diumenge, 24 d’abril de 2016

Braços corruptes, incorruptes i els corruptes al pòdium







El braç corrupte dels corruptes no es troba dipositat a cap paradís fiscal. “Nóos lo temiamos”.
En canvi el braç incorrupte de Santa Teresa que passejava Franco perquè li donàs sort amb les seves cuites feixistes i com no, amb la creuada i eradicar el “contubernio judeo-masónico-marxista” i després fent neteja a les cunetes i enterrant-los a les fosses comuns a tot el que fes flaire de roig, encara es troba ben resguarda a L’església de la Mercè a Màlaga.
Els hereus del “cabdill de les espanyes” es troben escampats arreu i clar que disposen calerons per portar a paradisos fiscals, ja que, com diuen “ Quien a buen arbol se arrima, buena sombra le cobija” i afegeix, ja que no tornaré xerrar els papers panamenys, quan per Andorra es destapi qualcun dels secrets guardats dels calerons, ens posarem les mans al cap.
El despotisme i els dèspotes tenen carta blanca per amollar les pitjors animalades i disbarats i no passa res. Basta veure-ho a diari dins tot l’estat espanyol, n’Albiol  entre ells n’és un expert i diria que inclòs ha creat escola. Tot i que, i també es pot veure, quan algú s’atreveix a respondre, la verinada que li envien, aquests que tant bravegen de la llibertat d’expressió ( exclusivament la seva) és de jutjat de guàrdia.  S’ha de saber i constatar que per alguns dels hereus del generalíssim, encara a hores d’ara “El cortijo és suyo” i això els hi dóna també el dret de pernada.
I malgrat tot, no saben distingir la ironia del sarcasme, degut a què el grau d’intel·ligència necessària per fer-ho, habitualment sol escassejar. Basta veure les seves respostes als mitjans de comunicació sobre tot a les televisions. El seu ridícul és sorprenent, especialment el d’en Rajoy i corifeu.
No passeu cap ànsia que no tornaré escriure sobre els “Papers Panama”; malgrat cada dia surten cares noves i també cares guapes, que apareixen al llistat.
El darrer l’advocada dels que diuen tenir les mans netes Virginia López i sembla que prou empastifades les tenen; que presumptament també “pringada” , ha estat denunciada a Hisenda per tenir un compte a Panamà i cobrar sense factura.
Per altra banda, han estat detinguts el secretari general de Manos Limpias Miguel Bernad   i el president d'Ausbanc Luís Pineda per un presumpte delicte de xantatge i extorsió, els quals sembla que arribaven fins i tot a extorquir a persones o entitats per retirar les querelles que anaven presentant. Sembla també que una d’elles i no va colar, fou en l’intent de fer-ho a  la infanta Cristina imputada pel cas Noós, on aquest sindicat ultradretà  hi està com a acusació particular.  A aquests angelets els acusen de: L’acusen d’un presumpte delicte d’extorsió, organització criminal, frau contra la hisenda pública, falsedat documental i frau en subvencions
O sigui, Alcapone, un pàrvul comparat a ells, o no?
De la caterva d’oportunistes que empren els seus estatus polítics per fer-se, no un coixinet, sinó un coixinot  sobre l’esquena dels que treballam i tributam ( Hisenda som tots, deien, fins que una advocada de l’estat, digué que era pura qüestió de publicitat”, no em ve gaire de gust escriure.
Ara que Jorge Fernández Diaz, ja té una querella per presumpta prevaricació,  del Sindicat Unificat de Policia per haver anomenat comissari  honorífic de policia a n’Enrique  Marhuenda, Director del diari “La razón”. Aquest ministre de l’interior que posa medalles a les verges, és d’un patetisme il·lustrat. Tan sols em queda rellegir el llibre “La conjura de los necios” de John Kennedy Toole, una lectura molt recomanable.
Ara bot a un altre lloc, després de quatre mesos de “pastelear” i com vaig escriure no fa estona, ens estan preparant unes noves eleccions, que pagarem tots els contribuents i un poc menys els que tenen els guanys als paradisos fiscals.
Al principi dels principis, seguia la corrua dels líders. Ara ja no, prou cansat de les cançonetes que ens ofereixen i cada dos per tres, canvien el cantet.  
Cada dia te’n trobes una de nova o un parell i ben mallorquí, de casos de corrupció, de delictes que sembla que són d’una banda mafiosa, enlloc de polítics democràtics. I vius amb l’ai al cor, de pensar i avui a qui tocarà, tot i que semblen tranquils i impermutables quan els veus circular o detinguts o a presó o pels jutjats. Deuen ésser d’una pasta especial suprahumana.





