Freixas, amb qui he compartit durant molts d’anys l’espai de la pagina de relats en català. Amb el qual tenim un referent poètic en català, el mestre-poeta  Miquel Martí i Pol.

Com el món editorial – sempre paga la cultura la crisi dels incultes- va una mica de capa caiguda, és necessari retornar a crear situacions imaginatives per vèncer la situació. I aquesta pàgina n’és una.

Marc Freixas inicia el projecte del seu primer recull de poemes, amb el nom de “El llarg camí d’escriure” d’una manera també prou imaginativa. Ens ha sol·licitat als seus amics i amigues, que compartim la pagina web esmentada de relats en català, que triéssim, cada un el poema que més ens hagués agradat, i així s’ha fet fins a un total de vint i cinc. Després en Marc ha afegit els altres quinze fins arribar als  quaranta. La meva col·laboració amb el seu somni -al qual tots els que vos agradi i estimeu la poesia, no sols fou triant el vers que més m’havia impactat, tasca complicada, i vaig triar “Transgredim”; si no que em va sol·licitar que l’hi escrivís l’epíleg cosa que ja he fet. Afegir que el futur llibre, el compartiré amb el meu amic, Vicenç Ambrós qui ha escrit el pròleg i que l’estiu passat va esser aquí a Sóller per recollir el guardo al primer premi  “Joan Marqués Arbona”- de relats-  amb la seva novel·la “El llac de les ànimes” que me la va enviar i m’ha encantat .Encara no es troba publicada; ja que és una tasca que li correspon a l’Ajuntament de Sóller, perquè forma part del premi.

Com podeu participar amb el projecte i somni  de l'amic i poeta Marc Freixes, als que estimau i gaudiu de la poesia en català?

 Entreu  a la pàgina verkami, a través d’aquest enllaç: http://www.verkami.com/projects/595-poesia-de-vers-lliure-en-catala i trieu l’aportació que es vulgui fer rebreu una recompensa en proporció.

El termini per fer l’aportació, quan aparegui publicat l’article al Setmanari Sóller, serà duna setmana.

En memòria de n’Agustí Tudurí Torres “En Tino”

Estimats amics i amigues, aquesta vegada l’article és un testimoni envers un amic que ha partit. He intentat treure fora els sentiments que m’ha portat així com m’ha fet reflorir records de quan tenia devers dinou, vint anys. Ho he escrit per a ell i per a mi. He volgut deixar un testimoni de quan varem viure la nostra amistat.
M’agradaria que quan em toques a mi, qualque amic o amiga, fes el mateix.


El passat  dia 26 d’octubre, per part del meu germà En Xim , m’arribà la trista notícia que En Tino havia mort. I més tard, quan vaig mirar els correus en vaig tenir un d’en Miquel Àngel Ferrer l que em feia saber el trist desenllaç degut a un ictus cerebral. Em donava el condol, sabia que jo havia estat molt amic d’en Tino, i em deia que l’esquela s’havia publicat a Ultima Hora.

És cert que en Tino i jo fórem  molt bons amics, però el temps, els camins triats  ens havien allunyat. Forma  part de la vida.

El dia de la trista notícia vaig estar de mal cos tot l’horabaixa i mentre escric encara no estic massa millor. Don des d’aquestes planes el meu més sincer condol a la família i amics.

En Tino, el club parroquial “Avante”, i la pandilla, formaren part d’un moment molt important de la meva vida. Passejaven prop de dinou, vint anys.

Els amics i les amigues, En Miquel Àngel, n’Elvi, en Gaspar, na Maria José, n’Isabel, na Mari Carmen, na Rafi, no afegeix tots els noms i segur que me’n deix algun,

Les excursions amb els moteros, uns que portaven motes molt bones i llustroses sobre tot les Harley Davinson, les Triunf i les Norton .Altres es conformaven amb  els Sanglas de segona mà  de la Policia de Barcelona, i moltes d’elles quedaven pel camí.

Les anades amb el 600 d’en Tino, “en malagueño” ( de segona mà i matricula de Màlaga) que prou bé  es portava. Les excursions a Sóller, que mai arribàvem a agafar el primer tren del dematí, perquè algú arribava tard, i fèiem part del camí des Barranc.

