diumenge, 31 d’agost de 2014

La “presumpta” decapitació” del periodista James Foley i la manipulació






No fa estona , escrivia sobre la manipulació de la informació, tant pels canals i mitjans oficials escrits i audiovisuals ( una gran part estan en mans de grans corporacions, entre elles, bancs). Informen sobre el que interessa en el moment i el sistema encantat.
No tan sols manipulen la informació, sinó  arriben a falsejar-la. No tenim els medis de fer una comprovació de la seva veracitat.
Escric, perquè arrel de la notícia que ha rodat per la xarxa de la presumpta decapitació del periodista estatunidenc James Foley, per part d’un membre de l’estat islàmic – el qual diuen que ha estat identificat pels serveis d’intel·ligència britànics- esper que no tingui la mateixa veracitat que les armes de destrucció massiva, una companyia internacional forense, té prou motius per pensar que es tracta d’una teatralització i al mateix temps que porta un missatge a EUA, sobre quin pot esser el final dels estatunidencs detinguts o segrestats, si no s’aturen els atacs aeris que han iniciat.
No em ve de nou, hi ha hagut altres documentals i informatius que han estat teatralitzacions.
Entre ells, ja vaig escriure sobre el muntatge de la mort de Haddam Husseim penjat a la forca i també els vídeos d’Osama bin Laden; tant els d’abans de la seva localització i execució vist des de la Casa Blanca, com si estassin en un “party” d’amigues: Obama i corifeu; com els quan encara “es trobava viu” dels que vaig escriure que tenia els estudis de gravació a la Casa Blanca.
Que molts personatges que hem vist executats, es troben “vivitos y coleando”  i que ha estat una manera de treure’ls d’escena, un mutis pel fòrum, quan ja havien acabat el treball del paper encomanat pel director.
Aquesta vegada no escriure sobre els atemptats de falsa bandera, que també és una manipulació, però aquesta vegada amb víctimes sacrificades per uns interessos, per després justificar, segons quines accions dels estats : Llegiu 11 S Torres Bessones i la guerra d’Iraq.
Quant t’arriba, segons quina informació si no estàs prou fort i equilibrat i té l’empasses, provoquen una reacció física, mental i emocional, que interessa.
En el cas del periodista decapitat, es vol mostrar la “suposada” brutalitat dels membres de l’estat islàmic perquè a més no es parli  dels fins “humanitaris” dels bombardejos aeris EUA; com si molts d’altres estats, i comptam d’occidentals i per inri anomenats democràtics no haguessin exercitat cap terrorisme d’estat quan ha interessat . 
          Ha fet anys dels llançaments de les bombes atòmiques a Hirosima i Nagasaki; o la intervenció a la Guerra d’Iraq amb més d’un milió de morts, exportant “democràcia” i més proper la mort a trets d’un jove negre a Ferguson per part d’un policia; i podríem afegir les penes de mort; execucions per injecció letal que han tingut al pres durant hores d’agonia. Això no ho hem vist, clar que no interessa.
Habitualment a occident no empram armes blanques; es redueixen a segons quins casos i un d’ells és la violència masclista. El que resta a part dels sabres dels militars de cavalleria i les baionetes, les armes són més sofisticades.
Quan ens mostren una decapitació en directe, malgrat sigui un muntatge, estarrufa. Tot a dir que a França no fa tanta estona empraren “madame guillotin” i a l’estat espanyol en les darreres execucions del franquisme ( Puig Antich i el seu company) empraren el “garrote vil”.
Veure treure un alfange, espasa àrab, per una decapitació impressiona. En aquest cas sembla que el ganivet era fet a Ermua. En part ens sostreuen del segle XXI, ja que ens porten a quan s’empraven més sovint aquestes armes. Dins EUA i dins Europa, l’arma blanca de manera militar fa estona que s’han deixat d’emprar.
El  missatge que  transmetren: “Són uns bèsties i mereixen esser aniquilats” , oblidant les  bestieses, dels que  tenen les mans sollades de sang com el Nobel de la Pau Obama, Putin i molts altres mandataris. Provoquen el  judici , sense analitzar si és vera o no; i d’una  manera ràpida i visceral, i així ens fan combregar amb rodes de molí.
Si és una teatralització aquesta mort, em deman que en sap la família del periodista o l’han obligada a un pacte de silenci com ha passat altres vegades? I si és vera, i estava en les mans d’Obama, evitar-la, perquè no es va fer?