Josep Bonnín 



dimarts, 19 d’abril de 2016

Papers de Panamà i la llista de fantasmes i defraudadors fiscals


                                                                     Panama Papers





Va a Sòria i apareix a Panamà. Començant amb una mica d’humor, malgrat totes les notícies i esperpents que hem de patir.
És com entretingut veure com hi ha gent que perd els papers, ara bé, tot menys el de Panamà..
La marca “Espagna”, excel·lència en corrupció dels personatges del partit del Govern  (d’altres també es lluiexen, sobre tot els que tenen les mans ben “netes”).
Ha passat un impensable. No em puc ni creure la dimissió ( renuncia eufemisme) del ministre ara (ex) en Soria. El mateix que ha traçat la llei per declarar il·legals les plaques fotovoltaiques sinó es paga el cànon corresponent -anant ben a l’inrevés altres països europeus com Alemany- que les afavoreix, per fer-li un bon regal a les companyies elèctriques. Ara veure a on el col·locaran; per allò de les portes giratòries.
En Soria, que té uns lapsus mentis increïbles, tenia un compte amb prop de sis-cents mil euros a un paradís fiscal i sembla que qui li havia tramitat és la cèlebre societat Mossack  Fonseca. Calderilla segur, ja que ni se’ns recordava.
L’huracà de Panamà, papers per tot, comencen a aparèixer personatges, personetes, voltors, o sigui, el milloret de cada família.
És curiós que alguns dels apareguts, ultra patriotes espanyols( no fantasmes, o si)  tot i que els doblers són els doblers i els impostos que deurien tributar a la pàtria que diuen que tant estimen, els tenen  en  un paradís fiscal per estalviar-se els seus deures tributaris. Això si que és coherència. O sigui “España, que se joda” aquesta afirmació fou feta per la filla d’un “senyor” que li han concedit el tercer grau  per sortir de  l’hotel les reixes, quan es parlava dels aturats, en ple Congrés de Diputats.
La penúltima  sorpresa o no, resulta que en Rato també apareix a la llista, per dos comptes no declarats. I el llistat és molt sucós, i espera que això segon diuen és tan sols la punta de l’iceberg.
He escrit penúltima, ja que fa no res també m’he assabentat que “l’amiga intima” del rei emèrit Juan Carlos, na Corinna, també surt a la llisteta dels papers de Panamà, segons la informació del diari digital “El plural” i  sembla que tenia unes accions d’una societat radicada a les Illes Verges Britàniques i va intentar vendre-les a través del despatx panameny esmentat, a una altra empresa que estava a Gibraltar. M’encantaria que Gibraltar es destappas el que hi tenen els cèntims i encara ens duríem més sorpreses.
Segons el Consorci internacional de periodistes d’investigació, són prop de dos mil  ciutadans espanyols que es troben a l’esmentada llista.
I mentre, que passa en el Govern de la Nació. Doncs que encara està en funcions, el que em deman és si realment funciona, per segons que, sembla que si, sinó que li demanin en Montoro que està arreglant els comptes, per si arriben unes properes eleccions.
Vinc a dir, que l’ha organitzada o “liada parda” com es diu ara. La seva vaca, la que administra els doblers del Govern, sembla que sol ésser permissiva amb les autonomies que governa el seu partit, i a les altres tancada d'aixeta i llandera, per dolents que no saben administrar. Ara bé, al manco que no ens vulgui prendre el pèl, ja que s’ha dirigit al Govern Balear, afirmant que això no vol dir fer retallades, que part de les partides de l’exercici de l’any actual hauran d’emprar-se per a pagar  l’estat perquè ell ha establert el límit de dèficit on es pot arribar.
Entenc. L’estat espanyol es queda amb els nostres recursos i d’altres comunitats autònomes, i ens diu  que si gastes més del que t’he donat permís, ho hauràs de deduir de partides pressupostàries per pagar-li. O sigui que retallades, que va. Brau al nepotisme conservador del centralisme d’aquesta Espanya que tant ens estima.
A qui li pot estranyar que existeixi un deute públic impressionant, on cada ciutadà de l’estat espanyol li toca ( no és loteria) pagar entre vuit-cents a mil euros més d’impostos degut als grans defraudadors fiscals. Tot i que no vos preocupeu ells si que tenen les espatlles cobertes amb les lleis d’amnistia fiscal que els hi fan a mida.
La gran claveguera de la merda (escatologia pura)  encara no ha acabat d’esclatar. Segur que apareixeran personatges “llustres” i encara donarà més per escriure i també oiar-se.
S’han perdut els papers i la vergonya!