Les festes en el club Avante, els balls de disfresses i el meu record per en  Pep Cabrinetti , capellà, que el portava i  que també ha partit. L’amo i sa madona que portaven el bar.
Les sortides de diumenge dematí, ben arreglats i vestits, per anar a prendre alguna cosa a una terrassa d’Illetes.
Les anades a King una discoteca de Palma Nova, a la gala d’horabaixa. I de tant en tant a “Sa Bitacora” o alguna granja, de les que ja no en queda cap.

L’obra de teatre “Eloisa esta debajo de  un almendro” d’en Jardiel Poncela, on hi participà tota la pandilla.
Moltes records, dels quals conserv fotografies en blanc i negre.
En Tino, sabia escoltar. Era la persona conciliadora dins la pandilla, quan hi havia malentesos o discussions. Una persona equànime i amb uns principis ben establerts. Ara es diria, amb el cap ben moblat.
Vaig decidir no  anar al funeral. Possiblement hi haurà persones de la pandilla i per  la tasca d’en Tino a la Banca March, una amplia representació de l’estament bancari.

Em sembla que si hi  anés em sentiria sobrer, malgrat hi hauria moltes persones que coneixeria.
Deixaré simplement aquest record envers en Tino dins el meu silenci.

És una llàstima que a la seva edat, seixanta anys, després d’haver estat treballant de valent i actualment amb la prejubilació, que et permet dedicar-te a altres aficions que no has pogut desenvolupar per qüestions de feina, li hagin dit: punt i final, d’una manera tan dràstica, que ni tan sols hagi tingut temps d’acomiadar-se dels éssers estimats. Cal tota una reflexió en relació a viure el present i just el present, perquè no sabem quan serem cridats a files.

Per un altre costat,  tal volta és millor morir així que al final d’una llarga malaltia, patint i fent patir el teu entorn, contemplant una degradació física i mental. L’he viscuda amb altres éssers estimats. El meu sogre.

Els que se’n van, se’n van i els que queden, queden ( pareix una perogrullada però no és així) . Els que queden, quedem, hem  d’aprendre a viure amb aquesta partida i el dolor que engendra.
Amb en Tino, varem tenir moltes xerrades i no revelaré cap de les confidències que ens anàrem fent durant els anys que compartirem més estretament l’amistat.

Han partit altres amics i també han deixat un buit dins mi.

El dia que em vaig assabentar de la partida d’en Tino, tenia classe de flauta travessera. Vaig estar temptat de no anar-hi i vaig pensar que no li hagués fet gaire gràcia a ell i li vaig dedicar el que vaig tocar.

Amic Agustí Tuduri- Tino,   descansa en pau. 

"El llarg Camí d'escriure" de Marc Freixas

"El llarg camí d'escriure" de Marc Freixas

Donant suport a Marc Freixas amb el seu projecta a Verkami:  la publicació del seu llibre de poemes "El llarg camí d'escriure". Si tu llegeixes aquest missatge i tens un bloc, publica l'enllaç a la pàgina a fi de fer el màxim de difusió: Amics i amigues, són aquells que ajuden als seus amics a fer realitat els seus somnis!

Complicitats: Dictadures flagrants i dictadures subtils

No tota dictadura és necessari que s’estableixi per la força de les armes. Manu militari. I la repressió necessària i suficient per esborrar tots els possibles opositors  que siguin un perill, perquè es puguin desenvolupar els plans dels dictadors.

Les dictadures tenen bastants semblances amb les colonitzacions. El dret que s’atorguen els vencedors els porta a anihilar qualsevol rastre que pugui portar a la unitat dels vençuts, qualsevol nexe comú: Cultura pròpia, dignitat de poble i llengua.

Nostres avantpassats  patirem la flagrant dictadura de Felip V amb el decret de Nova Planta, on totes les institucions nostrades i furs que tenien els estats de  la Corona d’Aragó foren abolides, per imposar les institucions dels vencedors a sang i a foc.