Moltes preguntes que no tindrem resposta, encara

dissabte, 23 d’agost de 2014

Nit de l’Art , Festes de Sant Bartomeu i Flower Power





Així s’està tractant una escultura única “El Sant Sepulcre”  de Josep Llimona. Una autèntica vergonya que ha denunciat en el seu moment el Col·lectiu Albaïna i ara la formada Comissió Josep Llimona- Sóller





La salutació del batlle de Sóller Carlos Simarro, per les festes de Sant Bartomeu, amb el títol “Sóller, ciutat capdavantera” que ha sortit publicat divendres i dissabte, passat en els dos setmanaris; no sé si l’he de catalogar dins del presumpte cinisme, el sarcasme, o una barreja d’ambdós; ja que a la ironia, no és el seu fort. I a més coneixent les seves fetes i desfetes a lo llarg d’aquests darrers anys que hem patit.
En el segon paràgraf i transcric: “Un dels nostres motors primordials a part, sense cap dubte de la cultura i el patrimoni, és el turisme”
Que tingui la santa barra de posar-se a la boca les paraules “cultura i patrimoni” parlant de motors, als que ni benzina els dóna, em fa flipar.
Quin esforç, intervenció, suport o ajut, ja sigui en participació o de forma pecuniària ha rebut per part de l’equip de govern per la cultura a Sóller durant aquesta legislatura vigent? La resposta és palesa, cap. Mirau els pressupostos.
Totes les mostres culturals que s’han fet a Sóller, han sortit de la iniciativa ciutadana privada, sense cap tipus de suport del consistori.  El qual inverteix  més en que els ciutadans i ciutadanes de Sóller tinguin una bona musculació ( les màquines del gimnàs de Son Angelats, (presumpta competència deslleial’), que inversions en mantenir a un poble culte. I l’altre pregunta amb resposta més que clarament meridiana, és: Interessa un poble culte, un poble que sàpiga pensar i analitzar les situacions i qüestionar-les? Ja no la pos de tan evident que és. Un poble culte no es deixa manipular.
Ara que ha passat la Nit de l’Art, si dubtau de les meves paraules , podeu fer alguna que altra pregunta als organitzadors sobre el suport del Consistori. A lo millor treuen flamada, o sigui que no vos ho aconsell.
Simarro, es mou com un peix dins l’aigua, a la recerca de la fotografia de la presentació amb els organitzadors i portant un extens i nodrit corifeu. També li encanta la fotografia del pregó, tot i que en alguns moments s’hagi d’enviar qualque altre granot, com fou el pregó del cineasta  David Carreras: Un escrit fonamentat, elegant i culte i al mateix temps vessant veritats, tractant de  manera senyora a les institucions ( concretament al Govern Rajoy , del mateix pal que Carlos Simarro)  a l’alçada del betum.
I per acabar,  a la mateixa Nit de l’Art, fent el  recorregut per fer poble – caram les eleccions municipals i autonòmiques estan a la volta del cantó- una passejada mirant les distintes parades, amb un posat entre aspectant i curiós, de què la mostra realment li importa.  Idò un pebre, que a mi no me la pega.
Una  mostra que atreu a devers cinc mil persones a Sóller, a gaudir de la cultura i l’art al carrer, hauria d’esser mimada per part d’un Consistori realment intel·ligent. No és un consell.
Pas a un altre costat, quan vaig veure del balcó de l’Ajuntament amb el “Flower Power” tot d’una em va venir al cap “Fes l’Amor i no la Guerra” llegenda del moviment Hippie creat el 1965 com a resposta a l imperialisme nord-americà en la guerra del Wietnam.
Vaig flipar en colorins, no tan sols per les lletres i les margalides,
Un moviment pregoner de la llibertat d’expressió àmplia, de l’amor lliure, de viure al dia, d’oposició al sistema capitalista, no em quadra gaire que congeniï amb  l’ideari ideològic del PP; que quan menys et dónes compte fa homenatges a la Divisió Azul, es fa fotografies amb la mà alçada i ostentant banderes feixistes.
Tot i que, com són eternes les seves contradiccions no és estrany. M’encantaria saber de quin cervellet va sortir  la idea., i esper, per les festes haver vist  regidors i regidores vestits amb l’estètica hippie. Puntàs!
Respecte del tema patrimoni i veure l’afer del Sant Sepulcre, l’escultura de Josep Llimona, les mentides, la còpia, la manca de respecte a tot Sóller, no n’escriure ja que prou bona feina fa la Comissió Josep Llimona-Sóller denunciant l’espoli.
Cap autoritat a la magnífica conferència de Natàlia Esquinas sobre l’obra de Josep Llimona, o sigui cultura? I un be negre amb potes roses!
La manera en que s’ha  perdut quantitat de patrimoni per desídia, és autènticament de vergonya. I deman, quina part dels nostres impostos han emprat per preservar-lo?
Bones festes passades de Sant Bartomeu!