Josep Bonnín

diumenge, 3 d’abril de 2016

Protestes amb mobilitzacions a França i passivitat a Espanya









Ha passat la Setmana Santa. Retornam a la rutina després de la menjada d’empanades., crespells i rubiols.
Ens ha arribat la primavera quasi estiuenca i a França la primavera s’ha orquestrat al carrer amb una protesta massiva contra la política laboral de François Hollande.
Al carrer les mobilitzacions i les vagues, a prop de dues cents trenta ciutats franceses amb més d’un milió de persones. Vagues de transports, serveis públics, hospitals. Enfrontament amb la policia arribant a cent detinguts i tretze ferits.
A tot això sabem per què? Doncs resulta que la reforma laboral, que amb el nom de “Llei El Khomri” llinatge de la ministra de treball, la troben injusta i perjudica greument a la classe treballadora. La priva d’uns drets, facilita l’acomiadament , redueix les indemnitzacions i afecta a les negociacions dels convenis col·lectius.
Els sindicats francesos ( que es mouen d’una manera molt diferent i més bel·ligerant que la dels sindicats majoritaris espanyols) l’han qualificada de regressió històrica, d’un retorn al segle XIX  i d’una dràstica aplicació de la política neoliberal.
Les mobilitzacions han afectat als aeroports i més de setanta vols a Espanya foren cancel·lats.
Es pot parlar d’una vaga general i a la plaça de la República de París hi ha acampades de centenars de joves i sembla que el moviment “Nuit Débout” rebatejat com el 15 M Francès, s’està consolidant.
Sindicats i estudiants s’han ajuntat i fan una mica d’enveja per la seva bel·ligerància i compromís en la defensa dels drets dels treballadors.
En canvi a l’Estat Espanyol, una reforma altament retrograda, quasi “manu militari” aprofitant la supremacia en el poder, ha perjudicat greument a la classe treballadora i ens l’hem menjada amb patates fregides i els sindicats callats com a morts.  Cap protesta al carrer i cap cot per si de cas.
No vull pensar tampoc la que volen fer, de reforma laboral, en Pedro Sánchez (PSOE) i l’agnerot d’Albert Rivera de Ciudadanos. A més possiblement si arriben a governar i l’aproven tampoc passarà res. Sembla que es té orxata a les venes i ens poden retallar els nostres drets com els hi doni la gana i ni un sol remuc.
El que pacten els sindicats majoritaris amb la patronal, a vegades, o quasi sempre és de jutjat de guàrdia. Els caps mantenen els seus privilegis i a callar.
Pensar amb els antics caps sindicalistes, Marcelino Camacho per posar un exemple de coherència, dels quals bastants mamaren penes de presó durant el Franquisme, si aixequessin el cap es moririen d’oi i de vergonya.
La unitat a França dels sindicats amb els estudiants em porten a records de mobilitzacions passades a l’estat espanyol, quan “els grisos” repartien llenya, donaven llendera i els socials detenien i els jutges del règim empresonaven. Hi havia molt més coratge al carrer i ho vaig poder viure amb directe. Ara mateix sembla que ens han acostumat a anar amb el coll cot i a belar com ovelles.
Els treballadors francesos tenen un salari mínim interprofessional que passa els mil quatre-cents euros i a l’estat espanyol, que es troba fa no fa a la cola de la Unió Europea per tenir el SMI, més baix, inclusiu per debaix de Grècia i Portugal, que ronda els sis-cents cinquanta euros.
Es veu i es nota que hi ha Europeus de variades categories en quan els seus sous, prestacions i serveis. Nosaltres en relació als serveis que  se’ns donen pagam uns impostos caríssim, i els serveis públics deixen bastant que desitjar moltes vegades.
A dir també que a l’estat espanyol es baten els rècords de casos de corrupció en relació als països de la zona euro i així ens va.
Entre la milionada d’euros que han robat, els que han fugit a paradisos fiscals, les obres públiques infrautilitzades que han costat un ronyó, i les despeses sumptuàries de molts de Governant, ministres i aparat; han generat un deute pràcticament impagable. I el devem cada ciutadà.
Respecte dels rescats bancaris millor no en xerr, tot i que segur que no es recupera ni l’1 per cent dels doblers emprats. Amb la tudada de doblers més els robaments a ma alçada; com ha d’anar l’economia de les classes menys afavorides? Idò de roda batuda.
Ara bé, mentre hi hagi “Panem et circum”, en Neró la sabia llarga i ara s’aplica el mateix i sembla que al model neoliberal li funciona de conya.