Estic parlant de fa més de tres cents anys. Després patirem una altra dictadura flagrant i cruenta, la que es fabricà a partir d’un cop d’estat en contra de la república, regim legalment constituït, i que l’executor el general Franco i els diversos generals sediciosos, que casualment tots moriren en circumstancies estranyes. Casualitat! Posteriorment el general del bigotet, autoanomenat “Generalisimo” i alçat als altars( l’església nacional- catòlica el portava baix pal·li com la Sagrada Forma) i li beneí els canons, a canvi de controlar l’educació a tota Espanya i seguir mantenint el control.

A Europa, acabada la II Guerra Mundial hi va haver un brou de cultiu per la continuïtat de diverses dictadures. Anteriorment, alguns dictadors, havien assolit el poder i pogueren desenvolupar els seus plans d’acció, aprofitant la via democràtica i el vot a les urnes, com el cas de Hitler. Els règims totalitaris com el de Tito, Stalin i d’altres en absolut empraren aquesta via.

A les acaballes del segle XX, hem pogut veure caure dictadures dins d’Europa com la de Romania amb  Ceaușescu

Les dictadures d’altres continents: Llatinoamericà, Àsia, i Àfrica, totes tenen el mateix caire base: l’econòmic i l’explotació immisericorde del poble per diversos interessos. Són els  fruits i resultats de les diverses colonitzacions i el manteniment posterior dels  dictadors( hereus dels antics colonitzadors) que asseguressin l’espoli dels recursos als països que havien fet la inversió per colonitzar-los.

Dins del  nou ordre mundial, les dictadures flagrants tenen mala premsa ,  ja no són rendibles i es creen les condicions per fer-les desaparèixer.

La gran comèdia de Bin Laden, element entrenat per la CIA per combatre les tropes russes que invadiren Afganistan  i després convertir-lo amb la bestia marró per a justificar totes les mesures  que el govern Bush imposà , violant i acabant amb bastants drets civils d’un estat de dret, forma part de les  dictadures subtils, malgrat encara n’existeixen de més subtils i molt més perilloses, ja que és difícil veure el seu funcionament fins que han fet el seu efecte devastador.

Una d’elles podria esser les dictadures de consum i el rentat mental que procuren amb la publicitat i com els que mouen els fils del món: lobis, entitats financeres, multinacionals, creen la teranyina per a tenir-nos controlats sense que ens adonem i convertir-nos amb els seus esclaus-consumidors. La crisi actual, és una dictadura subtil creada pels poders financers.  Controlen el quart poder, mitjans de comunicació escrits i visuals.

A totes els cases hi ha una  “caixa beneita” que fa , si no som capaços d’analitzar els seus missatges, ens tornem  tan beneits com la caixa i això és el que interessa. Actualment els medis  per presentar  missatges  manipulats  és molt més gran  que temps enrere.  Vaig escriure, que Bin Laden, tenia els estudis de gravació a la Casa Blanca, n’és un exemple. I la pel·lícula de les Torres Bessones exemplar. Si afirm que ni en Sadam, ni Bin Laden ni Gadafi són morts, si no que és un espectacle d'Hollywood. Una gran presa de pèl. I que hi ha extres i dobles molt bons.

El dictador Gadafi, fou  considerat, primer el gran terrorista internacional , després amic i bon al·lot i rebut per tots els mandataris (europeus i americans) inclusiu la monarquia espanyola; i després declarat bestia negra. Qui el rebé, sabia com actuava, però s’imposà per sobre dels drets humans,  el seu petroli i la  venda d’armes.  Ben igual que amb els negociets amb el Rei de Marroc, deixant la situació del Sahara com està actualment. Coparticips amb la conculcació dels drets humans per interessos privats, o còmplices? Tenen o no les mans xopes de sang innocent?  Ho deix al vostre criteri.

NOTON: “El 15-M es emocional, le falta pensamiento”

NOTON: “El 15-M es emocional, le falta pensamiento”: El sociólogo polaco Zygmunt Bauman, el sábado en Madrid. / CRISTÓBAL MANUEL Zigmunt Bauman, el filósofo y sociólogo polaco famoso por s...

Un sistema social, polític i econòmic opac

Quan vaig tenir la capacitat per a comprendre que estàvem vivint en una “España” on la llibertat no existia ( dècada de 1970-1980) i el pa de cada dia, a les acaballes del franquisme, era la repressió, la tortura, la pena de mort, la conculcació dels drets , començà  la meva lluita per a combatre la dictadura franquista.