Josep Bonnín

(*)  Enllaç al vídeo ART ROBAT- Comissió Josep Llimona-Sóller, projectat a la Nit de l’Art 2014 - https://www.youtube.com/watch?v=EAflVu_C0_8

dissabte, 9 d’agost de 2014

Dictadures militars i “Les Mares de la Plaça de Maig”


                                                 Aquesta fotografia pertany al diari "El Periódico"



Cops d’estat i dictadures han estat un component habitual a molts Països del món. Apart de les Europees, on també s’han proliferat  molt ha estat a llatino Amèrica i a Àfrica, per a mi propiciades pels diversos països que feren la seva tasca colonialista: Espanya, Anglaterra, França, Portugal, Bèlgica... la llista és molt llarga. No aniré tant enrere per tractar el tema de l’esclavitud d’éssers humans que “oficialment” es va abolir l’any 1880,  tot i que encara avui en dia continua.
Aquesta introducció, ve per analitzar una dictadura aberrant com totes, l’argentina del dictador  Videla. Els vols de la mort, milers d’infants assassinats; desaparicions forçades acabant amb tortura i assassinat. El segrest d’infants de dones empresonades que estaven embarassades, les que parien i després eren torturades i assassinades i el nadó entregat al millor postor que havia estat fidel al règim sanguinari.
Passà el mateix durant la dictadura franquista amb l’aparell muntat dels nins robats i inclusiu en plena democràcia.
La dictadura argentina que durà  fins a 1983 i que porta a les Mares de la Plaça de Maig a organitzar-se per fer internacionalitzar la situació, la recerca dels desapareguts, que comença l’any 1977 quan 14 dones cada dijous sortien a la plaça reclamant justícia, amb les fotografies dels desapareguts i repressaliats, i poiblement assassinats, s’organitzasin per trobar-los. Saber el que els hi havia passat. Ressò internacional.
El passat mes de maig ha fet trenta anys de l'organització de l’Associació de les Mares de Maig.
L’any 1985 es realitza el judici en contra de les tres primeres juntes militars de la dictadura i el Dictador Jorge Videla fou condemnat a cadena perpètua, altres 29 militars  també responsables de tortures, assassinats, desaparicions,  també foren condemnats a diferents penes de presó. Aquests judicis es pogueren fer degut a la derogació  de la “Llei de punt i final i obediència deguda” de Carlos Menem, per part del Congrés (2003) i convalidada l’any 2005 per la Cort Suprema de Justícia. Una Llei molt semblant a la “llei d’amnistia” Espanyola.
Hi havia interessos pel mig i Argentina és molt rica en recursos. Resultats d’aquells fangs, és que just ara mateix està a punt de fer fallida, un dels que va esser el país més ric de llatinoamèrica.
La presidenta de les Padrines de la Plaça de Maig Estela Carlotto, la que ha rebut bastants reconeixements per la seva tasca en defensa dels drets humans, després de trenta i sis anys de recerca ha trobat al seu net Guido.
Laura, la mare d’en Guido fou  empresonada en un camp de concentració i embarassada de dos mesos, va parir, li arravataren el fill  i al cap d’uns quants mesos fou vilment executada ella i la seva parella,  i el cadàver lliurat a la seva família.
Quan escric aquesta trobada amb el seu net segrestat i pensant tot el patiment que han hagut de passar fins arribar a aquest instant,  se’m posa la pell de gallina i els ulls m’espiregen, a punt de regalimar una llàgrima sentida.
El dolor i el patiment desplegat per les aberrants dictadures és inhumà. Sols psicòpates assassins són capaç de desplegar el regne del terror. En cap cas hem de consentir que els seus horripilants crims quedin dins la impunitat, i crec que no és casualitat, que una jutgessa argentina hagi aconseguit internacionalitzar i que s’estiguin obrint casos a l’Estat Espanyol de les víctimes del Franquisme, els repressaliats i assassinats simplement per ser republicans o d’esquerres; és una victòria de la societat civil en contra del poder dèspota, tot i que, encara hi hagi governants actuals dins l’estat espanyol que el voldrien preservar, voldrien  no moure res i mantenir aquella trista i repugnant llei d’amnistia de la Transició-Traïció i fer un esborrany i compte nou, posant tots els pals a les rodes que poden dins dels processos d’investigació; inclusiu negant-se a extradir a un dels pitjors torturadors del Franquisme.
La llei d’amnistia política de 1977 aprovada a l’estat espanyol per desgràcia nostra encara està en vigor, després de trenta sis anys de “democràcia”., renunciant a revisar el que va passar amb 40 anys de dictadura.
Per tancar l’article amb qued amb la bona notícia de la retrobada de la padrina amb el net. Esper que les altres mares i padrines, tinguin la sort de trobar als seus fills i  als nets que varen néixer en captiveri i entregats al millor postor.