Josep Bonnín

diumenge, 27 de març de 2016

Brussel•les, Iraq, Pakistan: El terrorisme torna sacsejar el món

















Que aquest llaç negre sigui en representació del dol per totes les persones assassinades en el món, siguin d’on siguin, pels interessos imperialistes.





Els atemptats a Brussel·les del passat dia 22 de març, em porten altra vegada a veure que sempre és el poble que paga amb la seva sang vessada als carrers.
El desconsol que deuen viure les famílies i amics de les persones assassinades i de les persones ferides que se’ls ha truncat una manera de vida que pus mai podran tornar a tenir, m’omple del cor de tristesa i a segons quins moments de ràbia immensa pel sentiment d’impotència que genera.
És aberrant la política fratricida i bèl·lica dels països anomenats “demòcrates” que organitzen les guerres pels seus interessos i controlar els recursos de diferents països ( minerals, gas, petroli, cacau...) o pels interessos geoestratègics,
Em podeu contestar a la meva pregunta? Quin els el país que no fabrica i ven armament, sense saber ( tal volta no interessa) a les mans que arribaran? Tots tenen muntat aquest gran negoci, inclusiu l’estat espanyol que ven armes a Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Jordània i Turquia; i que després algun d’ells fan arribar les armes a la facció que els interessi i els va millor, com Lluqueta, Daesch (Isis, Estat Islàmic o els que siguin.
Espanya, l’any 2014,  va ingressar tres mil dos-cents tres milions d’euros pel negoci de l’exportació d’armes. I no manca ser cap llumenera, per saber que les armes serveixen per matar.
Aquestes guerres orquestrades – l’armament ha de tenir sortida i com més ràpid millor- fa que aquestes faccions terroristes, siguin finançades per diversos estats concorrent en el conegut terrorisme d’estat; i es converteixen en els braços executors que actuaran a les seves ordres.
Es crea a diari temor, misèria i penúria, ja que el missatge de por al carrer, garanteix que per preservar  la “nostra seguretat “ que són els mateixos que la vulneren, faran unes legislacions i prendran mesures per anar coartant les llibertats civils.
Així, vivim una dictadura permanent “tunejada” de democràcia.
No tan sols són els estats responsables dels distints atemptats que llavors ens diran que els han fet faccions terroristes, que han creat, sinó que també crearan el drama dels refugiats sense refugi, que se’n van dels seus països per salvar les vides, que moltes vegades perden durant les travessies.
Si es sapigués  la vertadera realitat de les màfies que munten les pasteres i llanxes ens portaríem més d’una sorpresa.
El negoci que es fa és més que rodó i després també s’apunten les ONG, que a cops són finançades pels mateixos estats ( d’amagatotis) que han provocat la situació dels atemptats i les guerres. Hi ha ONG’s que mouen una autèntica doblerada i que els seus organitzadors i responsables viuen a cos de rei, amb sous i condicions econòmiques d’autèntica vergonya.
No tornaré a escriure sobre la vergonya d’UE i Turquia i si dels dos darrers atemptats a Iraq en un estadi de futbol d’Alexandria amb vint i sis morts i prop de noranta ferits i  el de Pakistan de dia 27 de març en un míting electoral en un parc públic s’ha immolat un suïcida fent esclatar el seu cinturó de bombes, provocant prop de disset morts i prop de setanta ferits. Aquest és el pa de cada dia en aquestes regions.  Ara bé, aquests morts pels canals de comunicació adeptes al règim són de segon ordre i quasi no se’n parla,
No vull ésser malpensat, però l’atemptat de Brussel·les ha fet que la crisi dels refugiats sirians – la notícia de darrera hora, és que no deixen passar als voluntaris fins arribar a Idomeni amb l’ajuda humanitària-  passas a segon o tercer terme en la informació.
Aquestes persones són com nosaltres, amb els seus somnis i les esperances. Caldria recordar-ho més sovint.
De l’expedició, hi han tornat anar representats de Sóller que han fet una tasca increïble amb l’apadrinament de les motxilles per nadons.
Malgrat George Orwell, al seu llibre “1984” no parlas de crear una situació per llevar la importància a una altra; si escrivia sobre la manipulació en la memòria col·lectiva dels mitjans de comunicació, ben igual com estan faent avui en dia.
L’imperialisme, fill del sistema capitalista, crea condicions inhumanes i infrahumanes per a mantenir-se  i elimina els competidors, creant la “legalitat” pertinent per fer-ho.
A vegades el desànim fa mella. S’ha de continuar la lluita i la denúncia.  I malgrat tot, que no ens abandoni l’esperança, per a intentar transformar aquest món i fent-lo més harmònic  del que no és.  