Vaig circular per diverses opcions, inclusiu dins , cristians pel socialisme, debut a les meves arrels familiars, fins que vaig acabar parant a altres grups polítics situats més  a l’esquerra i debut a la meva coherència,  tan sols vaig romandre sis mesos dins d’un d’ells: Consignes i deixuplina a contra cor, mai he pogut;  tot i que, donava suport a les accions que em semblaven justes.

En aquells moments l’enemic a combatre era  clar i no com ara. La repressió no es tenia que justificar en absolut.

Entrant a la democràcia a través de la Constitució de 1978 i les primeres eleccions, malgrat encara hi hagués prou forces polítiques procedents del franquisme i que havíem assolit prou poder i estatuts; els que estàvem situats a l’esquerra, inclusiu esquerra nacionalista i també la independentista, no ens conformàvem amb el que havíem aconseguit, volíem més. Ni Suarez, ni Calvo Sotelo, ni tampoc Felipe Gonzalez, amb els seus respectius governs, significaven els nostres objectius.

Hem recorregut anys i canvis, i ara ens trobam amb un món molt distint pel qual lluitàvem i ens hi deixaven la pell.

Actualment una de les característiques de la “democràcia” si fem cas a la definició del mot, ens adonarem que vivim en un altre sistema, ja que el poble hauria de conservar el poder i els polítics hauríem d’esser els gestors pel bé comú i interessos generals, i a aquest poble no se li fa ni puto cas, és la manca de transparència a tots els nivells.

Aquesta manca de transparència, ens aboca a situacions d’una incongruència supina i d'incoherència , que no tenen parangó.

Fart d’escoltar paraules buides de contingut per part de polítics, banquers, Presidents de les màximes institucions econòmiques ( Fons Monetari Internacional- Banc Central Europeu), membres del Consell de Seguretat de Nacions Unides, Presidents de Governs de diversos països; inclusiu alguns polítics municipals i autonòmics.

Tots ells, embullen la troca de tal manera, perquè no comprenguem per a res el seu llenguatge i després ens trobam una política de fets consumats on el poble no ha tingut  art ni part.

L’altre dia en unes telenotícies un expert amb el tema econòmic,  parlant de la situació financera actual,  va dir que no ho explicaria en profunditat, perquè de totes maneres , no ho entendríem. Aquí està el re de la qüestió. S’han muntat un llenguatge opac i enrevessat i  inintel·ligible per la gent del carrer.

Aquesta manca de transparència va des dels estaments més alts , als més petits, vull dir que tots estan contaminats. Com és clar, la manca de transparència porta inevitablement a la mentida. Unes, més elaborades i altres flagrants i clares amb un vessant d’incoherència supina.  I ara amb “la crisi” inventada encara es nota més.

Pot haver-hi doblers per projectes i obres publiques brutals ( allà poden accedir al pou de les comissions), llegiu “corredor mediterrani” i en canvi la major part de les prestacions socials, sous inclosos, són retallades.

Hi ha  milionades per la compra de material militar(27 milions d’euros en 15 anys a l’estat espanyol, per innovació militar)? Si. Per  alleugerir les llistes d’espera d’operacions quirúrgiques? NO

Per pagar tot el dispendi de la família real (  9 milions d’euros a l’any)? Si. Per augmentar el salari base, situant -nós  com a altres països europeus, i unes pensions que siguin cívicament justes i cobreixin les despeses necessàries per portar una vida amb dignitat? NO

Es pot donar dos càrrecs a una persona pels seus serveis  al partit, malgrat podria incórrer en una incompatibilitat? Si. Per pagar les factures endeutades a proveïdors,? NO

Per pagar la subvenció del peatge del Túnel de Sóller? TAMPOC

I això, és el que votam i mentre els hi donem el poder per a continuar fent-ho!

            Es poden posar cents d’exemples com els sous dels diputats, senadors, polítics autonòmics o municipals, però no ho faré, ja que ben pensat ho podeu fer-ho vosaltres, i sé que se vos ocorreran molts casos. Inclusiu per les nostres contrades.

Més que desencantat, oiat!

En una societat  on  pràcticament tots els que  es diuen els nostres governants menteixen descaradament i es queden tan amples sense el més mínim de vergonya; alguna cosa no està funcionant.