Josep Bonnín

Vos deix l'enllaç del vídeo de la retrobada. Val la pena veure'l, molt emocionant.


video

dissabte, 2 d’agost de 2014

Un estiu remogut: Entre corrupció i guerres imperialistes



                                           Crec que no és una petició, si no una exigència ciutadana



El passat  mes de juliol ha estat prou mogudet. No és que l’estiu en si hagi estat massa més calmat.
La corrupció ha estat un eix ben visible dia si dia també, entre els distints governants i polítics, a Balears sembla que batem rècords amb la quantitat de polítics que han anat a parar a l’hotel “les reixes”, ni més ni manco que vint en els darrers temps.
A les acaballes del mes, amb l’entrada a presó de Segòvia,  de l’ex president del Govern Balear  i ex ministre de Medi Ambient del Govern Aznar Jaume Matas. Portaveus del PP minimitzen el fet perquè ha entrat.  No era per tant, consideren.
Per  acabar d’arrodonir-ho la confessió sobtada de l’ex president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, que disposava de doblers irregulars a un paradís fiscal. Aquí a afegir les investigacions que s’estan fent sobre alguns dels seus fills i la seva ex nora  per distints presumptes delictes. Sempre els doblers pel mig.
A la resta de l’Estat Espanyol, també hi ha bastant de marro. Un cop acabada la instrucció de la trama Gürtel, amb quaranta i cinc imputats, dels quals vint i un són del PP, bona mitja, quasi el 50%. El tema de Fabra de la Generalitat Valenciana, que li donen l’agost de vacances i haurà d’entrar a presó a principis de setembre.
La possible continuïtat de la imputació de la infanta Elena, cas Noós, que també es resoldrà a l’entrada de curs. I al que també li han donat el mes d’agost és a Antoni Alemany, periodista que escrivia els discursos de Matas, i sembla que cobrava prou bé; que també entrarà a presó el setembre per poc més de dos anys.
Cas dels ERE Andalusia. 887 subvencions fraudulentes a empreses Prop de cinquanta imputats del PSOE,  una ex ministra d’aquest partit Magdalena Álvarez, que també va ocupar  un càrrec de Conselleria dins la Junta d’Andalusia i va haver de dimitir de vicepresidenta del Banc Europeu d’Inversions.  Una trama de prejubilacions sembla que irregular o il·legals; i també imputat un fill de Ruiz Mateo. Marron que podria arribar a Griñan i al President Chavez.
Segur que me’n deix algun,  i no reserc més per no fer-me pesat, però podria assegurar que estem governats pel “millor” de cada família.
La darrera glosa que vaig escriure, titulada: L’honorabilitat entre reixes? Hom demana quin tipus d’honorabilitat vessa una gent que aprofitant l’espai de poder que els hi han donat les urnes, han estafat, robat, mentit i defraudat al Poble durant tants d’anys? O és sentien intocables i pensaven que podien viure de per vida dins la impunitat? I que consti que a vegades pens que en la justícia hi ha varies vares de mesurar, depèn de qui es tracti.
Per no parlar més de corrupció, em refereix al darrer que he dit, al cas de l’absolució del grup de neonazis ( operació panzer) que sembla que un cúmul d’errors judicials ho ha permès. Per mi el més greu és la destrucció de les armes: des d’un bazuca, pistoles i munició i armes blanques. Dos dels absolts acusats de l’assassinat de Guillem Agulló, militant antifeixista de Burjatos (País Valencià). No sé, però a mi no em flaire gaire bé el que ha passat.
Avui no escriuré per no repetir-me sobre l’absurditat de la guerra d’Ucraïna i del conflicte de Palestina, on en ambdós llocs es mouen interessos imperialistes, i que la Comunitat Internacional ( clar amb la capacitat de vet d’EUA en el Consell de Seguretat de l’ONU) miren cap a l’altre costat.
Més sang, més,  assassinats de civils, més patiment i més desvergonya humana. I que consti que no admet cap justificació de cap dels bàndols. La vida humana és massa preuada per intentar fer-ho, al manco per mi.
Seguint amb la desvergonya,  l’ONU dóna  noranta dies al Govern Espanyol perquè digui el que farà amb les víctimes del feixisme ( Guerra civil i dictadura franquista) . Existeix un informe del grup de treball de Nacions Unides  sobre les desaparicions forçades, on apart de les quaranta dues recomanacions a l’estat espanyol; li deixen clar que està obligat pel dret internacional i la declaració de totes les persones contra les desaparicions forçades a assumir la seva responsabilitat i elaborar una política d’estat de suport als familiars dels desapareguts. Faran orelles de cònsol?
Indignat del que he escrit avui,  fins aquí arrib.