Josep Bonnín

dissabte, 19 de març de 2016

Acord Unió Europea i Turquia: Vulneració flagrant dels drets humans






Començar l’article el dia del meu aniversari i el celebrat dia del pare, em du a pensar que a Lesbos no celebraran aquest dia, ja que hi ha molts pares sense fills que se’ls ha engolit el Mediterrani i molts fills sense pares. Famílies senceres que han mort durant la travessia i no celebraran absolutament res. Morts en un país forà.
Sempre he cregut que el dia del pare com el de la mare, són invents comercials.
Actualment i sobre la taula tenim el dia del refugiat maltractat.
Dia 18 de març passat la Unió Europea els ha fet un bon regal. Reunits els vint i vuit representants dels països que la conformen, entre governants i caps d’estat signaren l’acord de les deportacions massives dels refugiats “irregulars” cap a Turquia, quan  entrin a Grècia.
A canvi de què, rebrà Turquia aquests refugiats? És Turquia “estat segur” on es respectaran adequadament els drets humans, quan la mateixa Unió es passa per l’entrefolre l’article 141.1 de la Declaració Universal de Drets Humans que diu: “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar  asil i a desfruitar d’ell, en qualsevol país”. I atemptant directament en contra de l’establert a la Convenció de Ginebra sinó també amb l’article 19.1 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE, segons el qual es troben prohibides les  expulsions col·lectives.
La Unió Europea no vol gestionar l’ajuda  sobre la vida d’aquestes persones sirianes que se’n van del seu país en guerra per salvar la vida. No vol que entrin a Europa  I actua rosant la il·legalitat dels seus propis principis i lleis. Una vergonya que ja s’ha definit com “Un dia fosc pel dret a l’asil, un dia fosc per Europa, i un dia fosc per a la humanitat” per part de Kate Allen, la portaveu d’Amnistia Internacional.
La Unió Europea havia posat el topall de cent seixanta mil refugiats i si tenim en compte que els vint i vuit països compten amb prop de cinc-cents milions d’habitants, no hi hauria problema de reallojament.  
Estan tractant a les persones que arriben a Grècia com a bestiar i moneda de canvi per llevar-se de davant l’obligació de gestionar adequadament l’ajuda a aquestes persones refugiades que prescriu les pròpies legislacions Europees.
A canvi del reallotjament dels refugiats sirians, Unió Europea li promet a Turquia la facilitació per la seva integració a la mateixa Unió, la lliure circulació per Europa dels ciutadans turcs sense necessitat de visat i a més portaran al Govern D’Erdogan, prop de set milions d’euros, a un govern que té de demòcrata el mateix que jo d’il·lús i que vulnera habitualment els drets humans, i ataca directament contra la llibertat d’expressió de manera flagrant.
Unió Europea amb un acord que vulnera a aquestes persones que fugen de la por i de la guerra dels seus països, està matant dos ocells d’un tret.
Acaba de traspassar, el que considera una “papereta” a un país que no es troba dins la Unió.
Quan surti publicat aquest article al Setmanari  Sóller, dissabte dia 26 l’expedició de voluntaris que surten de Mallorca cap a Lesbos per ajudar i entregar el que han pogut comprar a través de l’apadrinament de les bosses amb material que necessiten els  nadons, més les motxilles porta-nadons, possiblement estaran en camí o inclusiu hauran arribat. Quina rebuda tindran no és gaire segura. Ja que no són benvinguts els voluntaris, quan queda palès que les institucions europees són les que volen encarregar-se de la situació i que ningú els faci nosa.
Si torn a escriure sobre aquesta dramàtica situació, és, perquè pens que no s’ha d’oblidar en absolut.
No fa gaire el passat dia 18 es va celebrar el dia  de la Poesia Catalana a Internet. No podia deixar de publicar la meva aportació i ho vaig fer amb un poema curt , sobre la situació d’aquestes persones vulnerables que són tractades a potades per les institucions europees.
Molts morts més hi hauria de no ser per la labor increïble dels voluntaris.

Europa: Madrastra mala entranyada

Europa malmena als seus fills.
Una madrastra mala entranyada
que els deixa morir
dins la ignomínia.
Una Europa mesquina
de la que no em sent part.
Altre cop l’imperialisme
té les mans xopes de sang
pel negoci prou sucós
de les guerres interessades.
Avui les meves paraules
ploren pels refugiats,
venint-me a la memòria
antics genocidis oblidats.