De cada vegada més se’m fa palesa la sensació que els importam una merda ( i aquesta vegada si que en sóc d’escatològic, però em sembla molt definitori), i mentre ells i elles, juguen a fer i a desfer amb les nostres vides i nosaltres callem i anam trampejant com déu ens dóna a entendre, guiant-nos pel “sentit comú” del que molts cops els nostres governants els hi manca.

Podria posar un exemple molt proper que vaig contemplar estorat, com si fos la cosa més normal del món, en el darrer ple ordinari de dia 4 d’octubre passat. La regidora Catalina Esteva ,  va enflocà al Batlle Sr. Simarro: “- Ha mentit ” i el batlle es va quedar tan ample, i ni se li va immutar el gest ( no sé si la processó anava per dedins i s’havia d’esser políticament correcte, però no m’ho semblà). De les veritats i mentides, i com jo no tinc la memòria fluixa i hi ha hemeroteques, basta consultar-les i/o rellegir-se els programes electorals de les eleccions municipals passades.

Sembla que amb tot el que vaig escoltar i que en alguns aspectes se’m va fer difícil pair; faré com es diu un “mutis por el foro” i durant una bona temporada deixaré d’anar als plens cansat de veure  una interpretació bastant nefasta.

A part de tots els punts que es tractaren , n’hi havia un, especialment que volia saber com es desenvoluparia i perquè es tractava en aquells moments, malgrat m’ho imagin.

Malgrat, que existia “precs i preguntes”, no vaig tenir cap ganes de xerrar, ja que, no sé per quina raó, vaig sentir que fer-ho seria d’una inutilitat tan gran que no calia ni fer el mínim esforç. Diu un refrany àrab: “Sempre seràs l’esclau de les teves paraules i el sultà del teu silenci” i un altre “No parlis, si les teves paraules no són més importants que el teu silenci”.

També vaig tenir la impressió ben fefaent que alguns dels cappares municipals se’n foten, no tan sols de nosaltres, si no del sant i la festa.

Com a més, tan sols érem prop de mitja dotzena de públic, vaig pensar que si volia donar una difusió al que estava pensant, però no deia, triaria un altre fòrum.

El vuitè punt: Moció dels portaveus en relació a la subvenció del peatge del Túnel de Sóller per part de la CAIB.  Bé, fantàstic, a veure ara qui es penja la medalla!

Hom es demana , per què han esperat a què el deute arribés a milió i mig d’euros per a prendre tan “lloable” decisió, totes les forces polítiques que formen el consistori ?

I si no hagués arribat de manera mediàtica: mitjans de comunicació escrits, documentals i entrevistes sobre la reclamació patent i adient per part del Col·lectiu Albaïna, aquesta moció l’haguessin vista els meus ulls?

No, resposta, i això tan sols se m’ocorre un nom: Oportunisme flagrant pro electoral.

Oportunisme també va esser que les piscines buides  del poliesportiu de Son Angelats, a dos dies que Entesa havia proposat anar-les a estrenar, fent una acció reivindicativa – Tan sols feia cent quinze dies que el nou Consistori havia promès que estarien en funcionament amb una celeritat que no s’ha vist en absolut, va una fada i amb una vareta màgica les omple, i el Batlle assegura  que abans d’acabar desembre funcionaran.

Ja vos vaig dir que de les promeses electoral, no em fio gaire, ni una gota.

Volen el nostre vot i tenir-nos callats els quatre anys que per la loteria de la Llei d’Hond (que cap dels partits, sobre tot els grans,  vol modificar, malgrat ara Rubalcaba se n’ompli la boca) , els toca governar alternativament.

Desencantat? Si!,  molt i crec que és un sentiment que cada vegada es fa més patent entre la població que analitza. Creix la sensació que ens volen prendre el pèl i que se n’ocupen prou bé de llaurar-se un bon estatuts al temps que ens “governen o desgovernen”.