                                                                            Josep Bonnín



dilluns, 14 de març de 2016

Lluís Llach, procés català i les maniobres polítiques







Si fa quatre o cinc anys, algú  m’hagués dit que veuria a Lluís Llach, com a President de la Comissió Constituent ( cap a la independència de Catalunya), en el lloc de Muriel Casal, fatalment morta i que el dia 10 de març podria veure’l a través d’una entrevista que Televisió de Catalunya va oferir; possiblement li hagués demanat si s’havia begut l’enteniment.
Lluís Llach, sempre ha estat un referent de cantautor de la Nova Cançó i del que les generacions de la meva edat i més joves, han cantat les seves cançons com a forma de protesta en contra dels sagnants fets de la Dictadura Franquista.
“Campanades a mort” cantada a Vitòria la darrera vegada que la vaig escoltar, recordant els fets que succeirem, que han quedat en la impunitat i el trist i deplorable espectacle dels dos partits majoritaris ( no per massa temps espero) que votaran en contra a què fos declarat fill il·lustre de Vitòria.
“L’estaca” ha estat un referent de marxes, concentracions, manifestacions i que encara avui en dia es troba més que vigent. Qui pensi que realment vivim en una democràcia participativa i que el Poble és escoltat i la seva paraula i prioritats respectades, necessita unes bones ulleres d’augment, perquè té seriosos problemes de visió.
La repressió, tant durant la dictadura, com a l’inici de la “democràcia” amb el President Adolfo Suárez, ben igual que després tant amb Felipe Gonzalez ( Patada en la Puerta, llei Corcuera) com el tema Gal i d’altres; del Govern d’Aznar, al qual na Pilar Manjón, li ha dit, Assassí,  i inductor de l’assassinat del seu fill, el trist i aberrant 11 M; i per acabar amb el govern Rajoy i la llei mordassa que ha omplert de sancions i detencions de persones que han protestat al carrer pels seus drets, ens du a veure que moltes de les lletres de les cançons dels cantautors de la Nova Cançó, com record a Maria del Mar Bonet, amb “Que volen aquesta gent”; es troben en plena vigència.