Repeteix per enèsima vegada, que les nostres prioritats estan a anys llum de les seves, ans bé en volen fer creure el contrari. I mentre fan i desfan  i nosaltres pagam! (llegiu IBI)

Entre un vatua i una flastomia

Quan es publiqui aquest article,al Setmanari Sóller, dissabte 8/10.  el mateix horabaixa a les 19 h,  el col·lectiu Albaïna, farà la inauguració del Casal “La Victòria” que té al carrer de Victòria 11 de Maig, 44; amb les actuacions de Nendy i Manu; i “Sa cabra que sopa”; a més, d’acabar amb un bon pa amb oli i una glosada popular.

Ja  sé que no té res a veure amb el títol, tot i que,  “Perdoneu, però algú ho havia de dir”

De la moguda electoral  20 N, vos puc assegurar que em fa una vessa...

I xerrar d’una llei electoral que afavoreix l’alternança dels dos grans partits centralistes i espanyolistes; que puc dir, per no esser malparlat i amollar un parell de vatues que em deixin el cos xalest, i traurà a defora l’oiet que em fa aquesta subhasta de peix?

Cada cert temps ens convoquen per fer el paripé a les urnes, per a llavors quan s’han acomodat al poder, repartit els càrrecs  entre els amiguets , i fer el que els hi vengui en gana. Si, i al poble? Que le den!

I dels partits petits? Record quan es va fer la presentació del llibre “Construint municipi a través dels moviments socials” per part del col·lectiu Albaïna; un dels autors deia clarament que els petits també entren dins del mateix joc i juguen amb una certa complicitat. I que quan els moviments socials, els hi plantegen reformes justes i necessàries, que ells podrien desenvolupar des dels seus llocs, o al manco intentar-ho; sempre hi ha problemes, per acabar sense posar-s’hi per feines.

Dels atacs frontals a la nostra llengua i cultura que s’estan produint per les nostres contrades, tornaria a amollar un altre parell de vatues. JR Bauzá ( No el de “Dallas”, està emprant el rodet de la majoria absoluta per fer de “cavall d’Atila” que quan ell passava no tornava a créixer l’herba. Ni en temps de Canyelles ni de Mates, s’havia estat tan bel·ligerant: Fora subvenció a revistes i setmanaris en català no diàries ( manera d’enfonsar financerament les revistes i setmanaris de part forana); Tancament de Radio i TV Mallorca. Declaracions de JR  com  “A IB3 hi haurà programes en castellà, faltaria més” Vatua l’olla!  De la immersió lingüística,  deu creure que és tracta de qualque tema submarí; queda més que clar que la nostra cultura no és la seva. I la seva, quina és?

Asserenat, i encara no he amollat cap flastomia, i  no  per por d’anar a l’infern, ja que per aquí en tenim un i no cal  repetir.

Vivim un temps convuls socialment i una gran part dels polítics governants i oposicions respectives per los madriles i a altres llocs també; els hi ha pegat l’austeritat i ho fan en tot menys amb els seus sous, prebendes i canongies; o ajudes als seus amics els bancs. Retallen arreu i enlloc de veure a persones que les situen dins d’uns drames, veuen tan sols números, a fi que els seus comptes ( que no són els nostres, malgrat ho facin amb els nostres doblers) els hi surtin.

Són executius talladors de caps i quan es tracta de doblers ( malgrat no siguin els seus) no estan per “sensibleries”. I  a ells que cony els importa com s’ho farà la persona que acomiaden, de l’empresa pública, sanitat, educació, etc; o que un malalt de càncer amb el seu estat anímic prou sensible, tardi la intemerata en que l’operin; o que una família boti al carrer, perquè no pugui pagar la hipoteca o que una altre família amb un discapacitat psiquic  es trobi de cop sense les atencions del centre, i podria afegir casos a balquena. Un rave!

No alterarà per res el seu ritme de vida, la seva projecció social i política ( llegiu estatus)

Són mentiders, hipòcrites i falsaris. O contesteu-me i em traureu de dubtes. Heu vist algun partit que hagi complert  rigorosament totes les seves promeses electorals? Un no com una catedral. Vatua o flastomia?

Doncs com estic una mica fart que em vulguin prendre en pèl, no aniré a votar, no entraré en la comèdia que m’intentin convèncer que el meu vot val per res. Més ben dit si, quan han aconseguit el que volien ( cotes de poder i manejar els nostres doblers) ; el col·loquen prop de la tassa del wàter. Supòs que sabeu, perquè, no manca esser massa escatològic.