Fer una relació dels cantautors que durant aquests períodes han denunciat la repressió a l’estat espanyol es faria inacabable. Vaig escriure fa estona un article totalment dedicat als quaranta anys de la Nova Cançó i inclusiu en ell no vaig poder fer referència a tots els que hi participaren, i cantaren el que les persones que vàrem lluitar  en contra del règim dictatorial i repressiu, tant en refereix de la Dictadura com en plena “democràcia” , sentíem.
Tinc ben clar, el perquè Lluís Llach, ha entrat en l’entramat polític, i és, perquè a Catalunya s’està vivint un moment històric que ja pagaria que es visqués a tots els Països Catalans, inclusiu  a les Illes Balears i Pitiüses.
Els polítics catalans, triats pel seu poble, van fent passa a passa, camí per convertir-se en la República Catalana, i això posa molt nirviós al govern de  Madrid ( ara en funcions i no ho pareix) que està emprant totes les seves armes a l’abast, per posar-hi pals a les rodes, inclusiu els tribunals de “justícia”, com el Tribunal Suprem, inclòs el Constitucional.
A Catalunya reivindica. “La gallineta” “La gallineta ha dit que prou/Ja no vull pondré cap més ou, a fer punyetes aquest sou/que fa ant temps que m’esclavitza. I si en venen ganes de fer-ne/faré venir un estrenyiment/ No tindrà cap més ou calent/ el que de mi se n’aprofita. La gallina ha dit que no/visca la revolució!”
Els partits espanyolistes, centralistes i jacobins, juguen a marejar la perdiu. Ara estan totalment en contra del procés, com més tard, parlen de la possibilitat d’un Referèndum a Catalunya. Per part del PP i Ciutadanos, el seu missatge és clar i si poguessin tornar bombardejar Barcelona i Catalunya ( en sentit figurat o no) ho farien. Per l’altra banda ens trobam un Pedro Sánchez ( PSOE) que si se li ha de donar la mateixa credibilitat a les paraules d’en Rodriguez Zapatero “ Apoyaré lo que decida el Parlamento de Cataluña” i per desgràcia alguns els varen creure i quan va arribar al poder i guanyà les eleccions, se li va veure ben el plomall i el llautó.
I per part d’en Pablo Iglesias de Podemos, aquest home en té totalment despistat, i respecte al tema català, no s’aclara.

La moguda a los madriles, ens donarà sorpreses. Fins i tot unes noves eleccions generals.

Josep Bonnín

diumenge, 6 de març de 2016

Debat d’investidura i la remoguda política





                              No li quadren els números o ens preparan unes altres eleccions?




Estimats lectors i lectores dels meus articles, ja sabeu que intent ésser considerat amb l’opinió, ideologia política d’altres persones, sempre i quan no es dediquin a sembrar allò que escatològicament comença per la lletra “m”; ara bé, un pot tenir molta paciència i ganes d’entendre; però veure i escoltar el que he intentat – a vegades no ho he aconseguit, massa fort per mi- segons quines intervencions en el debat d’investidura, m’ha donat a veure a quina alçada es troben, segons quins polítics.
Parlar de les perles d’en Marianito, s’haurien de posar en un còmic, sinó fos per lo greu d’haver tingut un personatge expert amb lapsus mentis, com el darrer que va amollar- tradueix i transcric- ; “El que nosaltres hem fet, cosa que vostè no va fer, és enganyar a la gent”. Per primera vegada, la sinceritat l’ha traït, solen passar aquestes coses. Tot i que un es demana com un personatge com aquest va arribar a President de Govern i no hi troba explicació. De totes maneres tampoc troba explicació que a les darreres eleccions la formació política que lidera, fos la que més votada.Per flipar..
I la darrera referida a Pedro Sánchez: “Poner las instituciones a su servicio és corrupción"O sigui, l’ase li va dir al porc, orellut!”
Si fem memòria, qui li va donar el màxim suport per arribar a la Moncloa a Mariano Rajoy, fou el PP valencià, o sigui llegiu na Rita Barberá, qui ja li va recordar, perquè estava allà on estava, sense anomenar-lo tan sol, tot i que el missatge estava més que clar. O sigui que a bon entenedor poques paraules basten. Va venir a dir-li no m’estiris de la llengua que em pujarà el caloret i es pot organitzar “la marimorena”. També li donaren suport en Francisco Caps “els dels trajes” i en Zaplana, un orador manipulador durant l’11 M de 2004, acompanyat pel seu company Acebes, Ministre d’interior d’aquell moment que li volia carregar l’atemptat a ETA.
Com ha passat el temps de matances, els xoriços es passegen pels jutjats i tenim un Nóos per fer una bona perca; i no parl de tots els altres casos de corrupció que han esquitxat als dos partits majoritaris en el seu temps.
A part del tema de corrupció, greu de per si, ha sortit a palestra, degut a la intervenció de Pablo Iglesias ( Podemos), la desaparició, mort amb tortura i un tir a la nuca i enterrat en cal viva de Lasa i Zabala. I com no, el GAL ( terrorisme d’estat per liquidar ETA, per les clavegueres i la guerra bruta i fora de l’estat de dret) i també el senyor X, que tothom sap qui era i qui és.
Les respostes, les rèpliques  estan arribant a un extrem que si no es toquen la cara no és per manca de ganes; tot i a dir que les paraules a vegades actuen com a ganivetes.
Quan veus la intervenció d’alguns polítics que s’arriba fins i tot a l’insult, et demanes si aquesta gent està degudament preparada per la seva labor o simplement estan emprant la política professional per guanyar-se ben sucoses les sopes.
Crec que no els pagam per fer, segons quins tipus d’espectacles i que el President del Congrés Patxi Lòpez  hagi d’apagar al micròfon de tres diputats per iniciar la votaci, és de vergonya..
La situació dels pactes per la investidura està totalment encallada i Pedro Sanchez ( PSOE) ho sabia perfectament. Ara intenten sumar a altres forces polítiques, tot i que de moment les sumes no els hi donen els suficients diputats.
No sóc gaire confiat que es pugui produir un miracle, de moment es podrien estar perfilant unes properes eleccions generals pel 26 de juny. Els terminis s’estan acabant, i els números no quadren.

Mentre el món continua prou desbaratat amb situacions vergonyants com la manca de dignitat de la Unió Europea amb el drama dels refugiats sirians, que els deixa Grècia i Macedònia, prop dels seus països d’origen,  a veure si poden partir el més aviat possible. Fan molta nosa a Europa.
Van arribant notícies, algunes esfereïdores i altres insòlites com és  la detenció de l’expresident brasiler Lula da Silva, per corrupció. Crec que aquesta paraula és una de les més emprades en els últims temps. Polítics, governants, i altres personatges que ens mostren el caratge de la manca d’ètica i moralitat.
Tanc paradeta.

Josep Bonnín